A la Universitat

Fa uns dies vam sentir que Karl Marx va escriure que la qüestió jueva no tindria solució, mentre hi hagués qüestió cristiana. L’encert marxià va més enllà del que podria ser el natural enfrontament de perseguidor-perseguit, sinó de la percepció que tenen el jueu i el cristià de la pròpia religió i de la de l’altre.

En el passatge proposat de lectura, “Niños”, els nens tenen com una cosa natural la d’anar a fer mal els nens jueus del mateix poble o barri en determinades dates de l’any. Per fer-ho intervenen diversos factors. El primer de tots és la influència de les seves famílies i entorn social que poden fer-ho sense cap risc davant de les autoritats. El segon és que durant l’any hi ha unes festes que són coincidents entre les dues religions encara que amb significat diferent, per tant, hi ha una maligne coincidència en el calendari religiós. La tercera raó és més complexe.

A l’anterior seminari, en el debat, arran del fals messies Sabbatei Zevi vaig dir que el cristianisme tenia un complex davant del judaïsme. Si aleshores era una impressió meva agosarada, crec que es confirma quan Élisabeth Roudinesco escriu que el jueu “es el enemigo interior, inscrito en el núcleo de una genealogía –el primer padre, según la tradición cristiana-, dado que ha generado el cristianismo y que el fundador de la nueva religión era judío”. A la vista d’aquests mots quasi es podria dir que és una mena de complex d’Èdip en el sentit que per a afirmar-se cal matar el jueu. El judaïsme és una peça incòmode pel cristianisme perquè la mirada del cristià envers el jueu no pot ser mai la mateixa que a un hindú o un budista.

En aquest mateix sentit és també significatiu el que l’esmentada autora escriu referint-se a Sant Lluís IX: “la religión judía no se consideraba una herejía… ni una religión propia del enemigo reconocida, puesto que había generado la religión cristiana. En consecuencia, los judíos debían ser protegidos y reprimidos al mismo tiempo” (el subratllat és meu). Aquest text fa més evident el conflicte cristià davant el judaisme.
L’altra cara de la moneda rau en que són els jueus pels jueus. En aquest segon sentit el jueu no posa les coses fàcils pels cristians observadors perquè els jueus no solament se senten creients d’una religió, sino que són un poble mític, procedents del regne d’Israel, amb Jerusalem com a ciutat santa, el poble elegit per un déu que és també dels cristians perquè és el del Pentateuc o de la Torà, d’Abraham i David. No és casual que el cristianisme reclama per a Jesuscrist ser de la Casa de David, vol i dol.

Per altra banda, en el judaisme el messies pot arribar en qualsevol moment, per tant, genera o pot generar una impaciència, especialment quan la vida és especialment dura, que fa el jueus vulnerables a ser enganyats per un que s’atribueix ser el messies, com va passar amb  Shabbetai Zevi.

Es pot dir opi (Marx) o alienació (Fromm) o castrant (Spinoza), però el fet irrefutable és que la fe en el messies significava posar la solució del mal en una concepció del món fora de l’abast.

Possiblement l’hem de qualificar com a adaptació malgrat que l’actitud plenament humana ens diria resistència, però admetent que la comunitat jueva era una minoria i, per tant, tenia sempre les de perdre, l’adaptació seria una via vàlida. Sense dubte la forma més interessant d’adaptació va ser la que va promoure l’obra de Moses Mendelssohn, però si hem de jutjar pels fets la seva obra no va tenir resultats concrets ni a curt, ni a llarg termini. Cal precisar, per altra banda, que si els jueus vivien separats de la majoria i per a guanyar-se la vida feien activitats diferents dels cristians no ho podem considerar una resistència, sinó una adaptació perquè eren empenyuts o induïts a dur aquest tipus de vida. Quan els seus habitatges estaven integrats amb els dels cristians hi havia menys conflictes, només en aquests casos hom podria parlar d’adaptació; tanmateix, eren mínims,

Pel que fa els moriscos cal dir que en certa mesura tenien també l’esperança posada en un messies, però no era d’una manera directa, així per exemple, es delien per l’arribada a la Península Ibèrica de la marina otomana per a alliberar-los o que les lluites entre regnes cristians posés les coses fàcils. No sabem si hem de dir messies o màgia de la profecia que hi haurà un home en el que “la desproporción consistía en que tenía cada brazo como dos”. També hi havia un literatura de “alguacías” i “jofores”, però no sembla un fenòmen pròpiament musulmà, sinó que només seria aplicable a la Península Ibèrica.

Pel que fa als jueus la conclusió és que no es pot parlar de resistència o adaptació, sinó que pel fet de ser minoria era submissió, que els va portar a progroms, holocaust i expulsions. El famós parlament de Shylock a El mercader de Venècia és una clara mostra de la submissió del jueu malgrat que es tracta d’un personatge que econòmicament i social està per sobre de la majoria, però precisament per aquesta raó resulta més vil pels cristians.

Com els moricos només eren a la Península Ibèrica la seva expulsió no va ser un afer europeu, sinó exclusiu de la Monarquia Hispànica. Tot i que no forma part de la pregunta, no està de més assenyalar que malgrat que la condició dels no musulmans en territori musulmà era millor estaven subjectes al contracte de la dhimma.

Els dos casos confirmen la regla de la submissió de la minoria.