Seguidors

Arxiu del blog

Etiquetes

dimecres, 24 de desembre del 2008

Ofèlia-Ophelia i Hamlet


Tot seguidor de l’obra teatral de Shakespeare és seguidor de Hamlet i tot seguidor de Hamlet resta angoixat per un personatge tan únic en la història del teatre com és Ofèlia (Ophelia).

A fi i efecte fer un judici mínim d’aquesta pintura de Millais és imprescindible saber qui era Ofèlia perquè aquest personatge creat per la ment prodigiosa de Shakespeare ha estat objecte d’inpiració per diversos pintors, però justament l’Ofèlia de Millais és la més aconseguida d’acord amb el text i és just assenyalar que un reputat director del teatre shakespearià (Kenneth Branagh) es va inspirar amb la de Millais per a dur Hamlet al cinema.

Ofèlia és un personatge evanescent, la seva mort és anunciada des del principi. Ofèlia es potser el personatge més pur de la ficció, més que passió desvetlla tendresa. Ofèlia és dolça, bonica, senzilla, sincera, candorosa, delicada en els sentiments i els actes; tanmateix el seu primer amor, el seu únic amor era per una ment torturada i quan feia poc que li havia promès amor li etziba “Tanca’t en un convent”[1] (Get thee to a nunnery[2]).

Malgrat aquest tracte l’amor d’Ofèlia per Hamlet no cau, ans el contrari, l’estima més perquè sap que si una cosa Hamlet necessita és precisament amor. Si l’amor d’Ofèlia és pur, també ho és el de Hamlet perquè si li va dir que anés a un convent, no era per menyspreu com pot semblar, sinó perquè si es casa amb ell, esdevindrà reina de Dinamarca i deixarà de ser pura, com se mare Gertrudis, serà una dona més del món real i es prostituirà, amb enveja, amb ambició i amb raons d’Estat. És essencial assenyalar que Hamlet la va enviar al convent quan ell tot just acabava de fer el soliloqui “Ser o no ser”.

Cal tenir present que pels experts aquest soliloqui tant si s’enfoca com “vida contra mort” o com “acció contra no acció” s’ha considerat que aquest dilema, anomenat hamletià, se la comparat amb la filosofia existencialista de la primera meitat del s. XX.

Ofèlia mor ofegada, no va ser un suïcidi, però tampoc no va fer res per evitar la mort; va caure a les aigües del riu. Ofèlia no mora en escena; som assabentats de la seva mort per boca de Gertrudis, mare de Hamlet, i val la pena citar els versos en què la reina Gertrudis anuncia la seva mort perquè a més de ser dels més bells passatges de la literatura, també hi apreciarem el detallisme de la pintura que ens ocupa.

Hi ha un salze que s’inclina sobre el riu i reflecteix
en el cristall de l’aigua les fulles platejades
Ella hi ha anat, vestida de garlandes
extravagants: ranuncles, ortigues, margarides,
i les orquídees que els pastors sense pèls a la llengua
anomenen de formes tan grolleres
i les noies en diuen “dits de mort”
I, pujant per les branques més vinclades
per penjar-hi les flors, la més maligna
s’ha trencat, i tant ella com les flors
han caigut dins el rierol plorós
El seu ample vestit l’ha mantingut surant
Un moment, com si fos una sirena.
I ella, incapaç de veure el gran perill,
cantava estrofes d’antigues balades,
com una criatura que se sentís familiar
en aquell element. Però, ben poc després,
el vestit, més pesant de tanta aigua beguda,
ha dut la pobra noia a una mort fangosa.[3]

La lectura de tot el que s’ha escrit fins aquí és imprescindible per a interpretar adequadament en quines circumstàncies es produeix la mort d’Ofèlia i de quina manera. Només si sabem aquests dos aspectes podem interpretar la pintura de Millais.

Com es pot veure Millais va pintar just el que va dir Gertrudis. Cal dir que aquests versos de Gertrudis són considerats dels més bells que va escriure Shakespeare.

Amb aquest punt de partida és obligat precisar que és una bellíssima pintura per la potència que porta del que ens vol dir de la mort d’Ofèlia, el contrast dels colors, el magnífic vestit de reina i la frondositat del jardí per on passa el rierol. Aquesta pintura és credible si ens creiem la història que ens diu Shakespeare a Hamlet.

La pintura no solament és fidel doncs al text de Hamlet, sinó que, al mateix temps, és el mite d’Eros i Thànatos.

L’amor d’Ofèlia era pur i el desig eròtic, Eros, la seva líbido estava centrat en una persona, una persona que l’ha rebutjada i amb la seva mort el sublima, per això en el rierol ella té una expressió d’orgasme i està amb els braços oberts com si Hamlet estigués en el seus braços i amb Hamlet en els seus braços ella és feliç i l’hi canta fins que es confon amb l’aigua i les plantes: la natura.

Ofèlia està a l’aigua amb el seu millor vestit, que havia de dur un dia com Reina de Dinamarca, així ho havia desitjat també la mare de Hamlet. Ofèlia no es va poder lliurar a Hamlet en vida i ho fa en el llit de la mort, que en aquest cas és el riu i voltada de flors i Gertrudis diu davant la seva tomba:

et volia dur flors al llit de noces
i no pas a la tomba [4]

Per altra banda llegim: “La nova teoria [Sigmundo Freud] de l’instint tornava a presentar un parell d’impulsos contradictoris: Eros, o l’instint de vida, i Thànatos, o l’instint de mort: Eros no és un concepte nou. Inclou dos impulsos: l’antic de la líbido de part de la pròpia conservació (impuls del Jo). Thànatos. La idea de l’instint de mort és nova. L’energia d’aquest instint no és de cap manera la líbido, sinó l’impuls de destrucció o d’agressivitat dirigit de forma primària contra un mateix: és la força interna que ens duu cap a la mort. Ara Freud considerava que l’instint de mort tenia una funció tan important dins la vida humana com la líbido... és la tendència de la vida orgànica a tornar a l’estat inorgànic”.[5]

En aquesta obra de Millais veiem que Ofèlia està voltada de tota mena de flors, de les que en podríem dir d’ornament i les que estan relacionades amb les d’herbolari. Al mateix temps ens podem adonar que Ofèlia està a punt de desaparéixer amb el corrent de l’aigua que la porta cap a l’esquerra i abans d’enfonsar-se ja serà visualment absorbida per les plantes aquàtiques com pel conjunt de flors que l’envolta perquè fa l’efecte òptic que Ofèlia està a punt d’entrar en una mena de cova feta per les plantes i desapareixerà del tot. El cos d’Ofèlia es desintegrarà o, més exactament, Thànatos l’integrarà amb els elements inorgànics de la natura.

Ofèlia com a personatge desvetlla empatia perquè sempre és trist veure morir una dona bella i jove, però al mateix temps un s’adona que des d’un punt estrictament naturalista la pintura és errònia perquè quan un s’ofega sempre queda de cara al fons de l’aigua, però com Millais tenia una dona que feia de model dins una banyera, lògicament aquesta dona no es posava de cara a l’aigua perquè perdria l’espectacularitat que té i allò de caràcter eròtic que el pintor vol retratar.
Tanmateix aquesta manca de naturalisme s’ha de passar per alt perquè estem davant una bella pintura fidel a un text.

Tècnicament és vàlid afirmar que aquesta pintura encaixa en el tema de la “bella mort”, tanmateix entenc que això és referint-se estrictament a l’obra plàstica del pintor Millais, però aquest pintor només va reproduir pictòricament i fidel l’escena pintada per Shakespeare que enlloc de ser el tema de la bella mort esdevé l’explicació plàstica de la trista mort de la bella i pura Orfèlia, que va estimar Hamlet fins el darrer respir i les darreres paraules de Hamlet per ella foren:

L’amor d’Ofèlia. Ni quaranta mil germans I loved Ophelia, forty thousand brothers
No podrien, amb tot el seu amor, Could not with all their quantity of love
Igualar el meu [6] Make up my sum [7]

[1] William SHAKESPEARE: Hamlet, (Traductor Salvador Oliva) Barcelona, Vicens Vives: 2005, p. 91
[2] William SHAKESPEARE: Hamlet. London. Cambridge University Press: 1971, p. 62

[3] William SHAKESPEARE: Hamlet,(Traductor Salvador Oliva) Barcelona, Vicens Vives: 2005, pp. 167-168
[4] William SHAKESPEARE: Hamlet,(Traductor Salvador Oliva) Barcelona, Vicens Vives: 2005, p. 182

[5] Clara THOMPSON: L’evolució de la psicoanàlisi, Barcelona, Edicions 62: 1966, p. 53
[6] William SHAKESPEARE: Hamlet,(Traductor Salvador Oliva) Barcelona, Vicens Vives: 2005, p. 183
[7] William SHAKESPEARE: Hamlet. London. Cambridge University Press: 1971, p. 122

2 comentaris:

fra miquel ha dit...

Hola Albert
Per tal de donar informació als lectors del meu blog, respecte a una fotografia d'una escultura que representa Ofèlia ofegada (De cara al fons de l'aigua!) he enllaçat aquest post del teu blog.

Si tens algun inconvenient, diguem-ho i trauré l'enllaç.

Albert ha dit...

Hola Miquel,
No he trobat el post que dius, però en qualsevol cas no tinc cap inconvenient amb l'enllaç, ans contrari, l'agraeixo.

Publica un comentari a l'entrada