A la Universitat

"Gent de la Ribera" i altres assaigs sobre la Barcelona moderna" de James Amelang

Aquest treball consta de dues parts. La primera intenta ser un resum del text del capítol de l'esmentat llibre que duu el títol: "A tall d'introducció: la societat Barcelonina a l'Edat Moderna".

Cal precisar que és un resum subjectiu perquè els aspectes triats són per fer-los lligar amb la segona part del treball; això vol dir que algunes classes socials no són gaire tractades i d’altres gens per la seva escassa o nul.la rellevància.
No hi ha cap dubte que un dels períodes més interessants de la història de la ciutat de Barcelona és el comprès entre el 1516 1 el 1716. Com ens podem adonar aquest període va acabar amb motiu del decret de Nova Planta; tanmateix, aquí no es tracta de resumir la història de Barcelona, sinó quina va ser la conducta, més ben dit, quines van ser les diferents o no tant diferents conductes de les distintes classes socials i perquè durant aquests anys la ciutat visqué un temps d’excepcional i sorprenent estabilitat, una estabilitat que va ser gairebé única a nivell europeu.
Per trobar una explicació a aquest fet únic hem de veure com era la societat d’aleshores i ens anirem adonant, a poc a poc, que van haver-hi diferents elements que van fer de Barcelona un cas excepcional o, com a mínim destacat, no solament a nivell de la Península Ibèrica, sinó també d’Europa.

Com parlar de societat vol dir parlar de classes socials, hem de començar per les classes dirigents que estaven formades, en primer lloc, per la noblesa, el patriciat i els mercaders. Els membres del patriciat s’anomenaven ciutadans honrats, aquí ja tenim una primera característica perquè si bé els podíem veure al nord d’Itàlia i de França aquest estatus social no existia a la Península Ibèrica. En aquest sentit és pertinent dir que tot i que el seu orígen és del segle XIII el rei Ferran II d’Aragó, el Catòlic, va ser qui en va determinar els privilegis de tal manera que el ciutadans honrats igualaven el nivell més baix de la noblesa. Es pot així entendre el perquè aquesta figura no va donar-se a Castella car la noblesa no podia permetre aquest ascens de la plebs. Quan l’esmentat rei Ferran va fer la llei, va crear una matrícula, és a dir, un registre de forma que no hi hagués mai plet que qüestionés si aquell ciutadà tenia la categoria d’honrat. El que va ser doncs transcendental d’aquesta mesura va ser que comportà la permeabillitat social. Aquests ciutadans honrats feien una assemblea anual per a escollir entre mercaders, notaris i mestres de gremis els homes que podien engruixir les seves files, calia que tinguessin prou recursos econòmics i el vot de les tres quartes parts de l’assemblea. Un aspecte xocant entorn dels ciutadans honrats és que el rei Felip II va legislar de manera que ell també podia premiar aquells ciutadans que sota el seu criteri havien afavorit la seva política i els seus elegits adquirien també la categoria de ciutadans honrats. Tots aquests factors incideixen doncs en què hi havia una mobilitat social ascendent i, per tant, el gruix de les classes dirigents de Barcelona no es podia comparar amb el de les nobleses hereditàries i endogàmiques que dominaven la immensa majoria de les ciutats d’Europa, i molt menys amb les de la resta de la Península Ibèrica.

Malgrat el que hem apuntat fins aquí, un es pregunta si a la noblesa barcelonina li plaïa aquesta mobilitat ascendent dels altres perquè no deixa de ser sorprenent que els membres inferiors i superiors de l’aristocràcia feudal que feien la tradicional migració de la casa pairal del camp per establir-se a la ciutat, amb qui es relacionaven de fet no era amb la noblesa barcelonina, sinó que feien pinya amb els ciutadans honrats mitjançant matrimonis i coincidint també en l’educació i la cultura en el seu sentit més ampli. La suma de tots els factors esmentats va fer de l’elit de la Barcelona moderna una comunitat amb una consciència col.lectiva com a classe social que, i això és essencial destacar-ho per l’objectiu d’aquest treball, al mateix temps enfortia el sentit d’identitat que evitava que es caigués en aquelles disputes tant característiques de les classes dirigents de bona part de les ciutats d’Europa com es reflecteix en les baralles entre els Montagús i Capulets del "Romeu i Julieta" shakespearià.

La classe mitjana de la Barcelona de l’època moderna es dividia en els dos estrats de mercaders i artesans. És doncs una classe molt àmplia de la que s’ha de dir en primer lloc que amb el nom de mercaders s’entén a priori un gran nombre d’activitats i nivells. En un ordre ascendent tenim en primer lloc els venedors, que de fet estava dominat per venedores (aquí no cal estendre’s perquè les qüestions de gènere no són l’objecte del treball), botiguers de tall, revenedors i negociants. Tots els esmentats amb les seves botigues i amb una influència local. Són un exemple més interessant els anomenats mercaders de Barcelona, que ja eren un estatus i així estaven registrats. La seva activitat, comerç marítim a l’engrós i a distància. Per exemple, importaven blat de Sicília. Aquí veiem doncs aquest esforç dels barcelonins més actius de fer de Barcelona el que ara en diem marca de Barcelona i és que sabien que a l’Edat Mitjana els mercaders de gran escala es barrejaven amb els ciutadans honrats dins una elit econòmica i política en gran part separada de la noblesa.

Referir-se als artesans és quasi el tòpic del tot Barcelona perquè representaven gairebé la meitat de la població activa de la ciutat. El factor determinant de la seva puixança residia en la importància del comerç. Barcelona ja era una ciutat industrial com no ho era cap de les ciutats de la Península Ibèrica. En aquest terreny seria injust de no fer mínimament esment de la importància dels vidriers; que tenien fama internacional per l’alta qualitat de la seva obra fins al punt que membres de la família reial visitaven els aparadors dels vidriers prop de la plaça del Born, possiblement a l’actual carrer de la Vidrieria. És molt significatiu que un visitant flamenc s’impressionés pel fet que en una processó de l’any 1585 hi concorreguessin seixanta oficis, els membres del quals desfilessin durant unes tres hores. Queda així confirmat que el tot Barcelona no és pas exagerat. Cal precisar que en el cadastre del 1716 hi comptaven vuit col.legis o gremis superiors, dotze gremis o associacions de fadrins o oficials, i setanta-sis confraries d’oficis. Era, certament el nombre més elevat d’oficis individuals trobat en qualsevol altra ciutat espanyola.

És en aquest punt on cal fer una observació molt important sobre la ciutat de Barcelona de l’Edat Moderna. I és que la presència d’una gran i molt visible comunitat d’artesans determinà el caràcter de la ciutat en moltes formes. Per damunt de tot, la societat barcelonina era corporativa. Els gremis i confraries duien a terme una forta activitat social que ja era coneguda a la Barcelona del segle XII, però amb el pas de temps el seu poder o influència social va seguir creixent i quan començà el període històric que ens ocupa els gremis ja feia mig segle que formaven part del govern municipal. Això vol dir que totes les activitats professionals estaven sota l’aixopluc d’una institució, que era l’exponent d’una identitat d’interessos i feia de Barcelona una societat eminentment corporativa.
Com tot corporativisme té per objectiu la defensa dels interessos que li són comuns, val a dir que els artesans també estaven dividits per allò que uns eren més iguals que uns altres. Hi havia dues classes d’artesans, els artistes i els menestrals. Els artistes eren els notaris, barbers, cirurgians i apotecaris, és a dir, els més ben pagats, tenien fama, més educació i més preparació. Tal com explica “un jurista contemporani, els artistes posseïen un nivell més alt de la “intelligència de les coses que se ha de saber”” . Els menestrals eren els sabaters i fusters, així com moltes altres especialitzacions dins del sector productiu més important de la ciutat: la indústria tèxtil. En qualsevol cas és evident que la diferència entre artistes i menestrals és clara perquè els artistes havien estat preparats per a dur a terme el seu ofici.

Encara que en aparença la finalitat dels gremis era assolir, no direm democràcia, però sí una certa igualtat entre els associats, no era així, de manera que en un mateix gremi hi podia haver un membre que esdevenia molt ric i un altre que era pobríssim. Aquesta realitat es feia evident a la mort, mentre que un tenia un gran enterrament i deixava la família sense problemes econòmics, l’altre deixava la família sense cap recurs. També es donava que el gremi era governat pels membres rics, és a dir, els que eren reconeguts com prohoms de la ciutat, lògicament com més rics eren més influents a la ciutat i també més decisius eren en el govern del gremi. D’aquí que tant artistes com menestrals fessin tot el possible per influir en la política de la ciutat, per interès i per prestigi. En aquest sentit en el Museu d’Història de la Ciutat hi podem veure penjat el retrat d’un sabater, tot un símbol de l’orgull per haver assolit “una sèrie de drets polítics que quedaven fora de l’abast d’aquest sector (i d’altres) de la classe mitjana en la majoria de les ciutats europees, i encara més a la resta de la Península Ibèrica” . Aquest fet explica -com a mínim- que els artesans tenien un alt sentit de l’honor de la seva professió. Si aquest miratge és un tant idíl.lic el que és significatiu aquí és el reconeixement de la fortalesa i de la cohesió interna de la classe mitjana que va fundar el mite de la menestralia, que s’ha utilitzat sempre quan s’ha fet bandera de les classes subalternes de Barcelona.

Finalment cal fer una referència a una de les capes més baixes de la ciutat, els criats domèstics. La majoria estaven al servei dels nobles, però el que és interessant d’aquesta classe és que el 1684 la seva “germandat de cotxeros” varen obtenir un privilegi reial de caràcter corporatiu, cosa que no va agradar els seus amos. Encara que en aquest cas l’autor del llibre no ho diu, cal suposar que aquest privilegi reial era també únic tant a la Península Ibèrica com a Europa.
Aquest darrer exemple confirma, per si feia falta, fins a quin punt Barcelona era una ciutat eminentment corporativa. Tanmateix, per damunt del corporativisme o, precisament gràcies al corporativisme, a Barcelona hi havia un element que encara tenia més pes: arran dels avalots del Corpus de 1640, la milícia dels gremis refusà dispersar els segadors. Des del punt de vista de classe social hi havia un gran abisme entre els segadors revoltats contra l’autoritat reial i els gremis que gaudien de prestigi social i privilegis col.lectius; els gremis van posar l’interès de la ciutat com a conjunt enfront del corporatiu.

Un aspecte a senyalar de la societat de la Barcelona moderna és la qüestió jueva. Certament en el segle XIV hi va haver un antisemitisme ferotge que va acabar amb aquesta població, fora d’uns conversos. Afortunadament per uns i altres el segle XVI ningú ja no es preocupava d’ells i, per tant, si en altres llocs de la monarquia hispànica hi havia un gran concerniment per allò de la “limpieza de sangre” a Barcelona no era el cas; així doncs hi havia alguns negocis portats per conversos, com eren els venedors de llibres, canviadors de diners, marxants de la pell i el corall i molt especialment metges. Es pot afirmar aleshores que malgrat algunes mesures exclusives, els estrangers i els seguidors d’altres religions o conversos o minories ètniques no estaven subjectes a una discriminació a Barcelona, fet que contrasta fortament amb el que passava a la resta de la península i a les illes Balears. Les raons no tenien un fonament ètic, sinó eminentment pràctic, és a dir, per a l’autoritat de la ciutat els cristians nous eren inofensius i els estrangers útils, per tant, no calia prendre mesures en contra.

Les professionals liberals, metges i advocats, són d’un gran interès i en el seu conjunt eren coneguts com a gaudints, és a dir, aquells que gaudien de graus universitaris superiors. Cal prendre bona nota que els gaudints formaren part de l’elit urbana, fet que va ser quasi una excepció a Europa. No es pot escriure la història social de Barcelona sense tenir en compte la importància dels gaudints tant pel paper polític que varen desenvolupar com per la seva implicació en la vida pública de la ciutat.

Una altra institució ciutadana que és pertinent consignar són les confraternitats, una entitat urbana nascuda sota l’aixopluc de l’Església. Va ser un dels vincles més generalitzats i profundament arrelats a la vida de la ciutat i es pot dir que acollia més gremis i confraries que cap altra ciutat de la Península Ibèrica.

Podem concloure que aquesta realitat conduïa a una ciutat de gran estabilitat i mobilitat social, que contrastava amb moltes ciutats de la resta de la península, perquè la promoció d’una classe social a una altra era relativament normal, fet possible gràcies a ser una societat molt corporativa i a la posició de privilegi que anava assolint la burgesia. Si els viatgers destacaven el confort i la solidesa de les cases de Barcelona era gràcies a què una certa riquesa s’havia acumulat i repartit a les modestes mans d’artesans, petits comerciants i botiguers, mercaders i els gaudints, afegit a les fortunes de la classe governant i mercantil.

A continuació tenim la segona part, que està basada en el capítol que duu el títol: Assaig: L’OLIGARQUIA CIUTADANA A LA BARCELONA MODERNA: UNA APROXIMACIÓ COMPARATIVA. Aquí el resum és quasi exagerat perquè l'essencial s'ha dit a la primera part.

D’entrada val a dir que els elements essencials que l’autor, James S. Amelang fa servir per establir les comparances amb altres ciutats d’Europa són, evidentment, els que ja han estat apuntats: l’alt nivell de corporativisme de la ciutat combinat amb la permeabilitat o mobilitat social ascendent. Una de les ciutats estudiades és Venècia, que estava governada per un conjunt de ciutadans que, a causa dels problemes que abans hem comparat amb el drama Romeu i Julieta, es van veure obligats a reduir substancialment el nombre de patricis amb poder efectiu a la ciutat.

Malgrat tot, Venècia també va tenir períodes de certa permeabilitat social i la noblesa obria les portes a ciutadans benestants. En qualsevol cas, ens diu Amelang, destaca que en el segle XVII a Barcelona hi va haver un augment real de la representació corporativa, que es pot dir quasi únic a Europa, gràcies el caràcter obert de l’oligarquia local i a uns mecanismes que facilitaven aquesta permeabilitat.

En el cas de Florència la cosa va anar diferent, però amb el mateix resultat, és a dir, el segle XIII es va crear un Gran Consell amb moltes funcions municipals i governat per una assemblea de més d’un miler d’homes fins que va arribar la reacció aristocràtica que estava incòmode amb el “republicanisme gremial” i Cosimo de Mèdici va aconseguir que el gremis més importants quedessin exclosos. El resultat va ser primer que manaven un grapat de patricis i al final tot el poder pels Mèdici.

A la ciutat de Lucca sense cap edicte legal d’excloure la participació dels artesans en el govern de la ciutat, els artesans no podien participar en els nivells alts de la ciutat i quan en el segle XVI feren avalots aleshores els patricis ampliaren el seus poders.

Un cas més interessant és el de Gènova quan al segle XVI es va intentar fer una redistribució del poder polític i els membres de la noblesa que manaven es varen barallar entre ells. Aleshores es va fer una llei que pretenia ser moderna, és a dir, que la sobirania fos pública, de manera que acabés amb l’anarquia originada per les faccions privades, però encara que limitava el poder de la noblesa, els artesans hi tenien barrat el pas en el govern de la ciutat. Tot i això el segle següent les classes més altes dels plebeus van consolidar un grup de cittadini di governo, és dir, l’antiga noblesa i els nou rics.

Ja fora d’Itàlia ens podem fer ressò del cas de Nuremberg quan al segle XV, el patriciat va excloure de forma permanent els artesans del consell de la ciutat com una resposta directa a una revolta gremial. Aquesta acció/reacció va ser relativament normal a diferents ciutats d’Europa en aquella època. De tota manera cal fer esment de Norwich perquè des del segle XV els agremiats tingueren el dret de votar en el govern de la ciutat, però l’elit es va quedar amb totes les magistratures.

Tots aquests exemples ens porten a confirmar el que ja s’ha anat veient a la primera part: l’excepcionalitat del cas de Barcelona. Els artesans eren pràcticament un zero a l’esquerra a la majoria de ciutats o, en tot cas, el seu pas pel govern era intermitent. Com escriu Amelang “La tendència a Barcelona no solament de mantenir sinó d’augmentar la representació artesana en el govern de la ciutat contrastava força amb els esdeveniments de la resta de la Península Ibèrica i de l’Europa Occidental” (…) “A Castella, els artesans també estaven mal considerats, car les oligarquies urbanes pactaren amb el govern reial per preservar els càrrecs dels ajuntaments als regidors, una casta hereditària composta formalment per nobles”
Sembla que un dels elements determinants va ser el reconeixement del que ara en diríem l’excel.lència, és a dir, l’entrada en el govern de la ciutat dels gaudints, els doctors en lleis i en medicina, els homes més ben preparats intel.lectualment per fer-se càrrec de la cosa pública malgrat no tenir la consideració de ciutadans honrats.

Al llarg d’aquest treball s’ha convertit en una mena d’epítet: “no solament a nivell de la Península Ibèrica, sinó també d’Europa”, convindria tenir present que quan es fa befa dels catalans perquè a la Diada Nacional celebrem una derrota, la resposta hauria de ser que la ciutat vol recuperar el que va perdre amb el decret de Nova Planta, és a dir, ser capdavantera socialment, políticament i culturalment, tant a la Península Ibèrica com a Europa.

Nota: La fotografia que figura en primer lloc són objectes de vidres que recentment s'han trobat al Born de Barcelona, per tant, és el meu homenatge els vidriers de Barcelona de l'Edat Moderna i una justificació més del que es va perdre el 1714.

Aquest simple detall dels vidres fan que un es pregunti que si quan es va a Lugano hom torna amb algun element decoratiu de vidre, goso pensar que si no hagués passat un 1714 potser ara quan un vingués a Barcelona compraria una peça de vidre bufat en un forn de Barcelona.