La duresa del territori des d’un punt de vista ecològic pot fer pensar que  la vida humana hi és impossible, però el llegat històric ens demostra que fins i tot s’hi ha fet art. Els habitants han treballat per viure-hi, a la costa el regadiu va permetre l’agricultura i a les punes[1] i serres hi varen dur a terme conreus de supervivència. La puna és una estepa alta, freda i seca, considerada una ecorregió que s’extén des del sud del Perú, part de Xile, de Bolívia i el nordest d’Argentina, d’alçades que van des dels 3500 metres fins als 4800, amb extensions deshabitades com el desert d’Atacama, fet indicador de la dificultat de sobreviure-hi. Hi ha però farratge que ha possibilitat la domesticació del llama i el conreu de la patata[2] que ha estat un tubercle de subsistència perquè era una planta originària de la puna, resistent a les glaçades encara que depenent de la intervenció humana. Mil anys[3] després de la patata hi va arribar el moresc tot, que va ser emprat principalment per a cerimònies i per a elaborar la “chicha”[4].

 

A la serralada els poblets estaven en llocs on no hi havia terra de conreu, sovint a les crestes i a les roques, circumstància que es donava abans de l’estat inca i persisteix encara. Un poblet (llacta) consistia de diversos grups del mateix parentiu, de manera que la terra no solament s’identificava amb la subsistència, sinó també pel parentiu, la qual cosa implicava que la propietat estava justificada pel treball comunitari i indiviual que calia fer per a llaurar-la, fet que comporta un fort vincle amb la terra. La terra o chacra doncs no es traspassava perquè si no hi havia fills l’heretaven els germans i germanes, els parents o fins i tot el amics. Cal matisar que aquesta terminologia europea de l’herència no descriu la realitat andina, però ens és útil per a adonar-nos de la continuïtat en la tinença de la terra de què gaudia una família i el llinatge al sí de la comunitat ètnica. Val a dir que encara que es tracti d’una tradició pre-inca, no es va interrompre amb la incorporació a l’estat inca. Les tasques més pesades, com les de l’agricultura i la construcció de cases, solien ser un esforç col.lectiu. Es feien colles d’homes que en fileres anaven fent el guaret o la recol.lecta i els seguien les dones plantant o recollint.

Arran de la conquesta inca, les terres van passar al Tahuantinsuyo[5] i a l’església estatal de cada regió. La producció en terres estatals es feia mitjançant prestacions rotatives dels pagesos, la mita[6].

Com es va desprenent del que s’ha escrit fins aquí la societat pre-inca era des del punt de vista social força avançada i quan va passar a formar part de l’estat inca el que es va fer és reconéixer-ho, és a dir, la propietat passava a l’estat i després l’estat feia una concessió reial que era solemnitzada aixecant un “mojón”[7]  sota la supervisió d’un enviat reial. Així es pot dir que “el dominio era del Inca y sólo el usufructo de la comunidad del pueblo”, però aquesta explicació assèptica i europea desvalora que el fruit de la terra era per a qui la treballava. No obstant,  l’autor del llibre explica la qüestió de la tinença de la terra a partir de les diferents versions dels qui des del segle XVI van anar a les fonts primàries i aquestes versions no sempre eren coïncidents. Hi havia les terres que l’estat inca atorgava a un cap de l’ètnia, el curaca, i així evitava conflictes entre ètnies per aigües de regadiu, terres i pastures. El que sí va ser un privilegi nou fou la concessió que Tahuantinsuyu va atorgar a determinats funcionaris com a resultat de l’expansió inca, de forma que es va crear el cos de “inques de privilegi”, homes lleials a Cuzco. Aquest cos era a nivell burocràtic, militar i tecnològic. El tercer cas és semblant al primer, però aquí era el propi cap de l’ètnia qui atorgava privilegis als seus principals. En els tres casos el primer privilegi era sempre el mateix: la terra.

L’autor del llibre sovinteja les referències de cronistes dels primers invasors europeus, les fonts primàries, entre els que es palesen contradiccions i punts de vista discrepants, però tocant el tema del bestiar, salvatge o domesticat, se’n conclou que no es van entendre gaire perquè era molt diferent del que coneixien a Europa; a tots els deien llames o ovelles a l’alpaca. Convé doncs precisar que hi havia gran quantitat de bestiar de la família dels camèlids destancant el llama, però també cal afegir-hi la vicunya, l’alpaca i el guanac. Tots andins.

A l’època inca la cacera a la serralada es va convertir en un privilegi del rei. Els seus ajudants envoltaven milers de cèrvols, guanacs i altres animals fins tenir-los en un punt central, però no se’ls matava a tots.  Als captius se’ls esquilava i es deixaven lliures les femelles, els guanacs se’ls menjaven i amb la seva carn en feien “charqui”[8]. Malgrat això John V. Murra nega l’exclusiva reial que altres han afirmat sobre la cacera perquè d’acord amb la tradició oral Huarochirí els guanacs caçats eren lliurats al fetiller de la seva ayllu[9]. Aquesta tradició indica que la cacera tenia un sentit cerimonial en l’època preinca i que en el període inca servia per a evitar la cacera furtiva;  tampoc està d’acord amb els cronistes que afirmen que l’estat inca va fer-se propietari de tot el

bestiar perquè hi ha prou evidències que demostren que bona part del bestiar era en mans dels camperols. El que no se sap és quan i a on es va iniciar la domesticació dels animals, però sembla que va ser a l’alta puna, prop del llac Titicaca, on encara avui és  on hi ha més concentració d’animals salvatges. Pel que fa l’època de la domesticació seria en la cultura Chavín[10]. Les varietats domesticades proporcionaven la llana per a fer roba (llana), cuir pel calçat i proteïna per a la dieta, el qual beneficiava l’economia inca. Els llames eren, a més a més, emprats com a transport, però no carregaven més d’uns 40 Kg. perquè tot i que els camèlids són dòcils quan estaven cansats no es movien.

Possiblement la cultura inca i la que la precedeix és la que ha atorgat una centralitat més aclaparadora a la indústria tèxtil perquè la roba per a vestir-se,  com també les flassades, entraven en totes les facetes de la vida social. A la serralada es filava amb la llana dels camèlids i a la regió andina amb cotó. Aquesta fibra ja es conreava i tenyia abans del Tahuantinsuyo, però a partir d’aquest s’inicia la difusió de la llana. També es va continuar teixint amb sisal per fer-ne proteccions per a segons quins treballs. La millor llana era la d’alpaca, la de llama és aspre i la del guanac ordinària, però la de la vicunya era tan fina com escassa i es creu que només es destinava als vestits i a les flassades dels reis. Hi havia dues menes de telers, el ahuasca, domèstic i ordinari, i el cumbi, que era gran i el duien professionals que feien unes teles molt fines, suaus com la seda: “Desde los primeros días de la invasión, la calidad y belleza de estas telas hizo que se las comparara ventajosamente con las manufacturas europeas”[11]. En aquesta artesania cal fer esment del mestres tintorers. Malgrat no detallar totes les peces de roba que es feien, assenyalem que per vestir tot era a partir de la llana o del cotó i que amb cotó es feien també les veles i els matalassos. Els reis es canviaven de roba quatre vegades al dia i les reines estrenaven cada dia quatre vegades el vestit, que eren després regalats. Assenyalem que els nens i les nenes aprenien a filar i teixir i que tot i que no hi havia una divisió sexual del treball, era un fet que s’esperava que una esposa i mare havia de ser bona amb l’art tèxtil perquè calia vestir a tota la família. Com que l’estat inspeccionava que a les cases a ningú no li faltés roba de vestir,  alguns europeus ho van veure com una qüestió de pudor sense tenir en compte que feia fred. En aquest sentit és oportuna la citació següent:

“De hecho, según concepción incaica el individuo y la unidad doméstica tenía dos obligaciones económicas principales  para con el estado, y cada una de ellas entrañaba un derecho que garantizaba la subsistencia y la autosuficiencia de la etnia:

      Obligación de trabajar las tierras del                                 Derecho de seguir sembrando y cosechando

         estado y del culto.                                                   sus propios cultivos en tierras del ayllu.

                                                                                             se mantienen las pautas de reciprocidad.

      Obligación de confeccionar los tejidos             Derecho a la o algodón de los depósitos

            para las necesidades del estado                        comunales, y quizá, inclusive

            y del culto.                                                              los del estado, para hacer

      su propio vestido.”[12]

És comprensible que part dels rendiments de la terra fossin una forma de tribut per l’estat i el culte perquè, entre altres factors, l’exèrcit també gastava molta roba. Cal tenir en compte que la roba, sigui la llana, el cotó o els tints, és un producte del camp transformat. No obstant si en una unitat domèstica no hi havia esposa, no s’esperava que es tributés en tela[13]. Els teixidors de cotó ja eren refinats i arran de la conquesta inca sembla que van ser destinats a Cusco. Aquests professionals estaven dividits en dos nivells, els teixidors de cumbi que atenien únicament les necessitat de l’estat i les aclla que estaven recloses en cases especials a cada província i vàries a Cusco. Eren cèlibes,  la seva funció religiosa i eren potencials concubines del rei, però la roba que feien tenia

finalitats sacramentals. Cal considerar el cumbi i les aclla com servidors de l’estat. En un altre nivell assenyalem que “el rey Viracocha prometió a sus hombres llamas, ropa, plata y oro, mujeres y criados yana, en ese preciso orden”[14], la qual cosa indica l’alt valor simbòlic i econòmic que es donava a la roba; en la perspectiva militar de cara a l’enemic, en una batalla, després de derrotar els invasors se’ls deixava sense roba, cosa que indica una mena d’escarni envers l’enemic i referma aquest sentit simbòlic. En totes les cerimònies de trànsit (pubertat, casament i mort) l’objecte protagonista era sempre la roba. Les ofrenes de caràcter religiós dels inques sempre eren a base de roba, sigui a Pirua com el primer ser humà enviat pel Creador, o a Pachamama, la Mare Terra.

 5.- La prestació rotativa camperola i les rendes de l'estat

En els capítols o apartats precedents s’ha pogut veure que bona part de l’organització econòmica es fonamentava en institucions i figures anteriors al domini inca, tant si es tracta de la forma d’heretar la terra, de la mita o del sistema tributari en forma de roba.

Aquesta obra de John V, Murra té el mèrit de basar-se prioritàriament en fonts primàries, el que li confereix tota l’objectivitat que es podia tenir a mitjans del segle passat; precisament per aquesta raó no hi manquen les contradiccions entre aquestes fonts, que a vegades són de cronistes que van arribar junt amb els primers europeus, però i d’altres corresponen a un segle després. Aquests darrers fan l’efecte de ser més parcials, però no sempre és així. El que resta clar pel lector és que l’obra que ens ocupa

s d’un gran rigor perquè permet veure com cada dada històrica va ser explicada.

Pachacútec va ser el novè emperador inca (1438-1471), i se’l té com el constructor de l’imperi perquè li va donar una empenta que el fa comparable a Filip II de Macedònia.  Aquesta comparació arriba fins i tot al seu fill, Túpac Yupanqui, respecte a Alexandre el Gran[15].

A causa de l’expansió de l’estat inca, Pachacútec es va veure obligat a crear institucions amb el suport d’una idelogia de forma que donés cos a un nou sistema, tot i que es tractava d’una mena de polítiques que ja estaven provades perquè mentre hi ha una font que diu que Pachacútec va ser el creador del cens i de la forma de recaptar impostos, n’ hi ha una altra que diu que ja ho va fer Sinchi Roca 200 anys abans. L’autor confirma aquesta segona dada amb aquestes paraules: “Cuando el Cuzco elaboró su propio sistema de rentas en energías, las obligaciones comunales conocidas y comprendidas por todos sirvieron como punto de partida para la inevitable ampliación”.

L’Europa del segle XX que s’ha sentit superior a la resta del món per haver posat en marxa l’Estat del Benestar fruit de la seva por devant del perill roig veu ara com, desaparegut aquest perill, l’Estat del Benestar comença a trontollar mentre que a les terres andines tenien un estat de benestar molt abans de l’arribada dels europeus. La comunitat ètnica es feia càrrec dels ancians, vídues i orfes, malalts i invàlids, fet que no els impedia rebre el seu tros de terra, però com que no la podien treballar, ho feia la comunitat: l’ayllu.. No hi havia possibilitat d’escaqueig perquè hi havia un inspector que ho controlava i a més verificava si el vell o el malalt podia fer alguna altra tasca menys carregosa.

Assenyalem que la unitat domèstica era la base del sistema social i estava formada pel marit, l’esposa i els fills però si el marit tenia més d’una esposa, també formaven part d’aquesta unitat junt amb els seus respectius fills, així com altres dependents. El conjunt d’unitats domèstiques formaven un ayllu, que estava governat per un curaca. La idea dominant era que la unitat domèstica contribuïa amb l’energia del seu treball, tot tenint clar que la unitat del que s’intercanvia o es dona no són quilos de papes o litres de llet o metres de llana, sinó la unitat de temps en què s’ha contribuït, per exemple, una jornada d’un determinat nombre de persones.

La unitat domèstica havia de donar el menjar i la “chicha” a tots els participants de la contribució, que per descomptat estaven censats i registrats pel curaca. Justament per això l’ayllu distribuïa les terres periòdicament d’acord amb el nombre de membres de la unitat domèstica. Per altra banda, les prestacions rotatives estaven organitzades de manera que no interferien en les tasques comunals, és a dir, l’estat no molestava a l’ètnia quan havia de conrear o collir de la seva pròpia terra.

En principi, la prestació de treball durava tota la vida; de nen, amb tasques domèstiques fàcils, de noi com a ramader i caçador d’ocells, més tard a l’exèrcit,   sense voler dir que s’era soldat tot l’any. Fins i tot la guerra respectava el temps de collita i el de guaret. El jove entre 15 i 20 anys no entrava en el sistema tributari perquè treballava per a la seva unitat domèstica o collia coca pel curaca. Per descomptat que en esdevenir marit aquest jove passava a ser adult i formava aleshores una nova unitat domèstica. No cal dir que dels successius esdeveniments en prenia nota el curaca. L’únic que s’ alliberava de l’exèrcit era el yana (criat per sempre) donat que, en no pertànyer a cap comunitat, estava obligat a treballar sempre per a una unitat domèstica o per l’estat. Els ancians feien petites tasques auxiliars, que no requerien gaire esforç però sí més criteri, com ho són la supervisió dels magatzems i el manteniment dels registres. Val a dir que hi havia categories de curates en funció del nombre d’unitats domèstiques que tenia al seu càrrec. No era el mateix un curata que controlava vint unitats domèstiques que el que en tenia cinquanta, cent o més.

Així doncs la contribució a l’església o a l’emperador o al curaca era sempre en forma de temps perquè el beneficiari de la contribució o mita havia de posar el material, la terra, la llavor, la llana, el cotó, les eines, les mantes per a arrosegar les pedres, etc. Aquí ve a tomb referir-se al curaca, càrrec sorgit del sí de l’ètnia i per tant respectat, però que el virrei Toledo s’entestava en no reconèixer-ho i considerava que era imposat per Cusco: el virrei no podia entendre una figura que no era pensable en el país dels hidalgos.

També és indicador de com funcionava la tributació a l’estat i a l’església. Seguint el criteri apuntat, que no és producte sinó temps, ja en la tradició preinca, tot indica que quan el Cusco va demanar que els camperols contribuissin amb les pròpies collites el curaca va sentir aprensió perquè encara que en teoria totes les terres eren de l’estat, no ho era el producte de la terra resultat del treball, per tant, és possible que al principi de l’imperi recaptés amb espècie, però es va corregir d’acord amb la tradició andina, tot afegint que la contribució rotativa no seria en detriment de l’autosuficiència.

S’ha pogut veure que la prestació en el conreu, els teixits i el servei militar tenien un caràcter permanent a la població, però es pot dir que el mèrit organitzatiu es fa evident quan es tracta de tot aquell conjunt de tasques que tenen un caire excepcional. Aquest és el cas de tot el que actualment s’agrupa sota l’epítet d’obra pública. En aquest sentit la cultura andina no tenia res a envejar a la romana perquè amb el règim de la prestació rotativa es van fer temples de pedra que ensemblaven perfectament, carreteres empedrades de milers de quilòmetres, ponts penjants, canals de regadiu que passaven per túnels, etc. Aquí no interessa valorar els enginyers inques, sinó la part organitzativa. No se sap encara si el personal tècnic era enviat per Cusco, però el gruix de la feina era per la gent local que es tornava ayllu per ayllu, de manera que la tasca era “repartida por las provincias cercanas y se sabía con qué cantidad de materiales había que acudir cada una […] los tenían apercibidos de un año para otro”[16]. És obvi que més d’un país europeu no té encara aquesta capacitat de previsió que és indicativa del nivell de civilització. Cal puntualitzar que per obra pública s’entenen no solament  les grans construccions esmentades, sinó també qualsevol petita construcció feta en els camins, com les barraquetes pels chasqui[17], que era un treball rotatiu com evidentment també ho era la participació en totes les obres públiques. És pertinent esmentar alhora els tambo, construcció que és indicativa de civilització perquè es tractava d’una mena d’hostal-magazem estès per tots els camins. D’un tambo a un altre hi havia uns vint quilòmetres aproximadament i per bé que el personal fix solien ser vells i descapacitats, el rei també pernoctava en un tambo, fet sorprenent vist des d’Europa; cal afegir que els tambos feien de magatzem de les prestacions rotatives. D’altra banda, fa reflexionar la citació següent: “Lo que es más significativo es el procedimiento descripto: las etnias sujetas a la prestación rotativa se presentaban para las obras públicas, como para cumplir con sus deberes militares, dirigidas por señores “naturales”, y se las recibía con un festín. Mientras trabajaban los alimentaba el estado y se les proporcionanaba bastas mantas de fibra de cabuya para que no gastaran sus propios vestidos.”[18]

En aquest punt de la lectura del llibre de Murra ja no crida l’atenció que els europeus adoptessin tècniques extractives andines, però el lector, com en molts altres aspectes del llibre, no queda informat d’on acaba el que és autòcton i a on comença el que és inca perquè llegim “Mucho antes del ascenso del Tahuantinsuyu, las étnias extraían cobre, oro, estaño, mercurio, plata y “tierras de colores”.

El que sí que queda clar és que “la plata y el oro se convirtieron en monopolios estatales”[19]. És evident que els minaires eren revisats pels guàrdies per a assegurar-se que lliuraven tot l’or extret i que el curaca no podia tenir cap objecte d’or a no ser que fos un regal del rei.

L’organizació del treball minaire era diferent a les altres formes organitzatives perquè tot i que estava subjecte a la prestació rotativa, els pagesos que estaven fent de minaire tenien per tribut els pagesos d’una altra província que els hi feia la sembra, però l’autor ens diu que ha estat impossible saber quants eren els minaires proporcionats, ni quant durava el torn. Se sap però que cent unitats domèstiques proporcionaves un minaire.

En un estat tan sofisticat com l’inca el funcionariat devia ser una part important de la població. Existien dos tipus de funcionaris: els parents del rei o els inques de privilegi, que eren el govern directe i els curaques, els senyors de l’ètnia, que representaven el govern indirecte. En el govern provincial hi havia un parent del rei enviat per Cusco que tractava amb tots els curaques locals. Ens dóna una idea del nivell de control el fet que cada província comptava amb un governador que controlava que les terres estatals fossin conreades, les collites magatzemades i les prestacions fetes; que tenia auxiliars que viatjaven i visitaven la mateixa vall un cop  cada tres anys, verificava les entregues de treball amb un cens i comprovava que els nous matrimonis figuressin com una unitat domèstica; a més cotejava les dades amb el curaca sobre les entregues als dipòsits (tambos) estatals. Com es pot constatar, malgrat ser una cultura àgrafa els inspectors feien el que se’n diu ara “informació creuada”. Hi havia estadística per tot, tant dels ciutadans obligats a prestacions rotatives de cada regió, com del nombre de camèlids pastant als prats de l’estat o del blat de moro o de la llana en els dipòsits, de manera que una font primària va escriure: “no se yerra en la cuenta ni de una gallina, ni de una carga de leña que cierto es cosa que no se puede creer pero tienen destos grandes oficiales”[20]. Té el seu valor si tenim en compte que ho va signar un funcionari colonial.

Hi havia dues menes de prestació rotativa, per un banda la que podríem dir que funcionava sola, la del camp, la simple, que només requeria que el curaca s’assegurés del seu compliment, tenint en compte però que el pagès tributava en forma de feina, prescindint del seu éxito perquè no es valorava si la collita era bona o no.  Per altra banda, hi havia totes les altres prestacions amb les seves característiques específiques com ara la militar, l’obra pública o la mineria, que exigeixen previsió i, per tant, una tasca burocràtica més sofisticada. Cal afegir a més a més aquelles tasques que eren per a servir interessos del rei, que es decidien a Cusco en mig d’un ceremonial en presència de curaques i “orejones”[21].

 Aquest capítol és el més significatiu del llibre que aquí es comenta o que es resumeix extreient aquells aspectes que són més il.lustratius per a dibuixar com era el món andi en el període inca.

Abans hem vist la cara lletja del sistema inca perquè la recaptació no agrada. Encara que no hi hem entrat aprofitem per a assenyalar que aquesta forma de tributació també era motiu de delinqüència contra l’estat. Tanmateix, possiblement no veurem mai una societat en la que allò que ha rebut l’estat  sigui retornat després a la societat amb una visió reguladora o harmonitzadora.

Hem vist en el capítol anterior que l’estat tenia el monopoli de les prestacions rotatives, és a dir que una gran quantitat de dipòsits o tambos escampats per tot l’imperi inca estaven a disposició de l’estat. El rei i la cort en gastaven una fracció, per tant, el gruix de les existències eren distribuïdes de la manera més profitosa. “En este sentido el estado inca actuó como un mercado: absorbió la producción “excedente” de una población autosuficiente y la “cambió” alimentando a los linajes reales, al ejército y a quienes efectuaban prestaciones rotativas, a la vez que entregaba buena parte de la misma en forma de dádivas y mercedes”[22]. La comparació que fa Murra amb el mercat no sembla la més exacte perquè el mercat és un concepte abstracte que pretén ésser–sense fer mai justícia-  el punt en el que l’oferta i la demanda s’equilibren; així doncs, seria més idoni comparar les susdites existències amb “estocs de compensació” (buffer stocks) que tenien la finalitat d’equilibrar l’oferta i la demanda, posant la mercaderia allà a on fa falta.

Cal insistir que el nombre de dipòsits amb queviures, armes, vestits, etc. era d’unes proporcions extraordinàries. Com una dada que dóna idea de quines xifres hi havia en joc assenyalem que “en Vilcas, donde había un gran templo, palacios y las ya mencionadas 700 collca[23] con maíz y armas, el personal de servicio ascendía a un total de 40.000 hombres”[24]. Tanmateix fa l’efecte que Murra dóna un sentit prioritari al fet de que els estocs fossin a la pràctica els pressupostos de l’estat per atendre des de les necessitats del rei fins al darrer funcionari o soldat, tot presentant d’una manera assèptica la traducció que fa Garcilaso d’un dels títols honorífics del rei (huaccha cuyas) “ric no de béns, sinó d’excel.lència i grandesa d’ànim”[25].

No es pot saber si és degut a l’atzar o a la tècnica distant de l’autor del llibre, però ha calgut arribar a la pàgina setzena d’aquest capítol per a llegir: “Es oportuno ahora examinar la función más celebrada de los depósitos estatales: la acumulación de excedentes con fines de beneficiancia. […] unida a la supuesta intervención del estado en los matrimonios, ha llevado a algunos autores a hablar del “imperio socialista de los incas”, mientras que otros piensan que fue el modelos de la Utopía de Tomás Moro”[26]. Malgrat tot és obvi que en el seus mots hi plana la ironia L’autor passa a qüestionar tot seguit l’objectivitat de Garcilaso i Blas de Valera, dos autors que junt amb altres formen les fonts primàries en les que John V. Murra s’ha basat principalment per a construir aquest llibre. Per això llegim que “los dos exageran la paternal benevolencia del estado inca hacia sus súbditos”[27]. En qualsevol cas l’autor no estalvia altres fonts que evidencien que l’estat de benestar estava instal.lat a la societat inca i recollim la següent citació: “avia siempre gran cantidad sobrada e aun si el año era avieso de aquello algunas vezes socorrían la gente si la necesidad era extrema pero no de otra manera y ansí  jama obo hambre en aquel rreyno”[28]. No obstant, encara que l’autor fa citacions del mateix tarannà demostra que no està convençut perquè conclou aquest capítol dient que és escassa l’evidència de què les reserves acumulades fossin per al benestar públic. El que sí ens fa avinent és que “Se atendía a la seguridad de los incapacitados mediante un antiguo sistema, preincaico, de acceso automático a los recursos y excedentes de la etnia y al trabajo de sus miembros. Tal vez haya habido un socorro estatal en caso de heladas […] referencias muy escasas comparadas con los cientos de descripciones del uso de las reservas con fines militares, eclesiásticos, cortesanos y administrativos”. En el darrer paràgraf es refereix a “la ilusión del carácter socialista, benefactor, no se funda en la atribución al estado de una función propia de la etnia, de la comunidad”[29], acaba el capítol amb dues citacions que es contradiuen i d’aquesta manera deixa la jugada socialista en taules.

El primer paràgraf d’aquest capítol és essencial perquè per una banda expressa el pensament de l’autor del llibre i per l’altra podriem dir que resumeix tot el capítol, per la qual cosa resulta justificat transciure’l íntegrament:

Al caracterizar el sistema económico inca como redistributivo, le atribuimos al estado el papel principal en el intercambio de bienes. El estado recibía la mayor parte del excedente de la producción campesina y de los artesanos a su servicio, y a su vez redistribuía la mayor parte de estos productos entre diversos segmentos de la población, de acuerdo con una lógica estatal. En este sentido, el sistema de ingresos del estado se justificaba al asumir, entre otros papeles, el de un mercado; por ejemplo, cuando realizaba un intercambio de artículos producidos en climas templados, como maíz algodón y coca por lana del altiplano, charqui o servicios administrativos. La creación de un sistema de rentas estatales que a la vez servía para canalizar los intercambios afectó al antiguo flujo preincaico de trueque y comercio, reduciéndolo en algunos casos a la insignificancia. O sea, que el estudio del intercambio inca es otra manera de considerar el desarrollo y la expansión del estado.

L’autor torna a demostrar que té una visió ideal del concepte de mercat; no obstant, cal considerar que es tracta d’un ciutadà nordamericà i que el llibre va ser escrit en els any cinquanta, en plena Guerra Freda. No podem saber si “la lógica estatal” inca tenia un veritable caràcter just, socialista, o no. El que és evident però és que no feia el paper del mercat perquè com hem expressat en el capítol anterior el mercat no té una funció equilibradora, ni des d’un punt de vist del valor de canvi ni des del punt de vista de l’intercanvi de mercaderies. El comerç internacional no ha estat mai un troc, és a dir, quan un vaixell surt de Santos carregat de cafè amb destinació a Europa és prou sabut que Brasil no rebrà les divises que li permetran fer una compra de maquinària alemanya justa perquè aquest troc aparent xoca amb el factor del poder polític que fa que el marc alemany sigui una divisa forta a la que ha de fer front el real brasiler que és una divisa feble, que no figura en el Mercat de Divises habitual perquè és encara la divisa d’una excolònia[30]. Si John V. Murra quan es refereix al mercat digués que no es refereix al que abusa del Tercer Món, aleshores hauria d’explicar que es tracta d’una altra mena de mercat, d’un mercat mai no vist.

Efectivament aquest paràgraf resumeix els aspectes més rellevants del capítol. Per exemple, els pobles de la costa enviaven el blat de moro, la coca, els condiments, el pebre, el guano, el cotó i els teixits de cotó a les punes i a les zones altes en general mentre que en sentit contrari viatjava la llana, el “charqui” i a vegades el “chuño”[31]. Aquests intercanvis tenien un orígen preinca, però com ja s’ha anat veient, els inques tendiren a seguir la cultura de les ètnies, de la mateixa manera que les ètnies van fer els primers mercats entesos com a places d’intercanvi o troc. De forma que en temps del tercer rei Lloque Yupanqui (1260-1290) ja hi havia un mercat a Cusco. Pachacútec (1438-1471) va fer que a les places dels mercats (ccatu) hi hagués mercat cada nou dies i que fos festiu per a què hi pogués anar tothom. Aquest rei va tenir una visió moderna del mercat perquè en va fer el centre de comunicació (donar ordres/escoltar) i també  lloc de càstig. Huayna Capac (1493-1525) va ordenar l’organització dels mercats.

L’estat inca, segons Murra, va intentar monopolitzar els intercanvis de forma que ningú alterés el seu sistema d’intercanvi; no obstant això, “aparentemente persistió algún truque o comercio”[32]. No sabem si és que l’estat feia una valoració menys favorable per les ètnies en el sentit que l’estat es quedava amb un aparent valor afegit o que senzillament les ètnies seguien els seus costums d’intercanvi al marge de l’estat. D’aquest aspecte Murra no ens en diu res i sembla que seria interessant si hem de considerar que l’estat prenia el lloc del mercat. Evidentment podem entendre que el 1955 ja no es podia fer un estudi del mercat del troc inca. L’autor ens explica que a Mesoamèrica els grans de cacau havien fet de moneda i que en alguns casos el blat de moro havia estat emprat també com a moneda, però en aquest cas més aviat sembla que fos perquè es tractava d’un producte que tant servia d’aliment com de cerimonial, especialment a les zones altes i, d’acord amb un cas concret que explica, quan la part compradora té blat de moro li resulta còmode anar afegint-ne fins a deixar a la part venedora satisfeta, tot entenent que la compradora fara ús del blat de moro.

També es critica que en cercles acadèmics dominava l’opinió que l’estat “benefactor” o ·socialista” atès que havia d’incitar la mobilitat geogràfica, el sistema redistributiu servia per a donar més vitalitat als camins, però Murra contraposa amb dades que hi havia gran nombre de mercaders a la societat inca que donaven aquesta vitalitat que mancava segons els acadèmics.

Una mesura força interessant que assenyala l’autor és l’aparellament de dues províncies que tenien respectivament productes diferents per a intercanviar.  Es formalitzava així l’intercanvi o troc. Com ja s’ha esmentat, una província era de la costa i l’altra de la serralada, de manera que els seus interessos es complementaven. En aquest cas hi havia la intermediació de l’estat. Aquesta intermediació no l’hem de confondre amb el mercat perquè del que es tractava era d’organitzar un intercanvi de productes de forma racional, no jerarquitzada. El senyor Murra oblida que el mercat jerarquitza i en aquest cas podem afirmar que hauria jerarquitzat a una de les dues províncies i és justament això el que no va fer l’estat inca. L’autor d’aquest treball no està en condicions de precisar si era socialisme o no, però sí que nega que l’estat substituís el que en el món occidental en diem mercat, entre altres raons, perquè especialment en els E.U.A., quan es parla de mercats agrícoles, s’especula automàticament en com serà la collita de cereals de l’any vinent i, per tant, si la previsió és negativa, vol dir que el preu s’apujarà. En consequència cal comprar ara en el Mercat de Futurs per vendre més tard. Això no ho feia el Tahuantinsuyu.

En qualsevol cas resulta un capítol fosc perquè l’autor admet la dificultat d’aclarir molts aspectes importants i esdevé tot molt especulatiu. L’aspecte redistributiu de l’estat és lògicament el que demana més concreció i el que ens diu l’autor és que una de les fonts primàries esmenta que l’estat no podia retirar una mercaderia sense deixar en el mateix lloc una quantitat equivalent[33]. D’aquí hem de deduir que l’estat no controlava prou bé la situació.

Com hem anat veient en aquest treball el gruix de la població era pagesa i el seu propi manteniment es feia a l’hort, a la “chacra”. Havia de fer per l’estat només les prestacions de treball d’acord amb un sistema de quotes basat en la rotació d’ètnies, dels llinatges i de les unitats domèstiques; també s’ha pogut veure que el sistema de prestacions originava una economia dual, és a dir, la privada del pagès o artesà i la de l’estat que era resultat de la contribució del pagès “normal” i la del conjunt de treballadors al servei exclusiu de l’estat. Per altra banda formant part de l’economia de l’estat hi havia els parents del rei més els curaques.

Ens hem anat adonant alhora que la zona andina era una societat molt avançada abans de ser incorporada al Tahuantinsuyu, de manera que en molts casos els inques es varen limitar a institucionalitzar allò que formava part de la tradició o de la cultura de l’ètnia. L’ètnia s’havia autogestionat abans de formar part d’un estat.

Concretament Pachacútec va identificar i reorganitzar les especialitats regionals, va establir un cens d’artesans i a alguns d’aquests els va destinar a una altra província, sobre tot per a aprovisionar l’exèrcit i la seva bucrocràcia. L’artesania metal.lúrgica ja era important abans de l’estat inca, treballaven l’or i la plata, el coure i el llautó; era una activitat que requeria dedicació exclusiva, els metal.lúrgics estatals eren a Xauxa i Cusco per a proveir la cort i els tambos.

Com a punt de partida és precís assenyalar que la població camperola era autosuficient en el doble sentit, és a dir, que tenia tots els oficis necessari per viure. Tant els homes com les dones treballaven a la seva “chacra”[34], mentre que les dones teixien i tenien l’ajuda dels ancians i dels discapacitats. Els joves també participaven en així que  podien i els homosexuals que vestien roba femenina se la feien ells mateixos. La unitat domèstica també es construia la casa.

No s’ha parlat gaire del rei com la persona amb més privilegis i tampoc dels seus parents. Alguns reis sembla que es malfiaven del personal propi de la cort i s’envoltaven de servidors de més confiança provinents de les ètnies d’on ells eren fills. Sabem d’un rei els portadors de la seva llitera del qual eren sempre de les ètnies soras i rucanas; un altre volia que els seus guàrdies fossin gent del nord i no membres de llinatges reials.

Malgrat ser una societat àgrafa tenien els seus bons registres dels tambos, de les rotacions, del cens, etc.. Tot estava controlat i comptat amb un sistema de colors, cordes i nusos d’aprenentage difícil i els que s’hi dedicaven tenien una gran perícia mnemotècnica. En parlar de l’obra pública ha quedat palès que hi havia veritables enginyers civils i així doncs picapedrers, fusters i paletes.

Si més d’un cop ens hem referit a l’església, ara és oportú referir-nos als sacerdots. En l’economia incaica tenien un paper en tant que personal especialitzat amb caràcter exclusiu: intervenien en els ritus agrícoles, es beneficiaven dels obsequis i de la distribució de concessions de la cort que gestionaven ells mateixos. Evidentment les ètnies també tenien els seus ocultistes, remeiers i bruixots, mentre que la comunitat de sacerdots professionals de l’església del Tahuantinsuyu s’ocupaven del culte i del Tro. John V. Murra lamenta que els primers cronistes no fessin distinció entre els de l’ètnia i els de l’estat. Afegeix que la millor descripció prové d’un sol cronista i dels missioners, però crida poderosament l’atenció que al llarg del llibre no s’anomenin missioners o frares i monges sinó que escrigui sempre “los extirpadores de idolatrías” perquè certament és el que van anar a fer a les Índies. La descripció que donaren aquests missioners és que es feien sacrificis, interpretaven somnis i ajudaven als parts amb herbes . Per altra banda els sacerdots de l’estat que es trobaven a la part superior de l’escala jeràrquica eren de llinatge reial, en general del germà del rei. Consta que hi havia més de mil sacerdots, però que “quedamos en la ignorancia acerca de la organización de la clase sacerdotal”[35]

Cal dir que tots els que tenien una activitat amb dedicació completa quedaven exempts de la prestació rotativa, com és el cas de tots els oficis que s’han descrit fins aquí, sempre deixant de banda el pagès, que no es considerava un ofici.

Si les ètnies andines van construir una cultura molt ben travada el Tahuantinsuyu la va sistematitzar, com n’és un bon exemple la transmissió del coneixement. Hi havia formació professional per a ocupar llocs administratius, la qual cosa ens fa pensar amb els lletrats xinesos. Tot i que parlem d’una societat àgrafa, és evident que l’administració pública era un factor essencial, de manera que els fills del llinatges reials i dels curaques feien una carrera de quatre anys: primer aprenien el quítxua, després a adorar els ídols i finalment uns aprenien “cosas de suma importancia en asuntos de su gobierno y autoridad”[36] i els més avançats es dedicaven a la història. És de remarcar que el rei Topa va dir que els fills dels plebeus havien d’aprendre els oficis dels seus pares i que governar no era cosa seva.

Una de les professions més mimades per l’estat eren els responsables del registre perquè es dedicaven exclusivament a mantenir els registre dels esdeveniments i a preparar les cançons històriques per a cerimònies en moments especials. També transmetien els seus coneixements als membres de la reialesa; per tots aquests serveis se’ls donava « mujeres y criados ».[37]

Deixem constància que en aquest capítol l’autor fa un ampli estudi de vint pàgines sobre el cumbi, aclla i yana, i que aquest treball s’han esmentat a les pàgines 7, 8 i 10, però que el tema fuig de l’abast d’aquest treball, però al comentar l’epíleg farem esment dels mitima que no n’hem parlat.

En alguns aspectes s’ha mostrat el desacord amb l’autor del llibre. Les preguntes que l’autor es fa al principi de l’Epíleg també queden assumides en aquest treball. “¿Qué habría sucedido con esta estructura socioeconómica si hubiera podido continuar su desarrollo sin interferencias? ¿Hubiera crecido el sector de la economía y de la población controlado por el estado, a expensas de la comunidad étnica campesina, hasta eliminar su autosuficiencia?”[38]

Les preguntes són pertinents perquè al llarg de la lectura del llibre s’ha anat veient com socialment el pagès anava quedant acorralat. El rei s’anava semblant cada vegada més a un rei feudal d’Europa que quan volia premiar a un servidor li donava terres i lógicament els qui les treballaven quedaven sotmesos a ell.  Hi havia, entre altres, dues maneres de fer-ho. Una primera, convertir aquestes persones en yana, és a dir,  en criats, o una segona en mitima, colonitzadors d’una terra conquerida recentment, com van fer el comtes catalans a Catalunya Nova per a repoblar el país. Aquesta mesura a més del caràcter que té d’intromissió en un territori aliè comportava també una minva de la prestació rotativa perquè els mitima passaven a fer tasques estatals. El mateix passava amb les aclla perquè cal tenir en compte que el seu nombre augmentava donat que ja no solament eren teixidores, sinó que feien altres activitats pel rei.

Com diu l’autor del libre al darrer capítol, el Tahuantinsuyu va tenir el mèrit d’integrar les diferents ètnies a mesura que les anava conquerint agrupant-les en una sola nació. Aquest expansionisme però xocava frontalment amb les concessions del monarca a particulars que comportava la creixent població de mitima i, per tant, dificultava l’autosuficiència perquè cada vegada hi havia menys cohesió i més conflicte.

La conclusió d’aquest llibre, profusament documentat, és que l’estat inca que hem conegut  era un país socialment just que es va anar degradant amb el temps sense haver assolit la Utopia de Thomas More i abocant-se gradualment a l’abisme.