Blogaire:
dilluns, 28 de novembre del 2011
L'Església Catòlica va anar contra la família a Guinea Equatorial?
13:23 | 
Publicat per
Albert
Aquest treball pretén donar una resposta
afirmativa a la pregunta del títol, d’entrada cal precisar que la família no és
únicament allò que els sociòlegs anomenen la “família nuclear”. Encara que la
família nuclear és universal, té el seu origen en la família extensa, que en
algunes cultures és ben viva i està vinculada amb el llinatge o el clan o la
societat segons la cultura[1].
A Guinea Equatorial el concepte de filiació és independent de la paternitat
biològica[2]
Això vol dir que hi preval el concepte
de família extensa i no el família nuclear que en el món cristià ha estat
emmirallat conceptualment en la Sagrada Família.
L’actual República
de Guinea Equatorial ocupa un petit territori del Golf de Guinea, entre el
Gabon i el Camerun, anomenat Mbini o Rio Muni i unes poques illes de les que
destaca Bioko (abans Fernando Poo), capital Malabo (antiga Santa Isabel, que ja
era la capital de l’estat). Aquests territoris foren descoberts i ocupats pels portuguesos que a les darreries del segle
XVIII els traspassaren a Espanya amb un troc per altres territoris; tot i això
els espanyols no mostraren gaire interès per a aquesta colònia fins poc després
de la pèrdua de Cuba. Hi hagueren però intents de blanquejar la població,
cristianitzar-la i espanyolitzar-la el 1858 i es va tornar a intentar el 1860
amb deportats cubans. Significativament
l’il.lustrat Joaquín Costa el 1884 opinava que “es preciso llevar a
tantas mujeres deportadas como hombres a fin de que puedan unirse en
matrimonio...”[3]. Aquest poc interès no
treu que aquelles actuacions, legislacions, etc. que s’hi duien a terme, tenien
el segell característic de qualsevol colonialisme racista ja fos portuguès,
francès, anglès o altre. 
Un dels aspectes més
sorprenents del colonitzador és que abans d’arribar a Àfrica té ja el
convenciment que la població local no hi toca i els crida l’atenció “les
importa saber, y lo saben, si nuestros cargadores y criados respetan sus fincas
y sus escasos ganados, o hay entre ellos alguno aficionado a los pequeños
hurtos de frutos y de gallinas”[4].
La sorpresa del colonitzador reflecteix qui és el veritable ignorant. No
obstant la marca espanyola sol viatjar amb més voluntat que eficàcia, així
doncs “El colonialismo era en España una reducidísima minoría selecta sin
apenas influencia, con poca voz y mucho menos voto en la desorientada política
post-guerra de Cuba”[5].
Aquest sentiment pot explicar, que no justificar, actuacions desafortunades com
les del tinent Ayala; quan la gestió no és l’escaient genera un voluntarisme
que junt amb una mal entesa professionalitat duu a una total manca d’escrúpols
i de sensibilitat humana, com s’exposa més endavant. 
Atenent a què el tema és la
guerra, és pertinent posar en aquest treball una mostra militar. És admès que
l’espanyol més odiat de la història de Guinea és el tinent Julián Ayala
Larrazábal, sortit de l’Academia de Infantería de Toledo, d’on dos anys abans
havia fet Franco[8]. El clan osumu de l’ètnia
fang era el més resistent en front de l’intent de domini d’uns invasors,
lladres i explotadors. Des de la perspectiva colonialista aquesta resistència
no es podia tolerar, entre altres raons, perquè els colonialistes veïns
(francesos i alemanys) traspassaven les fronteres sovint amb l’intent
d’apropiar-se d’enclaus d’Espanya. El setembre de 1921 el tinent Ayala va fer
una expedició a Mikomeseng –prop de la colònia alemanya Camerún– amb l’ordre
d’acabar amb tot el clan osumu[9].
Acabada l’operació, “per estalviar munició l’oficial
va ordenar als seus homes que executessin els presos a pals ... i els fang de
la zona van ser obligats a contemplar-les”[10].
Una neteja ètnica feta amb acarnissament.
Quan els indígenes pregunten
al missioner què els hi porta, el missioner contesta: “No os traigo nada de lo
que hay en este mundo; pero os traigo una cosa mejor, que es la salvación de
vuestras almas para la vida eterna, allá en el cielo”[11].
Així comença una altra classe de guerra, que no es fa amb armes, sinó amb la
cultura. La funció colonial i, per tant, social d’aquesta guerra és fer una
societat més semblant a la del país invasor, que en podem dir el model llatí o
d’assimilació en contraposició al model anglès que és “raza exterminadora”[12].
L’esmentada assimilació persegueix que els guineà assimili els valors
cristians, especialment pel que fa a la família. La qüestió està en què el
concepte africà de família és diferent
de l’europeu, el que no vol dir en absolut que un sigui millor que l’altre
perquè el llinatge o el clan tenen una funció política essent com és la
principal eina de cohesió social en el grup, l’ètnia[13].
Com que a l’Àfrica el llinatge
i el parentiu són els que han fet el clan[14], element que dóna cohesió a la societat o a
l’ètnia; malgrat que el clan ha estat un valor variable no solament des de la
perspectiva cristiana. Així llegim: “El islam aceleraba los aspectos
desclanificadores que ciudad y monarquía ya poseían”[15].
Aquests mots es refereixen ja a principis del primer mil.leni a l’Àfrica
occidental, i ens diuen que la ciutat es considerava ja aleshores un factor negatiu per a la solidesa del
clan..
Com s’ha esmentat al principi a Europa hi ha la
família nuclear, resultat de la fragmentació de la família extensa existent
abans de
El colonialisme a l’Àfrica va
afectar la societat de forma general i de la mateixa manera que el que va
significar la
Revolució Industrial a Europa, així va ser a Costa d’Ivori,
per a referir-nos a un país del golf de Guinea constatem que: “Mientras se
formaban familias reducidas, la relación entre mayores y menores se disolvió en
la historia particular de los itinerarios individuales”[16].
No hi ha dubte que des d’una perspectiva europea o cristiana un dels aspectes
més criticats va ser el fet de la poligàmia, com si fos la forma familiar més
generalitzada quan de fet la taxa era inferior al 30% de la població masculina
adulta i quan ser polígam volia dir ser poderós, per aquesta raó “La poligamia
del cap podia utilitzar-se per establir aliances polítiques, i per tant, per
assegurar la supervivència del grup”[17].
No cal dir que l’exageració
pel que fa a la poligàmia va ser el camp de batalla més important que van tenir
els missioners. El problema essencial és que els missioners anaven amb la
mentalitat capitalista, és a dir, que les persones i la fe tenen un preu, per
tant, “Els claretians arribaren a regalar un trajo als que es batejaven, i
vestits i regals de noces als que es casaven”[18]
perquè tenien la pretensió que d’aquesta manera les ànimes dels negres es
guanyarien el cel, però el fet és que els matrimonis catòlics arranjats pels
claretians “no van consolidar-se, sinó que molts van desembocar, a la llarga,
en la formació de famílies poligàmiques”[19].
Lògicament els claretians es van sentir traïts, havien perdut una batalla, però
no podien donar la guerra per perduda, així que van fer ús del poder militar
que per això eren compatriotes de l’exèrcit invasor. Amb aquesta línia de
pensament no podem dubtar de les paraules d’un dels espanyols més significats a
Guinea Equatorial: “Sólo la fe religiosa obra el milagro. También la fe patriótica,
que es otra religión”[20]
i d’aquesta manera es varen posar en moviment les dues fes.
En una ocasió en
què uns joves negres despullats (normal aleshores) passaven davant de la
missió, un claretià sortí a fuetejar-los i a apedregar-los, de manera que un
noi que feia de criat va morir. Això només va ser el començament perquè després
amb una destral va destrossar les cabanes dels polígams; quan ja n’havia
destrossat unes quantes se li va presentar una comissió per comunicar-li que
els polígams deixarien les dones i que només se’n quedarien una, evitant així
que continués la destrossa. Un cop tots a casa, les dones van tornar altre cop
al seus llocs. Aquests fets són de finals del segle XIX i va ser tant el zel
que els missioners van desplegar que finalment el governador es va veure
obligat a fer fora de Guinea Equatorial els claretians més significats. Queda
clar que l’Església Catòlica va voler situar-se per damunt del poder civil i,
per tant, va ser més colonialista que l’estat, que se suposa que és l’ens que
gestiona la colònia. En termes generals l’objectiu era imposar la moral
cristiana, com és la d’un vestit addient, el bateig i la fundació d’una família
amb una sola esposa perquè el que es pretenia
bàsicament era la imposició del model de família nuclear occidental
moderna. Fets com aquests s’han
d’interpretar doncs com un atac de l’Església Catòlica a la família
guineana. Com que del que es tractava era de fer-los treballar a les
plantacions de cafè i de cacau o en la tala d’arbres per a la fusta[21]
i donar guanys com a colònia, des de l’òptica de la metròpoli la solidaritat de
clan no interessava i calia desvetllar en el negre l’individualisme que
comporta el treball assalariat, que és com s’ha fet gran Europa, a costa d’una
deshumanització no resolta.
Recordem que a la metròpoli, a
tots els nivells socials, es feien col.lectes pel Domund encaminades a
cristianitzar els negrets i els xinesos (aquest era el llenguatge). Part
d’aquests diners anaven als missioners de Guinea Equatorial i eren un estímul
pels claretians perquè els feien sentir totpoderosos. Si abans hem esmentat el
tinent Ayala per a fer visible la manca d’humanitat que acompanya l’acció
militar, no podem obviar mencionar la manera d’actuar dels claretians per
visualitzar també la manca d’humanitat que ben sovint acompanya una acció
suposadament evangelitzadora.
Cal tenir en compte que les
cultures que reten culte als ancestres solen (o solien) enterrar els seus morts
a sota mateix de la casa on viuen o en algun lloc proper amb la intenció de
mantenir-se en contacte amb els difunts estimats. És com si els seus difunts no
haguessin desaparegut del tot (invisible no vol dir inexistent) i per tant, la
destrucció o profanació de tota cosa relacionada amb els ancestres ha de ser
considerada un atac a la família. Els anys cinquanta del segle passat els
claretians tenien la religió com una de les senyes d’identitat de la funció
colonitzadora a Guinea Equatorial. En molts casos els
claretians aplicaven sovint un rigorisme que superava al del propi governador
com a representant de l’Estat espanyol i també el dels missioners protestants a
l’Àfrica. El cas és que els claretians “van cremar totes les caixes de malan
que van trobar (en les caixes, els fang hi guardaven els cranis del
avantpassats per retre’ls culte)”[22].
Es tracta no solament d’un atac als familiars descendents sinó també d’un atac
a un patrimoni simbòlic de la humanitat.
Queda evidenciat que a Guinea Equatorial l’Església Catòlica va atacar
la família amb total menyspreu dels seus costums i de les seves creences, tot
fent ús, en algunes ocasions, de la força de les armes, situant-se sempre per
sobre dels indígenes i donant lloc al que els antropòlegs anomenen “homo
infantilis” que simplificant és el racisme que hi ha en el colonialisme assimilador
(llatí) versus el colonialisme segregador (britànic). És evident alhora que els
espanyols han gastat molta tinta per a fer creure que els veritables dolents en
la història del colonialisme han estat els anglesos, però els fets contradiuen el missatge del nacioinalisme expansionista espanyol.
[1] GINER, Salvador: Sociologia, Barcelona, Edicions 62, 1968, pp. 60-61
[2] La verdadera familia rijoe, unía a todos aquellos por los cuales corría la
misma sangre, formando un grandioso árbol cuyo tronco y principales ramas
partían de otro mundo del cual cada uno nacía aquí como una hoja o un fruto. La
sangre se distribuía sólo por línea materna; se pertenecía directamente a la
familia de la madre, pero se admitía también la “filiación” con el padre y con
la familia de éste. Cada uno sabía el seno donde había nacido”, P. Tomás
Martínez García, C.M.F., Fernando Poo, Geografía, Historia, Santa
Isabel, Instituto “Claret” de Africanistas, 1968, p. 37
[3] NERÍN, Gustau: Guinea Equatorial – Història en blanc i negre. Barcelona,
Empúries, 1998. pp.109,110
[4] BRAVO CARBONELL, J.: Anecdotario Pamue, Madrid, Editora Nacional,
1942, p. 31
[5] ESTEBAN VILARÓ, José: Guinea. Barcelona, Argos, 1950, p. 38
[6] Ibid. p. 45. Es tracta d’una citació d’un membre del Centre Excursioinista
de Catalunya.
[7] CABANA, Francesc: Croniques de Guinea Equatorial, Barcelona. Proa, 1995, p. 79
[8] NERÍN, Gustau: Una guàrdia civil a la selva, Barcelona, La Campana , 2006, p. 40,41
[9] Ibid. p. 151
[10] Ibid. p. 153
[11] BRAVO CARBONELL, J.: Anecdotario Pamue, Madrid, Editora Nacional,
1942, p. 108
[12] Ibid. p. 93
[13] Aquí s’empra s’empra el mot “ètnia” i no “tribu” perquè sobre les societats
polítiques africanes llegim: “la primera perspectiva que viene a la mente saca
a relucir la noción de “etnicidad” o su sucedáneo periodístico, el
“tribalismo””. Jean François Bayart, El estado en África. Barcelona,
Bellaterra, 1999. p.81
[14] És prou conegut que Muammar Gaddafi troba la seva força a no deixar el
poder en els clans.
[15] INIESTA, Ferran: Kuma. Historia del África negra, Barcelona,
Bellaterra, 1998. p.121
[16] BAYART, Jean François: El estado en África, Barcelona, Bellaterra, 1999. p. 219
[17] NERÍN, Gustau: Guinea Equatorial – Història en blanc i negre, Barcelona,
Empúries, 1998. p. 72
[18] Ibid. p. 196
[19] Ibid. p. 197
[20] BRAVO CARBONELL, J.: Anecdotario Pamue, Madrid, Editora Nacional,
1942. p. 107
[21] La família de Gustau Nerín era exportadora de fusta.
[22] NERÍN, Gustau: Guinea Equatorial – Història en blanc i negre, Barcelona,
Empúries, 1998, p. 41
Etiquetes de comentaris:
àfrica,
colonialisme,
espanya,
guinea,
nacionalisme,
racisme
|
0
comentaris
Subscriure's a:
Missatges (Atom)