Blogaire:
dissabte, 26 de gener del 2013
"ABANS DEL DILUVI: Mesopotàmia 3500-2100 aC", exposició a Caixa Forum
18:54 | 
Publicat per
Albert
En un temps en que l’educació, la
recerca i la cultura en general són víctimes de les més salvatges retallades,
els ciutadans ens hem de sentir agraïts pel fet de que la primera entitat de
crèdit del país ens obsequiï per les festes de Nadal amb un regal de la magnitud
de l’exposició “ABANS DEL DILUVI Mesopotàmia 3500-2100 aC ” i sigui a
l’edifici insígnia de CaixaForum, la sala gran de l’antiga fàbrica modernista
Casaramona. Es tracta d’una exposició important perquè ha dut a Barcelona una
cultura material que no hi havia vingut mai i que, per a reunir-la, ha calgut fer
una gran despesa i una dedicació durant força temps per fer coincidir tots els
objectes exposats en un mateix temps i lloc tot i que han arribat de museus
escampats arreu del món.
Un s’adona ja des
de la primera visita i només entrar-hi, que l’exposició ocupa tot just una gran
sala, que pràcticament es percep en la seva totalitat, o sigui que a primer cop d’ull el visitant es fa
càrrec de la grandària de l’exposició i després de fer-hi un tomb per a fer-se’n una idea general, té la
impressió de trobar-se a la casa d’un gran col.leccionista d’art de Park
Avenue. Les peces, grans o petites, estan exposades en vitrines pulcrament
presentades; hi ha unes vitrines que donen l’aparença d’estar encastades a la
paret i d’altres a sobre d’un moble que s’estén per tota la sala, el que fa que
augmenti la sensació de què és un espai a la mesura de les persones, que no
aclapara, i que permet que el visitant circuli sempre dins del mateix espai[1].
L’aspecte que vindria a trencar la sensació de trobar-nos en un espai privat és
en bona part l’abundància de monitors amb experts que van lliurant informació de
manera continuada als visitants proveïts d’auriculars, també l’existència de panells retolats que aporten informació
addicional. Significa doncs que l’exposició la componen tres elements: els
artefactes objecte de l’exposició, els panells informatius i els audiovisuals.
En aquest darrer apartat, hi hauríem d’incloure les projeccions que
simultàniament i continuada es poden veure en una gran paret.
El motiu de fons
que ens confereix la impressió de que ens trobem a la casa d’un col.leccionista
adinerat no és tant el valor que se suposa que tenen els artefactes exposats
sinó la preocupació estètica amb la que estan exposats. Es tracta
indubtablement d’una bella exposició tant pel seu contingut com per la seva forma;
l’ exposició és una obra d’art per ella mateixa o, si més no, aquesta ha estat
la intenció del responsable principal, Pedro Azara. En aquest sentit, és pertinent
saber una mica d’Azara per fer-se idea de la seva formació, la seva activitat
professional o la seva motivació pregona: arquitecte de formació i, entre d’altres, Professor associat de
Teoria de l'Art a l'Escola de Disseny Elisava de Barcelona; significativament
ha dirigit dues exposicions al CCCB: Les cases de
l’ànima (5500 aC. - 300 dC) Maquetes arquitectòniques de
l’antiguitat i La ciutat que
mai no existí, Arquitectures fantàstiques en l'art occidental.
Heus aquí un arquitecte que és un entès en art i té amplitud de mires, com
veurem també més endavant. Cal fer observar alhora que l’exposició que ens
ocupa no és el seu primer apropament a Mesopotàmia.
Aquest pes de l’estètica, més
exactament de la plasticitat amb la que estan presentats els artefactes, fa que
l’element històric que hi ha al darrera quedi com velat perquè el visitant no
va a l’exposició a que se li expliqui la història, com potser hauria de ser,
sinó que es complau amb la contemplació de l’obra artística i en valora el bon
ofici, la tècnica, la bona traça i el sentit artístic que tenien els artesans
de fa uns mil.lennis.
Amb independència de les
preferències del públic, hi ha una certa descontextualització històrica del
material exposat i en algunes ocasions s’han fet agrupaments de peces en funció
de les motivacions estètiques i plàstiques que facin agradable el trànsit per
la sala. No seria agosarat afirmar que l’exposició està perfectament ben
dissenyada des del punt de vista d’un decorador o d’un interiorista.
 |
| FOTO 1 |
En aquest sentit i com a mer
exemple, les figures de la Foto
1 estan datades (d’esquerra a dreta) com segueix: ca. 2900-2700, 2300-2000,
2600-2350, 2000, segle XX, 4500-4000, 2000-1600 i 2000-1600, sempre a.C. És
prou evident que aquestes peces estan agrupades perquè són figures, però no
totes coincideixen en el temps, per tant, hi ha una clara descontextualització en el temps i aparentment també en l’espai:
algunes són de Síria però no totes. Seria bo que hi hagués informació complementària i si aquesta no és
possible, fer-ho explícit. El que no sembla del tot correcte és que el visitant
s’hagi de preguntar si se’n sap o no se’n sap el motiu perquè no és cap
explicació donar per suposat que el visitant coneix el fet de que Mesopotàmia
comprenia també part de Síria.
 |
| FOTO 2 |
Pel que fa a la Foto 2, la Roseta de l’esquerra és
3000-2900 a .C.
d’Uruk i els Cons de paret són 2600-2350 a .C. corresponen al temple de Ninhursag,
Tell al-Ubaid, que segons he pogut comprovar és Uruk. No obstant això, si totes
les peces són d’Uruk encara que provinents de llocs diferents, Berlín i
Filadelfia respectivament, amb referències diferents, el comissari de l’exposició en podria haver aclarit l’origen
per facilitar al visitant la contextualització
de les peces. Tot i així encara quedaria per aclarir una separació d’uns cinc
cents anys. És probable que les tècniques constructives no hagin canviat gaire
en aquest temps, però són aspectes que
el visitant no té per què conèixer
necessàriament.
La qüestió és que en el
discurs de l’exposició excel.leix l’explicació mitològica així com tot allò
relacionat amb l’arquitectura i l’urbanisme. Aquí és interessant destacar l’explicació
d’un expert, que es pot escoltar des d’uns monitors, en el sentit de que en el
moment de fer el traçat de la ciutat, el sòl ja era considerat un bé, no era un
afer deixat a l’atzar i, per tant, tenia ja un valor, com passa avui dia
Cal assenyalar tanmateix que on
el discurs museogràfic és explícit, és en el catàleg de l’exposició, en el
Pròleg que signa el propi Pedro Azara: “El guió i el disseny de l’exposició
sobre Sumer parteixen de dos principis molt poc originals: la importància o el
sentit de les obres de l’antiguitat els atorguem nosaltres espectadors del
segle XXI”. Aquestes paraules ja són esclaridores del perquè la història no hi
té un lloc rellevant doncs som nosaltres els que atorguem el valor als objectes
quan els veiem. Aquí podríem
preguntar-nos des de quin punt de vista els valorarem, doncs “L’estètica de la
recepció, vigent des de final del segle XX, s’aplica sobretot a l’art antic, ja
que el que en determina la categoria és la manera que tenim de percebre’l. Les
obres no tenien el sentit que els assignem. L’art sumeri és, així doncs, una
creació nostra”. Queda palès que el que interessa, el que ha d’interessar al
visitant, més exactament a l’espectador és l’art, vinculat per descomptat a una
cultura determinada.
 |
| Estatueta de toro. Final del III mil.lenni aC / Coure amb arsènic, plata / Musée du Louvre, París. |
Hem fet esment ja dels audiovisuals
i panells que conformen l’exposició però no havíem comentat que just a
l’entrada de l’exposició, arrambada a la paret, s’hi troba una taula-vitrina
que conté edicions antigues de llibres, blocs de notes i altres documents antics sobre Mesopotàmia, com
agendes i passaports de viatgers europeus. Tota aquesta documentació amb l’objectiu clar de tenir el visitant ben
informat sobre la producció literària i gràfica que des de fa segles s’ha anant
creant a Occidental a l’entorn de Mesopotàmia. Aquí ens agradaria dir que Pedro
Azara sorprèn al lector del catàleg quan escriu: “En art contemporani, cada
vegada es diferencien menys les obres dels documents” Per documents cal entendre també els panells
i els audiovisuals. “Per tant, els
documents poden ser obres d’art. Aleshores, però, ja no resta cap diferència
entre obra i document; ambdós són maneres de veure el món, ofereixen punts de
vista sobre el món, n’informen”. En les darreres línies del text llegim: “L’art
contemporani ja ens ha acostumat a que qualsevol objecte pot ser una obra
d’art. (.) El passat és la nostra creació. Perquè d’aquesta manera es dota de
sentit o se’ns adverteix, sempre tard, de les bondats i perills del present”.
Un aspecte gratificant i digne
d’esment d’aquesta exposició és que s’hi ha volgut deixar clar què és
Mesopotàmia perquè és un nom que sempre ha estat aliè als seus pobladors. És
per tant un nom geogràfic políticament imprecís. A les etiquetes que informen sobre les peces s’hi ha escrit “Iraq” o “Síria” i no
“Mesopotàmia” perquè els iraquians i sirians mereixen ser reconeguts com els
hereus naturals de la major part del que s’ha conegut com Mesopotàmia.
Aquesta exposició ens aporta
amb total coherència aquelles referències de la cultura sumèria que apareixeren més tard a la Bíblia. La ciutat
d’Uruk surt a la Bíblia
sense canvi de nom, però Ur s’esmenta com Erech, la ciutat fundada pel besnét
de Noé, pàtria de Abraham; Eridu fundada pel nét de Caïm. Des del punt de vista
bíblic, és interessant l’explicació de que el savi Utnapistim va escoltar el
missatge del déu Enki, ordenador del món, que havia de fer allò que sabem per la Bíblia que Jahvé va ordenar
a Noé. Val a dir també que Enki va fer l’home a partir d’estatuetes de fang.
Tanmateix, Occident es va fer seva la cultura bíblica tot ignorant la sumèria.
El resultat és que uns fets culturals d’abast global s’atribueixen a Israel o
al poble jueu quan s’haurien d’atribuir a Iraq, és a dir, aquí s’hi troba una
altra forma d’orientalisme.
Com es desprèn de l’anterior
paràgraf, l’exposició fa una incidència molt destacada en la cultura i donat
que el suport ho permet, també el catàleg, que resulta de força interés.
L’article Abans del Diluvi, de Pedro Azara, aprofundeix en diversos
aspectes, però d’una manera especial en tot allò que hauria de definir el poble
sumeri. El tema que ens sembla interessant o novedós és el plantejament de que el poble sumeri no
va existir tot i que sí que va existir la llengua sumèria. L’explicació
d’aquesta possibilitat és que aleshores no hi havia el fort sentiment
d’identitat que existeix avui dia de vincular llengua, ètnia i pàtria perquè
era normal parlar tres llengües i fins i tot tenir tres fills cadascun d’ells tenint un nom corresponent a un
idioma diferent. Res a veure amb la “visió romàntica (o sinistra), un poble és
una ètnia que parla una llengua i ocupa un territori propi, enfrontat a terres
i pobles veïns”. Aquest fet explica que “Els models migratoris indoeuropeu, i
hebreus (si és que es varen produir), varen servir de base per a la suposada
història del “poble sumeri”, orígen de la “nostra” cultura”. No hi ha dubte que
un interès humanístic de la història del món ens pot fer adonar a tots plegats,
“us and them”, dels nostres propis incendis, com també podríem dir-ne, diluvis.
És pertinent assenyalar una
manca de rigor o, més exactament una certa negligència per part de l’equip que
ha elaborat el catàleg. En un extens article de Pedro Azara hi dedica un
capítol El déu de l’arquitectura (Enki) i hi ha una citació dels versos
147-156, de la tauleta 11, de l’Epopeia de Gilgames. El catàleg s’edita
en català i en castellà i hi trobem set versos de l’Epopeia de Gilgamesh.
A peu de pàgina hi ha la referència a la citació que diu: “Epopeya de Gilgames,
Rey de Uruk, ed. i trad. al castellà de Joaquín Sanmartín: Madrid i
Barcelona: Trotta/Publicacions i Edicions de la Universitat de
Barcelona”. Si la traducció referida és en castellà cal preguntar-se d’on surt
la versió catalana del catàleg perquè no té res a veure amb la feta per Lluís
Feliu Mateu i Adelina Millet Albà, reconeguda com la solvent. No cal dir que
seria lamentable que l’equip de Pedro Azara hagués fet la traducció del
castellà.
Al catàleg:
Al
setè dia, només arribar, vaig treure un colom: el deixo anar.
El colom va marxar, però va girar cua:
No es va presentar cap agafador i va tornar cap a mi.
Vaig treure una oreneta: la deixo anar.
L'oreneta va marxar, però va girar cua:
No es va presentar cap agafador i va tornar cap a mi.
Vaig veure un corb: el deixo anar.
El corb va marxar i vaig notar el reflux de les aigües;
Menja -picoteja, aixeca la cua-: ja no va tornar cap a mi
mentre que a la
traducció reconeguda estàndard feta pels esmentats Lluís Feliu Mateu
i Adelina Millet Albà els llegim:
En arribar el setè dia
vaig fer sortir i vaig alliberar un colom.
El colom va anar a buscar menjar,
no va trobar cap lloc on posar-se i va tornar.
Vaig fer sortir i vaig alliberar una oreneta.
L'oreneta va anar a buscar menjar,
no va trobar cap lloc on posar-se i va tornar.
Vaig fer sortir i vaig alliberar un corb.
El corb va baixar i va veure la baixada de les aigües.
Va menjar, es va moure amunt i avall, però ja no va tornar.
Assenyalem per concloure que
malgrat que s’ha trobat a faltar l’adequada informació que compensi els casos
de descontextualització, l’exposició és una fita de CaixaForum perquè ens ha
apropat a una cultura de nom imprecís però d’una gran riquesa, especialment si
ens acollim al tòpic de què és l’origen de la nostra; tanmateix, si volem ser
coherents, hauríem de sentir-nos més propers del poble iraquià. Si fós així
l’exposició seria un èxit.
[1] Video de l’exposició:
http://obrasocial.lacaixa.es/nuestroscentros/caixaforumbarcelona/antesdeldiluvio_ca.html
Etiquetes de comentaris:
art,
Barcelona,
Bíblia,
bíblic,
epopeia,
gilgames,
gilgamesh,
irak,
iraq,
mesopotàmia,
Ninghursag,
Noé,
orient,
prehistòria,
pròximorient,
síria,
súmer,
Uruk
|
0
comentaris
Subscriure's a:
Missatges (Atom)