Blogaire:
dimecres, 31 d’agost del 2011
Antropologia - treball de camp: el jocs de taula a Barcelona
13:20 | 
Publicat per
Albert
El tema d’aquest treball són els jocs de taula i donat que en una ciutat
com Barcelona els jocs de taula es fan a molts llocs, ha calgut tipificar-los
fixant tres tipus d’espais o d’ambients socials en els que es juga, tot i que
es poden simplificar o resumir en dos tipus d’espais: el privat i el públic.
L’objectiu ha estat determinar si entre el privat i el públic es detecten prou diferències que
permetin dir el que és privat del que és públic pel que fa a la pràctica del
joc. Cal dir que dels tres espais que contemplàvem visitar, ens hem hagut de
conformar amb dos. Tot i que no era
aquesta la idea inicial, es pot dir amb poques reserves que ambdós espais visitats són suficients per
considerar satisfactori el resultat del treball perquè amb els dos es completa
el ventall social: un centre privat de pagament (Espai nº 1) i un que de franc,
pràcticament públic (Espai nº 2). Malgrat tot, cal fer constar que l’espai que
no s’ha pogut visitar ha estat justament el que formalment és públic, el que
hauria d’haver estat més receptiu perquè és l’Espai Esquerra per a la
gent gran de l’Eixample de l’Ajuntament de Barcelona.
Quan el 10 de maig es va fer la visita a l’Espai Esquerra ja se’ns
va dir que no permetien l’entrada d’estudiants per fer enquestes perquè havien
rebut queixes i tenien ordres del Consell de Districte de deixar passar un
temps; tanmateix a la vista de la insistència feta, se’ns va dir que farien la
consulta. Fou negativa i, per tant, qui fa el treball va trucar directament al
Consell de Districte de l’Eixample. La responsable li va respondre literalment que aquestes visites
“agobien” a la gent gran. Es va intentar explicar que no es demanava un
privilegi pel fet de tenir 67 anys, sinó que precisament perquè l’edat del qui
presenta aquest treball s’iguala a la dels usuaris de l’espai, s’ha de
considerar que la seva sensació davant del visitant, no és la d’un estrany,
sinó la d’un d’ells, un jubilat més després d’una vida laboral llarga. El fet
que amb 67 anys aquest jubilat estigui fent una carrera segur que pot
desvetllar curiositat i un cert interés i no ser doncs una visita “agobiant” en
front de la qual els altres s’hagin de protegir. Cal afegir alhora que les
formalitats de les persones d’edat són també coincidents; no s’insinua que els
joves estudiants no siguin educats amb la gent gran, però sí que la
sensibilitat en els detalls és tota una altra. Tots aquests factors no s’han
considerat com una excepció i ha prevalgut el criteri uniformitzador, mecànic,
rutinari: que es demanava un privilegi. Com que hi ha llista d’espera per
fer-se soci, no m’ha estat possible fer-me’n i excutar el treball com un
jugador més.
Consideracions generals
El mitjà de treball va ser conversar amb el jugadors. A l’Espai nº 1 es va
parlar amb onze jugadors i el propietari, mentre que a l’Espai nº 2 els
interlocutors van ser sis jugadors i la secretària. El verb “conversar” és el
correcte perquè no era ni una enquesta, ni una entrevista sinó que en els dos
llocs es va tenir cura de què es tractés més aviat d’una xerradeta informal que
no pas entrar en la formalitat d’una entrevista o en la fredor d’una enquesta, amb
bloc o qüestionari a la mà. Els apunts de cada conversa es van fer sempre al
final. Només hi va haver tres persones que em van veure prendre notes: la veïna
de la meva escala que em va presentar al propietari de l’Espai nº 1, l’esmentat
propietari i la secretària de l’Espai nº 2 perquè són els tres que sabien
clarament que anava per feina. Cal fer notar que en el centre privat no va caldre
pagar i que el mateix propietari em va posar la cadira en una taula en la que
hi jugaven unes dones que en sabien molt.
El segon motiu d’aquest treball va ser esbrinar quins són els trets
compartits i els trets diferenciadors. Per tal de precisar l’abast del treball
es dóna una visió panoràmica dels elements que envolten els jocs de taula
perquè amb l’observació dels petits detalls es veuen les diferències entre els
dos espais.
Hi ha una àmplia varietat de jocs de taula, però a la pràctica són uns pocs
els que tria la majoria de la gent i dintre dels que més hi juguen el nombre de
jocs es redueix substancialment. Saber amb certesa el motiu perquè hi ha uns
jocs que tenen un nivell de preferència molt alt no ha estat possible, però el
motiu més plausible seria el costum de l’individu en qüestió, és a dir, allò
que s’ha jugat tota la vida. Com passa amb l’esport, la majoria dels jugadors
són addictes a un joc –o pocs més d’un. Pel que fa als jugadors de tardana
incorporació el factor determinant és l’àmbit relacional, és a dir, majorment
no és tant que es triï un joc, sinó que és la família, les primeres amistats o
les coneixences que hi tenen una influència. Els jocs preferits per la majoria
són les cartes (bridge, canasta) i el dòmino.
Espai nº 1
Primer es va fer la visita a l’espai privat, que ocupa el segon pis d’una
finca del carrer Aragó, tocant al carrer Casanova. L’espai és força gran i està
compost de tres sales, la primera és el vestíbul que té taules de bar i una
barra amb un cambrer, que és el lloc en què seuen els clients segons van
arribant i és a on es fan les salutacions i, si s’escau, les presentacions quan
hi ha un jugador nou o un visitant, com qui fa aquest treball. El centre obre a
les 16:30 h i les portes a les sales de joc s’obren a les 17:00 h. Els jugadors
van entrant a les dues sales i es van ocupant les taules d’acord amb els equips
que s’han fet i els seus respectius competidors. L’espai no es pot dir que
sigui luxós, però té el que ha de tenir, cadires còmodes. Les dues sales, igual
que en un restaurant, estan ocupades per les taules. L’espai no es desaprofita.
Una sessió de joc a la tarda va de 17:00 h a 20:00 h i cada persona paga
Eur.50 per cinc sessions, que vol dir Eur.10 per sessió. Alguns juguen també a
la nit de 21:00 h a 24:00 h, que val igual, per tant, hi ha qui en un dia pot
gastar Euro.20. Val a dir que l’amo del local, Luc, és un holandés, professor
de bridge reconegut en el seu país i que de tant en tant ha de viatjar per
campionats oficials en l’àmbit del bridge. Evidentment ensenya el bridge en el
seu local i també ho ha fet en el Centre Civic Les Cotxeres i ha intentat
ensenyar-lo a la universitat, però no li han deixat amb l’argument que el “joc
està prohibit”. Descobrim doncs que el bridge és un joc de cartes que si es vol
jugar bé exigeix tenir un professor durant els primers temps, és a dir, que és
un joc difícil.
Com que el joc es fa en silenci una part de les converses amb al jugadors
s’han fet en el vestíbul. Encara que en tot hi ha excepcions, es pot dir sense
equivocar-nos que la gran majoria té més de seixanta anys, són jubilats i com
ha explicat en Luc, tenen la vida resolta des del punt de vista material. La
primera cosa que s’aprecia a mesura que un els veu entrar és la manera de
vestir especialment les dones que van molt arreglades, com si anessin al Palau
de la Música o
al Liceu si considerem que al Liceu ara no es va amb la mateixa etiqueta de
quan els homes hi anaven amb smoking. Alguns jugadors també van força ben
arreglats, amb americanes blazer. Es nota certa distinció tant en la manera de
vestir com en la de moure’s per l’espai.
En aquestes xerrades del vestíbul-bar una dona et diu que té abonament a la
segona fila del Liceu, una altra a la cinquena, una altra que acaba d’arribar
d’un viatge a Nova York, una que sol participar en els viatges que promou el
Cercle del Liceu per a anar a les grans sales d’òpera del món, sigui el
Festival de Bayreuth o el
Metropolitan, és a dir, les ganes de presumir no es decauen. Un punt de
coincidència entre algunes de les dones d’aquest centre és que en la seva vida
professional moltes han estat empresàries: negocis de confecció, de productes
de neteja, d’artesania, agent de la propietat o bufet d’advocats. L’apreciació
que s’ha fet és que les dones que han tingut una activitat fora de casa la
consideren important, mentre que les dones que han estat mestresses de casa
sembla que les faci vergonya no haver treballat perquè es resisteixen a dir-ho
(etic) i quan alguna ho diu en fa responsable el seu marit que no la va deixar
treballar (emic). Una altra ho justifica perquè ha tingut quatre fills i se sent legitimada de no haver entrat al món
laboral (emic). També es nota que més d’una et vol dir que tot i que juga també
fa altres coses com anar al cine, al teatre, excursions i viatges; com un afany
de ser persones molt actives i que no tot és estar assegut jugant a cartes. La
interpretació podria ser que per algunes persones el joc, encara que no s’hi
juguin diners, té mala fama.
Un
dels aspectes més significatius d’aquest centre és la motivació que els fa anar
a jugar. La característica principal és que no són gent del barri, sinó
que venen des de Gràcia, Sant Gervasi, Santa Coloma, Badalona o Castelldefels.
La majoria ha agafat transport públic
per a venir a jugar aquí, s’han arreglat i han sortit de casa per a passar un
mínim de tres hores jugant a les cartes o al dòmino. Cal interpretar que per
aquestes persones el joc és quelcom revestit d’importància; com ja s’ha dit
alguns es queden i a la nit s’hi estan de les nou a les dotze. D’altres també
se’ls pot veure jugar al Reial Club de Polo o al Círculo Ecuestre, abonant en
aquest cas Eur.60 per cinc sessions de tres hores. De tant en tant s’apleguen
en un cotxe quatre persones i van a Llavaneres o a Lloret o a altres pobles en
els que hi ha algun hotel que el cap de setmana es juga al bridge o al dòmino;
això vol dir que arriben de nit a l’hotel sopen i després juguen; l’endemà
esmorzen i després juguen, a la nit tornen a jugar. Amb aquestes dades
s’evidencia que bona part dels assistents a aquest centre té un gran desfici
per aquests jocs i que del joc en fan una activitat que d’alguna manera marca
la seva vida, tant pel fet de vestir-se expressament, traslladar-se a una
distància que no és a la cantonada i gastar-se uns diners perquè deu euros per
una tarda no és gaire cosa, però si es fa unes poques tardes o nits o a les
sortides a Hotels, hom s’adona que la xifra que es gasta pot ser
significativa.
Això
ens duu a apuntar algunes de les impressions que un ha tingut a la sala de joc
tot i que, com ja s’ha dit, el joc es fa en silenci perquè s’està per la feina
a partir del moment que es tenen les cartes o les fitxes de dòmino a la mà. El
primer que et fan veure els que estan reputats de ser bons jugadors és que
s’han de tenir totes les cartes o fitxes al cap, és a dir, a la taula hi ha
quatre jugadors i dos equips. El bon jugador ha de saber quines cartes o fitxes
tenen a la mà els de l’equip contrari. Una dona, per exemple, confessa que el
seu metge li diu que no deixi el joc perquè li va bé pel cap, és a dir, el fa
treballar, el joc demana concentració i memòria. Els que en saben molt ho saben
i ho diuen, però també ho reconeixen els altres de la taula; en aquest sentit
sembla que hi ha una certa unanimitat que cinc anys de bridge és poc temps per
saber-ne, mentre que els que en dominen molt el joc porten vint o més anys
jugant-hi, per la qual cosa es pot dir que són una casta. Entre aquestes
persones hi ha les que senten plaer ensenyant als que no en saben tant, encara
que siguin els seus adversaris de joc, els diuen què han fet malament i què
haurien d’haver fet, però n’hi ha d’altres que ho callen perquè volen guanyar
sempre. Per altra banda es detecten algunes persones que no s’ho prenen molt
seriosament, el primer símptoma és que parlen més, mentre que com més se’n sap
o més se’n vol aprendre més callat s’està. També es dona el cas que una dona
que en sap molt de bridge té per companya d’equip una que no en sap gaire però
és aplicada. Hi ha el cas de la que la que en sap molt i gaudeix, ho diu amb
cert orgull, ensenyant a una que acaba d’arribar, li agrada fer de mestra, de
pigmalió.
A
les primeres descripcions d’aquest local privat s’ha posat èmfasi en la manera
de vestir; un altre aspecte relacionat i que s’aprecia més quan s’està jugant
són les joies, especialment anells i pulseres perquè mans i canells es mouen
per sobre la taula de joc. És de suposar que les dones són conscients d’aquesta
visibilitat.
Espai nº 2
L’altre
espai que s’ha visitat i que ens permetrà fer comparacions i veure
l’excepcionalitat de cada cas és el Club Sant Jordi del carrer Provença. Els clubs Sant Jordi són uns
centres d’activitats formatives, culturals i de lleure de Catalunya Caixa per a
la gent gran. L’entrada i els jocs de taula no són de pagament i l’única
exigència és tenir un compte corrent vigent a
Aquí es fa de tot, a més dels jocs de cartes i dòmino, també hi ha escacs,
billar, s’organitzen passejades, excursions, sopars, balls, cant coral, dibuix,
etc. L’horari és de 10:00 h a 13:00 h i de 15:00 h a 20:00 h. El jocs de cartes
i dòmino solen ser de 16:00 h a 20:00 h i el que més es juga és la canasta i el
bridge. De bridge només hi ha una taula amb professora. És remarcable que en un
espai on no es paga es disposi de professora.
El
mobiliari és correcte, més senzill que el privat. La diferència entre l’un i
l’altre és notable en tots els aspectos. Justament perquè no hi ha un afany de
lucre, les taules no ocupen tot l’espai, però l’espai sobrer no dóna sensació
de luxe, sinó que a la vista resulta un tant caòtic perquè a l’haver una
varietat d’activitats les persones es mouen, no estan totes quietes fent la
seva activitat, sinó que van deambulant
d’un lloc a l’altre. Encara que resulti un xic exagerat dir-ho, hi ha la
sensació que tots parlen amb tots. Si les diferències estan en els detalls, és
evident que aquest detall és el reflex d’una actitud o d’un tarannà. Cal
puntualitzar, tanmateix, que mentre es juga també domina el silenci, el que
passa és que aquí hi ha excepcions. Aquest moviment a la sala ens diu que és
més important anar a dir alguna cosa a un que està dues taules més enllà que
seguir la partida. Si no és el mateix menjar que fer gastronomia, ni tampoc
llegir Ildefonso Falcones que Carles Riba, tampoc no és el mateix jugar en un
lloc que és de pagament que fer-ho en un lloc públic. Tots els jugadors de
cartes o de dòmino asseguren que ho fan per distreure’s, però uns hi posen en
el joc un valor afegit que en els altres no s’hi veu (etic).
Per
una banda juga un paper determinant el poder adquisitiu per bé que això no és
tot. Qualsevol club Sant Jordi és un espai del barri i la gent del barri ho
sap, que és com dir que hi ha un nivell d’identitat local que fa que si un
jubilat sap que a l’altra banda de Barcelona hi ha un club Sant Jordi millor
que el seu, no per això canviarà de club. Els Club Sant Jordi s’hi va amb la
mateixa naturalitat que es va a comprar el pa, és a dir, no paga la pena arreglar-se gaire,
alguns homes van una mica deixats, que és la conseqüència natural d’aquest
“anar com a casa”. Amb totes les connotacions que els mots tenen, un s’adona
que les dones de l’Espai nº 1 s’han arreglat de debó, mentre que a l’Espai nº 2
es percep la manca de tot sentit de la
distinció perquè quan surten d’aquí un sap molt bé que no aniran al cine, sinó
que es tancaran a casa.
L’altre aspecte a considerar és el joc en sí. Aquí es juga, però no té la
mateixa importància. Només hi ha una taula que es juga al bridge i si la caixa
no hagués posat una professora no hi hauria ningú jugant-hi, mentre que els que
juguen al dòmino ho fan de la manera senzilla. Aquí no té rellevància preguntar
el temps que fa que juguen perquè no sembla que hi hagi cap expert. Aquí el joc
no és una cosa important que els fa anar aquí, allá o més enllà, el joc és un
entreteniment i res més que un entreteniment i encara que agradi guanyar la
partida no té la mateixa trascendència perquè la motivació no és tan forta. Per
descomptat es fan equips per parelles i és natural que un es busqui per parella
algu que en sàpiga perquè les persones que no en saben o en saben molt poc
resulten un llast, no solament pel company-parella, sinó també per la parella
contrària. Cal notar també que encara que en aquesta extensió de la llar hi ha
més d’un matrimoni que ve a passar l’estona. no s’observa que juguin plegats i
facin equip. Hi ha un home nascut a San Pere Pescador que ha jugat tota la vida
i que tenia un bar al barri en el que s’hi jugava, però és clar que ésser un
jugador de raça com aquest home de l’Empordà no té res a veure amb
l’autoexigència del joc perquè s’ha acomodat al lloc.
Malgrat que un primer apropament d’aquesta mena sempre té un punt de
violent, gràcies a la gentilesa i a l’empatia de la secretària la tasca va
lliscar amb la mateixa suavitat que en el centre privat. No va haver cap
persona que se sentís molesta, sinó ans al contrari perquè un nivell social
inferior dóna un nivell d’apropament superior.
A tall de conclusió, queda clar que l’únic tret compartit és que tothom
juga per distreure’s. Si com s’ha dit la diferència és la motivació, aquest
factor és el que determina un conjunt de comportaments. A l’Espai nº 1 la gent
s’arregla per sortir i per assistir a un acte social que té unes exigències que
venen donades per la manera de comportar-se. A ningú no li agrada desentonar i
menys quan s’està amb gent de categoria; per contra, a l’Espai nº 2 se surt per
a trencar la monotonia de casa, potser un pis no molt confortable per manca de
calefacció o d’aire condicionat, es va al club del propi barri. La gent de
l’Espai nº 1 pot jugar també a la nit i a altres llocs distingits de la ciutat,
mentre que els usuaris de l’Espai nº 2 després de jugar, se’n tornen cap a casa
a sopar. L’Espai nº 1 és un espai que un s’ha fet propi pel dret que se’n
deriva d’anar-hi amb certa regularitat i pagant, de manera que si aquest centre
tanqués les portes els jugadors buscarien ràpidament un espai alternatiu.
l’Espai nº 2 no és altra cosa que l’extensió de la pròpia llar i si Catalunya
Caixa tanqués tots els clubs Sant Jordi podem estar segurs que la gran majoria
de jugadors no tindrien a on anar i s’haurien de posar a la Llista d’Espera d’un altre
espai de l’Ajuntament. La gent de l’Espai nº 1 de tant en tant fan una excursió
per a anar a jugar en un hotel de fora de Barcelona, mentre que si els de
l’Espai nº 2 van d’excursió serà per una de les excursions que organitza la
fundació de la Caixa ,
però al marge dels jocs.
Etiquetes de comentaris:
antropologia,
bridge,
cartes,
joc,
poker,
taula,
treballdecamp
|
0
comentaris
dilluns, 29 d’agost del 2011
La Nova Cançó
Aquest blog no és totalment meu, sinó que un 50% és d'Anna Gras, que ha estat companya del treball en quüestió en el curs de Ciutat i Món Urbà.
El treball ha consistit en un blog relatiu a la Nova Cançó i per veure'l cal anar a:
http://annaialbert.blogspot.com/
El blog s'anomena LA NOVA CANÇÓ A BARCELONA
i es defineix com UN RECORREGUT PELS ESPAIS MÉS SIGNIFICATIUS DE LA NOVA CANÇÓ CATALANA
El treball ha consistit en un blog relatiu a la Nova Cançó i per veure'l cal anar a:
http://annaialbert.blogspot.com/
El blog s'anomena LA NOVA CANÇÓ A BARCELONA
i es defineix com UN RECORREGUT PELS ESPAIS MÉS SIGNIFICATIUS DE LA NOVA CANÇÓ CATALANA
Subscriure's a:
Missatges (Atom)