A la Universitat

No és fácil escriure sobre la història de Barcelona com a centre urbà, com es pot dir de qualsevol altra ciutat que s’ha fet gran en el curs de la història. En primer lloc un es pregunta per on cal començar des de punt de vista històric. S’han trobat vestigis paleolítics a la desembocadura del Besós i del Llobregat; al peu de la muntanya de Monjuïc, tocant al mar, hi havia una població de l’era Neolítica; entre un punt del carrer de Guàrdia i el Nou de la Rambla hi havia la llacuna de Cagalell, una zona en la que va haver un poblament de l’Edat del Bronze. Amb tots aquests precedents i d’altres que es podrien detallar no són l’orígen de la ciutat de Barcelona, només ens indiquen que era una zona atractiva per a viure-hi, sia pel clima, recursos naturals, orografia o una situació estratègica.

Hi ha ciutats que s’han fet com a resultat de la divisió social del treball i altres que són el resultat d’una colonització, com la romana en el cas de Barcelona. En qualsevol cas la majoria de les ciutats tenen un orígen que té un ingredient màgic, que pot ser per raons purament religioses o que per una tradició hi ha un ritual. Quan els romans van fundar Barcelona, és a dir, Colonia Julia Augusta Faventia Paterna Barcino van procedir d’acord amb les normes de l’imperi: l’agrimensor posava la groma, una mesura, en un punt elevat, en aquest cas el Mont Taber, tot observant la sortida del sol el dia de la fundació i es traçava el Decumanus (carrer de la Llibretaria), aquest ritual etrusc tenia un sentit espiritual; després es traçava la perpendicular que seria el Cardus (carrers del Bisbe i de la Ciutat), en aquest cas ortogonal a la línia de la costa; després es traçaven els altres carrers per completar la centuriació, marcant els blocs que serien atribuïts als colons.

width="400" />Com cal respondre a com la ciutat mostra la seva història. Convé doncs precisar que la descripció de com s’ha fet estableix com s’anirà explicant la història i els seus successius engrandiments o eixamples que va tenint. En el centre de la Barcelona romana que s’ha descrit hi havia els edificis principals, que vol dir uns espais interiors ocupats per les persones de màxim poder i els espais exteriors, encara que no hi tenien tan domini, s’hi exercia un domini indirecte, però visible. En els centres de les ciutats, antigues o modernes, hi sol haver més vigilància, mentre que a mesura que un s’allunya es relaxa el que avui dia se’n diu l’ordre públic (law and order). Lògicament les classes dirigents són per principi defensores de la tradició, de la continuïtat, per tant, la història no es toca; tanmateix, de tant en tant hi ha moments que podríem dir revolucionaris que aleshores hi ha també una revolució de valors i cal fer alguna modificació de la història, que pot afectar a la ciutat. La forma més senzilla d’introduir un canvi en la fesonomia de la ciutat és canviant el nom dels carrers. En aquest punt no cal ser exhaustiu, però valgui l’exemple de què quan el General Franco va guanyar la guerra la via principal de la ciutat passà duu el seu nom. Barcelona sembla ser un cas interessant de conservar el centre de poder, de tal manera que a on es creuen l’esmentat Decumanus amb el Cardus és la plaça de Sant Jaume, una plaça en la que en un costat hi ha el poder de la ciutat i al davant el poder del país. És a dir, el centre de poder s’ha mantingut durant uns dos mil anys al mateix lloc.

Això no nega que la burgesia de Barcelona ha fet també les seves revolucions urbanes. Quan Madrid va imposar a l’Ajuntament el Pla Cerdà, que Spiro Kostof qualifica de naïve, la burgesia s’encarregà d’avortar-lo; després va fer la Via Laietana que significà l’enderrocament de molts edificis del barri de la Ribera que es van considerar sense interès i Barcelona va perdre una bona part dels esgrafiats . No sabem quina és la raó, però el patrimoni –tot i que minvat– en esgrafiats que es va salvar encara no se’n parla; aquest és un cas clar de modificació de la història perquè el barri castigat, el de la Ribera, va perdre art. L’excepció de la regla va ser l’edifici del Gremi de Sabaters que finalment va anar a la plaça Sant Felip Neri. El barri de la Ribera va patir durament la Guerra de la Sucessió i ara que s’ha vist el que hi ha a sota de l’antic Born es vol recuperar. Qui signa aquest treball està a favor de la recuperació, però cal deixar constància que es fa perquè perjudica allò que en diem “Madrid”, de tota manera seria interessant saber què en pensa la burgesia de la ciutat. A tot això cal afegir la gotització falsa que es féu a la ciutat per a donar-li un caire de l’antigüitat perduda.

No hi ha dubte que cada vegada que es fa un eixample la ciutat com a conjunt queda capgirada, això va passar quan es va estendre envers el que ara és el Raval, també amb l’Eixample pròpiament dit, l’Exposició Universal de 1888, que va esborrar fins a cert punt la Guerra de Successió, l’Exposició Internacional de 1929 que va fer el Parc de Montjuïc i finalment i darrera els Jocs Olímpics del 1992 que van significar la pèrdua de bona part del patrimoni industrial.

La ciutat és un tot orgànic, però cada persona ocupa l’interior d’un espai tancat i quan surt de casa entra a l’espai exterior que és una mica seu, però l’urbanista ha de saber crear les condicions necessàries per a què aquesta persona s’identifiqui en aquest espai, en aquest sentit té importància com s’ha organitzat la via pública i si les façanes de les cases resulten prou familiars que formen part del patrimoni visual d’aquesta persona. Recentment hem sentit a classe que la façana és una ténue línia que separa l’espai interior de l’exterior, però aquesta línia ha de ser més tènue encara pels que ocupen l’espai interior de forma que quan surten se sentin també identificats amb l’exterior. En el cas de l’actual Barri Gòtic resulta difícil de ser crític perquè un gosa dir que la ciutat ha guanyat perquè entenem que no es pot dir que sigui una zona residencial. La defensa doncs del que s’ha fet a la plaça Sant
Felip Neri no és simplement perquè resulta bonica, sinó perquè ja no resulta injusta; a no ser que es miri només el cost econòmic. Per altra banda el sentit d’identitat té dues vessants, la de l’espai apuntat abans, a l’entorn d’on una persona hi viu, i aquells altres espais que són al centre de la ciutat i que la gent necessita per un sentit d’identificació de la ciutat global (as a whole), que malgrat la seva artificialitat hom no té la sensació de què quan és a la plaça Sant Felip Neri fa ús d’un espai temàtic.