A la Universitat

De la sortida a la comarca del Priorat feta el dia 10 de febrer, es pot considerar que el més interessant va ser la xerrada que ens van fer al VITEC (Parc Tecnològic del Vi), Falset. En primer lloc cal precisar que les dues intervencions que vam tenir no tenien res a veure amb el vi, sinó en el paisatge del Priorat encara que hi ha un vincle amb el vi, com veurem. Primer va parlar Joan Carles Garcia, vicepresident del Consell Comarcal del Priorat, que ens va explicar el sentit de la candidatura de la CARTA DEL PAISATGE DEL PRIORAT, com un primer pas, per més endavant proposar-se per la UNESCO com a Paisatge Cultural.
D’entrada va remarcar el caràcter voluntari de la Carta del Paisatge com un instrument de consens i compromís, se’ns va dir, de tots els agents econòmics i de l’Administració del Priorat, que han acabat signant un document per a millorar i mantenir la qualitat del paisatge de la comarca, que comportar una millora per a la comarca, tot establint acords entre les parts implicades. En aquest sentit el conseller va traçar un recorregut històric. Ens va explicar que a finals del seglex XIX aquesta comarca estava totalment dedicada al conreu de la vinya, però que pel 1890 hi va arribar la fil.loxera que va significar la fi de la vinya tradicional del territori, va ocasionar una gran emigració que no es va començar a recuperar fins a les darreries del segle XX. Quan es va tornar a conrear la vinya, pel 1920, el seu conreu tenia una extensió que era una tercera part del que havia estat en el segle XIX abans de la fil.loxera. La decadència de la comarca va durar pràcticament tot el segle XX perquè degut a la seva ubicació i caracterítiques el boom industrial del període 1960-1970 va passar de llarg d’aquesta comarca.

Així quan a finals del segle XX van venir conreadors de la vinya per les possibilitats que presenta el terroir, i alhora es varen trobar en un territori no malmès, és a dir, que no estava en una situació irreversible com ho solen estar els territoris amb una llarga activitat humana. Es pot dir que aquest oblit que va tenir la comarca, va resultar positiu a llarg termini, amb un patrimoni geològic que no està destruït, sinó abandonat. Es va veure que el paisatge tenia un actiu prometedor, com era el vi, l’oli i el turisme. Cal tenir en compte que els municipis són petits i que separadament no podrien aconseguir coses importants per a la comarca. Va ser aleshores quan es va pensar que la Carta del Paisatge podria ser una eina, tot tenint en compte que pel 1990 no hi havia la consciència que hi ha ara de consciència del paisatge. La primera part de la Carta del Paisatge es tracta de fer una diagnòsi per tal veure els avantatges, els riscos i els potencials a fi i efecte establir uns objectius, que són les fites de qualitat paisatgística. És una tasca oberta a tothom que s’hi vulgui implicar, administracions, institucions de la societat civil i persones a títol individual. El conseller seguidament va entrar amb detalls tècnics, administratius i de la casuística de la comarca que tot i ser interessants, sembla que no són d’interès pel present treball.
Després va intervenir Roser Vernet, de l’Associació Prioritat, que va començar fent una exposició geogràfica del Priorat, que és una comarca del pre-litoral al sud de Catalunya, entre el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, que té característiques d’aquestes dues comarques més de les pròpies i que alhora queda arraconada, que fa de frontera i frontissa amb el Camp de Tarragona, però que queda configurada per un cercle de muntanyes, per la serra del Montsant, així com la serra del Tormo i la de la Llaberia, i que tot es obre envers l’Ebre. Plena de muntanyes, turons i més turons, de manera que tot plegat genera una mena d’aïllament de la zona, que la fa inexistent. En característiques doncs molt pròpies en tots els sentits, cultural, ideològic, lingüístic i polític.

Una terra molt abrupte i suau alhora. És una comarca que té vint-i-quatre municipis i deu mil habitants, amb només dos municipis que tenen uns mil habitants. Una terra plena fronteres interiors, per exemple hi ha dues Denominacions d’Orígen vinícola, “Priorat” i “Montsant”, que no és gens normal en un espai tant petit, hi ha límits en les diòcesis eclesiàstiques, límits històrics de l’Edat Mitjana, límits lingüístics, és a dir, maneres diferents de dir les mateixes coses, límits geològics importants, de manera que quan es va fer un estudi del paisatge hi ha divuit classes de paisatges diferents, tot en un espai molt reduït. Això fa que les comunicacions internes siguin molt difícils, tot fent notar que els pobles no estan molt separats en l’espai, però sí amb el temps, és a dir, si la distància mitjana entre dos pobles és només de trenta quilòmetres, el temps de l’un a l’altre és de quaranta-cinc minuts. Això explica que el segle XIX hi havia 30000 habitants i fins fa poc no s’ha arribat a la xifra de 10000 habitants.

Malgrat tot encara és una comarca de les més agràries de Catalunya. Aquestes dades expliquen l’abandonament que ha sofert la comarca que ha incidit en la baixa autoestima dels habitants, per no dir auto-odi. Arran d’aquest fet la Roser ha mostrat un ressentiment sobre de quina mena és el paisatge més apreciat a Catalunya, que ha fet del Priorat una comarca invisible, oblidada, inexistent. Aleshores ha aprofitat per a queixar-se, amb tot el dret, dels molins de vent que hem pogut veure en el camí cap a Falset perquè de vent en fa a tot Catalunya, però volien posar-ne a tota la Serra de Montsant. Aquest fet sembla que va ser la pedra de toca, el punt que va generar l’autoconsciència i la gent va dir prou. Aquí es va començar a valorar el propi paisatge, que el paisatge no solament és l’espai on ens movem. En aquest sentit va ser positiu que hi hagués una mena de lobby del ram de la vinya perquè se sol vincular la qualitat del vi amb la de qualitat del paisatge. Amb independència que els de la vinya ho fan per negoci, va significar un element mobilitzador més i de conscienciació. Va generar un moviment social d’autogestió del paisatge propi i es va generar un debat sobre el paisatge i els elements que cal valorar-ne força ampli i aprofundit amb especial incidència al dret de seguir lluitant per preservar com a patrimoni l’agricultura endògena, el vi l’oli.

Val a dir que dins d’aquest procés hi hagut tensions en la població dels diferents pobles. ÉS així com va néixer el primer gran objectiu: l’esmentada al principi Carta del Paisatge. Aquesta Carta ha de ser una mena de trampolí per a assolir més endavant que la UNESCO reconegui el Priorat paisatge com Paisatge Cultural, que combina l’activitat humana i l’entorn. El camí és que cal descartar és que sigui vitivinícola perquè ja n’hi ha molts, per tant, del que es tracta és de fer valdre la varietat paisatgística que s’hi dona, que ha estat un paisatge ininterrompudament agrari; especialment a la zona del Montsant, per exemple, té una especial importàcia l’aspecte espiritual, més enllà del religiós. Se sap que des d’antic hi hagut sempre eremites i encara n’hi ha, que són dones, cosa que és força excepcional. El valor universal i excepcional està fet del mosaic de varietats que es donen al Priorat en l’aspecte paisatgístic; precisem que aquests aspectes presos separadament no tindrien un valor universal, ni excepcional, però precisament la seva universalitat i excepcionalitat és la varietat, és a dir, que en un sol territori hi ha una varietat atípica. I no cal dir que l’objectiu principal i final és doncs deixar de ser oblidat, invisible i inexistent.

La Roser Vernet després ha entrat en detalls de com opera l’UNESCO i com opera l’equip que treballa en la candidatura. Aspectes interessants, però que no cal considerar. El que ho fa interessant és que la tasca per la Carta del Paisatge com la del Patrimoni Cultural de l’UNESCO ha general una mobilització social que ha generat en una comarca que s’ha sentit marginada de la capital de Catalunya i, d’alguna manera, del poble català, hagi desvetllat i, encara que no es va dir així, gosem dir que va fundar la societat civil del Priorat, malgrat les desavinences i el forts enfrontament que hi hagut. Un dels aspectes més interessant d’aquesta història és que l’abandonament sofert, que és un element indiscutiblement negatiu, ha esdevingut positiu perquè es va salvar de la destrucció del paisatge i d’una terciarització aclaparadora. És significatiu que la Roser Vernet es queixi que s’hi vulgui fer una rotonda i a altres llocs n’hi ha una cada cinc-cents metres. No hi ha dubte que el Priorat sense la desitjada Carta i sense el cobejat reconeixement mundial de ser excepcional ja no serà com abans. Pel que vaig sentir a Falset un s’adona que el sentit d’identitat és important i necessari per fer país, per crear opinió, consiciencia, consens i objectius comuns de cara a com protegir el paisatge perquè, com ja s’ha dit a la sala, no solament és un espai per transitar, sinó que el seu valor fa pujar el valor de tot el que s’hi fa.