A la Universitat

Fa uns dies vam sentir que Karl Marx va escriure que la qüestió jueva no tindria solució, mentre hi hagués qüestió cristiana. L’encert marxià va més enllà del que podria ser el natural enfrontament de perseguidor-perseguit, sinó de la percepció que tenen el jueu i el cristià de la pròpia religió i de la de l’altre.

En el passatge proposat de lectura, “Niños”, els nens tenen com una cosa natural la d’anar a fer mal els nens jueus del mateix poble o barri en determinades dates de l’any. Per fer-ho intervenen diversos factors. El primer de tots és la influència de les seves famílies i entorn social que poden fer-ho sense cap risc davant de les autoritats. El segon és que durant l’any hi ha unes festes que són coincidents entre les dues religions encara que amb significat diferent, per tant, hi ha una maligne coincidència en el calendari religiós. La tercera raó és més complexe.

A l’anterior seminari, en el debat, arran del fals messies Sabbatei Zevi vaig dir que el cristianisme tenia un complex davant del judaïsme. Si aleshores era una impressió meva agosarada, crec que es confirma quan Élisabeth Roudinesco escriu que el jueu “es el enemigo interior, inscrito en el núcleo de una genealogía –el primer padre, según la tradición cristiana-, dado que ha generado el cristianismo y que el fundador de la nueva religión era judío”. A la vista d’aquests mots quasi es podria dir que és una mena de complex d’Èdip en el sentit que per a afirmar-se cal matar el jueu. El judaïsme és una peça incòmode pel cristianisme perquè la mirada del cristià envers el jueu no pot ser mai la mateixa que a un hindú o un budista.

En aquest mateix sentit és també significatiu el que l’esmentada autora escriu referint-se a Sant Lluís IX: “la religión judía no se consideraba una herejía… ni una religión propia del enemigo reconocida, puesto que había generado la religión cristiana. En consecuencia, los judíos debían ser protegidos y reprimidos al mismo tiempo” (el subratllat és meu). Aquest text fa més evident el conflicte cristià davant el judaisme.
L’altra cara de la moneda rau en que són els jueus pels jueus. En aquest segon sentit el jueu no posa les coses fàcils pels cristians observadors perquè els jueus no solament se senten creients d’una religió, sino que són un poble mític, procedents del regne d’Israel, amb Jerusalem com a ciutat santa, el poble elegit per un déu que és també dels cristians perquè és el del Pentateuc o de la Torà, d’Abraham i David. No és casual que el cristianisme reclama per a Jesuscrist ser de la Casa de David, vol i dol.