Seguidors

Arxiu del blog

Etiquetes

dilluns, 23 d’abril del 2012

Sobre "Los hermanos Himmler – Historia de una familia alemana", de Katrin Himmler


 Presentació

Es tracte de la biografia de Gebhard, Heinrich i Ernst Himmler amb el seu ascens social, polític i econòmic i posteriorment la seva caiguda, que el mèrit afegit de ser escrita per la néta d’Ernst i neboda néta dels altres dos i el valor afegit que Heirich un dels polítics de l’Alemanya nazi amb més poder junt amb Goebbels i Göring. Això implica que aquesta biografia és una mena de biografia de l’Alemanya nazi, per extensió és doncs l’ascens social, polític i econòmic dels nazis. No hi ha dubte que quan un té davant un text d’aquesta mena, el lector tendeix a fixar l’atenció a en Heinrich Himmler que té la inhumana fama de  ser qui va organitzar la matança a Polònia, però en la lectura del lllibre un va descobrint que no tot és Heinrich, sinó que per començar el pare dels tres germans era un ferm portador del peculiar humanisme alemany. El llibre tracte doncs desenvolupar tots aquests aspectes, des dels seus gèrmens fins a les seves extensions familiars, com ara la implicació o no dels germans de Heinrich.

Marc geogràfic

Aquesta història, la dels Himmler, es desenvolupa pricipalment a Munich i alguna cosa ha de tenir aquesta ciutat que va ser a on Adolf Hitler va fer el seu famós cop d’Estat fallit. Munich és la capital de Baviera, que no solament és l’estat més gran d’Alemanya, sinó que junt amb Prússia ha estat el més influent a la història d’Alemanya perquè si Guillem I de Prússia va ser el primer kaiser de l’Alemanya unida, cal precisar que qui el va proposar va ser Lluis II de Baviera. Sense oblidar que com diu Rosa Sala Rose la unificació nacional es va produir sacrificant la llibertat i no gràcies a la llibertat[1]. Per una banda tenim doncs l’autoritarisme com a model per a la construcció d’una alemanya forta i calia entendre-la capaç de fer front a França perquè aleshores Napoleó III parlava d’apoderar-se de Baviera.
Cal recordar les paraules de Robert Schuman de què “l’oposició secular entre França i Alemanya”[2], que va generar l’odi a França[3] era un fet secular perquè no solament era el país veí, sinó que des d’un punt de vista alemany, des de la germanitat, França s’havia apoderat d’Alsàcia i Lorena, com a resultat del tractat de Versalles del 28 de juny de 1919, que Alemanya havia signat junt amb les potències guanyadores de la Primera Guerra Mundial. Una guerra en la que els alemanys no s’havien sentit derrotats perquè el seu territori no havia estat conquerit. L’esmentat tractat pels alemanys havia estat un diktat perquè a més dels territoris esmentats, Alemanya va haver de cedir altres com les regions de Pomerània, Silèsia i Prússia Oriental i un corredor al mar a Polònia, un altre ancestral enemic pels alemanys, així com altres importants cessions territorials i compensacions econòmiques que van fer la vida pràcticament impossible pels alemanys, fins al punt que el marc alemany va tenir unes depreciacions en cascada en què el segell de quatre marcs passà a costar cinquanta mil milions de marcs. Sota aquestes condicions objectives, un país que era dels més avançats del món en gairebé totes les facetes, art, arqueologia, humanisme, metalúrgia, química, etc., generava unes condicions subjectives d’odi a  l’exterior i de reforç de la germanitat i l’amor a la llengua pròpia perquè la germanitat és la unió de tots els pobles que parlen alemany, siguin a on siguin del planeta. Aquest estat de coses explica el que Hitler va dir a Eugeni Xammar i Josep Pla: “Els espanyols tenen les portes obertes a Baviera. Són els únics estrangers que ho poden dir. Pels altres estrangers tenim poques simpaties”[4]
També cal tenir molt present la tradició de l’humanisme alemany que va configurar la manera de pensar de les élites, encara que més endavant farem esment del pare dels germans Himmler, pel text veurem que l’abast que tenia ser portador de l’humanisme alemany. Basant-nos de nou en l’obra de Rosa Sala podríem dir que la pedra fundacional la va posar Johann Christoph Gottsched (1700-1766), que el 1737 va prohibir dels teatres alemanys la figura de l’Arlequí per allò que tenia d’influència francesa i d’humor perquè l’humor no casava amb el que calia entendre per “literatura alemanya”, protestant i seriosa[5]. La segona pedra fundacional i més significativa que l’anterior la va posar Johann Joachim Winckelmann (1717-1768) amb el seu llibre Reflexions sobre la imitació de les obres gregues en la pintura i l’escultura (1755), que va ser un gran èxit editorial i que d’acord amb Rosa Sala aquest exacerbat entusiasme per l’antiga Grècia i els ideals que suposadament representa varen ser el gèrmen del neohumanisme alemany amb el binomi de conceptes com Bildung i Kultur[6], que en segurs eren qüestions que tenia ben interioritzades el pare dels germans Himmler. També les tenia ben interioritzades Adolf Hitler amb la manera que es van plantejar els Jocs Olímpics de Berlín i la pel.lícula que se’n va fer.

Anàlisi crític del contingut

 A la vista del que hem apuntat resulta coherent començar per Joseph Gebhard Himmler (1865-19), pare dels tres germans d’aquest història. Era fill d’un funcionari de duanes, però que gràcies a ser un bon alumne va aconseguir ajut i va ser un expert en Filologia Clàssica (grec i llatí), va ingressar a l’associació d’estudiants Apollo. On més endavant ingressaria el seu fill Heinrich, es tractava d’una associació marcadament conservadora i patriòtica, fet que explica que el 1980 es publiqués el llibre El pare d’un assassí, d’Alfred Andersch, la lectura d’aquest llibre va ser un recomenació que Katrin Himmler va rebre del seu pare. Andersch era professor a Munic del mateix centre que era Gebhard i explica que un dia el director Gebhard es va presentar a la seva classe a  imposar disciplina, va dir que tant de bo un dia sigui obligatori el servei militar i el va ridiculitzar per no tenir prous coneixements de gramàtica grega i al final de la classe va ser expulsat del centre. Arran d’un viatge que va fer a Grècia, per si tenia un accident fatal va deixar sengles cartes a a seva esposa i als seus fills. A Gebhard l’hi deia que fos un home capaç, religiós i de conviccions alemanyes, a Ernst que no tenia cinc anys l’hi deia que tregués bones notes. La carta a Heinrich s’ha perdut. A la seva esposa, que era una devota catòlica, el marit li demanava que no s’excedís en la influència cristiana. Aquestes dades il.lustren a bastament l’humanisme del pare dels germans Himmler.
La Primera Guerra Mundial va ser al principi vista com una oportunitat per anar a l’aventura i se’n deia “Excursió gratuita a París” i amb gran satisfacció Gebhard  va anar a la guerra, mentre que el seu germà Heinrich se sentia impacient per fer el mateix, però de salut més feble no aguantava bé els exercicis militars. Gebhard ja manava i va detenir uns artillers britànics, per la qual cosa meresqué la Creu de Ferro de primera classe. El paper de Heinrich en aquesta guerra va ser deslluït i el d’Ernst inexistent perquè era massa jove. En qualsevol cas la família Himmler ja tenia el seu heroi i, per altra banda, les esquerres van ser acusades de traïdores a la pàtria tant pel humiliant Tractat de Versalles com per l’interès de democràcia, que va fer possible la claudicadora República de Weimar.  En aquest sentit va ser tot un símptoma l’assassinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht a Berlín per l’extrema dreta i és que acabada la Gran Guerra Alemanya entrà en un període de greus conflictes socials i econòmics perque les esquerres eren molt combatives, però també les dretes de manera que Heinrich Himmler ja s’estrenava lluitant amb durs combats contra obrers revolucionaris mal armats. Els anys vint la dreta política organitzava sovint actes de masses, Heinrich i el seu pare van anar en un acte contra la “ignomia negra”: la presència de soldats negres de l’exercit colonial francès a Renània, si l’ocupació ja era una vergonya, aquest detall l’augmentava doncs els alemanys havien perdut totes les colònies. Mentre el marc s’estava devaluant pujava el valor i la força del discurs de Hitler. Mentre Gebhard acabava la carrera d’enginyer, Heinrich ingressava com a voluntari al Reischswehr i Ernst treia excel.lents en els estudis.
No hi ha constància que els germans Gebhard i Heinrich estiguessin directament implicats en l’intent de cop d’Estat de Hitler a Munich el novembre de 1923, però sí que esperaven junts amb Röhm instruccions de Hitler. Heinrich es va afiliar al Moviment Nacionalsocialista de Llibertat de Strasser, va ser orador a diferents llocs de Baviera, visitava sovint a Röhm a la presó i tenia “converses calentes” de política amb el seu pare i germans pel desig d’un renaixement de la grandesa d’Alemanya; malgrat que  havia tingut el somni d’emigrar va concloure que s’havia de quedar, havia de llegir La meva lluita i va prendre consicència de la ideologia nacional-ètnica. Tot indica la sintonia entre fill i pare, però aquest estava alhora preocupat pel pervindre professional Heinrich, que entrava a la SS. Com per altra banda l’economia domèstica enpitjorava, el seu fill pujava, ingressava a la SS, més elitista que la SA, va fer que la SS es feis càrrec  de la seguretat de Hitler, l’ascens de Heinrich era imparable, aleshores el seu pare que sempre havia valorat molt l’ascens social, començava a sentir-se complagut de Heinri perquè s’adonava que la veritable professió del seu fill era la política. Gebhard es va fer membre de l’associació professional de mestres i a més a l’Associació per la Germanitat a l’Exterior (VIDA) amb la finalitat d’atendre les demandes de les minories alemanyes d’arreu. Per altra banda Ernst ja havia acabat la carrera, i el 1931 ingressava al partit guanyador, el nazi; així va fer que l’influent Heinrich l’ajudés a entrar a la Ràdio el 1933. Ernst va aprendre ràpid i es va fer també de la SS, junt amb el seu cap Hubmann, al mateix dia que entrava a la Ràdio el 1933. Mentre Heinrich mostrava el seu arribisme quan es va apartar de Röhm i Strasser que van ser eliminats com tots els dirigents de la SA, així que el 1934 Göring li lliurava el comandament de la Gestapo.
Malgrat la cortina de fum que la família va fer de què l’únic criminal era Heinrich, mentre que Gebhard i Ernst només rebien certes influències, però que no eren responsables d’actes de violència el cas és que Ernst va trobar per a ell i Paula una caseta amb jardí en un suburbi tranquil prop de Berlín. Aquesta caseta i altres havien estat propietat del sindicat socialista, però després de les festes del 2 de maig de 1933 esquadrons de les SA i de la NSBO les varen assaltar i Ernst com a membre del NSBO li va tocar una caseta. A més a més pel rang que tenia estava obligat a disposar de minyona si es volia estar amb la norma burgesa, aquesta minyona no sempre era voluntària i durant una temporada van tenir una noia ucraïnesa, era una treballadora forçada. Per altra banda el seu germà Gebhard va ser el rector del gremi de professors nacionalsocialistes. No cal dir que s’aprofitava del pes polític de Heinrich i va ser catedràtic superior amb un bon sou. No ha de sorprendre doncs que tota la família participés al congrés del partit a Nuremberg, els tres germans i el pare, que gràcies a Heinrich va disposar de cotxe amb xofer. Aquest congrés va ser anomenat el de la Llibertat, va ser de fet el de la llibertat per a excloure de la societat legalment els jueus alemanys. Recalquem: els quatre Himmlers hi eren. El juny de 1936 Heinrich assolia més poder, cap de policia d’Alemanya. Arran de l’incendi del Reichstag va ordenar l’estat d’excepció, mentre el seu pare cada vegada més orgullós del fill, que com Gebhard i Ernst també en treia partit.
Si al principi d’aquest text ens hem referit a la caiguda dels germans Himmler no es pot dir el mateix del pare, que va tocar la glòria i que va morir a l’octubre de 1936 en plena glòria, tot gràcies a Heinrich, el seu enterrament no podia ser més gloriós, una gran cerimònia amb una corona enviada pel mateix Führer amb presència de Göring i Rudolf Hess; hi estaven representats el Partit, l’Estat, l’exercit, caps de la SS, totes les autoritats locals i moltes corones.
Com Ernst estava a la ràdio va tenir un paper important en l’aspecte tècnic del Jocs Olímpics, com també arran de l’ocupació d’Austria hi va ser destacat per raons tècniques i després als Sudetes pel mateix motiu, va obtenir la distinció per “mèrits especials” i el 1942 la Creu del Mèrit de Guerra, sense combatre. Ernst havia ser prou fort en l’oligarquia nazi perquè més d’un cop havia rebatut propostes de Goebbels. Va evidenciar la seva aquiescència amb el nazisme quan va escriure al seu germà per a sacrificar un bon professional, però que presentava un greu problema, Schmidt era jueu. Heinrich va ser nomenat comissari del Reich per a enfortir l’ètnia alemanya a Polònia, que es tradueix amb la neteja ètnica de jueus, polonesos i gentussa, l’anomenada “Acció Reinhardt”, era la solució final. El 1943 Heinrich deia davant de caps de la SS referint-se a la matança de jueus que eliminar polls no és una qüestió cosmovisional i que falta poc per tenir Alemanya neta, només queden 20.000 polls. A Polònia en va fer matar 300.000 jueus.
Moltes pàgines tindria aquest treball si s’emprés una òptica feminista començant per l’autoritarisme del pare, que fou heretat pel fill gran, passant per la condescendència d’Ernst i la bigàmia declarada de Heinrich; una bigàmia que va ser tan ben entensa pel nazisme que va esdevenir més una virtut que no pas quelcom que s’havia de dissimular.
Quan va començar la caiguda dels Himmler o l’enfonsament d’Alemanya, va ser novament Heinrich qui va ajudar a la seva família facilitant un cotxe a la dona d’Ernst per a què fugís amb els seus fills d’on eren perquè els soviètics hi estaven arribant. Ernst va fer possible la transmissió de la darrera mentida de Hitler en la que es deia que havia mort lluitant contra els bolxevics quan s’havia suïcidat junt amb Eva Braun per l’abril del 1945. Amb un Berlín en flames no és arriscat suposar que pocs dies després Ernst es va empassar la píndola enmetzinada que duia a la boca com molts caps nazis. Pel maig Heinrich, en un barri de Berlín, moria de la mateixa manera i s’estalviava ser condemnat a la cort de Nuremberg. Gebhard doncs va ser l’únic germà que va sobreviure la guerra. Va ser detingut, alliberat, una altra vegada detingut, però es notava massa l’absència del gran Heinrich, ja ningú li treia les castanyes del foc. En els seus darrers anys només va poder fer feines poc qualificades i a un periodista li va dir que Heinrich va ser un “incansable buscador de la veritat en el terreny polític”.

Conclusions

La família Himmler va ser un reflex d’una part de la societat alemanya, el que més sorprèn és que ni amb el que va patir Alemanya, ni amb el mal que els nazis van fer a Europa i a la humanitat fa l’efecte que aquesta part de la societat alemanya no va aprendre res i va seguir amb les mateixes íntimes conviccions. Gebhard, el que va sobreviure, idealitzava el seu germà Heinrich i es va fer un àlbum amb les seves gales militars i per altra banda va deixar escrit pels seus fills que ell no havia tingut res a veure amb el sistema. Una mena de contradicció que explica només l’embull mental per l’herència que es deixava. La millor mostra de l’esperit germànic, després de la guerra, la tenim amb Paula, la vídua d’Ernst, que com a publicitat de la seva botiga de capells de senyora hi va posar el següent: “Les persones de baix nivell intel.lectual, com els negres de la selva no necessiten cubrir-se el cap; però, fins itit entre aquella gent primitiva, els cacics i remeiers acostumaven a portar barrets per a fer palesa la seva superioritat espiritual”. Aquests mots mostren la força de la Bildung per a sobreviure.


[1] SALA ROSE, Rosa: El misterioso caso alemán. Barcelona, Alba, 2010. p. 21
[2] Ens estem referint a la famosa Declaració Schuman del 9 de Maig de 1950
[3] Aquest odi era correspost pels francesos envers els alemanys com quan llegim “Pasteur had voices his oppsition to Germany many times in speech and writing; furthermore, he had returned a diploma that he had received from the University of Bonn” Christiane Sinding
 Claude Bernard and Louis Pasteur: Contrasting Images through Public Commemorations. Chicago. The University of Chicago. 1999, p. 75
[4] XAMMAR, Eugeni: L’ou de la serp. Barcelona. Quaderns Crema. 1999. p.198
[5] SALA ROSE, Rosa: El misterioso caso alemán. Barcelona, Alba, 2010. p.34-5
[6] Ibid. p.217-35
dimarts, 13 de març del 2012

Sortida al Priorat

De la sortida a la comarca del Priorat feta el dia 10 de febrer, es pot considerar que el més interessant va ser la xerrada que ens van fer al VITEC (Parc Tecnològic del Vi), Falset. En primer lloc cal precisar que les dues intervencions que vam tenir no tenien res a veure amb el vi, sinó en el paisatge del Priorat encara que hi ha un vincle amb el vi, com veurem. Primer va parlar Joan Carles Garcia, vicepresident del Consell Comarcal del Priorat, que ens va explicar el sentit de la candidatura de la CARTA DEL PAISATGE DEL PRIORAT, com un primer pas, per més endavant proposar-se per la UNESCO com a Paisatge Cultural.
D’entrada va remarcar el caràcter voluntari de la Carta del Paisatge com un instrument de consens i compromís, se’ns va dir, de tots els agents econòmics i de l’Administració del Priorat, que han acabat signant un document per a millorar i mantenir la qualitat del paisatge de la comarca, que comportar una millora per a la comarca, tot establint acords entre les parts implicades. En aquest sentit el conseller va traçar un recorregut històric. Ens va explicar que a finals del seglex XIX aquesta comarca estava totalment dedicada al conreu de la vinya, però que pel 1890 hi va arribar la fil.loxera que va significar la fi de la vinya tradicional del territori, va ocasionar una gran emigració que no es va començar a recuperar fins a les darreries del segle XX. Quan es va tornar a conrear la vinya, pel 1920, el seu conreu tenia una extensió que era una tercera part del que havia estat en el segle XIX abans de la fil.loxera. La decadència de la comarca va durar pràcticament tot el segle XX perquè degut a la seva ubicació i caracterítiques el boom industrial del període 1960-1970 va passar de llarg d’aquesta comarca.

Així quan a finals del segle XX van venir conreadors de la vinya per les possibilitats que presenta el terroir, i alhora es varen trobar en un territori no malmès, és a dir, que no estava en una situació irreversible com ho solen estar els territoris amb una llarga activitat humana. Es pot dir que aquest oblit que va tenir la comarca, va resultar positiu a llarg termini, amb un patrimoni geològic que no està destruït, sinó abandonat. Es va veure que el paisatge tenia un actiu prometedor, com era el vi, l’oli i el turisme. Cal tenir en compte que els municipis són petits i que separadament no podrien aconseguir coses importants per a la comarca. Va ser aleshores quan es va pensar que la Carta del Paisatge podria ser una eina, tot tenint en compte que pel 1990 no hi havia la consciència que hi ha ara de consciència del paisatge. La primera part de la Carta del Paisatge es tracta de fer una diagnòsi per tal veure els avantatges, els riscos i els potencials a fi i efecte establir uns objectius, que són les fites de qualitat paisatgística. És una tasca oberta a tothom que s’hi vulgui implicar, administracions, institucions de la societat civil i persones a títol individual. El conseller seguidament va entrar amb detalls tècnics, administratius i de la casuística de la comarca que tot i ser interessants, sembla que no són d’interès pel present treball.
Després va intervenir Roser Vernet, de l’Associació Prioritat, que va començar fent una exposició geogràfica del Priorat, que és una comarca del pre-litoral al sud de Catalunya, entre el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, que té característiques d’aquestes dues comarques més de les pròpies i que alhora queda arraconada, que fa de frontera i frontissa amb el Camp de Tarragona, però que queda configurada per un cercle de muntanyes, per la serra del Montsant, així com la serra del Tormo i la de la Llaberia, i que tot es obre envers l’Ebre. Plena de muntanyes, turons i més turons, de manera que tot plegat genera una mena d’aïllament de la zona, que la fa inexistent. En característiques doncs molt pròpies en tots els sentits, cultural, ideològic, lingüístic i polític.

Una terra molt abrupte i suau alhora. És una comarca que té vint-i-quatre municipis i deu mil habitants, amb només dos municipis que tenen uns mil habitants. Una terra plena fronteres interiors, per exemple hi ha dues Denominacions d’Orígen vinícola, “Priorat” i “Montsant”, que no és gens normal en un espai tant petit, hi ha límits en les diòcesis eclesiàstiques, límits històrics de l’Edat Mitjana, límits lingüístics, és a dir, maneres diferents de dir les mateixes coses, límits geològics importants, de manera que quan es va fer un estudi del paisatge hi ha divuit classes de paisatges diferents, tot en un espai molt reduït. Això fa que les comunicacions internes siguin molt difícils, tot fent notar que els pobles no estan molt separats en l’espai, però sí amb el temps, és a dir, si la distància mitjana entre dos pobles és només de trenta quilòmetres, el temps de l’un a l’altre és de quaranta-cinc minuts. Això explica que el segle XIX hi havia 30000 habitants i fins fa poc no s’ha arribat a la xifra de 10000 habitants.

Malgrat tot encara és una comarca de les més agràries de Catalunya. Aquestes dades expliquen l’abandonament que ha sofert la comarca que ha incidit en la baixa autoestima dels habitants, per no dir auto-odi. Arran d’aquest fet la Roser ha mostrat un ressentiment sobre de quina mena és el paisatge més apreciat a Catalunya, que ha fet del Priorat una comarca invisible, oblidada, inexistent. Aleshores ha aprofitat per a queixar-se, amb tot el dret, dels molins de vent que hem pogut veure en el camí cap a Falset perquè de vent en fa a tot Catalunya, però volien posar-ne a tota la Serra de Montsant. Aquest fet sembla que va ser la pedra de toca, el punt que va generar l’autoconsciència i la gent va dir prou. Aquí es va començar a valorar el propi paisatge, que el paisatge no solament és l’espai on ens movem. En aquest sentit va ser positiu que hi hagués una mena de lobby del ram de la vinya perquè se sol vincular la qualitat del vi amb la de qualitat del paisatge. Amb independència que els de la vinya ho fan per negoci, va significar un element mobilitzador més i de conscienciació. Va generar un moviment social d’autogestió del paisatge propi i es va generar un debat sobre el paisatge i els elements que cal valorar-ne força ampli i aprofundit amb especial incidència al dret de seguir lluitant per preservar com a patrimoni l’agricultura endògena, el vi l’oli.

Val a dir que dins d’aquest procés hi hagut tensions en la població dels diferents pobles. ÉS així com va néixer el primer gran objectiu: l’esmentada al principi Carta del Paisatge. Aquesta Carta ha de ser una mena de trampolí per a assolir més endavant que la UNESCO reconegui el Priorat paisatge com Paisatge Cultural, que combina l’activitat humana i l’entorn. El camí és que cal descartar és que sigui vitivinícola perquè ja n’hi ha molts, per tant, del que es tracta és de fer valdre la varietat paisatgística que s’hi dona, que ha estat un paisatge ininterrompudament agrari; especialment a la zona del Montsant, per exemple, té una especial importàcia l’aspecte espiritual, més enllà del religiós. Se sap que des d’antic hi hagut sempre eremites i encara n’hi ha, que són dones, cosa que és força excepcional. El valor universal i excepcional està fet del mosaic de varietats que es donen al Priorat en l’aspecte paisatgístic; precisem que aquests aspectes presos separadament no tindrien un valor universal, ni excepcional, però precisament la seva universalitat i excepcionalitat és la varietat, és a dir, que en un sol territori hi ha una varietat atípica. I no cal dir que l’objectiu principal i final és doncs deixar de ser oblidat, invisible i inexistent.

La Roser Vernet després ha entrat en detalls de com opera l’UNESCO i com opera l’equip que treballa en la candidatura. Aspectes interessants, però que no cal considerar. El que ho fa interessant és que la tasca per la Carta del Paisatge com la del Patrimoni Cultural de l’UNESCO ha general una mobilització social que ha generat en una comarca que s’ha sentit marginada de la capital de Catalunya i, d’alguna manera, del poble català, hagi desvetllat i, encara que no es va dir així, gosem dir que va fundar la societat civil del Priorat, malgrat les desavinences i el forts enfrontament que hi hagut. Un dels aspectes més interessant d’aquesta història és que l’abandonament sofert, que és un element indiscutiblement negatiu, ha esdevingut positiu perquè es va salvar de la destrucció del paisatge i d’una terciarització aclaparadora. És significatiu que la Roser Vernet es queixi que s’hi vulgui fer una rotonda i a altres llocs n’hi ha una cada cinc-cents metres. No hi ha dubte que el Priorat sense la desitjada Carta i sense el cobejat reconeixement mundial de ser excepcional ja no serà com abans. Pel que vaig sentir a Falset un s’adona que el sentit d’identitat és important i necessari per fer país, per crear opinió, consiciencia, consens i objectius comuns de cara a com protegir el paisatge perquè, com ja s’ha dit a la sala, no solament és un espai per transitar, sinó que el seu valor fa pujar el valor de tot el que s’hi fa.
dimarts, 14 de febrer del 2012

LOST IN TRANSLATION

Com jo he vist aquesta gran pel.lícula dirigida per Sofia Coppola. Les dades de la pel.lícula es poden consultar aquí
Las dos primeras imágenes del principio de la película son reveladoras. En la primera tenemos a Charlotte de primer plano de espaldas duerme o descansa en la cama. Lleva ropa interior cómoda, holgada, sin la pretensión de ser sexy; luego nos apercibimos que no está dormida, está cómodamente aburrida en la habitación. En la segunda tenemos a Bob que está llegando a Tokio, pero que no presta ningún interés por la ciudad. Aunque a medida que se acerca al hotel va mirando por la ventanilla del taxi. En este trayecto Sofia Coppola ya nos ofrece una perspectiva de Tokio con el juego del contrapicado para aumentar la grandiosidad de la arquitectura moderna, un recurso que utiliza con gran habilidad y efectismo.
Poco después de llegar al hotel vemos a Bob que se encuentra ya en la habitación hotel en la que se siente deliciosamente aburrido, pues está en un lujoso hotel con fantásticas vistas sobre la ciudad y él está de espalda a las mismas. Es como si no supiera que está haciendo aquí.
También en paralelo con la anterior tenemos a Charlotte aburrida en su habitación, también sin poder dormir, también con la mismas magníficas vistas y sin interés alguno por las mismas. Aquí se nos ofrece un Tokio en picado que realza la altura de la habitación y la grandiosidad de la ciudad. Estas cuatro imágenes son fiel reflejo de como la directora en-foca la película; la toma de imágenes que van dando pie a una alternancia de imágenes, que se lleva de forma no agresiva al espectador, sino que se trata de ir mostrando más que demostrando, poco a poco, de qué va la película. En primer lugar parece oportuno transcribir la sinopsis de la película IMDb: “Bob Harris is an American film actor, far past his prime. He visits Tokyo to appear in commercials, and he meets Charlotte, the young wife of a visiting photographer. Bored and weary, Bob and Charlotte make ideal if improbable traveling companions. Charlotte is looking for "her place in life," and Bob is tolerating a mediocre stateside marriage. Both separately and together, they live the experience of the American in Tokyo. Bob and Charlotte suffer both confusion and hilarity due to the cultural and language differences between themselves and the Japanese. As the relationship between Bob and Charlotte deepens, they come to the realization that their visits to Japan, and one another, must soon end. Or must they?” En este punto es ya oportuno de explicar como uno ve al título de la película, que está lleno de significado, un significado que va más allá de la simple descripción. La traducción literal del título al castellano es válida, aunque en apariencia no dice gran cosa, puesto que la directora justifica el título porque trabajando en la película en Japón se perdía en la traducción de los intérpretes, pues le parecía que los japoneses decían más cosas que las que a ella le decía la intérprete, lo mismo que ella hace en la escena donde a Bob está en la filmación de un anuncio de whisky. En dicha escena, el director de la filmación habla mucho y a gritos con largas instrucciones a la intérprete, mientras que Bob sólo recibe de la intérprete una frase, lo cual, lo deja perdido en la traducción. Sin embargo, esta explicación de la propia directora no convence. Bob y Charlotte son dos almas gemelas porque a pesar de los muchos puntos que les separan, estas diferencias no evitar que en Tokio se den coincidencias. Están perdidos en la traducción pero no se trata de la lingüística, que también, se trata que en esta ciudad que no conocen, que no entienden su lengua, su cultura, su manera de hacer, sus diversiones, esto es, en la que todo les resulta ajeno. De ahí que sus respectivos sentidos de la identidad se han vaciado, por lo que sucumben al aburrimiento, al desaliento. Como no es una película francesa el aburrimiento no es del tipo existencialista, no se explica en palabras filosóficas, se explica con imágenes, puesto que esto es cine, cine de verdad. No es aquel cine de textos, como en el teatro, dominaba la palabra sobre la magia de la imagen. Por esto, mientras estas dos almas no se han encontrado el expectador va siguiendo sus movimientos por separado pero de forma que dé la ensación de sincronía. Así en las imágenes que tenemos a Bob en la filmación del anuncio para un whisky; Bob hace el trabajo con el único interés de embolsarse dos millones de dólares. Mientras Charlotte toma el metro como una forma de escapar del aburrimiento en el hotel porque su marido está trabajando. En esta salida Charlotte es filmada con cámara al hombro lo que da al espectador cercanía a la actriz, esto es, como si el espectador fuera con ella en el metro, hay cierta intimidad entre ella y el espectador. Mientras Charlotte se pasea triste por Tokio después de hablar con su marido que está más por el trabajo que por ella. Este paseo es de especial belleza y donde la cámara de Sofia Coppola demuestra su talento, pues para reforzar la pequeñez del paseante o la paseante, en este caso, nos ofrece las imágenes del Tokio más moderno en picado y contrapicado, alternadamente. La llovizna hace que el color dominante sea el gris; mientras que Charlotte, como si se tratara del caparazón de tortuga, anda refugiada bajo un paraguas. Una imagen de especial belleza a pesar de su aparente normalidad.
Mientras una masagista del hotel intenta seducir a Bob en una escena que la apatía del él convierte la escena en cómica, pero que es una maniffestación más de que él no está para nada de lo que le rodea. Su escapada a Japón es económica pero también contiene cierte hastío, que, a pesar de lo anteriormente apuntado en este texto nos da una cierta sensación existencialismo, pero más cercano al famoso texto de Albert Camus. Sabido es que los bares de los hoteles son estos espacios anónimos cuya finalidad en todo el mundo es dar cobijo a los corazones solitarios que viajan, en los que el alcohol o la música juegan un papel importante. Por razones similares también son un lugar para que los hombres de negocios firmen contratos. Es precisamente en el bar del hotel, donde están alojados Bob y Charlotte, que ambos se ven por primera vez. Bob está solo en la barra con un whisky y Charlotte está con unos amigos; la cámara alterna entre los dos porque el diálogo que mantienen es la mirada, pero ella da el primer paso al enviarle, por medio del camarero, un vaso de whisky. Este encuentro a distancia es seguido por otros encuentros en los que conversan y se explican qué hace cada uno en Tokio. Esto es, se cuentan sus inseguridades, su aburrimiento, que según se va viendo viene de lejos y Tokio actúa de catalizador para reforzar y visualizar claramente este aburrimiento. A ella la hemos visto con un libro de autoayuda y él hablar de su vida familiar actual como un desastre. En estos planos Bob adopta un papel que parece distante para disimular sus emociones, la apatía que le produce todo lo que le rodea; mientras que ella, por ser más jove, es más espontánea. Así, los comentarios de Bob suelen tener un toque de cinismo, como cuando le dice que quiere organizar una fuga de presos y que necesita un cómplice, debemos entender que quiere fugarse del hotel y de no trabajar más en el anuncio del whisky, pues está más bien harto de las exigencias del director, que como habla siempre en japonés no puede saber qué es lo que realmente dice. A pesar de las diferencias de edad ellos dos cada vez se ven más. A los dos les cuesta dormir, por lo que más de una vez se encuentran por el hotel. Otro aspecto interesante del uso de la cámara es cómo nos va mostrando de manera continuada la mirada del actor, es decir, que la cámara enfoca al personaje y luego el objeto mirado. Así, sin hacerlo explícito el espectador va entrando en el personaje porque actor y espectador ven el mismo objeto sincrónicamente. Al mismo tiempo va aumentando la complicidad entre estas dos almas gemelas y aumenta la inmersión de los en la gran ciudad. Lógicamente es ella que arrastra a él a entrar en lugares que él solo no hubiera entrado, como en los salones llenos de juventud en que estos bailan o cantan ante una máquina y los dos terminan compartiendo una fiesta con japoneses desconocidos. No obstante, al margen de esta “noche loca” cabe señalar con los diálogos entre ambos están hechos de silencios más que de palabras, en la qué él siempre es más circunspecto, de ahí que dé la sensación de una actitud distante, fría. Esta conducta la mantendrá prácticamente hasta el final. En cualquier caso quien hace los acercamientos es la joven, desde el vaso de whisky que le envió al principio como cuando al final de esta noche puso la cabeza sobre el hombro de Bob. La soledad busca la soledad del otro porqué solo así se sublima y se amortigua la propia. Además esta soledad reclama en silencio la soledad de los dos, por esto están solos cuando ella puso la cabeza en su hombro. Todo en silencio..
Esta película, que no es un filme falado, sino que está hecha imágenes, el silencio, como también la música juegan un papel determinante. Incluso hay momentos que las palabras casi o no se oyen, se susurran. Sin olvida que una imagen silenciosa es una imagen pura. Una de las escenas más sugerentes de la película es cuando ella paseando por el hotel y huyendo de una estúpida y antigua amiga de su esposo llega a un espacio donde unas japonesas ataviadas con el vestido nacional están preparando unos ramos de flores. Estas mujeres invitan amablemente a Charlotte a colaborar y ella hace unos intentos, pero no se ve capaz de hacerlo bien y se va decepcionada de sí misma, mientras debe pensar que estas japonesas están muy satisfechas de su labor, una labor sencilla pero que da sentido a sus vidas, mientras ella que se ha graduado en filosofía y depende de un pincha-discos frívolo y trivial. Su vida está vacía, esto es lo que ha descubierto en Tokio. En cualquier caso el tercer protagonista no es el esposo de Charlotte ni el equipo anunciante del whisky en el que trabaja Bob, es el paisaje imponente de Tokio. Las imágenes que Sofia Coppola ha seleccionado sirven para intensificar la impotencia y pequeñez de Charlotte y Bob ante los colosales edificios de este gigante técnico en que se ha convertido Tokio, además de la distancia que hay en el aspecto cultural. La cultura japonesa da la sensación al visitante de estar en otro mundo y todo mezclado con los anuncios de neon o leds que dan a la noche una sensación de movimiento continuo, mientras las personas y los coches con sus luces se mueven a toda velocidad. Por otro lado tenemos y entramos en sus templos en los que se respira el pasado y la tradición. Esta mezcla de vanguardismo y apabullante tecnología punta que consigue que Bob salte asustado de una máquina del gimnasio del hotel y ella se encuentre como perdida en un templo japonés. Una de las escenas más conmovedoras y que reflejan los sentimientos visibles de ambos es la que están sentados uno frente al otro y ella toma la mano de él mientras le sonríe, mientras él, después de un silencio, toma su mano pero se mantiene circunspecto como siempre. Con todo ha llegado el gran momento. Bob vuelve a casa y se despide de Charlotte sin perder la compostura. El paisaje es el de siempre, esta tierra de nadie que es el hotel. Se dice adios y nada más. Él sale para goer el taxi que le llevará al aeropuerto y ella saldrá, como tantas veces en Tokio, a pasear, triste y sola. Al cabo de poco de estar rodando el taxi, Bob ve a Charlotte por la ventanilla. Se da cuenta que anda por una calle de Tokio estrecha y llena de japoneses que andas en las dos direcciones. Charlotte está a punto de desaparecer de la vista, a punto de ser absorbida por la masa humana de Tokio, como si de un gran dragón se tratara y Charlotte desapareciera para siempre. Entonces es cuando Bob se quieta la máscara de caballero con una conducta moral intachable y se hace hombre de carne y hueso. Le dice al taxista que pare el coche y que le espere. Bob sale en su persecución, la llama y se dan un beso. Un beso distinto al de todas las películas. En el cine, especialmente en el cine clásico, el beso del final representa el inicio de un proyecto de una nueva vida para la pareja. En este filme es justo al revés. Este beso es el fin, pero que el tiempo que han pasado juntos ha valido la pena. Así cada uno vuelve a sus pasos. Ella seguirá andando por aquella calle pero sabe ahora que Bob era su alma gemela y por fin vemos a Bob sonreir de satisfacción. La vida de ambos no cambiará, pero en Tokio se ha enriquecido.
dilluns, 28 de novembre del 2011

L'Església Catòlica va anar contra la família a Guinea Equatorial?


Aquest treball pretén donar una resposta afirmativa a la pregunta del títol, d’entrada cal precisar que la família no és únicament allò que els sociòlegs anomenen la “família nuclear”. Encara que la família nuclear és universal, té el seu origen en la família extensa, que en algunes cultures és ben viva i està vinculada amb el llinatge o el clan o la societat segons la cultura[1]. A Guinea Equatorial el concepte de filiació és independent de la paternitat biològica[2] Això vol dir que hi  preval el concepte de família extensa i no el família nuclear que en el món cristià ha estat emmirallat conceptualment en la Sagrada Família.
L’actual República de Guinea Equatorial ocupa un petit territori del Golf de Guinea, entre el Gabon i el Camerun, anomenat Mbini o Rio Muni i unes poques illes de les que destaca Bioko (abans Fernando Poo), capital Malabo (antiga Santa Isabel, que ja era la capital de l’estat). Aquests territoris foren descoberts i ocupats pels portuguesos que a les darreries del segle XVIII els traspassaren a Espanya amb un troc per altres territoris; tot i això els espanyols no mostraren gaire interès per a aquesta colònia fins poc després de la pèrdua de Cuba. Hi hagueren però intents de blanquejar la població, cristianitzar-la i espanyolitzar-la el 1858 i es va tornar a intentar el 1860 amb deportats cubans. Significativament  l’il.lustrat Joaquín Costa el 1884 opinava que “es preciso llevar a tantas mujeres deportadas como hombres a fin de que puedan unirse en matrimonio...”[3]. Aquest poc interès no treu que aquelles actuacions, legislacions, etc. que s’hi duien a terme, tenien el segell característic de qualsevol colonialisme racista ja fos portuguès, francès, anglès o altre.

Un dels aspectes més sorprenents del colonitzador és que abans d’arribar a Àfrica té ja el convenciment que la població local no hi toca i els crida l’atenció “les importa saber, y lo saben, si nuestros cargadores y criados respetan sus fincas y sus escasos ganados, o hay entre ellos alguno aficionado a los pequeños hurtos de frutos y de gallinas”[4]. La sorpresa del colonitzador reflecteix qui és el veritable ignorant. No obstant la marca espanyola sol viatjar amb més voluntat que eficàcia, així doncs “El colonialismo era en España una reducidísima minoría selecta sin apenas influencia, con poca voz y mucho menos voto en la desorientada política post-guerra de Cuba”[5]. Aquest sentiment pot explicar, que no justificar, actuacions desafortunades com les del tinent Ayala; quan la gestió no és l’escaient genera un voluntarisme que junt amb una mal entesa professionalitat duu a una total manca d’escrúpols i de sensibilitat humana, com s’exposa més endavant.
Abans de donar resposta a la pregunta del títol és pertinent fixar com a premissa que la colònia és sempre el resultat de la violència exercida per un estat europeu. El colonialisme és una guerra no declarada que s’inicia amb l’apropiació d’un territori, de totes les seves riqueses naturals i de la seva població autòctona. Aquesta població el llenguatge militar la tipifica com a presonera. Si en la guerra convencional s’utilitza la propaganda psicològica per a desmoralitzar la població civil del contendent, en el colonialisme l’invasor va equipat amb l’arrogància necessària per a actuar sense complexos, així llegim: “No he quedado convencido de que el negro sea totalmente humano; sus reacciones, su falta de moral; sus apetitos y pasiones; su mentalidad infantil, pero inteligente; su indolencia...”[6]. És clar que són intel.ligents perquè “un nen de deu anys de Malabo parla normalment quatre idiomes: el bubi matern, el fang de l’ètnia dominant, l’espanyol i el pidging”[7]; tanmateix la intel.ligència dels indígenes resta com anècdota perquè del que es tracta és d’emfasitzar la supremacia del blanc.
Atenent a què el tema és la guerra, és pertinent posar en aquest treball una mostra militar. És admès que l’espanyol més odiat de la història de Guinea és el tinent Julián Ayala Larrazábal, sortit de l’Academia de Infantería de Toledo, d’on dos anys abans havia fet Franco[8]. El clan osumu de l’ètnia fang era el més resistent en front de l’intent de domini d’uns invasors, lladres i explotadors. Des de la perspectiva colonialista aquesta resistència no es podia tolerar, entre altres raons, perquè els colonialistes veïns (francesos i alemanys) traspassaven les fronteres sovint amb l’intent d’apropiar-se d’enclaus d’Espanya. El setembre de 1921 el tinent Ayala va fer una expedició a Mikomeseng –prop de la colònia alemanya Camerún– amb l’ordre d’acabar amb tot el clan osumu[9]. Acabada l’operació, “per estalviar munició l’oficial va ordenar als seus homes que executessin els presos a pals ... i els fang de la zona van ser obligats a contemplar-les”[10]. Una neteja ètnica feta amb acarnissament.
Quan els indígenes pregunten al missioner què els hi porta, el missioner contesta: “No os traigo nada de lo que hay en este mundo; pero os traigo una cosa mejor, que es la salvación de vuestras almas para la vida eterna, allá en el cielo”[11]. Així comença una altra classe de guerra, que no es fa amb armes, sinó amb la cultura. La funció colonial i, per tant, social d’aquesta guerra és fer una societat més semblant a la del país invasor, que en podem dir el model llatí o d’assimilació en contraposició al model anglès que és “raza exterminadora”[12]. L’esmentada assimilació persegueix que els guineà assimili els valors cristians, especialment pel que fa a la família. La qüestió està en què el concepte africà de família  és diferent de l’europeu, el que no vol dir en absolut que un sigui millor que l’altre perquè el llinatge o el clan tenen una funció política essent com és la principal eina de cohesió social en el grup, l’ètnia[13].
Com que a l’Àfrica el llinatge i el parentiu són els que han fet el clan[14],  element que dóna cohesió a la societat o a l’ètnia; malgrat que el clan ha estat un valor variable no solament des de la perspectiva cristiana. Així llegim: “El islam aceleraba los aspectos desclanificadores que ciudad y monarquía ya poseían”[15]. Aquests mots es refereixen ja a principis del primer mil.leni a l’Àfrica occidental, i ens diuen que la ciutat es considerava ja aleshores  un factor negatiu per a la solidesa del clan..
Com  s’ha esmentat al principi a Europa hi ha la família nuclear, resultat de la fragmentació de la família extensa existent abans de la Revolució Industrial. Els pagesos que havien perdut l’hort i havien d’entrar a treballar a la fàbrica i a viure en uns pisos petits, van inaugurar una nova forma de convivència, que no és la forma més natural sinó és el resultat d’una activitat econòmica i urbanística que va desvirtuar la família extensa i va crear la família nuclear,  perdent d’aquesta manera cohesió i pes polític.
El colonialisme a l’Àfrica va afectar la societat de forma general i de la mateixa manera que el que va significar la Revolució Industrial a Europa, així va ser a Costa d’Ivori, per a referir-nos a un país del golf de Guinea constatem que: “Mientras se formaban familias reducidas, la relación entre mayores y menores se disolvió en la historia particular de los itinerarios individuales”[16]. No hi ha dubte que des d’una perspectiva europea o cristiana un dels aspectes més criticats va ser el fet de la poligàmia, com si fos la forma familiar més generalitzada quan de fet la taxa era inferior al 30% de la població masculina adulta i quan ser polígam volia dir ser poderós, per aquesta raó “La poligamia del cap podia utilitzar-se per establir aliances polítiques, i per tant, per assegurar la supervivència del grup”[17].
No cal dir que l’exageració pel que fa a la poligàmia va ser el camp de batalla més important que van tenir els missioners. El problema essencial és que els missioners anaven amb la mentalitat capitalista, és a dir, que les persones i la fe tenen un preu, per tant, “Els claretians arribaren a regalar un trajo als que es batejaven, i vestits i regals de noces als que es casaven”[18] perquè tenien la pretensió que d’aquesta manera les ànimes dels negres es guanyarien el cel, però el fet és que els matrimonis catòlics arranjats pels claretians “no van consolidar-se, sinó que molts van desembocar, a la llarga, en la formació de famílies poligàmiques”[19]. Lògicament els claretians es van sentir traïts, havien perdut una batalla, però no podien donar la guerra per perduda, així que van fer ús del poder militar que per això eren compatriotes de l’exèrcit invasor. Amb aquesta línia de pensament no podem dubtar de les paraules d’un dels espanyols més significats a Guinea Equatorial: “Sólo la fe religiosa obra el milagro. También la fe patriótica, que es otra religión”[20] i d’aquesta manera es varen posar en moviment les dues fes.
En una ocasió en què uns joves negres despullats (normal aleshores) passaven davant de la missió, un claretià sortí a fuetejar-los i  a apedregar-los, de manera que un noi que feia de criat va morir. Això només va ser el començament perquè després amb una destral va destrossar les cabanes dels polígams; quan ja n’havia destrossat unes quantes se li va presentar una comissió per comunicar-li que els polígams deixarien les dones i que només se’n quedarien una, evitant així que continués la destrossa. Un cop tots a casa, les dones van tornar altre cop al seus llocs. Aquests fets són de finals del segle XIX i va ser tant el zel que els missioners van desplegar que finalment el governador es va veure obligat a fer fora de Guinea Equatorial els claretians més significats. Queda clar que l’Església Catòlica va voler situar-se per damunt del poder civil i, per tant, va ser més colonialista que l’estat, que se suposa que és l’ens que gestiona la colònia. En termes generals l’objectiu era imposar la moral cristiana, com és la d’un vestit addient, el bateig i la fundació d’una família amb una sola esposa perquè el que es pretenia  bàsicament era la imposició del model de família nuclear occidental moderna. Fets com aquests s’han  d’interpretar doncs com un atac de l’Església Catòlica a la família guineana. Com que del que es tractava era de fer-los treballar a les plantacions de cafè i de cacau o en la tala d’arbres per a la fusta[21] i donar guanys com a colònia, des de l’òptica de la metròpoli la solidaritat de clan no interessava i calia desvetllar en el negre l’individualisme que comporta el treball assalariat, que és com s’ha fet gran Europa, a costa d’una deshumanització no resolta.
Recordem que a la metròpoli, a tots els nivells socials, es feien col.lectes pel Domund encaminades a cristianitzar els negrets i els xinesos (aquest era el llenguatge). Part d’aquests diners anaven als missioners de Guinea Equatorial i eren un estímul pels claretians perquè els feien sentir totpoderosos. Si abans hem esmentat el tinent Ayala per a fer visible la manca d’humanitat que acompanya l’acció militar, no podem obviar mencionar la manera d’actuar dels claretians per visualitzar també la manca d’humanitat que ben sovint acompanya una acció suposadament evangelitzadora.
Cal tenir en compte que les cultures que reten culte als ancestres solen (o solien) enterrar els seus morts a sota mateix de la casa on viuen o en algun lloc proper amb la intenció de mantenir-se en contacte amb els difunts estimats. És com si els seus difunts no haguessin desaparegut del tot (invisible no vol dir inexistent) i per tant, la destrucció o profanació de tota cosa relacionada amb els ancestres ha de ser considerada un atac a la família. Els anys cinquanta del segle passat els claretians tenien la religió com una de les senyes d’identitat de la funció colonitzadora a Guinea Equatorial. En molts casos els claretians aplicaven sovint un rigorisme que superava al del propi governador com a representant de l’Estat espanyol i també el dels missioners protestants a l’Àfrica. El cas és que els claretians “van cremar totes les caixes de malan que van trobar (en les caixes, els fang hi guardaven els cranis del avantpassats per retre’ls culte)”[22]. Es tracta no solament d’un atac als familiars descendents sinó també d’un atac a un patrimoni simbòlic de la humanitat.
Queda evidenciat que a Guinea Equatorial l’Església Catòlica va atacar la família amb total menyspreu dels seus costums i de les seves creences, tot fent ús, en algunes ocasions, de la força de les armes, situant-se sempre per sobre dels indígenes i donant lloc al que els antropòlegs anomenen “homo infantilis” que simplificant és el racisme que hi ha en el colonialisme assimilador (llatí) versus el colonialisme segregador (britànic). És evident alhora que els espanyols han gastat molta tinta per a fer creure que els veritables dolents en la història del colonialisme han estat els anglesos, però els fets contradiuen el missatge del nacioinalisme expansionista espanyol.

[1] GINER, Salvador: Sociologia, Barcelona, Edicions 62, 1968, pp. 60-61
[2] La verdadera familia rijoe, unía a todos aquellos por los cuales corría la misma sangre, formando un grandioso árbol cuyo tronco y principales ramas partían de otro mundo del cual cada uno nacía aquí como una hoja o un fruto. La sangre se distribuía sólo por línea materna; se pertenecía directamente a la familia de la madre, pero se admitía también la “filiación” con el padre y con la familia de éste. Cada uno sabía el seno donde había nacido”, P. Tomás Martínez García, C.M.F., Fernando Poo, Geografía, Historia, Santa Isabel, Instituto “Claret” de Africanistas, 1968, p. 37
[3] NERÍN, Gustau: Guinea Equatorial – Història en blanc i negre. Barcelona, Empúries, 1998. pp.109,110
[4] BRAVO CARBONELL, J.: Anecdotario Pamue, Madrid, Editora Nacional, 1942, p. 31
[5] ESTEBAN VILARÓ, José: Guinea. Barcelona, Argos, 1950,  p. 38
[6] Ibid. p. 45. Es tracta d’una citació d’un membre del Centre Excursioinista de Catalunya.
[7] CABANA, Francesc: Croniques de Guinea Equatorial,  Barcelona. Proa, 1995, p. 79
[8] NERÍN, Gustau: Una guàrdia civil a la selva, Barcelona, La Campana, 2006,  p. 40,41
[9]   Ibid. p. 151
[10] Ibid. p. 153
[11] BRAVO CARBONELL, J.: Anecdotario Pamue, Madrid, Editora Nacional, 1942, p. 108
[12] Ibid. p. 93
[13] Aquí s’empra s’empra el mot “ètnia” i no “tribu” perquè sobre les societats polítiques africanes llegim: “la primera perspectiva que viene a la mente saca a relucir la noción de “etnicidad” o su sucedáneo periodístico, el “tribalismo””. Jean François Bayart, El estado en África. Barcelona, Bellaterra, 1999. p.81
[14] És prou conegut que Muammar Gaddafi troba la seva força a no deixar el poder en els clans.
[15] INIESTA, Ferran: Kuma. Historia del África negra, Barcelona, Bellaterra, 1998. p.121
[16] BAYART, Jean François: El estado en África,  Barcelona, Bellaterra, 1999. p. 219
[17] NERÍN, Gustau: Guinea Equatorial – Història en blanc i negre, Barcelona, Empúries, 1998. p. 72
[18] Ibid. p. 196
[19] Ibid. p. 197
[20] BRAVO CARBONELL, J.: Anecdotario Pamue, Madrid, Editora Nacional, 1942. p. 107
[21] La família de Gustau Nerín era exportadora de fusta.
[22] NERÍN, Gustau: Guinea Equatorial – Història en blanc i negre, Barcelona, Empúries, 1998, p. 41