A la Universitat

I. Introducció
Escultura del final de l’època hel.lenística. Pel que fa el nom hauria de ser coneguda com Afrodita de Milo perquè se la va trobar a l’illa cíclada de Milo, de la mar Egea, per tant, és grega i no romana com sembla voler dir el nom. Es desconeix el nom de l’autor, però podria ser d’Alexandre d’Antioquia.

II. Descripció o anàlisi formal
Escultura exempta, però tallada a partir de dos blocs; en tres dimensions que com correspon a l’època és visible en 360º, veure les quatre primeres fotografies que segueixen al final del text. Material: marbre. Alçada: 2,038 m. Data: entre el 130 i 100 a.C. o en el segle II a.C.; tanmateix, alguns pensen que podria tractar-se d’una obra del segle IV dintre de la normativa establerta per Fídias en el V, en qualsevol cas el tema és del IV , és a dir, hel.l.enística pel que fa a la datació, però encara és clàssica per l’estil, pel gust.
Pel que fa el tema, encara que queda sobreentès, es tracta d’Afrodita, que és una de les més importants deesses gregues junt amb Hera i Atenea; entres elles es van disputar la bellesa, aquesta disputa fou la primera guspira de la Guerra de Troia. Afrodita (αφροδιτα Αφροδιτη), la vencedora, és la deessa de l’amor, de la bellesa i del matrimoni, per tant, la persona representada sota aquest nom és per excel.lència un canon de la bellesa femenina. Es tracta d’una imatge divina i humana alhora, per l’expressivitat i el moviment que ve definit pel contraposto, és a dir, l'oposició harmònica de les diferents parts del cos, que fan l’efecte d’un cert moviment. A més de la postura, també contribueixen a fer l’efecte de moviment els plecs profunds de la roba, que fins i tot queda ajustada a la cama esquerra que queda una mica avançada, que dona una certa sensualitat junt amb el bell tors una mica ajupit cap endavant. La visió de conjunt de l’obra és d’un cert naturalisme i d’harmonia.

III. Interpretació o contextualització
La serenitat del rostre, una mica freda i la seva noble actitud, fan pensar que podria ser una obra del segle IV a.C. , dins de les normatives de Fídias en el segle V. Aquesta obra se la considera plenament grega encara que podria haver estat feta en plena conquesta romana, en aquest sentit cal tenir present que com s’ha apuntat pot haver-se fet en el segle IV a.C. i en aquest cas seria pre-hel.lenista. Després del Partenó es diu que és l’obra més important de l’art grec, la qual cosa implica que tots els detalls que la volten han esdevingut mereixedors de comentari o d’anàlisi aprofundida.
L’obra va ser desenterrada a Milo per un pagès l’any 1820, poc després d’Urville, un tinent de l’armada francesa, junt amb el viceconsol de l’illa van fer el necessari per a què el vescomte Marcellus l’adquirís per compte del Marquès de Rivière que la donà a Lluís XVIII, qui la regalà al Louvre. Això va ser una sort pels francesos perquè França acabava de tornar a Florència la Venus de Medicis. Aquesta obra va ser trobada en dues peces (havia estat tallada a partir de dos blocs), que amb les presses no es van ajuntar gaire bé, per la qual cosa, es van tornar ajuntar el 1871. A prop de les dues peces també s’hi va trobar un bloc que duia la inscripció: “andro d’Antioquia del Meandre”, que se suposa que és l’autor, però la pèrdua d’aquest bloc ha fet augmentar la polèmica sobre l’autoria, en el sentit de si la pèrdua va ser o no interessada. La discussió sobre quan es va fer aquest obra és també polèmica, de tal manera que un dels experts amb el que l’esmentat Urville va dir que era una obra mestra del període clàssic de Grècia, al voltant de 450 i 350 a.C.
Com se sap el Louvre havia estat abans un palau i que es va inaugurar com a museu públic el 10 Agost 1793, just un any després de caure la monarquia. Com a resultat d’aquesta inauguració, a París es va posar de moda tot allò relacionat amb la cultura clàssica grega, que es manifestava en els disseny de mobles, medalles, cameos, cafès, etc. Aleshores ja es va intentar la renaixença dels Jocs Olimpics, però sí que es van acordar les peses i mesures del sistema mètric decimal en noms grecs .
Les anècdotes a l’entorn de la Venus de Milo són inacabables, , però resulta obligat fer esment que els dos imperis, Gran Bretanya i França, es disputaven qui tenia més cultura grega, de manera que com els britànics tenien els marbres del Partenó dissenyats per Fídias els francesos va haver de dir que amb la Venus de Milo tenien una escultura que no era d’una època decadent del període grec, sinó que era de l’escola de Praxiteles, el més gran dels escultors grecs, així el francesos, amb Napoleon III al davant, es podien sentir satisfets davant la Gran Bretanya i els britànics es preguntaren perquè el director del Louvre va perdre el bloc de marbre amb la inscripció del possible autor.
Un dels protagonistes en la vida francesa de la Venus de Louvre va ser Felix Ravaisson, filòsof i arqueòleg que com a director del Louvre va amagar en un sòtan de Brest la Venus de Milo per tal que no fos enduta pels prussians que van ocupar París. Per altra banda en aquell temps es va creure que si a la Venus li faltaven els braços era perquè l’obra completa era Venus i Mart, però al separar-los Venus va perdre els braços; es van fer reconstruccions per a justificar aquesta parella; curiosament, Ravaisson va muntar una teoria en la que el món clàssic es reconcilia amb el cristianisme, però que la parella de Venus no seria Mart, sinó Teseu. Venus és la dona immortal i Teseu l’home mortal, es tracta d’una “imatge que expressa la gràcia divina que mira per humanitat a fi i efecte unir sota un concepte que no és aliè al judaïsme, quan Jehova cerca la nació escollida i que la religió cristina portarà el paganisme i el judaisme a un nou cim”
Un dels aspectes més calents de l’afer del que va ser objecte l’escultura més coneguda en la història de l’art és el dels seus braços. El 1874 va aparéixer un article en un diari parisenc que la Venus de Milo se la va descobrir amb els braços intactes, sencers; tanmateix, es va fer el que calia per a desacreditar l’articulista i no perjudicar la imatge dels esmentats Marcellus i Urville. Per altra banda, l’escriptora Olga Agustinos, autora de French Odyssseys: Greece in French Travel Literature from the Renaissance to the Romantic Era (1994) expllica que quan l’escultura canvià de mans es va fer ús de la força i va haver una confrontació armada entre grecs i la tripulació del vaixell, que són els que guanyaren. Això explica com l’escultura es va quedar sense braços. Deixem de banda la discussió eurocentrista de si els que no volien que l’escultura sortís de Milo eren grecs o turcs, de si els europeus han fet un favor a la cultura grega perquè els turcs no la valoren.
IV. La conclusió
Aquesta obra posa l’observador en certa perplexitat perquè per una banda estem davant no solament d’una obra que amb el tors nu, amb unes robes en moviment i una mica inclinada cap a qui la mira de front destil.la sensualitat, però per l’altra banda, l’observador veu una deessa de debò, que mira amb fredor i no percep la seva mirada. A tot això hem d’afegir que aquesta escultura fa dos metres d’alçada, situada damunt d’un pedestal, que fa que resulti distant i deshumanitzada, com passaria amb la colossal Pal.las Atena Pàrtenos si es conservés; afegim encara que la seva mirada queda perduda a l’espai.
Aquesta escultura de dos metres fou feta –a no ser que fos importada- en un espai geogràfic que uns 2300 anys abans s’havien fet aquelles figuretes de marbre que són uns ídols femenins d’uns vint centímetres d’alçada. Encara que no hi hagi cap relació entre la Venus de Milo i les venus o estatuetes de marbre ciclàdiques no deixa de ser com màgic que al mateix lloc que es van fer aquelles petites meravelles s’hi hagi trobat la meravella escultòrica més gran del món grec. Si no està clara la seva datació, més difícil és establir a on es va fer, com a l’època helenística hi havia l’escola de Rodes, que és propera a Milo, cap com una possibilitat, però com ja s’ha apuntat, per la seva qualitat té moltes possibilitats que sigui de l’escola de Praxíteles.
En la literatura tenen un gran èxit aquelles obres amb enigma o misteri i no deixa de ser curiós que les dues obres més populars del Louvre, la Mona Lina i la Venus de Milo. Una manté intacte l’enigma del seu somrís i l’altra el de la veritable postura dels braços perduts. Vegeu les dues darreres imatges del present treball, d’un cas ja se n’ha fet referència i del darrer no passa de ser una especulació més.
La importància d’aquesta obra ha fet que estigui voltada de tanta història, disputa intel.lectual i armada, reproducció en guix i plàstic, especulació sobre els seus braços, llibres, etc, que d’una manera no exhaustiva s’ha plasmat en aquest treball.
BIBLIOGRAFIA
SERULLAZ, Maurice: Museo del Louvre, Barcelona, Océano: 1981
HASKELL Francis i PENNY Nicholas: El gusto y el arte de la Antigüedad-El atractivo de la escultura clásica (1500-1900), Madrid, Alianza Editorial: 1990,
CURTIS, Gregory: Disarmed. The Story of the Venus de Milo. Strout, Gloucestershire, Gran Bretanya, Sutton Publishing Limited: 2003