Seguidors

Arxiu del blog

Etiquetes

diumenge, 13 de juny del 2010

La iconografia de l'Anyell de Déu



Agnus Dei és la forma llatina per a dir l’Anyell de Déu , que també es coneix per l’Anyell Místic. Es tracta d’una imatge per a designar a Jesuscrist, que el Nou Testament ha manllevat de l’Antic Testament, així tenim :

Llibre d’Isaïes (53.7): “Él se ofreció porque él mismo lo quiso, y no abrió su boca : como oveja será llevado al matadero, y como cordero delante del que lo trasquila, enmudecerá y no abrirá su boca”.
Llibre d’Ezequiel (46.13-15): “13 Y ofrecerá todos los días en holocausto al Señor un cordero sin defecto del mismo año: le ofrecerá siempre por la mañana. 14 Y hará ofrenda sobre él mañana por mañana la sesta parte de un ephi, y la tercera parte de un hin de aceite, para mezclar con la harina: sacrificio al Señor legítimo, perpetuo y de cada día. 15 Ofrecerá el cordero, y el sacrificio, y el aceite mañana por mañana: holocausto por siempre”.
I Epístola de Sant Pau als Corints (5.7): “Limpiad la vieja levadura, para que seáis una nueva masa, como sois ázimos. Porque Cristo, que es nuestra Pascua, ha sido inmolado.”
L’Apocalipsi, o llibre de la revelació –Joan (5): “...I quan agafà el volum, les quatre criatures i els vint-i-quatre ancians es llançaren a terra davant l’anyell portant cadascun una cítara i copes d’or plenes d’encens que són les pregàries dels sants, i canten un himne nou...[Digne és l’anyell, el degollat, de rebre el poder, i la riquesa i la saviesa, i força i honor i glòria i lloança]... i els quatre ancians caigueren en terra i es van prosternar.” . (7): “La salvació és del nostre Déu, que seu al setial, i de l’anyell”. A L’Apocalipsi és citat més vegades.

Aquestes citacions són doncs les que fonamenten quasi tota la iconografia i la literatura a voltant de l’Anyell de Déu. També és citat al Gènesi i a l’Èxode.

És possible que, de tant repetir en les celebracions eucarístiques que Jesús és l'anyell de Déu oblidem la riquesa significativa d'aquesta imatge i el profund arrelament, que té en els textos de l'Antic Testament.

Com sabem pel Gènesi (22) Abraham mata un anyell, que és sacrificat enlloc d’Isaac i de tota la descendència d'Isaac, que d’acord amb la Bíblia és d’on tots venim. Aquí doncs s’estableix el símil amb Jesús, una mort que pels cristians és també per a tots. Així doncs l’anyell ha estat durant centenars d’anys la víctima expiatòria i propiciatòria que substitueix a la humanitat d’acord amb algunes tradicions religioses, que en el cas concret del cristianisme i la seva litúrgia substitueix a la figura de Jesuscrist.

No ens ha de sorprendre que aquesta tradició, la de representar Jesucrist en forma d’anyell ja la trobem al principi del cristianisme: “Los primeros que lo representaron parecen haber querido ver en él la víctima sufriente de la tierra, más que la víctima triunfante del cielo, pues sus imágenes más antiguas nos lo muestran echado y no de pie. Antes de que se atreviesen a representar la Cruz en el arte de las Catacumbas, el Cordero lo encontramos echado cerca del ancla nàutica, misterioso jeroglífico de la cruz redentora: así lo encontramos en Roma en una pìedra del cementerio de Calixto (Fig. I), y lo encontramos junto a la propia cruz en cuanto ésta aparece en la iconografía cristiana, por ejemplo en la basílica subterránea de San Nereo y San Aquileo de Roma; y casi por la misma época, la cruz corona la cabeza misma del cordero divino (Fig. II), que se ha puesto de pie, como vemos en un sarcófago romano y en una pintura del cementerio subterráneo de San Pedro y San Marcelino de Roma”.

La primera observació que es pot fet pel que fins ara s’ha apuntat és que la sacralització de l’anyell, l’anyell Pasqual, la devem ja a l’Antic Testament, però el que ha estat determinant és que la litúrgia cristiana ha fet seves les paraules de Sant Joan Baptista, que es repeteixen vàries vegades, id est “Heus aquí l'Anyell de Déu, el qui treu el pecat del món!” perquè el fill de Déu s’ha fet home entre els homes per ésser sacrificat com fou sacrificat l’any de Pasqua. Si l’anyell va treure de la fam quan el poble jueu era perseguit, l’Anyell de Déu treurà la fam de veritat de tots els homes de totes les nacions, com diu l’Apocalípsi.

En la citació feta més amunt ens adonem que la primera imatge de l’Anyell de Déu és a les catacumbes romanes, és a dir, els primers cristians, i a la segona imatge ja és portador de la creu. Amb inevitables excepcions podem veure a Lleó, a Mauriac i a Santa Coloma de Queralt, les tres imatges corresponen a l’Art Romànic, tenim l’Anyell de Déu, dret i portant una creu. Aquesta composició de anyell portant una creu la iconografia la qualifica de l’anyell arrossegador d’ànimes que d’acord amb els Evangelis en boca del Salvador es repeteix: “Vingueu cap a mi, que sóc dolç i humil de cor, i hi trobareu el repòs de les vostres ànimes”, “Vingueu cap a mi els qui esteu carregats, jo us llevaré el pes.”

Queda fora de tota discussió que essent l’Anyell de Déu la representació per excel.lència de Jesucrist hagi doncs esdevingut l’emblema més difós, més habitual i amb la màxima jeràrquia iconogràfica sigui en una església o qualsevol altre lloc de culte cristià. Un aspecte sorprenent és llegir: “In pictures where Christ is shown as the rescuing shepherd, the lamb is also used to symbolize the sinner. This subject, usually called the Good Shephered is very freqüent in Early Christian art.”

Una de les meravelles de l’art bizantí són els mosaics i, pel que fa al cas, el que ocupa la volta de l’església Sant Vital de Ravenna, a Itàlia. Aquesta església va ser reformada per l’Emperador Justinià i consagrada l’any 547. La decoració rep el nom de musivària, que és un mosaic fet de les petites pedres agafades de la vorera del riu. La volta del presbiteri està decorada per un mosaic de volutes vegetals amb ocells, dividida en quatre parts. Al centre quatre àngels sostenen una guirnalda que emmarca l’Anyell de Déu, que en aquesta representació del cel de l’Apocalípsi l’Anyell ocupa el lloc central.

A continuació hi ha una excepcional peça d’ivori del seglex IX, art romànic, d'Alemanya o Itàlia del Nord, que ara és a The Metropolitan Museum of Art, Nova York, en la que l’Anyell de Déu ocupa el centre de la peça, que està voltat pels quatre evangelistes, és a dir, l’home alat és Mateu, el lleó alat és Marc, el toro o bou alat és Lluc i l’àliga és Joan. Val a dir que aquest simbolisme està basat amb la visió de Joan a l’Apocalípsi (4): “I enfront i als costats del setial hi ha quatre criatures plenes d’ulls per davant i per darrera: la primera criatura s’assembla a un lleó...” . Aquesta peça era originalment per a cobrir un llibre amb els Evangelis, és a dir, un Evangeliari.

Aquí tenim un magnífic exemple de pintura al fresc feta a la lluneta de la capella de la Vera Cruz, Maderuelo, província de Segòvia. A la lluneta del mur de l’altar hi ha una creu d’or i gemmes incrustades, sobre la que dos àngels porten un medalló en el que hi ha l’Anyell de Déu amb nimbe en forma de creu. Sobre el romànic convé tenir en compte que no són els pintors que determinen els elements que hi posen, sinó que el Sants Peres els que inventen i ordenen, és a dir, tot té una finalitat religiosa i la fidelitat a la realitat física és del tot innecessària.

Ara tenim Políptic de Gant o de l’Adoració de l’Anyell Místic, de Jan van Eyck i el seu germà Hubert, i a la Diapositiva 9 hi veiem el punt central del mateix políptic. Es tracta d’una de les pintures més emblemàtiques del gòtic. Com es tracta d’un políptic vol dir, en aquest cas, que hi ha el panell superior i l’inferior, que a més els dos es poden tancar o plegar. Aquí mostrem els dos oberts, però com es pot veure, l’Anyell Místic està al centre de la part de baix, que és adorat per ermitans i peregrins, l’Església Catòlica, pagans, jueus, dones màrtirs i papes i bisbes. Precisem que l’home que ocupa el plafó superior al centre, coronat com un papa, representa el Déu Pare i, com és evident, l’anyell representa a Jesús, per tant, el Pare contempla el Fill, que després serà immolat d’acord amb l’Apocalípsi (7.9) “Després vaig veure encara: hi havia una gran multitud, tan gran que ningú no la podria comptar, de gent de totes les nacions, tribus, pobles i llengües, drets davant el setial i davant l’anyell vestits amb túniques blanques...” Podem veure com totes les mirades van a l’Altíssim i, alhora, s’aprecia millor que l’Anyell de Déu està situat en un altar, amb la càrrega sacrificial que implica està en un altar.

Després hi ha el martiri de Santa Agnès del pintor valencià Macip, del Renaixement, seguida de la Santa Agnès del “Guido napolitano” Massimo Stanzione, del barroc. Malgrat que en el fons les dues obres representen el mateix, la del valencià té una càrrega tràgica extrema. Tanmateix, cal aquí recordar el que ens diu la Llegenda Àuria. En temps de l’Emperador Dioclecià (304) el fill del prefecte s’enamora d’Agnès, que ella rebutja perquè està casada amb Déu. Aleshores doncs, com a cristiana és condemnada i matada. Com també diu la llegenda “era físicament molt formosa, però espiritualment encara molt més” i que “no tenia més de tretze anys quan morí i entrà en la vida vertadera” . Com veiem a la pintura del Museo del Prado l’espasa del botxí ja ha fet sang al coll de la santa; mentre que a la pintura que tenim al MNAC no és dramàtica, sinó plena de misticisme. Tot i que en les dues obres Santa Agnès està abraçada a l’Anyell de Déu, amb qui es considera estar compromesa, en la de Stanzione, una obra bellíssima que té posada la mirada a l’Altíssim mentre amb una mà acaricia l’orella de l’anyell, un gest eròtic, l’altra mà la té posada al cor. Encara que la iconografia cristiana i la llegenda no diuen res de la nuesa d’Agnès consta que el prefecte, el pare del noi romà, va fer-la portar a una casa de mala reputació a on va ser despullada i, segurament violada, per aquesta raó molts artistes la representen amb un generós escot, dins del cànon que permet el cristianisme. Aquest aspecte fa que la de Stanzione tingui aquesta combinació de místic erotisme, malgrat que la llegenda diu que li van créixer els cabells per a tapar el seu tors. Sembla que Agnès deu el seu nom a què fou degollada com un anyell (anyell en llatí és agnus), que és símbol de puresa, però això és polèmic.

Aquestes dues darreres obres són un bon exemple de com en l’art, la mateixa figura iconogràfrica, en aquest cas l’Anyell de Déu o Místic, protagonitza un missatge diferent i, de fet, amb menys protagonisme perquè en les vuit primeres representacions l’Anyell de Déu és per ésser adorat, molt especialment en tots aquells casos que ocupa el lloc principal d’una església (Ravenna, Vera Cruz i Gant), mentre que en els dos darrers casos el veritable protagonisme no és Déu, fet certament paradoxal, sinó una santa. Per altra banda, pel tipus obra d’art que es tracta la seva destinació no ha estat mai un lloc de culte, sinó servir la vanitat d’un ric o ser penjada en un museu amb tota la promiscuïtat artística que sol fer-se a llurs sales. Tanmateix, en els dos casos es produeix una coincidència que és un tret determinant en la religió cristiana: el sacrifici. Com opinió de qui fa aquest treball crec que l’obra iconogràficament més ajustada al sentit cristià és el Políptic de Gant perquè el Déu Pare és expectador del sufriment del Déu Fill, un sufriment necessari per a salvar-nos.
BIBLIOGRAFIA
La Santa Biblia, Tomo IV, Madrid, Gaspar y Roig: 1853.
La Santa Biblia-Nuevo Testamento. Madrid. Gaspar y Roig: 1854.
Evangelis. Versió nova del grec per Joan F. Mira. Barcelona. Proa: 2004. És una traducció literària, no religiosa; mentre que les anteriors són edicions traduïdes de la vulgata, acompanyades del text en llatí, “conforme al sentido de los santos padres y espositores católicos”
CHARBONNEAU-LASSAY, L.: El bestiario de Cristo-El simbolismo animal en la Antigüedad y la Edad Media. Sophia Perennis. 07080 Palma de Mallorca: 1997
FERGUSON, George: Signs & Symbols in Christian Art.Oxford University Press. London-Oxford-New York: 1961
Agenda Auria, Barcelona. Voràgine: 1982. pp. 116-120

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada