A la Universitat

Fa uns dies vam sentir que Karl Marx va escriure que la qüestió jueva no tindria solució, mentre hi hagués qüestió cristiana. L’encert marxià va més enllà del que podria ser el natural enfrontament de perseguidor-perseguit, sinó de la percepció que tenen el jueu i el cristià de la pròpia religió i de la de l’altre.

En el passatge proposat de lectura, “Niños”, els nens tenen com una cosa natural la d’anar a fer mal els nens jueus del mateix poble o barri en determinades dates de l’any. Per fer-ho intervenen diversos factors. El primer de tots és la influència de les seves famílies i entorn social que poden fer-ho sense cap risc davant de les autoritats. El segon és que durant l’any hi ha unes festes que són coincidents entre les dues religions encara que amb significat diferent, per tant, hi ha una maligne coincidència en el calendari religiós. La tercera raó és més complexe.

A l’anterior seminari, en el debat, arran del fals messies Sabbatei Zevi vaig dir que el cristianisme tenia un complex davant del judaïsme. Si aleshores era una impressió meva agosarada, crec que es confirma quan Élisabeth Roudinesco escriu que el jueu “es el enemigo interior, inscrito en el núcleo de una genealogía –el primer padre, según la tradición cristiana-, dado que ha generado el cristianismo y que el fundador de la nueva religión era judío”. A la vista d’aquests mots quasi es podria dir que és una mena de complex d’Èdip en el sentit que per a afirmar-se cal matar el jueu. El judaïsme és una peça incòmode pel cristianisme perquè la mirada del cristià envers el jueu no pot ser mai la mateixa que a un hindú o un budista.

En aquest mateix sentit és també significatiu el que l’esmentada autora escriu referint-se a Sant Lluís IX: “la religión judía no se consideraba una herejía… ni una religión propia del enemigo reconocida, puesto que había generado la religión cristiana. En consecuencia, los judíos debían ser protegidos y reprimidos al mismo tiempo” (el subratllat és meu). Aquest text fa més evident el conflicte cristià davant el judaisme.
L’altra cara de la moneda rau en que són els jueus pels jueus. En aquest segon sentit el jueu no posa les coses fàcils pels cristians observadors perquè els jueus no solament se senten creients d’una religió, sino que són un poble mític, procedents del regne d’Israel, amb Jerusalem com a ciutat santa, el poble elegit per un déu que és també dels cristians perquè és el del Pentateuc o de la Torà, d’Abraham i David. No és casual que el cristianisme reclama per a Jesuscrist ser de la Casa de David, vol i dol.

Al Call de Barcelona

“Els hàbils parlen d’una voluntat jueva de dominar el món...darrera el jueu, el capitalisme internacional, l’imperialisme dels trusts i dels mercaders de canons, com el bolxevisme...”[1] Aquest llenguatge catastrofista i maquiavèlic no és jueu, sinó dels que diuen que diuen els jueus, dels que es posicionen en contra dels jueus, es tracta d’un posicionament polític sense un fonament sòlid. “Refuso a considerar com una opinió una doctrina que apunta expressament a persones particulars i que tendeix a suprimir-ne els drets o a exterminar-les”[2]. La conjunció d’aquestes dues citacions explica el text de “Respuesta de los Iudíos de Constantinopla a los judíos de Espanha” perquè del que es tracta és de convéncer que el jueu és la representació del Mal, que és més una creença que un veritable argument en contra, que es basa en què és el poble deïcida malgrat que el varen matar els romans penjant-lo a la creu, que era un sistema romà i no jueu.
Cal convenir que per a rersoldre un gran problema humà la solució ideal l’anomenem “Utopia” i resulta que un “gran liberal”, Salvador de Madariaga, va dir en ple segle XX que els grans mals de la Humanitat es deien Freud, Marx i Einstein: tres jueus que havien destruït la “nostra” civilització. Quan el seu gran pecat va ser la Utopia, creure en l’home; tanmateix, és clar que Madariaga professava l’anomenat  maquivelisme d’imputar tots els mals del món als jueus.  

Ser antisemita o antijueu no era ni és una qüestió d’opinió, sinó un posicionament, que tenia un fons polític. Des que hi ha classes socials els missatges culturals  o les ideologies han estat emesos per les classes dirigents (top-down), de forma que d’una manera conscient o no els anava bé que els qui passaven gana quan hi havia problemes de subsistència anessin al call a matar jueus, sense qüestionar les raons socials perquè passaven gana, mentre hi havia uns altres que no. Arran  dels fets de l’estiu de 1391 llegim: “La participación más visible fue de las clases bajas urbanas y el clero, si bien algunos sacerdotes intervinieron para proteger a los judíos. Sin embargo, en general, las autoridades reales, la aristocracia y las élites eclesiásticas no pudieron o no quisieron ejercer su papel tradicional de defensores de la minoría judía”[3]

Amb els jueus vivien millor.* El problema està doncs en què passa si tots els jueus es converteixen al cristianisme i queden batejats. Aleshores ja no es pot entrar al call a sac perquè són germans amb Crist, com deia santament l’Església, però era clar, que alguna cosa calia inventar per tal de barrar el pas a l’enemic de tota la vida. El pas de jueu a convers era un problema nou, que demana un tractament nou. El fonament, que no opinió, era clarament polític: “Muchos cristianos pensaban que los antiguos judíos tenían demasiado éxito”.[4]

CASA DE SEFARAD, Còrdova

“Con el fin de impedirles el acceso a las instituciones del poder y del saber, se decretaron los estatutos de limpieza de sangre... contradictoriamente la conversión se convirtió en una dificultad de mayores dimensiones para la sociedad cristiana de la península ibérica” escriu Hering Torres. Per altra banda, B. Netanyahu es refereix d’una manera no gaire diferent quan escriu: “Cundió así lo que se llamó la peste de la conversión, y los conversos, utilizando sus derechos y libertades, invadieron ciertas esferas de la cultura y la sociedad alemanas”.

Del poble baix cristià no podem saber el nivell de sinceritat de la conversió i que potser sí que aquells que eren “cristians nous” un cop dins a casa seva duien una vida d’acord amb la Torà i el Talmud, però admetent que es tractés d’una conversió falsa, segueix vigent un fet: la manca de tolerància en la què ha estat educat el poble cristià (top-down) perquè l’Estatuto de Pero Sarmiento venia de dalt, és a dir, d’un membre de la classe dirigent.

Com hem vist al principi els jueus van ser perseguits per ser jueus i heretges; després per seguir tenint “sang jueva”. No calia rumiar gaire sobre el concepte raça, sinó que era un grup que representava el Mal i interessava que continués representant-lo a fi i efecte poder eliminar un competidor quan l’ascens social és difícil. Aquest motiu explica que els qui eren descendents de jueus havien de ser exclosos i per això David Nirenberg es pregunta: “¿Existe alguna perspectiva relevante conforme a la cual los cristianos de los tiempos premodernos veían a los judíos como una raza?” Aquesta pregunta no té resposta de la mateixa manera que estar en contra dels jueus no es pot dir que sigui una opinió, com diu Sartre, senzillament és un posicionament polític per a fer-ne ús, per exemple, per a excloure un metge del Col.legi perquè fa nosa o  a Salvador de Madariaga per ser aplaudit per una élite anticomunista.

Intentant contestar la pregunta que més amunt es fa Niremberg sobre el sentit de la paraula raça podem fer molta alquímia lingüística, però a la pràctica dels humans, de l’època o del lloc que siguin, per raça[5] s’entén una diferència física visible, com la de tenir un nas ganxut o com en el cas de la dona d’Hervás, de vuitanta anys, que amb una estranya barreja de “rabino” i “rabo” diu que els jueus tenen cua. No cal dir que aquesta certesa sobre com eren els jueus és el resultat del racisme. Un racisme que en podríem dir d’estar pe casa, però igual d’efectiu que el de la shoah.

 

 

* El títol parodia  allò que es va dir a Espanya uns anys després de la mort de Franco
"Con Franco vivíamos mejor"