Seguidors

Arxiu del blog

Etiquetes

dimarts, 16 d’abril del 2013

Sobre ARQUEOLOGÍA Y LENGUAJE


Introducció o prefaci

L’autor del llibre, Colin Renfrew, ens presenta en el prefaci el propòsit de descobrir quin és l’origen de cada un dels diferents idiomes que es parlen a Europa tota vegada que és un origen compartit, és a dir, si els europeus venim de l’est, de la mateixa manera que l’agricultura, la ceràmica i la cultura en general, també venen de l’est les diferents llengües.
Tanmateix com a bon anglès no pot evitar provocar al lector amb una citació de Hamlet: “What’s Hecuba to him, or he to Hecuba, That he should weep for her?”, com preguntant-se si té cap importància saber què parlaven uns pobles desapareguts, però tot seguit ens aclareix que “la lengua y la identidad están estrechamente vinculadas y pocas cosas hay tan personales como la lengua que uno habla”[1]. Un factor prou interessant per a seguir la lectura i com els aspectes esbossats en el prefaci aniran apareixent en els capítols que segueixen ja veurem l’aportació de l’autor en un tema que pot interressar a qualsevol persona que parli una llengua europa i més si ha esdevingut intercontinental com l’anglès o l’espanyol. 

1.- Una visió general del problema indoeuropeu 

És sorprenent que el fundador de la disciplina que ens ocupa fos un jutge anglès a Calcuta, William Jones, que en una conferència d’aniversari d’una institució colonial, el 1786, exposava la insospitada semblança que tenen el sànscrit, el grec, i el llatí; que el gòtic i el celta tenien el mateix origen que el sànscrit i que l’antic persa era part de la mateixa família. Arran d’aquesta conferència una munió d’investigadors s’ha dedicat al tema i és que “Algunos estudiosos, muy pocos, ya habían detectado semejanzas entre el latín y el sánscrito, pero vincular todas estas lenguas tan diversas entre sí fue realmente un golpe audaz”.[2]

El 1813 l’estudiós anglès Thomas Young va encunyar el terme “indoeuropeu” per a referir-se en aquest conjunt de llengües, que a vegades se li diu també “indogermànic”. El problema què hi ha al darrera, és a dir, aquestes llengües venien d’un únic grup que després va migrar? O tal vegada hi ha una explicació radicalment diferent? Aquesta és la qüestió central del llibre i, com també ens diu l’autor, “una cuestión crucial para la prehistoria europea y asiática. Si existieron realmente movimientos importantes de poblaciones primitivas, responsables quizá de esta distribución de lenguas, tendrían que verse reflejados en el registro arqueológico y formar parte de la historia que cuentan los arqueólogos”[3].

Malgrat la manca d’informació disponible l’autor ens assenyala una font significativa i que, tot un simptóma, és de l’Índia, es tracta dels Himnes de Rigveda, uns textos religiosos que es van fixar de forma escrita per primera vegada el segle XVI a.C., que estan escrits en sànscrit vèdic, una forma més primitiva que la literatura coneguda com sànscrit clàssic del segle VI d.C., possiblement aquesta fixació escrita es va fer  abans del 1000 a.C., és a dir, quan el sànscrit vèdic començava a no ser conegut i el clàssic ja havia deixat de parlar-se. Els comentaristes d’aquests textos assenyalen que hi ha passatges que fan referència a les heroiques conquestes de tribus nòmades: els aris.

Per altra banda en temps de William Jones no es podia avançar gaire amb el tema perquè la Bíblia s’havia de prendre al peu de la lletra, que volia dir que el món havia estat creat el 4.004 a.C. El 1859 va ser clau en la recerca històrica amb el naixement del darwinisme. Aquesta nova visió va servir, de moment, per a descartar termes que ja no interessen com “llengües semítiques”, les llengües del Llevant, etc.

A mitjans del segle XIX eren del tot clares les semblances de les llengües indoeuropees, per tant, es va fer un interessant experiment lingüístic que consistia a fer una reconstrucció del que podria haver estat un idioma que se’l podria anomenar protoindoeuropeu a base de prendre paraules concretes existents amb certa afinitat entre elles, com podria ser el cas de “bedoll”, “abedul” (castellà), “birch” (anglès), “birke” (anglès), “bouleau” (francès), “breza” (antic eslau), “berzas” (lituà) i el sànscrit “bhurja”. Coneguent les regles de la transmutació dels sons la paraula mare seria “bhergh”. D’aquí es podria construir una mena de protolèxic, que donaria el perfil del món i dels pobles abans de la dispersió. El 1859 es va fer un estudi anomenat “paleolingüística” que consistia també a crear el protoindoeuropeu a partir del noms dels animals més comuns (be, cabra, bou, vaca, etc.) i a relacionar-los amb l’economia i l’agricultura de diversos pobles. Es va arribar a establir com a punt originari el nord d’Europa, Alemanya, Escandinàvia o Lituània (ari), però amb l’inconvenient que es va associar amb el mite de la superioritat racial. Aquest fet va perjudicar políticament a Gordon Childe que a la seva obra The Aryans (1916) escriu just al final: “la superioridad física de los nórdicos les permitió convertirse en vehículos de una lengua superior”. Anys més tard va suggerir que “las lenguas indoeuropeas habrían llegado al norte y centro de Europa a finales de la edad del bronce”[4].

A partir del 1970 aquesta recerca agafa força amb l’aportació de Marija Gimbutas, que disposa d’una gran riquesa de materials i construeix el terme “cultura kurgan”, és a dir, la cultura dels túmuls funeraris utilizats a les estepes del sud de Rússia, a on ubica el bressol de l’indoeuropeu, i en extracte, argumenta: “La cultura kurgan parece ser la única candidata posible a ser protoindoeuropea: no hubo ninguna otra cultura ni en el neolítico ni en el calcolítico capaz de corresponder a la hipotética cultura madre de los indoeuropeos tal como se ha reconstruido en base a palabras comunes”[5]. Cal dir que l’obra de Gimbutas es basa en la de Childe, que a Prehistoric Migrations va utililtzar un punt de partida semblant.

El primer capítol acaba amb una preocupació: “Parece razonable que la lingüística histórica se fundamente en la arqueología, pero que la interpretación arqueológica tenga que basar-se simultáneamente en los analisis lingüísticos resulta ya preocupante”.[6] 

2.- L’Arqueologia i els indoeuropeus

Aquest capítol ens parla de com civilització, estat i paraula escrita caminen junts; i del fet que la memòria va fer possible que himnes vèdics o llegendes gregues, transmesos oralment durant segles, fossin finalment escrits i avui es puguin llegir. L’escriptura és l’evidència, però el segle XIX va haver de sortir de la distorsió del text bíblic que era una cotilla per avançar fins que va ser evident l’antiguitat de l’home.
Crida l’atenció que el que ens diu l’autor dels celtes i dels gals es basi amb allò que van deixar escrit els romans, és a dir, convertir Juli César en font primària tota vegada que els va tractar. De tota manera en aquest capítol no hi ha significatiius avenços respecte el llenguatge i més aviat està dominat per consideracions sobre les migracions dins d’Europa i el que podríem dir el llenguatge que hi ha darrera la decoració de la ceràmica.

Malgrat tot al final del capítol se’ns mostra com Gordon Childe va assumint les teories del lingüista i arqueòleg alemany Gustaf Kossinna, malgrat que per Colin Renfrew no semblen cap dels dos els més prometedors en la recerca; mentre que fins al final del capítol 2 la teoria més interessant és la de Marija Gimbutas per la que “es posible asociar la cultura protoindoeuropea vaticinada por la paleontología lingüística y por otros argumentos a la cultura de los kurganes, bastante homogénea, hallada en las estepas del Ponto y del Volga...En su obra de 1970 ilustraba la expansión de los kurganes mediante el mapa que reproducimos en la fig. 2.6. Propugnaba una sucesión de oleadas mediante el mapa que reproducimos... Lo que habría sido significativo para la posterior kurganización de Europa protagonizada por los pueblos del vaso campaniforme”[7] 

4.- La qüestió del lloc d’origen

Com si l’autor fes un exàmen de consciència enceta el capítol amb “Ha llegado el momento de preguntarnos seriamente acerca de la solidez argumentativa de los intentos realizados hasta ahora por localizar el país de origen de los protoindoeuropeos”[8]; malgrat aquesta introspecció queda prou clar tot seguit que tampoc hi cap espectacular pas endavant perquè veurem com els diferents autors han anat caient en paranys perillosos, de manera que ningú ha aclarit perquè totes aquestes llengües o els qui les parlaven s’haurien escampat per tot Europa a partir d’unes migracions que haurien configurat el mapa lingüístic que tenim avui.

Un tema que preocupa l’autor[9] és el de la raça. Heus aquí: “Lo que constituye un grave error es la asociación entre raza y lengua. Es evidente que se ha abusado gravemente del término raza en el pasado, y muchas veces no se sabe muy bien lo que significa”[10]. A partir d’aquesta disjuntiva intentarà de nou analitzar les diferents aportacions que s’han fet des de la lingüística i de l’arqueologia sobre els estudis indoeuropeus.

D’aquesta manera una de les primeres coses que tracta és la de desmuntar el programa dels paleolingüistes que pretenien trobar el protolèxic europeu, és a dir, el que se suposava que era la mare de totes les llengües de forma com si hagués existit el lloc d’on va ser parlat. L’aspecte enganyador d’aquesta anàlisi, podríem dir el parany en que ha caigut més d’un investigador és que les llengües fan préstecs lèxics entre les seves veïnes, però aquestes influències són gairebé sempre mútues, és a dir, no significa que hi hagi una llengua hegemònica. A més a més en molts casos tot i la influència d’una llengua una altra, el significat de la paraula pot haver canviat, com és el cas de la paraula pivo parenta de la llatina bibere (beguda) i que ara significa cervesa en les llengües eslaves.

El que potser és molt il.lustratiu és la crítica que l’autor fa de l’obra de Winfred Lehmann, tot i que el considera com el millor analista lingüístic. D’aquest lingüista fa una llarga citació en la que compara paraules de les institucions familiars com “pare”, “mare”, “fill”, etc. i seguidament compara “sobirà”, “regent” o “dirigent” relacionada amb “regere” i que en irlandès és “ri” i en sànscrit “raj”, etc. Amb aquestes anàlisis conclou que la comunitat indoeuropea tenia un sistema de parentiu molt desenvolupat, però una organització social molt escassa.

L’autor Renfrew veu aquesta conclusió molt perillosa i cita a A.B. Keith per a dir-nos “si se toma la evidencia lingüística demasiado textualmente, se podría llegar a la conclusión de que los pueblos de habla indoeuropea originales conocieron la mantequilla pero no la leche, la nieve y los pies, pero no la lluvia y las manos”[11].

Un altre problema esmentat per l’autor és el surgit a partir d’un treball de Gordon Childe en què fa una llarga citació de mots de diferents temes entre els que hi ha un predomini de noms de bestiar sobre els vegetals, tots en les equivalències amb sànscrit, grec, llatí, celta, teutònic, lituà, tocari i armeni. Tot un immens treball per a arribar a la conclusió de què “la subsistencia de los protoindoeuropeos tuvo que basarse en una economía de pastoreo.” I Colin Renfrew ho refuta: “Actualmente está sólidamente establecido que una economía de pastoreo, basada fundamentalmente en las especies animales domesticadas, sólo puede surgir después de la aparición de la agricultura”[12]. Tanca aquest plantejament de Gordon Childe amb “el mito de los indoeuropeos pastores pierde todo sentido”[13].

La qüestió central és que queda demostrat que la natura o el seus mots no serveixen per a reconstruir aquest llarg objectiu d’un protollenguatge indoeuropeu. En aquest terreny és aclaparadora la citació que fa l’autor del lingüista Ernst Pulgram, que per ser molt llarga citarem només el final: “como todas las lenguas románicas llaman a cierto animal cheval, caballo, cal, etc. y tienen también palabras afines para guerra, guerre, los latinos llamaron al caballo caballum y a la guerra guerra y tuvieron que ser sin duda gente guerrera y belicosa con un caballería poderosa”. Renfrew: “En realidad, claro, las palabras romanas para caballo y guerra son equus y bellum, y esta maravillosa muestra de reconstrucción absurda ejemplifica de manera admirable los peligros de la paleontología lingüística”[14]. Totes aquestes consideracions porten a concloure que el camí no passa per la construcció d’un suposat protolèxic indoeuropeu. La paleolingüística no ha reixit.

Ara cal mirar què hi ha aportat l’arqueologia amb la cultura de la ceràmica cordada i la del vas campaniforme. La qüestió central aquí és que el vas campaniforme està associat als enterraments o l’aixovar funerari, tanmateix així com la presència d’or i àmbre era una manifestació de status, no és el cas del vas campaniforme, que a Gran Bretanya els enterraments campaniformes són posteriors al període de les grans construccions megalítiques, com Stonehenge. Segons Shennan el campaniforme  es va estendre per tota l’Europa central i nòrdica a mesura que els líders locals imitaven els seus veïns.
Tenemos, pues, en la fase del campaniforme, al principio mismo del bronce, un patrón altamente significativo que vincula toda la Europa central y occidental en una época caracterizada fundamentealmente por la innovación, la difusión y la adopción de distintos ámbitos, incluyendo el ritual y la ideología, en situaciones locales muy diferente.

Com aclareix Renfrew d’aquest passatge s’entén que enlloc de migració o difusió cal referir-se a “interacció política entre iguals” (peer polity interaction), en el que, com es diu al principi d’aquest capítol, el factor dominant és la prestació entre veïns. Aquest factor no solament hauria d’afectar al llenguatge, sinó doncs a la cultura campaniforme, a la ceràmica cordada i, evidentment, a la nova tecnologia del bronze. Certament hi hagueren xarxes que facilitaven l’adquisició de nous objectes i que necessàriament anaven acompanyades de nous mots.[15]

De tota manera és clara la importància de la cultura campaniforme i la ceràmica cordada que van crear una xarxa d’interaccions entre diferents cultures locals i més endavant, pel final del bronze i el principi del ferro, hi havia un alt nivell d’intercanvis que afectaria a les diferents llengües. Cap d’aquestes influències havia de significar una substitució, és a dir, un canvi de llenguatge. Un canvi en la cultura material no impllica l’adquisició d’un nou grup lingüístic.

Una altra consideració que cal descartar és que sigui el factor migratori el que va escampar les noves parles d’Europa, per aquesta raó llegim: “Este es el enfoque que adoptaron un tanto instintivamente los primeros autores, que solían utilizar la metáfora de un enjambre de abejas: los indoeuropeos salieron en masa de su colmena del norte. Pero no está nada claro por qué la densidad de población tuvo que ser mayor en el país de origen que en las áreas vecinas.”.

Malgrat tot Renfrew reconeix que qui ha treballat millor aquest fenòmen és Marijia Gimbutas que va presentar una llista de diversos assentaments a la zona del Balcans, però no resulta suficient per a resoldre el flux Est-Oest.

El fenòmen de la transhumància també s’ha estudiat de cara a ser una forma possible de fer extensiva una parla, però resulta revolucinari perquè “significa que la colonización inicial de la parte occidental de las estepas se realizó desde el oeste”[16]

De la conclusió del capítol cal fer un parell de citacions: “La profesora Gimbutas, por ejemplo, y colegas arqueólogos de Rumanía y de Ucranía, han afirmado con razón que después de las antiguas culturas de Cucuteni y Tripolje en esas áreas, surgen estilos cerámicos que tienen mucho más en común con los estilos de las estepas. Es posible que una vez establecida una nueva economía de pastoreo en las estepas, la frontera tierra cultivable/estepa se hubiera desplazado hacia el oeste...Estas influencias kurganes posiblemente implicaron en algunos casos movimientos demográficos”[17] 

5.- La llengua i el canvi de llengua

Un capítol més en el que l’autor fa un repàs del que han dit eminents lingüistes sobre com unes llengües han anat influint a unes altres. Com en les cultures en general es podria resumir el capítol que hi ha dos components que d’una manera continuada sense cap regla establerta es van repartint o alternant els papers. Les llengües s’estenen per difusió i, al mateix temps, totes les llengües van evolucionant pel seu compte perquè com diu T.S. Eliot a “Four Quartets”: “For last year's words belong to last year's language”. Per altra banda, totes les llengües tenen prestades paraules dels veïns i, certament, això no vol pas dir necessàriament que la llengua difusora sigui hegemònica.

Com demostra l’autor aquestes influències o difusions estan sempre subjectes a excepcions perquè tot allò que ve de l’activitat humana no té regles fixes, així per exemple la paraula “llet” concideix en francès, italià, castellà i portugués; mentre que la paraula “vuit” denota que comparteix el mateix origen que en francès i, per altra banda, “ocho” el comparteix amb l’italià i portugués. En aquest cas, diu l’autor, la paleontologia lingüística ha fracassat. Per aquesta raó cita a Bloomfield: “Los primeros estudiosos del indoeuropeo no se dieron cuenta de que el esquema del árbol genealógico constituía tan sólo una afirmación de su método: aceptaron la teoría de las lenguas-madre uniformes y su repentina y tajante separación como realidades históricas”[18].  Per altra banda, com una solució al problema l’autor es refereix al lingüista alemany, Johannes Schmidt, que plateja la hipòtesi de les onades, que podrien definir-se com un difusionisme ocasionat durant poc temps, però que poden ser vàries. De tota manera segons aquest lingüista aquestes onades no tenien que implicar alhora moviments de població, sinó que haurien estat influències per proximitat, Tanmateix l’autor diu: “Pero no tenemos que optar por el modelo de las oleadas si no queremos. Podríamos decantarnos por una combinación de ambos modelos: primero pudo tener lugar una separación a partir de una protolengua original, incluso un desplazamiento de población, seguido de la suma de efectos subsiguientes producidos por el mecanismo de las oleadas”[19].

És lògic que l’autor es mostri obert sobre com s’han fet les llengües a Europa perquè si al principi ja ens hem referit al factor de proximitat, cal afegir que pot actuar de manera indirecta, com és l’exemple de Karl (alemany) que se suposa ve del francès, però Král (polonès) ja no és fill ni del francès i, per descomptat tampoc del llatí, sinó que de l’alemany. Aquest exemple és vàlid per a adonar-nos de la impossibillitat d’assolir un protolèxic indoeuropeu.

Un dels problemes més interessant que planteja aquest capítol és que tradicionalment s’ha posat l’accent, quan es comparen idiomes, en el lèxic; tanmateix, han aparegut veus crítiques defensant la validesa del criteri estructural o gramatical, particularment entre l’estructura objecte-verb, OV (indoari i armeni) per un banda i per l’altra VO (albanès, grec i romànic). En aquest sentit en un dels últims paràgrafs l’autor diu: “el grupo romance es mucho más denso que el germánico. Este enfoque adolece todavía de otra abrumadora limitación por lo que al estudio y comparación de lenguas se refiere: hasta el momento se ve limitado a la comparación de palabras individuales, y no procede en cuanto a estructura gramatica”[20].

Com es pot veure l’autor està fent un compendi de les observacions, anàlisis i conclusions fets per altres estudiosos, naturalment, tot acompanyat del seus comentaris que no són menys erudits, però que evidencien que l’afer està condemnat a no ser resolt.  

7.- La dispersió de les llengües primitives d’Europa

En aquest capítol l’autor segueix la teoria del model de les onades sense abandonar el concepte de convergència. Alhora com al llarg del capítol fa agraupaments de llengües  per a descartar-ne algunes, com és el cas del basc, l’ibèric i l’etrusc. Per altra banda, com és un autor que no vol deixar cap matís al marge ens diu que la llengua original seria un ver palimpsest i cal admetre que és lògic que sigui així.

Malgrat que vincula la lingüística en els diferents moviments culturals l’autor s’apressa a dir que cap d’aquests moviments abarca la totalitat d’Europa, però tampoc minusvalora el fet cultural: “yo sugiero que la difusión de la agricultura-ganadería en Europa se produjo mediante un proceso parecido a la oleada de avance”[21], d’aquí ve que traci un panorama segons el qual l’agricultura de Próxim Orient va arribar a la zona de Konya i des de la costa d’Anatòlia es va instal.lar a Grècia, concretament a la cova de Franchti, es tractava doncs d’una onada que va significar l’agricultura de blat i la civada, aixó com la cria d’ovelles i cabres, que representava una millora en la subsistència i que es va passar de 0,1 persones per quilòmetre quadrat a de cinc a deu. No cal dir que aquesta onada va anar adquirint profunditat a Europa com es pot veure en aquest mapa.
Des de l’actual Grècia es produïren nou onades i l’autor ens avisa: “Lo cual no quiere decir que el modelo de la oleada de avance deba aplicarse de una forma poco flexible o mecànica”[22]. S’entén aquest avís de l’autor perquè les onades no impedeixen les influències entre veïns, que segons en quin sentit poden ser part de l’onada, però no necssàriament perquè tampoc cal no oblidar les influències de les élites que en el cas dels romans eren part de l’onada, però en altres situacions les élites podien ser un contrapès.

Respecte a les nou onades abans esmentades que van originar noves transformacions a cotinuació tenim el mapa. Per raons de identitat o proximitat és escaient fer esment de la sisena que l’autor defineix així: “6.- Oeste de Grecia a las cerámicas impresas (costas mediterráneas)...daría origen a las lenguas itálicas (pero no al etrusco, no indoeuropeo)”[23]. Aquí veiem una referència clara a la ceràmica cardial, de tota manera, ja hem vist que l’autor recorda que no s’ha de mirar d’una manera inflexible.

A mesura que estudiem les arrels d’Europa és cada vegada més obvi que en termes geogràfics caldria parlar d’Euràsia perquè cada vegada Àsia és més a prop. Aquests mots venen a tomb perquè a l’atorgar un nivell de preferència pel model de les onades cal tenir present que totes són d’Est a Oest, bàsicament des d’Anatòlia passant per Grècia, els Balcans cap al nord i l’est d’Europa, és a dir, un difusionisme. Tanmateix llegim “Pero la presencia de otras lenguas no indoeuropeas en la zona en tiempos de los hititas, particularmente la lengua Haitti, indica que quizá no todos los agricultores-ganaderos primitivos de la zona nuclear de domesticación hablaron una lengua indoeuropea primitiva”[24].

En aquesta recerca de l’origen de l’indoeuropeu, en el que el grec és un dels components significatius, té un gran valor el Lineal B, és a dir, el grec dels micènics és d’alguna manera un idioma viu malgrat que, com el llatí, ha perdut llast, però que no deixa de ser espectacular que tingui més de 4000 anys. No cal dir que parlar de Micenes és parlar de Troia, Àsia Menor. Sempre tornem a l’Est. Com de l’Est Marija Gimbutas ens parla de la ceràmica trobada al nord del Bulgària, a on els tracis també parlaven grec. En aquest sentit l’autor esmenta el lingüista John Chadwick per a dir-nos que l’arribada de pobles de parla indoeuropea a Grècia podria datar-se al voltant del 2000 a.C. o una mica abans, mentre que l’autor diu “el griego micénico pudo ser, en mi opinión, por lo menos tan distinto del de sus vecinos indoeuropeos de la época como del griego moderno” i acaba el capítol recordant-nos que la majoria de le llengües estaven en procés d’esdevenir.[25] 

10.- Mitologies indoeuropees

En aquest capítol l’autor empra el mateix mètode que ha fet amb els anteriors: exposar les aportacions d’altres estudiosos, comparar-les i fer la seva aportació, que mai és tancada. El que l’autor desenvolupa en aquest capítol és la relació entre les grans cultures indoeuropees a partir d’un treball de Joseph Vendreys que estableix equivalències entre les llengües indo-iranianes i les celtes. També les celtes pel que fa a termes de ritual i de religió. D’acord amb aquestes equivalències s’ha anat més lluny i s’ha relacionat els brahmans, els sacerdots de la religió zoroàstrica, els pontífexd de la romana i els druïdes celtes, de manera que molts estudis han establert que aquestes semblances estan també en les llengües indoeuropees. Aquí l’autor cita a un estudiós de la cultura indoeuropea, el francès Georges Dumézil, que va fer una comparació entre la mitologia India vèdica, la de l’antiga Roma i altres cultures indoeuropees, analitzant el rol del brahman vèdic i els flamines de Roma. El cas interessant de l’estudi de Dumézil compara la relació de les tres castes hindús sacerdot, guerrer i pagès amb els déus Mitra/Varuna, Indra i els Aswins amb Sarasvati, és a dir, un tripartit social i un altre de mític. Aquest esquema el posa en paral.lel amb Júpiter, Mars i Quirí, per altra banda Juli César fa referència als druïdes, els cavallers i el poble pla. Tanmateix, malgrat que aquest estructura tripartita és interessant no resol el que més importa, les llengües, mentre que el que es reflecteix és la jerarquització social perquè són societats que ja són estat o estan en vies de ser-ho (cabdillatge). A més a més, tenint en compte que la dispersió de les llengües es deuria de produir pel tercer mil.lenni a.C., per l’arqueologia sabem que aleshores les societats encara que no eren complexes. Si ens acollim a la teoria dels kurgans, de Marija Gimbutas, no van ser societats amb estat perquè si donem per bo que els primers agricultors-ramaders foren els pobles de parla indoeuropea més antics d’Europa, estaríem parlant de societats igualitàries per la qual cosa la teoria del tripartit, jeràrquica, no encaixa.

Una altra teoria interessant i que té una certa proximitat amb l’anterior és la del vocabulari emprat per a referir-se al rei o, millor, a la màxima autoritat del país: rex (rei), ri (irlandès) i raj (sànscrit), però aquesta teoria de Benveniste és encara més feble que l’anterior. La coincidència aproximada de mots i el seu significat no ens assegura prou que hi hagi un origen comú. A més a més cal relativitzar el significat perquè ens estem referint a institucions que solen ser resultat de la cultura particular de cada lloc i, per tant, no coincidents del tot amb els significats. Aquest aspecte es resumeix que no hi ha una cultura política o jeràrquica compartida malgrat que “La idea de una primitiva sociedad indoeuropea guerrera que se expandió gracias al desplazamiento de jinetes nómadas, resultava sin duda muy atractiva. Y asociada como lo estuvo, al corpus sustancial de los datos arqueológicos establecidos por Childe y luego Gimbutas, parecía ofrecer un marco histórico autorizado... que situaba la cuna de los primeros indoeuropeos en las estepas de la Rusia occidental muy poco antes del inicio de la edad del bronce”[26].

Al final del capítol l’autor es fa preguntes sobre els temes que ana aparegut, però com de costum amb ell, no queda resolt i escriu: “sigue abierta la questión de cuál podría ser concretamente el antecedente cultura compartido... cuáles fueron los elementos culturales comunes que trajeron estos primeros agricultores-ganaderos además de su lengua”[27]. 

11.- L’arqueologia i els origens indoeuropeus: una valoració

Aquest capítol és el darrer i com s’ha anat veient en el curs del llibre queda clar que no hi ha una resposta a la pregunta que es fa al principi: no hi ha resposta, és a dir, no es pot dir com es varen construir les diferents llengües indoeuropees i l’únic que es pot dir és que fa uns vuit mil anys hi havia pobles que parlaven les llengües ancestrals de les que avui es parlen a l’est d’Anatòlia i possiblement en els territories veïns de l’est i del sudest, de forma que la demografia i el difusionisme van fer la resta, especialment mitjançant el pastoreig nòmada. Aquest procés es desenvoluparia primer per les estepes russes amb l’ajut dels animals domèstics. Sembla que el pastoreig nòmada es va estendre des de l’est d’Europa cap a l’est, de forma que el salt cap a Europa va ser després d’Anatòlia cap a Grècia per mar, junt amb el cereals, l’ovella, la cabra i segurament el cavall. A partir de Grècia es passa als Balcans i s’inicia el fenòmen ja comentat de les onades cap al Danubi i cap a Bretanya.
            És difícil parlar d’una conclusió quan la tasca de l’autor ha estat més plantejar un problema que resoldre’l. Evidentment aquest plantejament ha anat acompanyat de les diferents aportacions científiques que sobre el tema s’han fet des del segle XIX perquè no hi ha dubte que és una faceta apassionant de la història d’Europa, però que deixe el lector desencisat perquè ha estat un exercici científic i especialment especulatiu.

[1] RENFREW, Colin: Arqueología y lenguaje: La cuestión de los orígenes indoeuropeos. Editorial Crítica. Barcelona. 1990. p. 12
[2] Ibid. p. 18
[3] Ibid. p. 19
[4] Ibid. p. 22
[5] Ibid. p. 23
[6] Ibid. p. 24
[7] Ibid. p. 39
[8] Ibid. p. 70
[9] Va ser un avís a navegants l’afer de Gordon Childe arran de The Aryans 1926
[10] RENFREW, Colin: Arqueología y lenguaje: La cuestión de los orígenes indoeuropeos. Editorial Crítica. Barcelona. 1990. p. 71 
[11] Ibid. p. 74
[12] Ibid. p. 76
[13] Ibid. p. 77
[14] Ibid. p. 77
 [15] Ibid. p. 81-2
[16] Ibid. p. 86        
[17] Ibid. p. 86-7
[18] Ibid. p. 91
[19] Ibid. p. 93
[20] Ibid. p. 102
[21] Ibid. p. 125
[22] Ibid. p. 134
[23] Ibid. p. 135
[24] Ibid. p. 145
[25] Ibid. p. 148
[26] Ibid. p. 209
[27] Ibid. p. 210


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada