Seguidors

Arxiu del blog

Etiquetes

dijous, 26 de març del 2009

Simulacre de comissari d'exposició

Les obres d’art d’aquesta exposició no són les peces originals, sinó són fotografies perquè en tots els casos es tracta del que es coneix com land art o site specific public art: art a l’aire lliure, en espais oberts, sigui al mig de la ciutat o als afores, en el que l’artista fluctua entre l’escultura i l’arquitectura.

Com aquesta exposició es fa a Barcelona resulta escaient iniciar-la amb una obra que és en aquesta ciutat per a animar el públic a veure-la en el seu emplaçament. En el moment de fer les fotografies s’ha tingut en compte que l’objectiu estigui al servei de l’objecte artístic i que la fotografia només sigui un mitjà sense protagonisme. Excepte la Foto 4, que és de Teign Photography, totes les fotografies tenen l’autoria del comissari de l’exposició.

Aquesta exposició està concebuda tenint en ment aquells qui els preocupa l’art deshumanitzat, tal com el va descriure el filòsof José Ortega y Gasset, és a dir, aquell art abstracte que pinta “idees” i no objectes, que fa impossible la identificació sentimental perquè no hi veiem aquell paisatge o aquelles persones o aquelles fruites, sinó un objecte que no s’entén. L’art que hem triat no està gens deshumanitzat, ans al contrari, hi surt l’home amb tota la seva potència i aquesta potència es manifesta amb l’esperit de revolta, de protesta i dolor o poètic davant de la natura o sublim.

Ortega y Gasset “justifica” el desinterès d’un públic per l’art modern perquè no coneix una altra actitud envers els objectes que figuren en la pintura que la pràctica, que ens porta a apassionar-nos i a intervenir-hi sentimentalment i que, per tant, una obra que no ens inviti a intervenir ens deixa sense paper. Més encara, ens diu que en aquest procés s’arribarà en un punt que el contingut humà de l’obra serà tan escàs que quasi no es veurà.

Les obres de Ian Hamilton Finlay, Peter Eisenman i Eduardo Chillida són tan humanes que demanen la complicitat de l’espectador perquè prenen tot el seu seu valor quan l’espectador ha fet seu a l’interior de la seva ment allò que l’artista li ha ofert, és a dir, l’obra esdevé art a la ment de l’observador. L’aspecte humà de l’obra d’Alexander Calder és de contingut sociològic.

Un aspecte a favor d’aquesta forma d’art i que reforça el seu caràcter humanista és que no és gens elitista perquè no és de cap col.lecció particular ni de cap museu o fundació, sinó que és accessible a tothom. A més a més no hi ha cap ritual per a veure-la, no hi ha porta, ni taquilla, ni horaris, ni dies restrictius. Pot passar que tot passejant un se la trobi sense saber què és i resti uns moments agafat per la sorpresa fins que reaccioni, s’adoni que ha encepegat amb una obra important i agraeixi trobar-s’hi.

Artista: Ian Hamilton Finlay (28.10.1925 – 27.03.2006), nascut a Nassau, Bahamas.
Poeta escocès (poesia concreta), filòsof, jardiner, historiador, artista i escultor. La seva obra més important és The Little Sparta – The Garden of Ian Hamilton Finlay, prop d’Edimburg, Escòcia.

L’obra que presentem no té títol, però podem considerar com títol la llegenda que hi duu: L’ORDRE D’AVUI ÉS EL DESORDRE DE DEMÀ SAINT JUST,i la podem classificar com land art, està situada al turó del Carmel, Barcelona, feta amb sauló de Montjuïc, el treball escultòric està fet per l’escultor Peter Coates, però la idea és de Hamilton. A Escòcia hi ha la mateixa obra amb el text en anglès.

Des de dalt del Carmel tenim aquesta perspectiva de la ciutat i als nostres peus el conjunt escultòric. La ciutat és l’ordre, un ordre no gaire humanitzat i per això l’artista, amb paraules del revolucionari Saint Just, company de Robespierre, demana als barcelonins que recuperin l’esperit revolucionari que van tenir fa poques dècades i capgirin la ciutat i hi facin un ordre nou, un ordre que pels conservadors serà desordre. Aquesta obra està feta amb pedra perquè no s’esborri i una futura generació es faci seves les paraules de Saint Just.

Si l’artista va deixar escrits aquests mots a Barcelona quan ja els havia fet en un altre lloc del planeta, vol dir que el seu desig no era tant que la revolta comenci a Barcelona, sinó que volia infondre aquest esperit a la humanitat sencera.

Artista: Peter Eisenman (11.08.1932), nascut a Newark, E.U.A.
Arquitecte classificat com eclèctic i descontructivista.

Aquesta segona obra és el Memorial pels jueus assassinats d’Europa, també conegut com Memorial de l’Holocaust, Berlín. Aquesta obra la podem qualificar de land art perquè l’artista hi ha fet una intervenció de tal manera que la seva obra quedi integrada en un espai específic de la ciutat que resulta plenament pública donat que la gent que es mou per la ciutat hi passa pel costat fàcilment i s’hi pot entrar.

El primer que crida l’atenció (Foto 3) és aquesta gran extensió de llosses que ens fan pensar amb tombes al mig de la ciutat com si fos el tradicional cementiri que hi havia abans al costat de la parròquia del poble i per la Foto 4 ens adonem que conté un espai arquitectònic format per diferents nivells que el visitant pot anar baixant i a poc a poc es veu envoltat d’un gran mur o millor dit, s’hi sent empresonat i, per tant, s’hi crea una sensació de terror, del terror que l’artista no vol que s’oblidi. No vol que s’oblidi el terror que aquestes pedres evoquen. Un colpidor missatge a la humanitat.

Artista: Eduardo Chillida Juantegui (10.01.1924 – 19.08.2002). Nascut a Sant Sebastià
Escultor basc, també ha fet gravats

A Barcelona hi ha tres obres d’aquest escultor i invitem als visitants que les visitin: mural (G-333) al costat del MACBA, escultura (Topos V) a la Plaça de Rei i site specific public art (Elogio al agua) al Parc de la Creueta del Coll. És visible des del Turó del Carmel quan es visita l’Ordre d’avui és el desordre de demà.

L’obra que presentem es diu el Peine del Viento XV, Sant Sebastià. Per molts és l’obra més important de Chillida.

És un clar exemple de site specific public art perquè les tres peces del conjunt escultòric que la formen estan perfectament integrades a l’entorn i reparteixen els seus papers de manera harmoniosa.

Una peça està al costat d’on la gent pren el sol, llegeix o xerra amb l’amic, és l’única que es pot tocar sense risc, una segona peça està prop de la gent, però sobre les roques, per la qual cosa queda molt visible, però inaccessible i finalment la que queda més allunyada.

Per la primera foto veiem que abans no s’hi arriba ens trobem en un espai polidament dissenyat. Aquest espai és La Plaza del Tenis, una obra constructiva projectada per l’arquitecte Peña Ganchegui i Eduardo Chillida.. Es tracta d'una composició plenament integrada en l'entorn i emmarcada morfològicament amb l'abrupta orografia que l'envolta. El conjunt està fet per una sèrie de grades, plataformes i espais de granit rosat. volcats envers el mar, essent l'element unificador de la composició. Les plataformes creen successius ambients i perspectives fins arribar a l'espai escultural. Tres escultures de ferro massís, que conformen la transició des de la zona urbanitzada fins a l'abrupta costa cantàbrica. Aquest ferro recorda el dels vaixells i les seves àncores, infonent un aire mariner.

Una obra conjunta de la natural i l’artifici, l’home i el cosmos, que té un aire màgic que fa pensar amb Stonehenge. L’espectacle és romàntic, és sublim; especialment quan les ones d’un Cantàbric esvalotat esclaten a sobre d’aquests ferros anegant la Plaza del Tenis, i, aleshores, la força de l’aigua empeny set altes columnes d’aigua que s’aixequen sobre la plaça i xiulen a través dels forats.

Artista: Eduardo Chillida Juantegui (10.01.1924 – 19.08.2002)

Seguim amb Chilliada i anem a trobar una altra gran obra d’ell. Sense deixar la cornisa del mar Cantàbric ens arribem a Xixon. Concretament al capdamunt del turó el Cerro de Santa Catalina, una magnífica vista de marina.

L’obra en qüestió duu el nom de Elogio del horizonte, està feta amb formigó i encara que per les seves dimensions ha de ser molt pesada, al mateix temps ens adonem que el seu efecte òptic és tot el contrari i que fa una impressió de lleugeresa, donant-li un aire minimalista, màgic, perquè recolza només amb dues potes, però extén els seus braços que abasten el cel i el mar. És també una obra de site specific public art en el que l’artista ha creat una interactuació entre l’obra, la natura i l’entorn. Quan el visitant es posi al mig sentirà la remor del mar i del vent i s’adonarà que és un lloc sagrat, sublim, propici a la meditació i la conversa xiuxiuejada.