Blogaire:
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris història. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris història. Mostrar tots els missatges
dimarts, 16 d’abril del 2013
Sobre ARQUEOLOGÍA Y LENGUAJE
22:45 | 
Publicat per
Albert
Introducció o prefaci
L’autor del llibre, Colin Renfrew, ens presenta en
el prefaci el propòsit de descobrir quin és l’origen de cada un dels diferents
idiomes que es parlen a Europa tota vegada que és un origen compartit, és a
dir, si els europeus venim de l’est, de la mateixa manera que l’agricultura, la
ceràmica i la cultura en general, també venen de l’est les diferents llengües.
Tanmateix com a bon anglès no
pot evitar provocar al lector amb una citació de Hamlet: “What’s Hecuba
to him, or he to Hecuba, That he should weep for her?”, com preguntant-se si té
cap importància saber què parlaven uns pobles desapareguts, però tot seguit ens
aclareix que “la lengua y la identidad están estrechamente vinculadas y pocas
cosas hay tan personales como la lengua que uno habla”[1].
Un factor prou interessant per a seguir la lectura i com els aspectes esbossats
en el prefaci aniran apareixent en els capítols que segueixen ja veurem
l’aportació de l’autor en un tema que pot interressar a qualsevol persona que
parli una llengua europa i més si ha esdevingut intercontinental com l’anglès o
l’espanyol.
1.- Una visió general del
problema indoeuropeu
És sorprenent que el fundador de la disciplina que
ens ocupa fos un jutge anglès a Calcuta, William Jones, que en una conferència
d’aniversari d’una institució colonial, el 1786, exposava la insospitada
semblança que tenen el sànscrit, el grec, i el llatí; que el gòtic i el celta
tenien el mateix origen que el sànscrit i que l’antic persa era part de la
mateixa família. Arran d’aquesta conferència una munió d’investigadors s’ha
dedicat al tema i és que “Algunos estudiosos, muy pocos, ya habían detectado
semejanzas entre el latín y el sánscrito, pero vincular todas estas lenguas tan
diversas entre sí fue realmente un golpe audaz”.[2]
El 1813 l’estudiós anglès
Thomas Young va encunyar el terme “indoeuropeu” per a referir-se en aquest
conjunt de llengües, que a vegades se li diu també “indogermànic”. El problema què
hi ha al darrera, és a dir, aquestes llengües venien d’un únic grup que després
va migrar? O tal vegada hi ha una explicació radicalment diferent? Aquesta és
la qüestió central del llibre i, com també ens diu l’autor, “una cuestión
crucial para la prehistoria europea y asiática. Si existieron realmente
movimientos importantes de poblaciones primitivas, responsables quizá de esta
distribución de lenguas, tendrían que verse reflejados en el registro
arqueológico y formar parte de la historia que cuentan los arqueólogos”[3].
Malgrat la manca d’informació disponible
l’autor ens assenyala una font significativa i que, tot un simptóma, és de
l’Índia, es tracta dels Himnes de Rigveda, uns textos religiosos que es
van fixar de forma escrita per primera vegada el segle XVI a.C., que estan
escrits en sànscrit vèdic, una forma més primitiva que la literatura coneguda
com sànscrit clàssic del segle VI d.C., possiblement aquesta fixació escrita es
va fer abans del 1000 a .C., és a dir, quan el
sànscrit vèdic començava a no ser conegut i el clàssic ja havia deixat de
parlar-se. Els comentaristes d’aquests textos assenyalen que hi ha passatges
que fan referència a les heroiques conquestes de tribus nòmades: els aris.
Per altra banda en temps de
William Jones no es podia avançar gaire amb el tema perquè la Bíblia s’havia de
prendre al peu de la lletra, que volia dir que el món havia estat creat el 4.004 a .C. El 1859 va ser clau
en la recerca històrica amb el naixement del darwinisme. Aquesta nova visió va
servir, de moment, per a descartar termes que ja no interessen com “llengües
semítiques”, les llengües del Llevant, etc.
A mitjans del segle XIX eren
del tot clares les semblances de les llengües indoeuropees, per tant, es va fer
un interessant experiment lingüístic que consistia a fer una reconstrucció del
que podria haver estat un idioma que se’l podria anomenar protoindoeuropeu a
base de prendre paraules concretes existents amb certa afinitat entre elles,
com podria ser el cas de “bedoll”, “abedul” (castellà), “birch” (anglès),
“birke” (anglès), “bouleau” (francès), “breza” (antic eslau), “berzas” (lituà)
i el sànscrit “bhurja”. Coneguent les regles de la transmutació dels sons la
paraula mare seria “bhergh”. D’aquí es podria construir una mena de protolèxic,
que donaria el perfil del món i dels pobles abans de la dispersió. El 1859 es
va fer un estudi anomenat “paleolingüística” que consistia també a crear el
protoindoeuropeu a partir del noms dels animals més comuns (be, cabra, bou,
vaca, etc.) i a relacionar-los amb l’economia i l’agricultura de diversos
pobles. Es va arribar a establir com a punt originari el nord d’Europa, Alemanya,
Escandinàvia o Lituània (ari), però amb l’inconvenient que es va associar amb
el mite de la superioritat racial. Aquest fet va perjudicar políticament a Gordon
Childe que a la seva obra The Aryans (1916) escriu just al final: “la
superioridad física de los nórdicos les permitió convertirse en vehículos de
una lengua superior”. Anys més tard va suggerir que “las lenguas indoeuropeas
habrían llegado al norte y centro de Europa a finales de la edad del bronce”[4].
A partir del 1970 aquesta
recerca agafa força amb l’aportació de Marija Gimbutas, que disposa d’una gran
riquesa de materials i construeix el terme “cultura kurgan”, és a dir, la
cultura dels túmuls funeraris utilizats a les estepes del sud de Rússia, a on
ubica el bressol de l’indoeuropeu, i en extracte, argumenta: “La cultura kurgan
parece ser la única candidata posible a ser protoindoeuropea: no hubo ninguna
otra cultura ni en el neolítico ni en el calcolítico capaz de corresponder a la
hipotética cultura madre de los indoeuropeos tal como se ha reconstruido en
base a palabras comunes”[5].
Cal dir que l’obra de Gimbutas es basa en la de Childe, que a Prehistoric
Migrations va utililtzar un punt de partida semblant.
El primer capítol acaba amb
una preocupació: “Parece razonable que la lingüística histórica se fundamente
en la arqueología, pero que la interpretación arqueológica tenga que basar-se
simultáneamente en los analisis lingüísticos resulta ya preocupante”.[6]
2.- L’Arqueologia
i els indoeuropeus
Aquest capítol ens parla de com civilització,
estat i paraula escrita caminen junts; i del fet que la memòria va fer possible
que himnes vèdics o llegendes gregues, transmesos oralment durant segles,
fossin finalment escrits i avui es puguin llegir. L’escriptura és l’evidència,
però el segle XIX va haver de sortir de la distorsió del text bíblic que era
una cotilla per avançar fins que va ser evident l’antiguitat de l’home.
Crida l’atenció que el que ens diu l’autor dels
celtes i dels gals es basi amb allò que van deixar escrit els romans, és a dir,
convertir Juli César en font primària tota vegada que els va tractar. De tota
manera en aquest capítol no hi ha significatiius avenços respecte el llenguatge
i més aviat està dominat per consideracions sobre les migracions dins d’Europa
i el que podríem dir el llenguatge que hi ha darrera la decoració de la
ceràmica.
Malgrat tot al final del capítol se’ns mostra com
Gordon Childe va assumint les teories del lingüista i arqueòleg alemany Gustaf
Kossinna, malgrat que per Colin Renfrew no semblen cap dels dos els més
prometedors en la recerca; mentre que fins al final del capítol 2 la teoria més
interessant és la de Marija Gimbutas per la que “es posible asociar la cultura
protoindoeuropea vaticinada por la paleontología lingüística y por otros argumentos
a la cultura de los kurganes, bastante homogénea, hallada en las estepas del
Ponto y del Volga...En su obra de 1970 ilustraba la expansión de los kurganes
mediante el mapa que reproducimos en la fig. 2.6. Propugnaba una sucesión de oleadas
mediante el mapa que reproducimos... Lo que habría sido significativo para la
posterior kurganización de Europa protagonizada por los pueblos del vaso
campaniforme”[7].
4.- La
qüestió del lloc d’origen
Com si l’autor fes un exàmen de consciència enceta
el capítol amb “Ha llegado el momento de preguntarnos seriamente acerca de la
solidez argumentativa de los intentos realizados hasta ahora por localizar el
país de origen de los protoindoeuropeos”[8];
malgrat aquesta introspecció queda prou clar tot seguit que tampoc hi cap
espectacular pas endavant perquè veurem com els diferents autors han anat
caient en paranys perillosos, de manera que ningú ha aclarit perquè totes
aquestes llengües o els qui les parlaven s’haurien escampat per tot Europa a
partir d’unes migracions que haurien configurat el mapa lingüístic que tenim
avui.
Un tema que preocupa l’autor[9]
és el de la raça. Heus aquí: “Lo que constituye un grave error es la asociación
entre raza y lengua. Es evidente que se ha abusado gravemente del término raza
en el pasado, y muchas veces no se sabe muy bien lo que significa”[10].
A partir d’aquesta disjuntiva intentarà de nou analitzar les diferents
aportacions que s’han fet des de la lingüística i de l’arqueologia sobre els
estudis indoeuropeus.
D’aquesta manera una de les
primeres coses que tracta és la de desmuntar el programa dels paleolingüistes
que pretenien trobar el protolèxic europeu, és a dir, el que se suposava que
era la mare de totes les llengües de forma com si hagués existit el lloc d’on
va ser parlat. L’aspecte enganyador d’aquesta anàlisi, podríem dir el parany en
que ha caigut més d’un investigador és que les llengües fan préstecs lèxics
entre les seves veïnes, però aquestes influències són gairebé sempre mútues, és
a dir, no significa que hi hagi una llengua hegemònica. A més a més en molts
casos tot i la influència d’una llengua una altra, el significat de la paraula
pot haver canviat, com és el cas de la paraula pivo parenta de la llatina
bibere (beguda) i que ara significa cervesa en les llengües eslaves.
El que potser és molt
il.lustratiu és la crítica que l’autor fa de l’obra de Winfred Lehmann, tot i
que el considera com el millor analista lingüístic. D’aquest lingüista fa una
llarga citació en la que compara paraules de les institucions familiars com “pare”,
“mare”, “fill”, etc. i seguidament compara “sobirà”, “regent” o “dirigent”
relacionada amb “regere” i que en irlandès és “ri” i en sànscrit “raj”, etc.
Amb aquestes anàlisis conclou que la comunitat indoeuropea tenia un sistema de
parentiu molt desenvolupat, però una organització social molt escassa.
L’autor Renfrew veu aquesta
conclusió molt perillosa i cita a A.B. Keith per a dir-nos “si se toma la
evidencia lingüística demasiado textualmente, se podría llegar a la conclusión
de que los pueblos de habla indoeuropea originales conocieron la mantequilla
pero no la leche, la nieve y los pies, pero no la lluvia y las manos”[11].
Un altre problema esmentat per
l’autor és el surgit a partir d’un treball de Gordon Childe en què fa una
llarga citació de mots de diferents temes entre els que hi ha un predomini de
noms de bestiar sobre els vegetals, tots en les equivalències amb sànscrit,
grec, llatí, celta, teutònic, lituà, tocari i armeni. Tot un immens treball per
a arribar a la conclusió de què “la subsistencia de los protoindoeuropeos tuvo
que basarse en una economía de pastoreo.” I Colin Renfrew ho refuta:
“Actualmente está sólidamente establecido que una economía de pastoreo, basada
fundamentalmente en las especies animales domesticadas, sólo puede surgir
después de la aparición de la agricultura”[12].
Tanca aquest plantejament de Gordon Childe amb “el mito de los indoeuropeos
pastores pierde todo sentido”[13].
La qüestió central és que
queda demostrat que la natura o el seus mots no serveixen per a reconstruir
aquest llarg objectiu d’un protollenguatge indoeuropeu. En aquest terreny és
aclaparadora la citació que fa l’autor del lingüista Ernst Pulgram, que per ser
molt llarga citarem només el final: “como todas las lenguas románicas llaman a
cierto animal cheval, caballo, cal, etc. y tienen también palabras
afines para guerra, guerre, los latinos llamaron al caballo caballum y
a la guerra guerra y tuvieron que ser sin duda gente guerrera y belicosa
con un caballería poderosa”. Renfrew: “En realidad, claro, las palabras romanas
para caballo y guerra son equus y bellum, y esta
maravillosa muestra de reconstrucción absurda ejemplifica de manera admirable
los peligros de la paleontología lingüística”[14].
Totes aquestes consideracions porten a concloure que el camí no passa per la
construcció d’un suposat protolèxic indoeuropeu. La paleolingüística no ha
reixit.
Ara cal mirar què hi ha
aportat l’arqueologia amb la cultura de la ceràmica cordada i la del vas
campaniforme. La qüestió central aquí és que el vas campaniforme està associat
als enterraments o l’aixovar funerari, tanmateix així com la presència d’or i
àmbre era una manifestació de status, no és el cas del vas campaniforme,
que a Gran Bretanya els enterraments campaniformes són posteriors al període de
les grans construccions megalítiques, com Stonehenge. Segons Shennan el
campaniforme es va estendre per tota
l’Europa central i nòrdica a mesura que els líders locals imitaven els seus
veïns.
Tenemos, pues, en la fase del
campaniforme, al principio mismo del bronce, un patrón altamente significativo
que vincula toda la Europa central y occidental en una época caracterizada
fundamentealmente por la innovación, la difusión y la adopción de distintos
ámbitos, incluyendo el ritual y la ideología, en situaciones locales muy
diferente.
Com aclareix Renfrew d’aquest
passatge s’entén que enlloc de migració o difusió cal referir-se a “interacció
política entre iguals” (peer polity interaction), en el que, com es diu
al principi d’aquest capítol, el factor dominant és la prestació entre veïns.
Aquest factor no solament hauria d’afectar al llenguatge, sinó doncs a la
cultura campaniforme, a la ceràmica cordada i, evidentment, a la nova
tecnologia del bronze. Certament hi hagueren xarxes que facilitaven
l’adquisició de nous objectes i que necessàriament anaven acompanyades de nous
mots.[15]
De tota manera és clara la
importància de la cultura campaniforme i la ceràmica cordada que van crear una
xarxa d’interaccions entre diferents cultures locals i més endavant, pel final
del bronze i el principi del ferro, hi havia un alt nivell d’intercanvis que
afectaria a les diferents llengües. Cap d’aquestes influències havia de
significar una substitució, és a dir, un canvi de llenguatge. Un canvi en la
cultura material no impllica l’adquisició d’un nou grup lingüístic.
Una altra consideració que cal
descartar és que sigui el factor migratori el que va escampar les noves parles
d’Europa, per aquesta raó llegim: “Este es el enfoque que adoptaron un tanto
instintivamente los primeros autores, que solían utilizar la metáfora de un
enjambre de abejas: los indoeuropeos salieron en masa de su colmena del
norte. Pero no está nada claro por qué la densidad de población tuvo que ser
mayor en el país de origen que en las áreas vecinas.”.
Malgrat tot Renfrew reconeix
que qui ha treballat millor aquest fenòmen és Marijia Gimbutas que va presentar
una llista de diversos assentaments a la zona del Balcans, però no resulta
suficient per a resoldre el flux Est-Oest.
El fenòmen de la transhumància
també s’ha estudiat de cara a ser una forma possible de fer extensiva una
parla, però resulta revolucinari perquè “significa que la colonización inicial
de la parte occidental de las estepas se realizó desde el oeste”[16]
De la conclusió del capítol
cal fer un parell de citacions: “La profesora Gimbutas, por ejemplo, y colegas
arqueólogos de Rumanía y de Ucranía, han afirmado con razón que después de las
antiguas culturas de Cucuteni y Tripolje en esas áreas, surgen estilos
cerámicos que tienen mucho más en común con los estilos de las estepas. Es
posible que una vez establecida una nueva economía de pastoreo en las estepas,
la frontera tierra cultivable/estepa se hubiera desplazado hacia el
oeste...Estas influencias kurganes posiblemente implicaron en algunos
casos movimientos demográficos”[17]
5.- La
llengua i el canvi de llengua
Un capítol més en el que l’autor fa un repàs del
que han dit eminents lingüistes sobre com unes llengües han anat influint a
unes altres. Com en les cultures en general es podria resumir el capítol que hi
ha dos components que d’una manera continuada sense cap regla establerta es van
repartint o alternant els papers. Les llengües s’estenen per difusió i, al
mateix temps, totes les llengües van evolucionant pel seu compte perquè com diu
T.S. Eliot a “Four Quartets”: “For last year's words belong to last year's language”.
Per altra banda, totes les llengües tenen prestades paraules dels veïns i,
certament, això no vol pas dir necessàriament que la llengua difusora sigui
hegemònica.
Com demostra l’autor
aquestes influències o difusions estan sempre subjectes a excepcions perquè tot
allò que ve de l’activitat humana no té regles fixes, així per exemple la
paraula “llet” concideix en francès, italià, castellà i portugués; mentre que
la paraula “vuit” denota que comparteix el mateix origen que en francès i, per
altra banda, “ocho” el comparteix amb l’italià i portugués. En aquest cas, diu
l’autor, la paleontologia lingüística ha fracassat. Per aquesta raó cita a
Bloomfield: “Los primeros estudiosos del indoeuropeo no se dieron cuenta de que
el esquema del árbol genealógico constituía tan sólo una afirmación de su
método: aceptaron la teoría de las lenguas-madre uniformes y su repentina y
tajante separación como realidades históricas”[18]. Per altra banda, com una solució al problema
l’autor es refereix al lingüista alemany, Johannes Schmidt, que plateja la hipòtesi
de les onades, que podrien definir-se com un difusionisme ocasionat durant
poc temps, però que poden ser vàries. De tota manera segons aquest lingüista
aquestes onades no tenien que implicar alhora moviments de població, sinó que
haurien estat influències per proximitat, Tanmateix l’autor diu: “Pero no
tenemos que optar por el modelo de las oleadas si no queremos. Podríamos
decantarnos por una combinación de ambos modelos: primero pudo tener lugar una
separación a partir de una protolengua original, incluso un desplazamiento de
población, seguido de la suma de efectos subsiguientes producidos por el
mecanismo de las oleadas”[19].
És lògic que
l’autor es mostri obert sobre com s’han fet les llengües a Europa perquè si al
principi ja ens hem referit al factor de proximitat, cal afegir que pot actuar
de manera indirecta, com és l’exemple de Karl (alemany) que se suposa ve
del francès, però Král (polonès) ja no és fill ni del francès i, per
descomptat tampoc del llatí, sinó que de l’alemany. Aquest exemple és vàlid per
a adonar-nos de la impossibillitat d’assolir un protolèxic indoeuropeu.
Un dels
problemes més interessant que planteja aquest capítol és que tradicionalment
s’ha posat l’accent, quan es comparen idiomes, en el lèxic; tanmateix, han
aparegut veus crítiques defensant la validesa del criteri estructural o
gramatical, particularment entre l’estructura objecte-verb, OV (indoari i
armeni) per un banda i per l’altra VO (albanès, grec i romànic). En aquest
sentit en un dels últims paràgrafs l’autor diu: “el grupo romance es mucho más
denso que el germánico. Este enfoque adolece todavía de otra abrumadora
limitación por lo que al estudio y comparación de lenguas se refiere: hasta el
momento se ve limitado a la comparación de palabras individuales, y no procede
en cuanto a estructura gramatica”[20].
Com es pot veure
l’autor està fent un compendi de les observacions, anàlisis i conclusions fets
per altres estudiosos, naturalment, tot acompanyat del seus comentaris que no
són menys erudits, però que evidencien que l’afer està condemnat a no ser
resolt.
7.-
La dispersió de les llengües primitives d’Europa
En aquest capítol l’autor segueix la teoria del model de
les onades sense abandonar el concepte de convergència. Alhora com al llarg del
capítol fa agraupaments de llengües per
a descartar-ne algunes, com és el cas del basc, l’ibèric i l’etrusc. Per altra
banda, com és un autor que no vol deixar cap matís al marge ens diu que la
llengua original seria un ver palimpsest i cal admetre que és lògic que sigui
així.
Malgrat que
vincula la lingüística en els diferents moviments culturals l’autor s’apressa a
dir que cap d’aquests moviments abarca la totalitat d’Europa, però tampoc
minusvalora el fet cultural: “yo sugiero que la difusión de la
agricultura-ganadería en Europa se produjo mediante un proceso parecido a la
oleada de avance”[21],
d’aquí ve que traci un panorama segons el qual l’agricultura de Próxim Orient va
arribar a la zona de Konya i des de la costa d’Anatòlia es va instal.lar a
Grècia, concretament a la cova de Franchti, es tractava doncs d’una onada que va
significar l’agricultura de blat i la civada, aixó com la cria d’ovelles i
cabres, que representava una millora en la subsistència i que es va passar de
0,1 persones per quilòmetre quadrat a de cinc a deu. No cal dir que aquesta
onada va anar adquirint profunditat a Europa com es pot veure en aquest mapa.
Des de l’actual
Grècia es produïren nou onades i l’autor ens avisa: “Lo cual no quiere decir
que el modelo de la oleada de avance deba aplicarse de una forma poco flexible
o mecànica”[22].
S’entén aquest avís de l’autor perquè les onades no impedeixen les influències
entre veïns, que segons en quin sentit poden ser part de l’onada, però no
necssàriament perquè tampoc cal no oblidar les influències de les élites que en
el cas dels romans eren part de l’onada, però en altres situacions les élites
podien ser un contrapès.
Respecte a les
nou onades abans esmentades que van originar noves transformacions a cotinuació
tenim el mapa. Per raons de identitat o proximitat és escaient fer esment de la
sisena que l’autor defineix així: “6.- Oeste de Grecia a las cerámicas impresas
(costas mediterráneas)...daría origen a las lenguas itálicas (pero no al
etrusco, no indoeuropeo)”[23].
Aquí veiem una referència clara a la ceràmica cardial, de tota manera, ja hem
vist que l’autor recorda que no s’ha de mirar d’una manera inflexible.
A mesura que
estudiem les arrels d’Europa és cada vegada més obvi que en termes geogràfics
caldria parlar d’Euràsia perquè cada vegada Àsia és més a prop. Aquests mots
venen a tomb perquè a l’atorgar un nivell de preferència pel model de les
onades cal tenir present que totes són d’Est a Oest, bàsicament des d’Anatòlia
passant per Grècia, els Balcans cap al nord i l’est d’Europa, és a dir, un
difusionisme. Tanmateix llegim “Pero la presencia de otras lenguas no
indoeuropeas en la zona en tiempos de los hititas, particularmente la lengua
Haitti, indica que quizá no todos los agricultores-ganaderos primitivos de la
zona nuclear de domesticación hablaron una lengua indoeuropea primitiva”[24].
En aquesta
recerca de l’origen de l’indoeuropeu, en el que el grec és un dels components
significatius, té un gran valor el Lineal B, és a dir, el grec dels micènics és
d’alguna manera un idioma viu malgrat que, com el llatí, ha perdut llast, però
que no deixa de ser espectacular que tingui més de 4000 anys. No cal dir que
parlar de Micenes és parlar de Troia, Àsia Menor. Sempre tornem a l’Est. Com de
l’Est Marija Gimbutas ens parla de la ceràmica trobada al nord del Bulgària, a
on els tracis també parlaven grec. En aquest sentit l’autor esmenta el
lingüista John Chadwick per a dir-nos que l’arribada de pobles de parla
indoeuropea a Grècia podria datar-se al voltant del 2000 a .C. o una mica abans,
mentre que l’autor diu “el griego micénico pudo ser, en mi opinión, por lo
menos tan distinto del de sus vecinos indoeuropeos de la época como del griego
moderno” i acaba el capítol recordant-nos que la majoria de le llengües estaven
en procés d’esdevenir.[25]
10.- Mitologies indoeuropees
En aquest capítol l’autor empra el
mateix mètode que ha fet amb els anteriors: exposar les aportacions d’altres
estudiosos, comparar-les i fer la seva aportació, que mai és tancada. El que
l’autor desenvolupa en aquest capítol és la relació entre les grans cultures
indoeuropees a partir d’un treball de Joseph Vendreys que estableix
equivalències entre les llengües indo-iranianes i les celtes. També les celtes
pel que fa a termes de ritual i de religió. D’acord amb aquestes equivalències
s’ha anat més lluny i s’ha relacionat els brahmans, els sacerdots de la religió
zoroàstrica, els pontífexd de la romana i els druïdes celtes, de manera que molts
estudis han establert que aquestes semblances estan també en les llengües
indoeuropees. Aquí l’autor cita a un estudiós de la cultura indoeuropea, el
francès Georges Dumézil, que va fer una comparació entre la mitologia India
vèdica, la de l’antiga Roma i altres cultures indoeuropees, analitzant el rol
del brahman vèdic i els flamines de Roma. El cas interessant de l’estudi de
Dumézil compara la relació de les tres castes hindús sacerdot, guerrer i pagès
amb els déus Mitra/Varuna, Indra i els Aswins amb Sarasvati, és a dir, un
tripartit social i un altre de mític. Aquest esquema el posa en paral.lel amb Júpiter,
Mars i Quirí, per altra banda Juli César fa referència als druïdes, els
cavallers i el poble pla. Tanmateix, malgrat que aquest estructura tripartita
és interessant no resol el que més importa, les llengües, mentre que el que es
reflecteix és la jerarquització social perquè són societats que ja són estat o
estan en vies de ser-ho (cabdillatge). A més a més, tenint en compte que la
dispersió de les llengües es deuria de produir pel tercer mil.lenni a.C., per
l’arqueologia sabem que aleshores les societats encara que no eren complexes.
Si ens acollim a la teoria dels kurgans, de Marija Gimbutas, no van ser
societats amb estat perquè si donem per bo que els primers agricultors-ramaders
foren els pobles de parla indoeuropea més antics d’Europa, estaríem parlant de
societats igualitàries per la qual cosa la teoria del tripartit, jeràrquica, no
encaixa.
Una altra teoria
interessant i que té una certa proximitat amb l’anterior és la del vocabulari
emprat per a referir-se al rei o, millor, a la màxima autoritat del país: rex
(rei), ri (irlandès) i raj (sànscrit), però aquesta teoria de Benveniste és
encara més feble que l’anterior. La coincidència aproximada de mots i el seu
significat no ens assegura prou que hi hagi un origen comú. A més a més cal
relativitzar el significat perquè ens estem referint a institucions que solen
ser resultat de la cultura particular de cada lloc i, per tant, no coincidents
del tot amb els significats. Aquest aspecte es resumeix que no hi ha una
cultura política o jeràrquica compartida malgrat que “La idea de una primitiva
sociedad indoeuropea guerrera que se expandió gracias al desplazamiento de
jinetes nómadas, resultava sin duda muy atractiva. Y asociada como lo estuvo,
al corpus sustancial de los datos arqueológicos establecidos por Childe y luego
Gimbutas, parecía ofrecer un marco histórico autorizado... que situaba la cuna
de los primeros indoeuropeos en las estepas de la Rusia occidental muy poco
antes del inicio de la edad del bronce”[26].
Al final del
capítol l’autor es fa preguntes sobre els temes que ana aparegut, però com de
costum amb ell, no queda resolt i escriu: “sigue abierta la questión de cuál
podría ser concretamente el antecedente cultura compartido... cuáles fueron los
elementos culturales comunes que trajeron estos primeros agricultores-ganaderos
además de su lengua”[27].
11.- L’arqueologia i els
origens indoeuropeus: una valoració
Aquest capítol és el darrer i com s’ha anat veient
en el curs del llibre queda clar que no hi ha una resposta a la pregunta que es
fa al principi: no hi ha resposta, és a dir, no es pot dir com es varen
construir les diferents llengües indoeuropees i l’únic que es pot dir és que fa
uns vuit mil anys hi havia pobles que parlaven les llengües ancestrals de les
que avui es parlen a l’est d’Anatòlia i possiblement en els territories veïns
de l’est i del sudest, de forma que la demografia i el difusionisme van fer la
resta, especialment mitjançant el pastoreig nòmada. Aquest procés es
desenvoluparia primer per les estepes russes amb l’ajut dels animals domèstics.
Sembla que el pastoreig nòmada es va estendre des de l’est d’Europa cap a l’est,
de forma que el salt cap a Europa va ser després d’Anatòlia cap a Grècia per
mar, junt amb el cereals, l’ovella, la cabra i segurament el cavall. A partir
de Grècia es passa als Balcans i s’inicia el fenòmen ja comentat de les onades
cap al Danubi i cap a Bretanya.
És difícil parlar d’una
conclusió quan la tasca de l’autor ha estat més plantejar un problema que
resoldre’l. Evidentment aquest plantejament ha anat acompanyat de les diferents
aportacions científiques que sobre el tema s’han fet des del segle XIX perquè
no hi ha dubte que és una faceta apassionant de la història d’Europa, però que
deixe el lector desencisat perquè ha estat un exercici científic i especialment especulatiu.
[1] RENFREW, Colin: Arqueología y lenguaje: La cuestión de los orígenes
indoeuropeos. Editorial Crítica. Barcelona. 1990. p. 12
[2] Ibid. p. 18
[3] Ibid. p. 19
[4] Ibid. p. 22
[5] Ibid. p. 23
[6] Ibid. p. 24
[7] Ibid. p. 39
[8] Ibid. p. 70
[9] Va ser un avís a
navegants l’afer de Gordon Childe arran de The Aryans 1926
[10] RENFREW, Colin: Arqueología y lenguaje: La cuestión de los orígenes
indoeuropeos. Editorial Crítica. Barcelona. 1990. p. 71
[11] Ibid. p. 74
[12] Ibid. p. 76
[13] Ibid. p. 77
[17] Ibid. p. 86-7
[18] Ibid. p. 91
[19] Ibid. p. 93
[20] Ibid. p. 102
[21] Ibid. p. 125
[22] Ibid. p. 134
[23] Ibid. p. 135
[24] Ibid. p. 145
[25] Ibid. p. 148
[26] Ibid. p. 209
[27] Ibid. p. 210
Etiquetes de comentaris:
arqueologia,
història,
indoeuropeu,
lingüística,
prehistòria
|
0
comentaris
dilluns, 23 d’abril del 2012
Sobre "Los hermanos Himmler – Historia de una familia alemana", de Katrin Himmler
Presentació
Es tracte de la biografia de Gebhard, Heinrich i Ernst Himmler amb el seu
ascens social, polític i econòmic i posteriorment la seva caiguda, que el mèrit
afegit de ser escrita per la néta d’Ernst i neboda néta dels altres dos i el
valor afegit que Heirich un dels polítics de l’Alemanya nazi amb més poder junt
amb Goebbels i Göring. Això implica que aquesta biografia és una mena de
biografia de l’Alemanya nazi, per extensió és doncs l’ascens social, polític i
econòmic dels nazis. No hi ha dubte que quan un té davant un text d’aquesta
mena, el lector tendeix a fixar l’atenció a en Heinrich Himmler que té la
inhumana fama de ser qui va organitzar
la matança a Polònia, però en la lectura del lllibre un va descobrint que no
tot és Heinrich, sinó que per començar el pare dels tres germans era un ferm
portador del peculiar humanisme alemany. El llibre tracte doncs desenvolupar
tots aquests aspectes, des dels seus gèrmens fins a les seves extensions
familiars, com ara la implicació o no dels germans de Heinrich.
Marc geogràfic
Aquesta història, la dels Himmler, es
desenvolupa pricipalment a Munich i alguna cosa ha de tenir aquesta ciutat que
va ser a on Adolf Hitler va fer el seu famós cop d’Estat fallit. Munich és la
capital de Baviera, que no solament és l’estat més gran d’Alemanya, sinó que
junt amb Prússia ha estat el més influent a la història d’Alemanya perquè si
Guillem I de Prússia va ser el primer kaiser de l’Alemanya unida, cal precisar
que qui el va proposar va ser Lluis II de Baviera. Sense oblidar que com diu
Rosa Sala Rose la unificació nacional es va produir sacrificant la llibertat i
no gràcies a la llibertat[1].
Per una banda tenim doncs l’autoritarisme com a model per a la construcció
d’una alemanya forta i calia entendre-la capaç de fer front a França perquè aleshores
Napoleó III parlava d’apoderar-se de Baviera.
Cal recordar les paraules de Robert
Schuman de què “l’oposició secular entre França i Alemanya”[2],
que va generar l’odi a França[3]
era un fet secular perquè no solament era el país veí, sinó que des d’un punt
de vista alemany, des de la germanitat, França s’havia apoderat d’Alsàcia i
Lorena, com a resultat del tractat de Versalles del 28 de juny de 1919, que
Alemanya havia signat junt amb les potències guanyadores de la Primera Guerra
Mundial. Una guerra en la que els alemanys no s’havien sentit derrotats perquè
el seu territori no havia estat conquerit. L’esmentat tractat pels alemanys
havia estat un diktat perquè a més dels territoris esmentats, Alemanya
va haver de cedir altres com les regions de Pomerània, Silèsia i Prússia
Oriental i un corredor al mar a Polònia, un altre ancestral enemic pels
alemanys, així com altres importants cessions territorials i compensacions
econòmiques que van fer la vida pràcticament impossible pels alemanys, fins al
punt que el marc alemany va tenir unes depreciacions en cascada en què el segell
de quatre marcs passà a costar cinquanta mil milions de marcs. Sota aquestes
condicions objectives, un país que era dels més avançats del món en gairebé
totes les facetes, art, arqueologia, humanisme, metalúrgia, química, etc.,
generava unes condicions subjectives d’odi a l’exterior i de reforç de la germanitat i
l’amor a la llengua pròpia perquè la germanitat és la unió de tots els pobles
que parlen alemany, siguin a on siguin del planeta. Aquest estat de coses
explica el que Hitler va dir a Eugeni Xammar i Josep Pla: “Els espanyols tenen
les portes obertes a Baviera. Són els únics estrangers que ho poden dir. Pels
altres estrangers tenim poques simpaties”[4]
També cal tenir molt present la tradició
de l’humanisme alemany que va configurar la manera de pensar de les élites,
encara que més endavant farem esment del pare dels germans Himmler, pel text
veurem que l’abast que tenia ser portador de l’humanisme alemany. Basant-nos de
nou en l’obra de Rosa Sala podríem dir que la pedra fundacional la va posar
Johann Christoph Gottsched (1700-1766), que el 1737 va prohibir dels teatres
alemanys la figura de l’Arlequí per allò que tenia d’influència francesa i
d’humor perquè l’humor no casava amb el que calia entendre per “literatura
alemanya”, protestant i seriosa[5].
La segona pedra fundacional i més significativa que l’anterior la va posar
Johann Joachim Winckelmann (1717-1768) amb el seu llibre Reflexions sobre la
imitació de les obres gregues en la pintura i l’escultura (1755), que va
ser un gran èxit editorial i que d’acord amb Rosa Sala aquest exacerbat
entusiasme per l’antiga Grècia i els ideals que suposadament representa varen
ser el gèrmen del neohumanisme alemany amb el binomi de conceptes com Bildung
i Kultur[6],
que en segurs eren qüestions que tenia ben interioritzades el pare dels germans
Himmler. També les tenia ben interioritzades Adolf Hitler amb la manera que es
van plantejar els Jocs Olímpics de Berlín i la pel.lícula que se’n va fer.
Anàlisi crític del contingut
A
la vista del que hem apuntat resulta coherent començar per Joseph Gebhard
Himmler (1865-19), pare dels tres germans d’aquest història. Era fill d’un
funcionari de duanes, però que gràcies a ser un bon alumne va aconseguir ajut i
va ser un expert en Filologia Clàssica (grec i llatí), va ingressar a
l’associació d’estudiants Apollo. On més endavant ingressaria el seu fill
Heinrich, es tractava d’una associació marcadament conservadora i patriòtica,
fet que explica que el 1980 es publiqués el llibre El pare d’un assassí,
d’Alfred Andersch, la lectura d’aquest llibre va ser un recomenació que Katrin
Himmler va rebre del seu pare. Andersch era professor a Munic del mateix centre
que era Gebhard i explica que un dia el director Gebhard es va presentar a la
seva classe a imposar disciplina, va dir
que tant de bo un dia sigui obligatori el servei militar i el va ridiculitzar
per no tenir prous coneixements de gramàtica grega i al final de la classe va
ser expulsat del centre. Arran d’un viatge que va fer a Grècia, per si tenia un
accident fatal va deixar sengles cartes a a seva esposa i als seus fills. A
Gebhard l’hi deia que fos un home capaç, religiós i de conviccions alemanyes, a
Ernst que no tenia cinc anys l’hi deia que tregués bones notes. La carta a
Heinrich s’ha perdut. A la seva esposa, que era una devota catòlica, el marit
li demanava que no s’excedís en la influència cristiana. Aquestes dades
il.lustren a bastament l’humanisme del pare dels germans Himmler.
La Primera Guerra Mundial va ser al
principi vista com una oportunitat per anar a l’aventura i se’n deia “Excursió
gratuita a París” i amb gran satisfacció Gebhard va anar a la guerra, mentre que el seu germà
Heinrich se sentia impacient per fer el mateix, però de salut més feble no
aguantava bé els exercicis militars. Gebhard ja manava i va detenir uns
artillers britànics, per la qual cosa meresqué la Creu de Ferro de primera
classe. El paper de Heinrich en aquesta guerra va ser deslluït i el d’Ernst
inexistent perquè era massa jove. En qualsevol cas la família Himmler ja tenia
el seu heroi i, per altra banda, les esquerres van ser acusades de traïdores a
la pàtria tant pel humiliant Tractat de Versalles com per l’interès de
democràcia, que va fer possible la claudicadora República de Weimar. En aquest sentit va ser tot un símptoma
l’assassinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht a Berlín per l’extrema dreta i
és que acabada la Gran Guerra Alemanya entrà en un període de greus conflictes
socials i econòmics perque les esquerres eren molt combatives, però també les
dretes de manera que Heinrich Himmler ja s’estrenava lluitant amb durs combats
contra obrers revolucionaris mal armats. Els anys vint la dreta política
organitzava sovint actes de masses, Heinrich i el seu pare van anar en un acte
contra la “ignomia negra”: la presència de soldats negres de l’exercit colonial
francès a Renània, si l’ocupació ja era una vergonya, aquest detall
l’augmentava doncs els alemanys havien perdut totes les colònies. Mentre el
marc s’estava devaluant pujava el valor i la força del discurs de Hitler. Mentre
Gebhard acabava la carrera d’enginyer, Heinrich ingressava com a voluntari al
Reischswehr i Ernst treia excel.lents en els estudis.
No hi ha constància que els germans
Gebhard i Heinrich estiguessin directament implicats en l’intent de cop d’Estat
de Hitler a Munich el novembre de 1923, però sí que esperaven junts amb Röhm instruccions
de Hitler. Heinrich es va afiliar al Moviment Nacionalsocialista de Llibertat
de Strasser, va ser orador a diferents llocs de Baviera, visitava sovint a Röhm
a la presó i tenia “converses calentes” de política amb el seu pare i germans
pel desig d’un renaixement de la grandesa d’Alemanya; malgrat que havia tingut el somni d’emigrar va concloure
que s’havia de quedar, havia de llegir La meva lluita i va prendre
consicència de la ideologia nacional-ètnica. Tot indica la sintonia entre fill
i pare, però aquest estava alhora preocupat pel pervindre professional
Heinrich, que entrava a la SS. Com per altra banda l’economia domèstica
enpitjorava, el seu fill pujava, ingressava a la SS, més elitista que la SA, va
fer que la SS es feis càrrec de la seguretat
de Hitler, l’ascens de Heinrich era imparable, aleshores el seu pare que sempre
havia valorat molt l’ascens social, començava a sentir-se complagut de Heinri
perquè s’adonava que la veritable professió del seu fill era la política. Gebhard
es va fer membre de l’associació professional de mestres i a més a l’Associació
per la Germanitat a l’Exterior (VIDA) amb la finalitat d’atendre les demandes
de les minories alemanyes d’arreu. Per altra banda Ernst ja havia acabat la
carrera, i el 1931 ingressava al partit guanyador, el nazi; així va fer que
l’influent Heinrich l’ajudés a entrar a la Ràdio el 1933. Ernst va aprendre
ràpid i es va fer també de la SS, junt amb el seu cap Hubmann, al mateix dia
que entrava a la Ràdio el 1933. Mentre Heinrich mostrava el seu arribisme quan
es va apartar de Röhm i Strasser que van ser eliminats com tots els dirigents
de la SA, així que el 1934 Göring li lliurava el comandament de la Gestapo.
Malgrat la cortina de fum que la família
va fer de què l’únic criminal era Heinrich, mentre que Gebhard i Ernst només
rebien certes influències, però que no eren responsables d’actes de violència
el cas és que Ernst va trobar per a ell i Paula una caseta amb jardí en un
suburbi tranquil prop de Berlín. Aquesta caseta i altres havien estat propietat
del sindicat socialista, però després de les festes del 2 de maig de 1933
esquadrons de les SA i de la NSBO les varen assaltar i Ernst com a membre del
NSBO li va tocar una caseta. A més a més pel rang que tenia estava obligat a
disposar de minyona si es volia estar amb la norma burgesa, aquesta minyona no
sempre era voluntària i durant una temporada van tenir una noia ucraïnesa, era
una treballadora forçada. Per altra banda el seu germà Gebhard va ser el rector
del gremi de professors nacionalsocialistes. No cal dir que s’aprofitava del
pes polític de Heinrich i va ser catedràtic superior amb un bon sou. No ha de
sorprendre doncs que tota la família participés al congrés del partit a
Nuremberg, els tres germans i el pare, que gràcies a Heinrich va disposar de
cotxe amb xofer. Aquest congrés va ser anomenat el de la Llibertat, va ser de
fet el de la llibertat per a excloure de la societat legalment els jueus
alemanys. Recalquem: els quatre Himmlers hi eren. El juny de 1936 Heinrich
assolia més poder, cap de policia d’Alemanya. Arran de l’incendi del Reichstag
va ordenar l’estat d’excepció, mentre el seu pare cada vegada més orgullós del
fill, que com Gebhard i Ernst també en treia partit.
Si al principi d’aquest text ens hem
referit a la caiguda dels germans Himmler no es pot dir el mateix del pare, que
va tocar la glòria i que va morir a l’octubre de 1936 en plena glòria, tot
gràcies a Heinrich, el seu enterrament no podia ser més gloriós, una gran
cerimònia amb una corona enviada pel mateix Führer amb presència de Göring i
Rudolf Hess; hi estaven representats el Partit, l’Estat, l’exercit, caps de la
SS, totes les autoritats locals i moltes corones.
Com Ernst estava a la ràdio va tenir un
paper important en l’aspecte tècnic del Jocs Olímpics, com també arran de
l’ocupació d’Austria hi va ser destacat per raons tècniques i després als
Sudetes pel mateix motiu, va obtenir la distinció per “mèrits especials” i el
1942 la Creu del Mèrit de Guerra, sense combatre. Ernst havia ser prou fort en
l’oligarquia nazi perquè més d’un cop havia rebatut propostes de Goebbels. Va
evidenciar la seva aquiescència amb el nazisme quan va escriure al seu germà
per a sacrificar un bon professional, però que presentava un greu problema,
Schmidt era jueu. Heinrich va ser nomenat comissari del Reich per a enfortir
l’ètnia alemanya a Polònia, que es tradueix amb la neteja ètnica de jueus,
polonesos i gentussa, l’anomenada “Acció Reinhardt”, era la solució final. El
1943 Heinrich deia davant de caps de la SS referint-se a la matança de jueus
que eliminar polls no és una qüestió cosmovisional i que falta poc per tenir
Alemanya neta, només queden 20.000 polls. A Polònia en va fer matar 300.000
jueus.
Moltes pàgines tindria aquest treball si
s’emprés una òptica feminista començant per l’autoritarisme del pare, que fou
heretat pel fill gran, passant per la condescendència d’Ernst i la bigàmia
declarada de Heinrich; una bigàmia que va ser tan ben entensa pel nazisme que
va esdevenir més una virtut que no pas quelcom que s’havia de dissimular.
Quan va començar la caiguda dels Himmler o
l’enfonsament d’Alemanya, va ser novament Heinrich qui va ajudar a la seva
família facilitant un cotxe a la dona d’Ernst per a què fugís amb els seus
fills d’on eren perquè els soviètics hi estaven arribant. Ernst va fer possible
la transmissió de la darrera mentida de Hitler en la que es deia que havia mort
lluitant contra els bolxevics quan s’havia suïcidat junt amb Eva Braun per
l’abril del 1945. Amb un Berlín en flames no és arriscat suposar que pocs dies
després Ernst es va empassar la píndola enmetzinada que duia a la boca com
molts caps nazis. Pel maig Heinrich, en un barri de Berlín, moria de la mateixa
manera i s’estalviava ser condemnat a la cort de Nuremberg. Gebhard doncs va
ser l’únic germà que va sobreviure la guerra. Va ser detingut, alliberat, una
altra vegada detingut, però es notava massa l’absència del gran Heinrich, ja
ningú li treia les castanyes del foc. En els seus darrers anys només va poder
fer feines poc qualificades i a un periodista li va dir que Heinrich va ser un
“incansable buscador de la veritat en el terreny polític”.
Conclusions
La família Himmler va ser un reflex d’una
part de la societat alemanya, el que més sorprèn és que ni amb el que va patir
Alemanya, ni amb el mal que els nazis van fer a Europa i a la humanitat fa
l’efecte que aquesta part de la societat alemanya no va aprendre res i va
seguir amb les mateixes íntimes conviccions. Gebhard, el que va sobreviure,
idealitzava el seu germà Heinrich i es va fer un àlbum amb les seves gales
militars i per altra banda va deixar escrit pels seus fills que ell no havia
tingut res a veure amb el sistema. Una mena de contradicció que explica només
l’embull mental per l’herència que es deixava. La millor mostra de l’esperit
germànic, després de la guerra, la tenim amb Paula, la vídua d’Ernst, que com a
publicitat de la seva botiga de capells de senyora hi va posar el següent: “Les
persones de baix nivell intel.lectual, com els negres de la selva no necessiten
cubrir-se el cap; però, fins itit entre aquella gent primitiva, els cacics i
remeiers acostumaven a portar barrets per a fer palesa la seva superioritat
espiritual”. Aquests mots mostren la força de la Bildung per a
sobreviure.
[3] Aquest odi era correspost pels francesos envers els
alemanys com quan llegim “Pasteur had voices his oppsition to Germany many
times in speech and writing; furthermore, he had returned a diploma that he had
received from the University of Bonn” Christiane Sinding
Claude Bernard and Louis Pasteur: Contrasting
Images through Public Commemorations. Chicago.
The University of
Chicago. 1999, p. 75
Etiquetes de comentaris:
alemany,
cultura,
Himmler,
història,
Hitler,
nacionalisme,
nazisme
|
0
comentaris
Subscriure's a:
Missatges (Atom)