A la Universitat

Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d’octubre de 1860 – Barcelona 20 de desembre de 1911) és un dels poetes més significatius de la literatura catalana. Es pot dir que és ell qui va prendre el relleu a Jacint Verdaguer i no solament perquè els dos van ser premiats en els Jocs Florals, sinó perquè encara que es consideri L’Atlàntida (1876) de Verdaguer el final de la Renaixença, hem de precisar que la Renaixença no era un estil literari, sinó un moviment cultural amb un substrat polític perquè més que una renaixença va ser la recuperació d’una llengua marginada políticament i maltractada gramaticalment pels usuaris . La influència del romanticisme no minva la intencionalitat política.

Com veurem més endavant el mite del comte Arnau és del segle XVI, però el que interessa assenyalar aquí és que el primer que va estudiar-lo va ser Marià Aguiló i Fuster (Palma, 1825 – Barcelona, 1897), poeta i lingüista mallorquí, que es destacà com un dels capdavanters de la Renaixença. Després d’Aguiló seguiren altres estudiosos com Pau Piferrer i Manuel Milà i Fontanals. A partir dels estudis de Milà i Fontanals un altre home de la Renaixença s’endinsa en el mite del comte Arnau, Víctor Balaguer, que col.laborà en la restauració dels Jocs Florals del 1859. Aquestes dades ens diuen que el mite del comte Arnau era atractiu pels homes de la Renaixença i Joan Maragall va afegir-se a l’embranzida arnaldina perquè és un mite en el que s’hi produeix una feliç i atractiva convergència: per una banda, el fet que el protagonista és sempre nomenat amb el seu títol nobiliari li dona un tret feudal, que fa pensar que es tracti d’una història medieval; per l’altra banda, la Renaixença és filla, en certa mesura, del Romanticisme que en el segle XIX travessava l’art europeu. Recordem que un dels trets del Romanticisme −amb l’afany de moltes nacions d’Europa en retrobar les seves arrels− va ser una exaltació i encimbellament de la nostra Edat Mitjana. A més a més, que Maragall versionés altres mites de la tradició catalana reforça la seva intenció de recuperar allò que havia quedat oblidat. Aquesta manera de veure i esdevenir protagonista conscient de la història de la literatura catalana el fa de ple dret home de la Renaixença. Si a la Renaixença li donem un contingut polític, nacionalista, podem afegir: “Arnau és el representant en la cultura oral de l’altiu braç militar que en els segles d’hegemonia espanyola sobre la Generalitat catalana va resistir, amb argúcies jurídiques, promeses, amanaces, o fins i tot amb revoltes armades, al periòdic ressorgiment d’un disseny uniformista en els governs virregnals del temps de la dinastia habsburgica”.

A tall de parèntesi es podria considerar que la Renaixença va acabar el 1913 amb les Normes Ortogràfiques de Fabra perquè és l’obra del seny ordenador la que tanca allò que va iniciar “La Pàtria” d’Aribau, que sense intenció tenia un contingut polític.

Possiblement l’aspecte més significatiu del poema El comte Arnau, de Joan Maragall, rau en un aspecte maragallià que ja s’ha apuntat: literatura culta, atès que va ser un dels poetes més representatius del Modernisme i alhora un teoritzador de la literatura, com ho evidencien els seus articles, conferències i assaigs; entre aquests darrers cal destacar Elogi de la paraula (1903) i Elogi de la poesia (1907), que exposen la seva teoria de la “paraula viva” Efectivament, a partir de Maragall el personatge pren volada i, salvant distàncies, se l’ha comparat amb els grans mites de la literatura: Don Joan i Faust. L’Arnau maragallià fa el salt del mite al logos perquè el poema transcendeix el mite en el sentit que li dona actualitat, no social o política, sinó per la seva visió del vitalisme de Nietzsche i el sentit cristià del perdó .

El mite que ens ocupa té com a punt de partida la cançó, que és la tradició oral, que alhora té, normalment, orígen en una societat àgrafa. No hem d’oblidar que abans del segle XVII la major part de la població no sabia ni llegir ni escriure, per tant, les cançons eren cantades per persones que se les sabien de memòria, no estaven escrites, no estaven fixades i, per tant, al viatjar esdevenien camaleòniques i s’adaptaven a cada poble o a cada festa. Per aquesta raó, quan diem la Cançó del comte Arnau no estem dient una obra única i invariable com quan ens referim, per exemple, al Cant de la senyera. L’actriu shakespeariana Vanessa Redgrave va dir que singing is when speaking is not enough i si aquesta definició ens queda lacònica vegem aquesta altra: “La cançó és aquella mena de gràcia natural que surt de la boca de l’home per fer-li companyia les hores del treball i que l’home la recorda i la reprèn en aquells moments que descansa el cos i s’engresca l’ànima.” Aquestes dues definicions es complementen i evidencien que no cal cercar cap mena de rigor o de veritat en les lletres de les cançons tradicionals perquè el que ens ofereixen és ben bé una altra cosa. Una cançó és entreteniment i, per tant, que a Ripoll o a Gombrèn no fossin ben bé iguals, era irrellevant o, més aviat enriquidor.

Cal tenir present que un mite no apareix per casualitat, ni tampoc és el resultat d’un moment, ni es basa en una persona concreta de la història, sinó que és el resultat d’una concatenació de fets llarga, polisèmica i complexa. El punt de partida, en el cas que abordem és, recordem, l’oralitat que explica en forma de cançó o balada les trapelleries d’un comte en el marc social del món medieval. De tota manera, aquesta visió feudal no es correspon amb la realitat. Hauria estat una mena de simplificació en el llenguatge com se sol fer avui dia en l’ús no escaient de la paraula “burgès”; aquesta puntualització és important, com veurem de seguida.
És inexcusable dir que Josep Romeu i Figueras va fer l’aportació definitiva i encara vigent sobre el mite del comte Arnau. Aquest nom és a totes les bibliografies que l’han estudiat. Per a demostrar que la cançó no és pas tan antiga com sembla, sinó del segle XVI o XVII Josep Romeu hi aportà diversos arguments, el més interessant dels quals és “Recordando el significado que tiene la canción de enseñar la fidelidad al contrato estipulado entre amo y mozo, cabe preguntarse si tendría sentido este significado en los siglos medievales, y si puede hablarse de amo y mozo antes de muy a finales del siglo XV y principios del XVI. Incluso este castigo dictado contra un señor que ostenta título nobiliario no puede admitirse sino en una época muy cercana a nosotros” . En el mateix passatge ens diu que el fet del nom “comte Arnau” és més aviat un recurs per necessitats de rima, sense oblidar però que en el romancero castellà, també conegut a Catalunya, hi abundaven els comtes.
De la Cançó del comte Arnau l’estudiós Manuel Milà i Fontanals en recollí cinquanta-quatre versions i a partir d’aquestes en féu una tria per a establir quina podria ser la més fidel, evidentment dintre d’una certa arbitrarietat, inevitable quan es tracta d’un text fragmentat i dispers en diferents pobles perquè se n’hi van trobar fragments a Ripoll, Gombrèn, Vallfogona, Barcelona, Tremp, Mallorca, etc. L’esperit de recuperació de la Renaixença va ser una gran sort perquè va possibilitar reconstruir una cançó que apareixia a retalls i alhora saber-ne més d’un mite que no és exclusivament català, sinó també europeu, i que a Catalunya té característiques pròpies.

Sense ésser exhaustius amb el tema de com s’ha refet i normalitzat la cançó, sembla interessant posar un exemple per tal d’adonar-nos de la dificultat per la que van passar els que ens l’han llegada com ara la tenim.
A la versió fixada com definitiva hi podem llegir:

¿Quina hora és que el gall ja canta,
Muller lleial?
¿Quina hora és que el gall ja canta,
Viudeta igual?
-Les dotze hores són tocades,
Comte l’Arnau;
Les dotze hores són tocades,
Valga’m Déu val.

Mentre que una versió de Vallfogona diu: “-No sentiu que el gall ja canta? – Com no marxau?”. Una altra de Mallorca diu: “-Jo sent es gallet qui canta, - ja és mitja nit; - És gall canta i no te’n vas, - mal esperit”. Finalment sembla adient posar-ne una de Ripoll, que diu: “-Com cantarà el gall negre – jo faré un salt.- Les dotze hores són tocades, -adéu-siau”. Cal dir que n’hi més de vint versions pel que fa a l’hora de marxar.

El poema de Maragall és literatura culta i té, per tant, molta bibliografia, és a dir, que hi ha molta literatura que comenta i estudia la seva obra, mentre que una cançó queda condemnada a ser tractada com un art menor, que comporta la pràctica inexistència de literatura dedicada a una sola cançó, per la qual cosa em sembla pertinent citar aquí el que ens diu Antoni Sàbat

...La tonada persistent posseix una severitat lineal solemne, cerimoniosa i
esfereïdora. Els refranys Valga’m Déu val ! (comtessa) i Muller lleial (comte)
reforcen amb persistència – com un entrecavalcat ostinato −
el caràcter tràgic del mite universal en una versió peculiar de Catalunya.

Cal adonar-se que un aspecte dels refranys és que faciliten l’oralitat, és a dir, faciliten la memorització per ser cantada, per tant, fan que sigui popular, i per aquest motiu trobem en els cançoners repeticions que van des d’un sol vers a tota una estrofa, com és el cas de les tornades o refranys.

Fins aquí hem estat fonamentalment analitzant determinats aspectes de la Cançó del comte Arnau, precisament com a cançó. Els paràgrafs que segueixen fan referència essencialment al poema de Joan Maragall. Cal, però, començar assenyalant que la cançó està integrada a la segona part secció segona del poema maragallià. Tanmateix la cançó no és exactament com apareix en l’obra de Josep Romeu, que se suposa és la canònica. Consegüentment en lletra cursiva hi ha el que no surt en l’obra de Maragall, entre parèntesi el que surt a l’obra de Maragall i no apareix a la de Romeu o al costat de la de Romeu quan és una variant del mateix vers. En aquest sentit cal dir que la versió de l’obra de Romeu és la primera que féu Milà i Fontanals, per tant, Maragall podria haver-la assumida sense modificació. Resulta difícil saber els motius de les diferències, que no es pot dir que siguin gratuïtes, però sembla que aquest aspecte no hagi estat considerat, malgrat que aquestes diferències no alteren l’estil oral de la cançó perquè sembla que aquestes variants formin part del gruix de les cinquanta-quatre variants esmentades. En qualsevol cas és un aspecte del poema relacionat amb la cançó que resta fosc per qui ha fet aquest treball.

Els judicis dels crítics són força coincidents pel que fa a la primera part; tanmateix, Eugenio Trías hi fa una referència diferent al afirmar que el Comte Arnau de Maragall, empra terminologia de Kierkegaard, el tractar-lo com “fill de la força espontània, pur producte natural, fruit de la terra, encarnació vivent i immediata d’una fantasia popular” . Per altra banda, Arthur Terry, a propòsit de la influència de Nietzsche cita el següent fragment de la sisena secció de la primera part, en la que ens introdueix el concepte del superhome:

−−Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que s’inflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre home,
perquè en tens la voluntat

Tanmateix. ens diu que ”no hem d’exagerar la influència de Nietzsche sobre aquesta primera part” i “els versos que parlen del superhome siguin dits per les veus de la terra, que en aquesta part del poema, com també més tard, es presenten com covardes i mofetes” . Per altra banda, un altre crític considera aquesta primera part un poema nacionalista i la relaciona amb el leitmotiv de la Renaixença, i també amb la recuperació del cançoner tradicional, la tradició coral claveriana, l’orfeonisme i el wagnerisme, que diu “el punt més granat de l’assimilació pel nostre poeta de la influència nietzschiana sota la forma de l’exaltació de la constant inquietud cultural” .

Amb matisos hem pogut copçar que els dos crítics no difereixen gaire en l’anàlisi de la primera part, però vegem què diuen de la segona part. Si en la primera part el que hi domina és la voluntat de ser, com exponent de vitalitat, a la segona és “El nostre cel és la terra” i l’amor triomfant, que s’entén com l’amor pur, sense connotació sexual, d’aquí que es produeixi un distanciament entre Adalaisa i l’Arnau. És com si el comte no sabés què fer amb ella, si més no és el que es desprèn del que ens diu Arthur Terry; mentre que el punt de vista de Joan-Lluís Marfany semblaria que no és l’Arnau qui s’ha d’empenedir sinó Joan Maragall que a la primera part ens va posar un comte Arnau que només va a la seva i ara ho vol suavitzar.

En la versió maragalliana hi ha dues menes de diàlegs: un primer d’evident com és la cançó que s’hi ha integrat i un segon amb les “veus de la terra”. Resulta força encertat i interessant que Eugenio Trias qualifiqui com cor a les “veus de la terra” . La particularitat de les “veus de la terra” és que efectivament funcionen en el poema com un personatge, però a més a més tenen una força i un ritme que es diferencia dels altres personatges, cosa, per altra banda, lògica perquè és un personatge que no està subjecte a les passions o temors de la vida. També, les “veus de la terra”, pel que diuen, tenen un registre que facilita l’oralitat, per la qual cosa, encara que en tots els aspectes formals de la poesia no s’assemblin gens a la cançó original, sí que tenen una evident agilitat, que molt possiblement les fan aptes per ser cantades o recitades amb vehemència i bravesa. Cal afegir que el ritme o la musicalitat del poema ajude, no cal dir, a la mnemotècnia. En aquest sentit cal fer esment dels sis versos citats més amunt com part del text d’Arthur Terry perquè és un passatge d’un vitalisme contagiós.

Com una mena de pausa en la lectura, tant si és com a recitació o cançó, a la segona part ens trobem amb la cançó històrica, que serveix per fer un canvi de to i una mena de reflexió sobre què tenim a les mans; tanmateix, és seguida per uns versos que tornen a tenir força dramàtica. Quan s’inicia amb “El comte Arnau està espantat / de veure’s l’ànima tan lletja / per tota l’eternitat”. Un dramatisme que no solament ve donat pel ritme, sinó pel contingut. De la tercera part sembla escaient citar dos versos que són un lament i una acusació al mateix temps: “Fills i filles, llops i guilles / solíeu dir, pare i senyor” i sembla que la millor manera d’acabar aquest treball sobre “el comte Arnau” de Maragall és amb els quatre darrers versos del poema, que són una bona mostra de la seva aptitud per l’oralitat, a més del seu contingut messiànic.

Lo que la mort tanca i captiva,
sols per la vida és deslliurat:
basta una noia amb la veu viva
per redimir la humanitat

La poesia culta no està pensada per a l’oralitat perquè avui la poesia es difon mitjançant la lletra impresa . Tot aquests darrers aspectes fan que no es puguin considerar les possibilitats de recepció oral del poema que ens ocupa des d’una perspectiva realista, comercial i social, malgrat que se’n faci mereixedor.

LA CANÇÓ DEL COMTE ARNAU

-Tota sola feu la vetlla, -muller lleial ?
Tota sola feu la vetlla, -viudeta igual ?

-No la faig jo tota sola, -comte l'Arnau,
No la faig jo tota sola, -valga'm Déu, val !

-Qui teniu per companyia, -muller lleial ?
Qui teniu per companyia, -viudeta igual ?

-Déu i la Verge Maria, -comte l'Arnau,
Déu i la Verge Maria, -valga'm Déu, val !

-On teniu les vostres filles, -muller lleial ?
On teniu les vostres filles, -viudeta igual ?

-A la cambra són que broden, -comte l'Arnau,
A la cambra són que broden, -seda i estam.

-Me les deixaríeu veure, -muller lleial ?
Me les deixaríeu veure, -viudeta igual ?

-Massa les espantaríeu, -comte l'Arnau,
Massa les espatanríeu, -valga'm Déu, val !

-Solament la més xiqueta, -muller lleial ?
Solament la més xiqueta, -viudeta igual ?

-Tant m'estimo la més xica, -comte l'Arnau,
tant m'estimo la més xica, com la més gran.

-Per què no caseu les filles, -muller lleial ?
Per què no caseu les filles, -viudeta igual ?

-Perquè no tinc dot per dar-les, -comte l'Arnau,
Perquè no tinc dot per dar-les, -valga'm Déu, val !

-Al capdavall de l'escala, -muller lleial ?
Al capdavall de l'escala, trobareu l'arjant.-A on teniu les criades, -muller lleial ?
A on teniu les cirades, -viudeta igual ?

-A la cuina són que renten, comte l'Arnau,
A la cuina són que renten, -plata i estany.

-Me les deixaríeu veure, -muller lleial ?
Me les deixaríeu veure, -viudeta igual ?

-Massa les espantaríeu, -comte l'Arnau,
Massa les espatanríeu, -valga'm Déu, val !

-A on ne teniu els mossos, -muller lleial ?
A on ne teniu els mossos, -viudeta igual ?

-A la pallissa que dormen, -comte l'Arnau,
A la pallissa que dormen, -valga'm Déu, val !

-Pagueu-los bé la soldada, -muller lleial,
Pagueu-los bé la soldada, (ja veieu les meves penes) -viudeta igual.

-Tant prest com l'hauran guanyada, -comte l'Arnau,
Tant prest com l'hauran guanyada, -valga'm Déu, val !

-Per on heu entrat vós ara, -comte l'Arnau ?
Per on heu entrat vós ara, -valga'm Déu, val ?

-Per la finestra enreixada, -muller lleial,
Per la finestra enreixada, -viudeta igual.

-Tota me l'haureu cremada, (Ai, que me l’aureu cremada) -comte l'Arnau,
Tota me l'haureu cremada, (ai, que me l’haureu cremada) -valga'm Déu, val !

-Ni tant sols us l'he tocada, -muller lleial,
Ni tant sols us l'he tocada, -viudeta igual.

(-¿Què és això que us surt del cap, comte l’Arnau?)
(¿Què és això que us surt del cap, valga’m Deú val)

(-Males coses que he pensades, muller lleial;)
(males coses que he pensades, viudeta igual.)

-¿Què és aixó que us ix pels ulls, -comte l'Arnau ?
Què és aixó que us ix pels ulls, -valga'm Déu, val ?

-Són les males llambregades, -muller lleial,
Són les males llambregades, -viudeta igual.

(¿Què és aixó que us ix pels ulls, -comte l'Arnau ?)
(Què és aixó que us ix pels ulls, -valga'm Déu, val ?)

(-Són les coses que he olorades, -muller lleial,)
(Són les males llambregades, -viudeta igual.

-Què és el que us ix per la boca, -comte l'Arnau ?
Què és el que us ix per la boca, -valga'm Déu, val ?

-Són les males paraulades, -muller lleial,
Són les males paraulades, -viudeta igual.

(-Què és aixó que us ix per les orelles, -comte l'Arnau ?)
(Què és aixó que us ix per les orelles, -valga'm Déu, val ?)

(-Males coses que he escoltades, -muller lleial,)
(Són les males abarçades, -viudeta igual.)

-Què és aixó que us ix pels braços, -comte l'Arnau ?
Què és aixó que us ix pels braços, -valga'm Déu, val ?

-Són les males abraçades, -muller lleial,
Són les males abraçades, -viudeta igual.

(-Què és aixó que us ix per les mans, -comte l'Arnau ?)
(Què és aixó que us ix per les mans, -valga'm Déu, val ?)


(-Males coses que he tocades, -muller lleial,)
(Males coses que he tocades, -viudeta igual.)

-Què és això que us ix ples peus, -comte l'Arnau ?
què és aixó que us ix pels peus, -valga'm Déu, val ?

-Són les males trepitjades, (Els mals passos que donava) -muller lleial,
Són les males trepitjades, (els mals passos que donava) -viudeta igual.

-Què és aquest soroll que sento, -comte l'Arnau,
Què és aquest soroll que sento, valga'm Déu, val !

-És el cavall que espera, -muller lleial,
És el cavall que espera, -viudeta igual.

-Baixeu-li el gra (grana) i la civada, -comte l'Arnau,
Baixeu-li el gra (grana) i la civada, -valga'm Déu, val !

-No menja gra ni civada, -muller lleial,
Sinó ànimes condemnades, (damnades, si n’hi donau) -viudeta igual.

-(A) On us han donat posada, -comte l'Arnau ?
(A) On us han donat posada, -valga'm Déu, val ?

-A l'infern me l'han donada, -muller lleial,
A l'infern me l'han donada, -viudeta igual.

-Per què allí us l'han donada, -comte l'Arnau ?
per què allí us l'han donada, -valga'm Déu, val ?

-Per pagar males soldades, (Per soldades mal pagades) -muller lleial,
Per pagar males soldades, (i donzelles deshonrades) -viudeta igual.

(Cada dia us faig l’oferta, comte l’Arnau)
(cada dia us faig l’oferta, comte l’Arnau)

Vos dic no em feu (pas) més l'oferta, -muller lleial,
Vos dic no em feu (pas) més l'oferta, -viudeta igual,
Que com més me feu l'oferta, -muller lleial,
Que com més me feu l'oferta, -més pena em dau.

Feu-ne tancar aquella mina, -muller lleial,
Feu-ne tancar aquella mina, -viudeta igual,
Que dóna al convent de monges, -muller lleial,
Que dóna al convent de monges -de Sant Joan.

Quina hora és que el gall ja canta, -muller lleial ?
Quina hora és que el gall ja canta, -viudeta igual ?

-Les dotze hores són tocades, -comte l’Arnau.
Les dotze hores són tocades, -valga’m Déu, val!

-Ara per la despedida, -muller lleial,
Ara per la despedida –dem-nos les mans.

-Massa me les cremariau, -comte l’Arnau.
Massa me les cremariau, valga’m Déu, val!