Blogaire:
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nacionalisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nacionalisme. Mostrar tots els missatges
dilluns, 23 d’abril del 2012
Sobre "Los hermanos Himmler – Historia de una familia alemana", de Katrin Himmler
12:57 | 
Publicat per
Albert
Presentació
Es tracte de la biografia de Gebhard, Heinrich i Ernst Himmler amb el seu
ascens social, polític i econòmic i posteriorment la seva caiguda, que el mèrit
afegit de ser escrita per la néta d’Ernst i neboda néta dels altres dos i el
valor afegit que Heirich un dels polítics de l’Alemanya nazi amb més poder junt
amb Goebbels i Göring. Això implica que aquesta biografia és una mena de
biografia de l’Alemanya nazi, per extensió és doncs l’ascens social, polític i
econòmic dels nazis. No hi ha dubte que quan un té davant un text d’aquesta
mena, el lector tendeix a fixar l’atenció a en Heinrich Himmler que té la
inhumana fama de ser qui va organitzar
la matança a Polònia, però en la lectura del lllibre un va descobrint que no
tot és Heinrich, sinó que per començar el pare dels tres germans era un ferm
portador del peculiar humanisme alemany. El llibre tracte doncs desenvolupar
tots aquests aspectes, des dels seus gèrmens fins a les seves extensions
familiars, com ara la implicació o no dels germans de Heinrich.
Marc geogràfic
Aquesta història, la dels Himmler, es
desenvolupa pricipalment a Munich i alguna cosa ha de tenir aquesta ciutat que
va ser a on Adolf Hitler va fer el seu famós cop d’Estat fallit. Munich és la
capital de Baviera, que no solament és l’estat més gran d’Alemanya, sinó que
junt amb Prússia ha estat el més influent a la història d’Alemanya perquè si
Guillem I de Prússia va ser el primer kaiser de l’Alemanya unida, cal precisar
que qui el va proposar va ser Lluis II de Baviera. Sense oblidar que com diu
Rosa Sala Rose la unificació nacional es va produir sacrificant la llibertat i
no gràcies a la llibertat[1].
Per una banda tenim doncs l’autoritarisme com a model per a la construcció
d’una alemanya forta i calia entendre-la capaç de fer front a França perquè aleshores
Napoleó III parlava d’apoderar-se de Baviera.
Cal recordar les paraules de Robert
Schuman de què “l’oposició secular entre França i Alemanya”[2],
que va generar l’odi a França[3]
era un fet secular perquè no solament era el país veí, sinó que des d’un punt
de vista alemany, des de la germanitat, França s’havia apoderat d’Alsàcia i
Lorena, com a resultat del tractat de Versalles del 28 de juny de 1919, que
Alemanya havia signat junt amb les potències guanyadores de la Primera Guerra
Mundial. Una guerra en la que els alemanys no s’havien sentit derrotats perquè
el seu territori no havia estat conquerit. L’esmentat tractat pels alemanys
havia estat un diktat perquè a més dels territoris esmentats, Alemanya
va haver de cedir altres com les regions de Pomerània, Silèsia i Prússia
Oriental i un corredor al mar a Polònia, un altre ancestral enemic pels
alemanys, així com altres importants cessions territorials i compensacions
econòmiques que van fer la vida pràcticament impossible pels alemanys, fins al
punt que el marc alemany va tenir unes depreciacions en cascada en què el segell
de quatre marcs passà a costar cinquanta mil milions de marcs. Sota aquestes
condicions objectives, un país que era dels més avançats del món en gairebé
totes les facetes, art, arqueologia, humanisme, metalúrgia, química, etc.,
generava unes condicions subjectives d’odi a l’exterior i de reforç de la germanitat i
l’amor a la llengua pròpia perquè la germanitat és la unió de tots els pobles
que parlen alemany, siguin a on siguin del planeta. Aquest estat de coses
explica el que Hitler va dir a Eugeni Xammar i Josep Pla: “Els espanyols tenen
les portes obertes a Baviera. Són els únics estrangers que ho poden dir. Pels
altres estrangers tenim poques simpaties”[4]
També cal tenir molt present la tradició
de l’humanisme alemany que va configurar la manera de pensar de les élites,
encara que més endavant farem esment del pare dels germans Himmler, pel text
veurem que l’abast que tenia ser portador de l’humanisme alemany. Basant-nos de
nou en l’obra de Rosa Sala podríem dir que la pedra fundacional la va posar
Johann Christoph Gottsched (1700-1766), que el 1737 va prohibir dels teatres
alemanys la figura de l’Arlequí per allò que tenia d’influència francesa i
d’humor perquè l’humor no casava amb el que calia entendre per “literatura
alemanya”, protestant i seriosa[5].
La segona pedra fundacional i més significativa que l’anterior la va posar
Johann Joachim Winckelmann (1717-1768) amb el seu llibre Reflexions sobre la
imitació de les obres gregues en la pintura i l’escultura (1755), que va
ser un gran èxit editorial i que d’acord amb Rosa Sala aquest exacerbat
entusiasme per l’antiga Grècia i els ideals que suposadament representa varen
ser el gèrmen del neohumanisme alemany amb el binomi de conceptes com Bildung
i Kultur[6],
que en segurs eren qüestions que tenia ben interioritzades el pare dels germans
Himmler. També les tenia ben interioritzades Adolf Hitler amb la manera que es
van plantejar els Jocs Olímpics de Berlín i la pel.lícula que se’n va fer.
Anàlisi crític del contingut
A
la vista del que hem apuntat resulta coherent començar per Joseph Gebhard
Himmler (1865-19), pare dels tres germans d’aquest història. Era fill d’un
funcionari de duanes, però que gràcies a ser un bon alumne va aconseguir ajut i
va ser un expert en Filologia Clàssica (grec i llatí), va ingressar a
l’associació d’estudiants Apollo. On més endavant ingressaria el seu fill
Heinrich, es tractava d’una associació marcadament conservadora i patriòtica,
fet que explica que el 1980 es publiqués el llibre El pare d’un assassí,
d’Alfred Andersch, la lectura d’aquest llibre va ser un recomenació que Katrin
Himmler va rebre del seu pare. Andersch era professor a Munic del mateix centre
que era Gebhard i explica que un dia el director Gebhard es va presentar a la
seva classe a imposar disciplina, va dir
que tant de bo un dia sigui obligatori el servei militar i el va ridiculitzar
per no tenir prous coneixements de gramàtica grega i al final de la classe va
ser expulsat del centre. Arran d’un viatge que va fer a Grècia, per si tenia un
accident fatal va deixar sengles cartes a a seva esposa i als seus fills. A
Gebhard l’hi deia que fos un home capaç, religiós i de conviccions alemanyes, a
Ernst que no tenia cinc anys l’hi deia que tregués bones notes. La carta a
Heinrich s’ha perdut. A la seva esposa, que era una devota catòlica, el marit
li demanava que no s’excedís en la influència cristiana. Aquestes dades
il.lustren a bastament l’humanisme del pare dels germans Himmler.
La Primera Guerra Mundial va ser al
principi vista com una oportunitat per anar a l’aventura i se’n deia “Excursió
gratuita a París” i amb gran satisfacció Gebhard va anar a la guerra, mentre que el seu germà
Heinrich se sentia impacient per fer el mateix, però de salut més feble no
aguantava bé els exercicis militars. Gebhard ja manava i va detenir uns
artillers britànics, per la qual cosa meresqué la Creu de Ferro de primera
classe. El paper de Heinrich en aquesta guerra va ser deslluït i el d’Ernst
inexistent perquè era massa jove. En qualsevol cas la família Himmler ja tenia
el seu heroi i, per altra banda, les esquerres van ser acusades de traïdores a
la pàtria tant pel humiliant Tractat de Versalles com per l’interès de
democràcia, que va fer possible la claudicadora República de Weimar. En aquest sentit va ser tot un símptoma
l’assassinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht a Berlín per l’extrema dreta i
és que acabada la Gran Guerra Alemanya entrà en un període de greus conflictes
socials i econòmics perque les esquerres eren molt combatives, però també les
dretes de manera que Heinrich Himmler ja s’estrenava lluitant amb durs combats
contra obrers revolucionaris mal armats. Els anys vint la dreta política
organitzava sovint actes de masses, Heinrich i el seu pare van anar en un acte
contra la “ignomia negra”: la presència de soldats negres de l’exercit colonial
francès a Renània, si l’ocupació ja era una vergonya, aquest detall
l’augmentava doncs els alemanys havien perdut totes les colònies. Mentre el
marc s’estava devaluant pujava el valor i la força del discurs de Hitler. Mentre
Gebhard acabava la carrera d’enginyer, Heinrich ingressava com a voluntari al
Reischswehr i Ernst treia excel.lents en els estudis.
No hi ha constància que els germans
Gebhard i Heinrich estiguessin directament implicats en l’intent de cop d’Estat
de Hitler a Munich el novembre de 1923, però sí que esperaven junts amb Röhm instruccions
de Hitler. Heinrich es va afiliar al Moviment Nacionalsocialista de Llibertat
de Strasser, va ser orador a diferents llocs de Baviera, visitava sovint a Röhm
a la presó i tenia “converses calentes” de política amb el seu pare i germans
pel desig d’un renaixement de la grandesa d’Alemanya; malgrat que havia tingut el somni d’emigrar va concloure
que s’havia de quedar, havia de llegir La meva lluita i va prendre
consicència de la ideologia nacional-ètnica. Tot indica la sintonia entre fill
i pare, però aquest estava alhora preocupat pel pervindre professional
Heinrich, que entrava a la SS. Com per altra banda l’economia domèstica
enpitjorava, el seu fill pujava, ingressava a la SS, més elitista que la SA, va
fer que la SS es feis càrrec de la seguretat
de Hitler, l’ascens de Heinrich era imparable, aleshores el seu pare que sempre
havia valorat molt l’ascens social, començava a sentir-se complagut de Heinri
perquè s’adonava que la veritable professió del seu fill era la política. Gebhard
es va fer membre de l’associació professional de mestres i a més a l’Associació
per la Germanitat a l’Exterior (VIDA) amb la finalitat d’atendre les demandes
de les minories alemanyes d’arreu. Per altra banda Ernst ja havia acabat la
carrera, i el 1931 ingressava al partit guanyador, el nazi; així va fer que
l’influent Heinrich l’ajudés a entrar a la Ràdio el 1933. Ernst va aprendre
ràpid i es va fer també de la SS, junt amb el seu cap Hubmann, al mateix dia
que entrava a la Ràdio el 1933. Mentre Heinrich mostrava el seu arribisme quan
es va apartar de Röhm i Strasser que van ser eliminats com tots els dirigents
de la SA, així que el 1934 Göring li lliurava el comandament de la Gestapo.
Malgrat la cortina de fum que la família
va fer de què l’únic criminal era Heinrich, mentre que Gebhard i Ernst només
rebien certes influències, però que no eren responsables d’actes de violència
el cas és que Ernst va trobar per a ell i Paula una caseta amb jardí en un
suburbi tranquil prop de Berlín. Aquesta caseta i altres havien estat propietat
del sindicat socialista, però després de les festes del 2 de maig de 1933
esquadrons de les SA i de la NSBO les varen assaltar i Ernst com a membre del
NSBO li va tocar una caseta. A més a més pel rang que tenia estava obligat a
disposar de minyona si es volia estar amb la norma burgesa, aquesta minyona no
sempre era voluntària i durant una temporada van tenir una noia ucraïnesa, era
una treballadora forçada. Per altra banda el seu germà Gebhard va ser el rector
del gremi de professors nacionalsocialistes. No cal dir que s’aprofitava del
pes polític de Heinrich i va ser catedràtic superior amb un bon sou. No ha de
sorprendre doncs que tota la família participés al congrés del partit a
Nuremberg, els tres germans i el pare, que gràcies a Heinrich va disposar de
cotxe amb xofer. Aquest congrés va ser anomenat el de la Llibertat, va ser de
fet el de la llibertat per a excloure de la societat legalment els jueus
alemanys. Recalquem: els quatre Himmlers hi eren. El juny de 1936 Heinrich
assolia més poder, cap de policia d’Alemanya. Arran de l’incendi del Reichstag
va ordenar l’estat d’excepció, mentre el seu pare cada vegada més orgullós del
fill, que com Gebhard i Ernst també en treia partit.
Si al principi d’aquest text ens hem
referit a la caiguda dels germans Himmler no es pot dir el mateix del pare, que
va tocar la glòria i que va morir a l’octubre de 1936 en plena glòria, tot
gràcies a Heinrich, el seu enterrament no podia ser més gloriós, una gran
cerimònia amb una corona enviada pel mateix Führer amb presència de Göring i
Rudolf Hess; hi estaven representats el Partit, l’Estat, l’exercit, caps de la
SS, totes les autoritats locals i moltes corones.
Com Ernst estava a la ràdio va tenir un
paper important en l’aspecte tècnic del Jocs Olímpics, com també arran de
l’ocupació d’Austria hi va ser destacat per raons tècniques i després als
Sudetes pel mateix motiu, va obtenir la distinció per “mèrits especials” i el
1942 la Creu del Mèrit de Guerra, sense combatre. Ernst havia ser prou fort en
l’oligarquia nazi perquè més d’un cop havia rebatut propostes de Goebbels. Va
evidenciar la seva aquiescència amb el nazisme quan va escriure al seu germà
per a sacrificar un bon professional, però que presentava un greu problema,
Schmidt era jueu. Heinrich va ser nomenat comissari del Reich per a enfortir
l’ètnia alemanya a Polònia, que es tradueix amb la neteja ètnica de jueus,
polonesos i gentussa, l’anomenada “Acció Reinhardt”, era la solució final. El
1943 Heinrich deia davant de caps de la SS referint-se a la matança de jueus
que eliminar polls no és una qüestió cosmovisional i que falta poc per tenir
Alemanya neta, només queden 20.000 polls. A Polònia en va fer matar 300.000
jueus.
Moltes pàgines tindria aquest treball si
s’emprés una òptica feminista començant per l’autoritarisme del pare, que fou
heretat pel fill gran, passant per la condescendència d’Ernst i la bigàmia
declarada de Heinrich; una bigàmia que va ser tan ben entensa pel nazisme que
va esdevenir més una virtut que no pas quelcom que s’havia de dissimular.
Quan va començar la caiguda dels Himmler o
l’enfonsament d’Alemanya, va ser novament Heinrich qui va ajudar a la seva
família facilitant un cotxe a la dona d’Ernst per a què fugís amb els seus
fills d’on eren perquè els soviètics hi estaven arribant. Ernst va fer possible
la transmissió de la darrera mentida de Hitler en la que es deia que havia mort
lluitant contra els bolxevics quan s’havia suïcidat junt amb Eva Braun per
l’abril del 1945. Amb un Berlín en flames no és arriscat suposar que pocs dies
després Ernst es va empassar la píndola enmetzinada que duia a la boca com
molts caps nazis. Pel maig Heinrich, en un barri de Berlín, moria de la mateixa
manera i s’estalviava ser condemnat a la cort de Nuremberg. Gebhard doncs va
ser l’únic germà que va sobreviure la guerra. Va ser detingut, alliberat, una
altra vegada detingut, però es notava massa l’absència del gran Heinrich, ja
ningú li treia les castanyes del foc. En els seus darrers anys només va poder
fer feines poc qualificades i a un periodista li va dir que Heinrich va ser un
“incansable buscador de la veritat en el terreny polític”.
Conclusions
La família Himmler va ser un reflex d’una
part de la societat alemanya, el que més sorprèn és que ni amb el que va patir
Alemanya, ni amb el mal que els nazis van fer a Europa i a la humanitat fa
l’efecte que aquesta part de la societat alemanya no va aprendre res i va
seguir amb les mateixes íntimes conviccions. Gebhard, el que va sobreviure,
idealitzava el seu germà Heinrich i es va fer un àlbum amb les seves gales
militars i per altra banda va deixar escrit pels seus fills que ell no havia
tingut res a veure amb el sistema. Una mena de contradicció que explica només
l’embull mental per l’herència que es deixava. La millor mostra de l’esperit
germànic, després de la guerra, la tenim amb Paula, la vídua d’Ernst, que com a
publicitat de la seva botiga de capells de senyora hi va posar el següent: “Les
persones de baix nivell intel.lectual, com els negres de la selva no necessiten
cubrir-se el cap; però, fins itit entre aquella gent primitiva, els cacics i
remeiers acostumaven a portar barrets per a fer palesa la seva superioritat
espiritual”. Aquests mots mostren la força de la Bildung per a
sobreviure.
[3] Aquest odi era correspost pels francesos envers els
alemanys com quan llegim “Pasteur had voices his oppsition to Germany many
times in speech and writing; furthermore, he had returned a diploma that he had
received from the University of Bonn” Christiane Sinding
Claude Bernard and Louis Pasteur: Contrasting
Images through Public Commemorations. Chicago.
The University of
Chicago. 1999, p. 75
Etiquetes de comentaris:
alemany,
cultura,
Himmler,
història,
Hitler,
nacionalisme,
nazisme
|
0
comentaris
dilluns, 28 de novembre del 2011
L'Església Catòlica va anar contra la família a Guinea Equatorial?
Aquest treball pretén donar una resposta
afirmativa a la pregunta del títol, d’entrada cal precisar que la família no és
únicament allò que els sociòlegs anomenen la “família nuclear”. Encara que la
família nuclear és universal, té el seu origen en la família extensa, que en
algunes cultures és ben viva i està vinculada amb el llinatge o el clan o la
societat segons la cultura[1].
A Guinea Equatorial el concepte de filiació és independent de la paternitat
biològica[2]
Això vol dir que hi preval el concepte
de família extensa i no el família nuclear que en el món cristià ha estat
emmirallat conceptualment en la Sagrada Família.
L’actual República
de Guinea Equatorial ocupa un petit territori del Golf de Guinea, entre el
Gabon i el Camerun, anomenat Mbini o Rio Muni i unes poques illes de les que
destaca Bioko (abans Fernando Poo), capital Malabo (antiga Santa Isabel, que ja
era la capital de l’estat). Aquests territoris foren descoberts i ocupats pels portuguesos que a les darreries del segle
XVIII els traspassaren a Espanya amb un troc per altres territoris; tot i això
els espanyols no mostraren gaire interès per a aquesta colònia fins poc després
de la pèrdua de Cuba. Hi hagueren però intents de blanquejar la població,
cristianitzar-la i espanyolitzar-la el 1858 i es va tornar a intentar el 1860
amb deportats cubans. Significativament
l’il.lustrat Joaquín Costa el 1884 opinava que “es preciso llevar a
tantas mujeres deportadas como hombres a fin de que puedan unirse en
matrimonio...”[3]. Aquest poc interès no
treu que aquelles actuacions, legislacions, etc. que s’hi duien a terme, tenien
el segell característic de qualsevol colonialisme racista ja fos portuguès,
francès, anglès o altre. 
Un dels aspectes més
sorprenents del colonitzador és que abans d’arribar a Àfrica té ja el
convenciment que la població local no hi toca i els crida l’atenció “les
importa saber, y lo saben, si nuestros cargadores y criados respetan sus fincas
y sus escasos ganados, o hay entre ellos alguno aficionado a los pequeños
hurtos de frutos y de gallinas”[4].
La sorpresa del colonitzador reflecteix qui és el veritable ignorant. No
obstant la marca espanyola sol viatjar amb més voluntat que eficàcia, així
doncs “El colonialismo era en España una reducidísima minoría selecta sin
apenas influencia, con poca voz y mucho menos voto en la desorientada política
post-guerra de Cuba”[5].
Aquest sentiment pot explicar, que no justificar, actuacions desafortunades com
les del tinent Ayala; quan la gestió no és l’escaient genera un voluntarisme
que junt amb una mal entesa professionalitat duu a una total manca d’escrúpols
i de sensibilitat humana, com s’exposa més endavant. 
Atenent a què el tema és la
guerra, és pertinent posar en aquest treball una mostra militar. És admès que
l’espanyol més odiat de la història de Guinea és el tinent Julián Ayala
Larrazábal, sortit de l’Academia de Infantería de Toledo, d’on dos anys abans
havia fet Franco[8]. El clan osumu de l’ètnia
fang era el més resistent en front de l’intent de domini d’uns invasors,
lladres i explotadors. Des de la perspectiva colonialista aquesta resistència
no es podia tolerar, entre altres raons, perquè els colonialistes veïns
(francesos i alemanys) traspassaven les fronteres sovint amb l’intent
d’apropiar-se d’enclaus d’Espanya. El setembre de 1921 el tinent Ayala va fer
una expedició a Mikomeseng –prop de la colònia alemanya Camerún– amb l’ordre
d’acabar amb tot el clan osumu[9].
Acabada l’operació, “per estalviar munició l’oficial
va ordenar als seus homes que executessin els presos a pals ... i els fang de
la zona van ser obligats a contemplar-les”[10].
Una neteja ètnica feta amb acarnissament.
Quan els indígenes pregunten
al missioner què els hi porta, el missioner contesta: “No os traigo nada de lo
que hay en este mundo; pero os traigo una cosa mejor, que es la salvación de
vuestras almas para la vida eterna, allá en el cielo”[11].
Així comença una altra classe de guerra, que no es fa amb armes, sinó amb la
cultura. La funció colonial i, per tant, social d’aquesta guerra és fer una
societat més semblant a la del país invasor, que en podem dir el model llatí o
d’assimilació en contraposició al model anglès que és “raza exterminadora”[12].
L’esmentada assimilació persegueix que els guineà assimili els valors
cristians, especialment pel que fa a la família. La qüestió està en què el
concepte africà de família és diferent
de l’europeu, el que no vol dir en absolut que un sigui millor que l’altre
perquè el llinatge o el clan tenen una funció política essent com és la
principal eina de cohesió social en el grup, l’ètnia[13].
Com que a l’Àfrica el llinatge
i el parentiu són els que han fet el clan[14], element que dóna cohesió a la societat o a
l’ètnia; malgrat que el clan ha estat un valor variable no solament des de la
perspectiva cristiana. Així llegim: “El islam aceleraba los aspectos
desclanificadores que ciudad y monarquía ya poseían”[15].
Aquests mots es refereixen ja a principis del primer mil.leni a l’Àfrica
occidental, i ens diuen que la ciutat es considerava ja aleshores un factor negatiu per a la solidesa del
clan..
Com s’ha esmentat al principi a Europa hi ha la
família nuclear, resultat de la fragmentació de la família extensa existent
abans de
El colonialisme a l’Àfrica va
afectar la societat de forma general i de la mateixa manera que el que va
significar la
Revolució Industrial a Europa, així va ser a Costa d’Ivori,
per a referir-nos a un país del golf de Guinea constatem que: “Mientras se
formaban familias reducidas, la relación entre mayores y menores se disolvió en
la historia particular de los itinerarios individuales”[16].
No hi ha dubte que des d’una perspectiva europea o cristiana un dels aspectes
més criticats va ser el fet de la poligàmia, com si fos la forma familiar més
generalitzada quan de fet la taxa era inferior al 30% de la població masculina
adulta i quan ser polígam volia dir ser poderós, per aquesta raó “La poligamia
del cap podia utilitzar-se per establir aliances polítiques, i per tant, per
assegurar la supervivència del grup”[17].
No cal dir que l’exageració
pel que fa a la poligàmia va ser el camp de batalla més important que van tenir
els missioners. El problema essencial és que els missioners anaven amb la
mentalitat capitalista, és a dir, que les persones i la fe tenen un preu, per
tant, “Els claretians arribaren a regalar un trajo als que es batejaven, i
vestits i regals de noces als que es casaven”[18]
perquè tenien la pretensió que d’aquesta manera les ànimes dels negres es
guanyarien el cel, però el fet és que els matrimonis catòlics arranjats pels
claretians “no van consolidar-se, sinó que molts van desembocar, a la llarga,
en la formació de famílies poligàmiques”[19].
Lògicament els claretians es van sentir traïts, havien perdut una batalla, però
no podien donar la guerra per perduda, així que van fer ús del poder militar
que per això eren compatriotes de l’exèrcit invasor. Amb aquesta línia de
pensament no podem dubtar de les paraules d’un dels espanyols més significats a
Guinea Equatorial: “Sólo la fe religiosa obra el milagro. También la fe patriótica,
que es otra religión”[20]
i d’aquesta manera es varen posar en moviment les dues fes.
En una ocasió en
què uns joves negres despullats (normal aleshores) passaven davant de la
missió, un claretià sortí a fuetejar-los i a apedregar-los, de manera que un
noi que feia de criat va morir. Això només va ser el començament perquè després
amb una destral va destrossar les cabanes dels polígams; quan ja n’havia
destrossat unes quantes se li va presentar una comissió per comunicar-li que
els polígams deixarien les dones i que només se’n quedarien una, evitant així
que continués la destrossa. Un cop tots a casa, les dones van tornar altre cop
al seus llocs. Aquests fets són de finals del segle XIX i va ser tant el zel
que els missioners van desplegar que finalment el governador es va veure
obligat a fer fora de Guinea Equatorial els claretians més significats. Queda
clar que l’Església Catòlica va voler situar-se per damunt del poder civil i,
per tant, va ser més colonialista que l’estat, que se suposa que és l’ens que
gestiona la colònia. En termes generals l’objectiu era imposar la moral
cristiana, com és la d’un vestit addient, el bateig i la fundació d’una família
amb una sola esposa perquè el que es pretenia
bàsicament era la imposició del model de família nuclear occidental
moderna. Fets com aquests s’han
d’interpretar doncs com un atac de l’Església Catòlica a la família
guineana. Com que del que es tractava era de fer-los treballar a les
plantacions de cafè i de cacau o en la tala d’arbres per a la fusta[21]
i donar guanys com a colònia, des de l’òptica de la metròpoli la solidaritat de
clan no interessava i calia desvetllar en el negre l’individualisme que
comporta el treball assalariat, que és com s’ha fet gran Europa, a costa d’una
deshumanització no resolta.
Recordem que a la metròpoli, a
tots els nivells socials, es feien col.lectes pel Domund encaminades a
cristianitzar els negrets i els xinesos (aquest era el llenguatge). Part
d’aquests diners anaven als missioners de Guinea Equatorial i eren un estímul
pels claretians perquè els feien sentir totpoderosos. Si abans hem esmentat el
tinent Ayala per a fer visible la manca d’humanitat que acompanya l’acció
militar, no podem obviar mencionar la manera d’actuar dels claretians per
visualitzar també la manca d’humanitat que ben sovint acompanya una acció
suposadament evangelitzadora.
Cal tenir en compte que les
cultures que reten culte als ancestres solen (o solien) enterrar els seus morts
a sota mateix de la casa on viuen o en algun lloc proper amb la intenció de
mantenir-se en contacte amb els difunts estimats. És com si els seus difunts no
haguessin desaparegut del tot (invisible no vol dir inexistent) i per tant, la
destrucció o profanació de tota cosa relacionada amb els ancestres ha de ser
considerada un atac a la família. Els anys cinquanta del segle passat els
claretians tenien la religió com una de les senyes d’identitat de la funció
colonitzadora a Guinea Equatorial. En molts casos els
claretians aplicaven sovint un rigorisme que superava al del propi governador
com a representant de l’Estat espanyol i també el dels missioners protestants a
l’Àfrica. El cas és que els claretians “van cremar totes les caixes de malan
que van trobar (en les caixes, els fang hi guardaven els cranis del
avantpassats per retre’ls culte)”[22].
Es tracta no solament d’un atac als familiars descendents sinó també d’un atac
a un patrimoni simbòlic de la humanitat.
Queda evidenciat que a Guinea Equatorial l’Església Catòlica va atacar
la família amb total menyspreu dels seus costums i de les seves creences, tot
fent ús, en algunes ocasions, de la força de les armes, situant-se sempre per
sobre dels indígenes i donant lloc al que els antropòlegs anomenen “homo
infantilis” que simplificant és el racisme que hi ha en el colonialisme assimilador
(llatí) versus el colonialisme segregador (britànic). És evident alhora que els
espanyols han gastat molta tinta per a fer creure que els veritables dolents en
la història del colonialisme han estat els anglesos, però els fets contradiuen el missatge del nacioinalisme expansionista espanyol.
[1] GINER, Salvador: Sociologia, Barcelona, Edicions 62, 1968, pp. 60-61
[2] La verdadera familia rijoe, unía a todos aquellos por los cuales corría la
misma sangre, formando un grandioso árbol cuyo tronco y principales ramas
partían de otro mundo del cual cada uno nacía aquí como una hoja o un fruto. La
sangre se distribuía sólo por línea materna; se pertenecía directamente a la
familia de la madre, pero se admitía también la “filiación” con el padre y con
la familia de éste. Cada uno sabía el seno donde había nacido”, P. Tomás
Martínez García, C.M.F., Fernando Poo, Geografía, Historia, Santa
Isabel, Instituto “Claret” de Africanistas, 1968, p. 37
[3] NERÍN, Gustau: Guinea Equatorial – Història en blanc i negre. Barcelona,
Empúries, 1998. pp.109,110
[4] BRAVO CARBONELL, J.: Anecdotario Pamue, Madrid, Editora Nacional,
1942, p. 31
[5] ESTEBAN VILARÓ, José: Guinea. Barcelona, Argos, 1950, p. 38
[6] Ibid. p. 45. Es tracta d’una citació d’un membre del Centre Excursioinista
de Catalunya.
[7] CABANA, Francesc: Croniques de Guinea Equatorial, Barcelona. Proa, 1995, p. 79
[8] NERÍN, Gustau: Una guàrdia civil a la selva, Barcelona, La Campana , 2006, p. 40,41
[9] Ibid. p. 151
[10] Ibid. p. 153
[11] BRAVO CARBONELL, J.: Anecdotario Pamue, Madrid, Editora Nacional,
1942, p. 108
[12] Ibid. p. 93
[13] Aquí s’empra s’empra el mot “ètnia” i no “tribu” perquè sobre les societats
polítiques africanes llegim: “la primera perspectiva que viene a la mente saca
a relucir la noción de “etnicidad” o su sucedáneo periodístico, el
“tribalismo””. Jean François Bayart, El estado en África. Barcelona,
Bellaterra, 1999. p.81
[14] És prou conegut que Muammar Gaddafi troba la seva força a no deixar el
poder en els clans.
[15] INIESTA, Ferran: Kuma. Historia del África negra, Barcelona,
Bellaterra, 1998. p.121
[16] BAYART, Jean François: El estado en África, Barcelona, Bellaterra, 1999. p. 219
[17] NERÍN, Gustau: Guinea Equatorial – Història en blanc i negre, Barcelona,
Empúries, 1998. p. 72
[18] Ibid. p. 196
[19] Ibid. p. 197
[20] BRAVO CARBONELL, J.: Anecdotario Pamue, Madrid, Editora Nacional,
1942. p. 107
[21] La família de Gustau Nerín era exportadora de fusta.
[22] NERÍN, Gustau: Guinea Equatorial – Història en blanc i negre, Barcelona,
Empúries, 1998, p. 41
Etiquetes de comentaris:
àfrica,
colonialisme,
espanya,
guinea,
nacionalisme,
racisme
|
0
comentaris
Subscriure's a:
Missatges (Atom)