Blogaire:
dilluns, 23 d’abril del 2012
Sobre "Los hermanos Himmler – Historia de una familia alemana", de Katrin Himmler
12:57 | 
Publicat per
Albert
Presentació
Es tracte de la biografia de Gebhard, Heinrich i Ernst Himmler amb el seu
ascens social, polític i econòmic i posteriorment la seva caiguda, que el mèrit
afegit de ser escrita per la néta d’Ernst i neboda néta dels altres dos i el
valor afegit que Heirich un dels polítics de l’Alemanya nazi amb més poder junt
amb Goebbels i Göring. Això implica que aquesta biografia és una mena de
biografia de l’Alemanya nazi, per extensió és doncs l’ascens social, polític i
econòmic dels nazis. No hi ha dubte que quan un té davant un text d’aquesta
mena, el lector tendeix a fixar l’atenció a en Heinrich Himmler que té la
inhumana fama de ser qui va organitzar
la matança a Polònia, però en la lectura del lllibre un va descobrint que no
tot és Heinrich, sinó que per començar el pare dels tres germans era un ferm
portador del peculiar humanisme alemany. El llibre tracte doncs desenvolupar
tots aquests aspectes, des dels seus gèrmens fins a les seves extensions
familiars, com ara la implicació o no dels germans de Heinrich.
Marc geogràfic
Aquesta història, la dels Himmler, es
desenvolupa pricipalment a Munich i alguna cosa ha de tenir aquesta ciutat que
va ser a on Adolf Hitler va fer el seu famós cop d’Estat fallit. Munich és la
capital de Baviera, que no solament és l’estat més gran d’Alemanya, sinó que
junt amb Prússia ha estat el més influent a la història d’Alemanya perquè si
Guillem I de Prússia va ser el primer kaiser de l’Alemanya unida, cal precisar
que qui el va proposar va ser Lluis II de Baviera. Sense oblidar que com diu
Rosa Sala Rose la unificació nacional es va produir sacrificant la llibertat i
no gràcies a la llibertat[1].
Per una banda tenim doncs l’autoritarisme com a model per a la construcció
d’una alemanya forta i calia entendre-la capaç de fer front a França perquè aleshores
Napoleó III parlava d’apoderar-se de Baviera.
Cal recordar les paraules de Robert
Schuman de què “l’oposició secular entre França i Alemanya”[2],
que va generar l’odi a França[3]
era un fet secular perquè no solament era el país veí, sinó que des d’un punt
de vista alemany, des de la germanitat, França s’havia apoderat d’Alsàcia i
Lorena, com a resultat del tractat de Versalles del 28 de juny de 1919, que
Alemanya havia signat junt amb les potències guanyadores de la Primera Guerra
Mundial. Una guerra en la que els alemanys no s’havien sentit derrotats perquè
el seu territori no havia estat conquerit. L’esmentat tractat pels alemanys
havia estat un diktat perquè a més dels territoris esmentats, Alemanya
va haver de cedir altres com les regions de Pomerània, Silèsia i Prússia
Oriental i un corredor al mar a Polònia, un altre ancestral enemic pels
alemanys, així com altres importants cessions territorials i compensacions
econòmiques que van fer la vida pràcticament impossible pels alemanys, fins al
punt que el marc alemany va tenir unes depreciacions en cascada en què el segell
de quatre marcs passà a costar cinquanta mil milions de marcs. Sota aquestes
condicions objectives, un país que era dels més avançats del món en gairebé
totes les facetes, art, arqueologia, humanisme, metalúrgia, química, etc.,
generava unes condicions subjectives d’odi a l’exterior i de reforç de la germanitat i
l’amor a la llengua pròpia perquè la germanitat és la unió de tots els pobles
que parlen alemany, siguin a on siguin del planeta. Aquest estat de coses
explica el que Hitler va dir a Eugeni Xammar i Josep Pla: “Els espanyols tenen
les portes obertes a Baviera. Són els únics estrangers que ho poden dir. Pels
altres estrangers tenim poques simpaties”[4]
També cal tenir molt present la tradició
de l’humanisme alemany que va configurar la manera de pensar de les élites,
encara que més endavant farem esment del pare dels germans Himmler, pel text
veurem que l’abast que tenia ser portador de l’humanisme alemany. Basant-nos de
nou en l’obra de Rosa Sala podríem dir que la pedra fundacional la va posar
Johann Christoph Gottsched (1700-1766), que el 1737 va prohibir dels teatres
alemanys la figura de l’Arlequí per allò que tenia d’influència francesa i
d’humor perquè l’humor no casava amb el que calia entendre per “literatura
alemanya”, protestant i seriosa[5].
La segona pedra fundacional i més significativa que l’anterior la va posar
Johann Joachim Winckelmann (1717-1768) amb el seu llibre Reflexions sobre la
imitació de les obres gregues en la pintura i l’escultura (1755), que va
ser un gran èxit editorial i que d’acord amb Rosa Sala aquest exacerbat
entusiasme per l’antiga Grècia i els ideals que suposadament representa varen
ser el gèrmen del neohumanisme alemany amb el binomi de conceptes com Bildung
i Kultur[6],
que en segurs eren qüestions que tenia ben interioritzades el pare dels germans
Himmler. També les tenia ben interioritzades Adolf Hitler amb la manera que es
van plantejar els Jocs Olímpics de Berlín i la pel.lícula que se’n va fer.
Anàlisi crític del contingut
A
la vista del que hem apuntat resulta coherent començar per Joseph Gebhard
Himmler (1865-19), pare dels tres germans d’aquest història. Era fill d’un
funcionari de duanes, però que gràcies a ser un bon alumne va aconseguir ajut i
va ser un expert en Filologia Clàssica (grec i llatí), va ingressar a
l’associació d’estudiants Apollo. On més endavant ingressaria el seu fill
Heinrich, es tractava d’una associació marcadament conservadora i patriòtica,
fet que explica que el 1980 es publiqués el llibre El pare d’un assassí,
d’Alfred Andersch, la lectura d’aquest llibre va ser un recomenació que Katrin
Himmler va rebre del seu pare. Andersch era professor a Munic del mateix centre
que era Gebhard i explica que un dia el director Gebhard es va presentar a la
seva classe a imposar disciplina, va dir
que tant de bo un dia sigui obligatori el servei militar i el va ridiculitzar
per no tenir prous coneixements de gramàtica grega i al final de la classe va
ser expulsat del centre. Arran d’un viatge que va fer a Grècia, per si tenia un
accident fatal va deixar sengles cartes a a seva esposa i als seus fills. A
Gebhard l’hi deia que fos un home capaç, religiós i de conviccions alemanyes, a
Ernst que no tenia cinc anys l’hi deia que tregués bones notes. La carta a
Heinrich s’ha perdut. A la seva esposa, que era una devota catòlica, el marit
li demanava que no s’excedís en la influència cristiana. Aquestes dades
il.lustren a bastament l’humanisme del pare dels germans Himmler.
La Primera Guerra Mundial va ser al
principi vista com una oportunitat per anar a l’aventura i se’n deia “Excursió
gratuita a París” i amb gran satisfacció Gebhard va anar a la guerra, mentre que el seu germà
Heinrich se sentia impacient per fer el mateix, però de salut més feble no
aguantava bé els exercicis militars. Gebhard ja manava i va detenir uns
artillers britànics, per la qual cosa meresqué la Creu de Ferro de primera
classe. El paper de Heinrich en aquesta guerra va ser deslluït i el d’Ernst
inexistent perquè era massa jove. En qualsevol cas la família Himmler ja tenia
el seu heroi i, per altra banda, les esquerres van ser acusades de traïdores a
la pàtria tant pel humiliant Tractat de Versalles com per l’interès de
democràcia, que va fer possible la claudicadora República de Weimar. En aquest sentit va ser tot un símptoma
l’assassinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht a Berlín per l’extrema dreta i
és que acabada la Gran Guerra Alemanya entrà en un període de greus conflictes
socials i econòmics perque les esquerres eren molt combatives, però també les
dretes de manera que Heinrich Himmler ja s’estrenava lluitant amb durs combats
contra obrers revolucionaris mal armats. Els anys vint la dreta política
organitzava sovint actes de masses, Heinrich i el seu pare van anar en un acte
contra la “ignomia negra”: la presència de soldats negres de l’exercit colonial
francès a Renània, si l’ocupació ja era una vergonya, aquest detall
l’augmentava doncs els alemanys havien perdut totes les colònies. Mentre el
marc s’estava devaluant pujava el valor i la força del discurs de Hitler. Mentre
Gebhard acabava la carrera d’enginyer, Heinrich ingressava com a voluntari al
Reischswehr i Ernst treia excel.lents en els estudis.
No hi ha constància que els germans
Gebhard i Heinrich estiguessin directament implicats en l’intent de cop d’Estat
de Hitler a Munich el novembre de 1923, però sí que esperaven junts amb Röhm instruccions
de Hitler. Heinrich es va afiliar al Moviment Nacionalsocialista de Llibertat
de Strasser, va ser orador a diferents llocs de Baviera, visitava sovint a Röhm
a la presó i tenia “converses calentes” de política amb el seu pare i germans
pel desig d’un renaixement de la grandesa d’Alemanya; malgrat que havia tingut el somni d’emigrar va concloure
que s’havia de quedar, havia de llegir La meva lluita i va prendre
consicència de la ideologia nacional-ètnica. Tot indica la sintonia entre fill
i pare, però aquest estava alhora preocupat pel pervindre professional
Heinrich, que entrava a la SS. Com per altra banda l’economia domèstica
enpitjorava, el seu fill pujava, ingressava a la SS, més elitista que la SA, va
fer que la SS es feis càrrec de la seguretat
de Hitler, l’ascens de Heinrich era imparable, aleshores el seu pare que sempre
havia valorat molt l’ascens social, començava a sentir-se complagut de Heinri
perquè s’adonava que la veritable professió del seu fill era la política. Gebhard
es va fer membre de l’associació professional de mestres i a més a l’Associació
per la Germanitat a l’Exterior (VIDA) amb la finalitat d’atendre les demandes
de les minories alemanyes d’arreu. Per altra banda Ernst ja havia acabat la
carrera, i el 1931 ingressava al partit guanyador, el nazi; així va fer que
l’influent Heinrich l’ajudés a entrar a la Ràdio el 1933. Ernst va aprendre
ràpid i es va fer també de la SS, junt amb el seu cap Hubmann, al mateix dia
que entrava a la Ràdio el 1933. Mentre Heinrich mostrava el seu arribisme quan
es va apartar de Röhm i Strasser que van ser eliminats com tots els dirigents
de la SA, així que el 1934 Göring li lliurava el comandament de la Gestapo.
Malgrat la cortina de fum que la família
va fer de què l’únic criminal era Heinrich, mentre que Gebhard i Ernst només
rebien certes influències, però que no eren responsables d’actes de violència
el cas és que Ernst va trobar per a ell i Paula una caseta amb jardí en un
suburbi tranquil prop de Berlín. Aquesta caseta i altres havien estat propietat
del sindicat socialista, però després de les festes del 2 de maig de 1933
esquadrons de les SA i de la NSBO les varen assaltar i Ernst com a membre del
NSBO li va tocar una caseta. A més a més pel rang que tenia estava obligat a
disposar de minyona si es volia estar amb la norma burgesa, aquesta minyona no
sempre era voluntària i durant una temporada van tenir una noia ucraïnesa, era
una treballadora forçada. Per altra banda el seu germà Gebhard va ser el rector
del gremi de professors nacionalsocialistes. No cal dir que s’aprofitava del
pes polític de Heinrich i va ser catedràtic superior amb un bon sou. No ha de
sorprendre doncs que tota la família participés al congrés del partit a
Nuremberg, els tres germans i el pare, que gràcies a Heinrich va disposar de
cotxe amb xofer. Aquest congrés va ser anomenat el de la Llibertat, va ser de
fet el de la llibertat per a excloure de la societat legalment els jueus
alemanys. Recalquem: els quatre Himmlers hi eren. El juny de 1936 Heinrich
assolia més poder, cap de policia d’Alemanya. Arran de l’incendi del Reichstag
va ordenar l’estat d’excepció, mentre el seu pare cada vegada més orgullós del
fill, que com Gebhard i Ernst també en treia partit.
Si al principi d’aquest text ens hem
referit a la caiguda dels germans Himmler no es pot dir el mateix del pare, que
va tocar la glòria i que va morir a l’octubre de 1936 en plena glòria, tot
gràcies a Heinrich, el seu enterrament no podia ser més gloriós, una gran
cerimònia amb una corona enviada pel mateix Führer amb presència de Göring i
Rudolf Hess; hi estaven representats el Partit, l’Estat, l’exercit, caps de la
SS, totes les autoritats locals i moltes corones.
Com Ernst estava a la ràdio va tenir un
paper important en l’aspecte tècnic del Jocs Olímpics, com també arran de
l’ocupació d’Austria hi va ser destacat per raons tècniques i després als
Sudetes pel mateix motiu, va obtenir la distinció per “mèrits especials” i el
1942 la Creu del Mèrit de Guerra, sense combatre. Ernst havia ser prou fort en
l’oligarquia nazi perquè més d’un cop havia rebatut propostes de Goebbels. Va
evidenciar la seva aquiescència amb el nazisme quan va escriure al seu germà
per a sacrificar un bon professional, però que presentava un greu problema,
Schmidt era jueu. Heinrich va ser nomenat comissari del Reich per a enfortir
l’ètnia alemanya a Polònia, que es tradueix amb la neteja ètnica de jueus,
polonesos i gentussa, l’anomenada “Acció Reinhardt”, era la solució final. El
1943 Heinrich deia davant de caps de la SS referint-se a la matança de jueus
que eliminar polls no és una qüestió cosmovisional i que falta poc per tenir
Alemanya neta, només queden 20.000 polls. A Polònia en va fer matar 300.000
jueus.
Moltes pàgines tindria aquest treball si
s’emprés una òptica feminista començant per l’autoritarisme del pare, que fou
heretat pel fill gran, passant per la condescendència d’Ernst i la bigàmia
declarada de Heinrich; una bigàmia que va ser tan ben entensa pel nazisme que
va esdevenir més una virtut que no pas quelcom que s’havia de dissimular.
Quan va començar la caiguda dels Himmler o
l’enfonsament d’Alemanya, va ser novament Heinrich qui va ajudar a la seva
família facilitant un cotxe a la dona d’Ernst per a què fugís amb els seus
fills d’on eren perquè els soviètics hi estaven arribant. Ernst va fer possible
la transmissió de la darrera mentida de Hitler en la que es deia que havia mort
lluitant contra els bolxevics quan s’havia suïcidat junt amb Eva Braun per
l’abril del 1945. Amb un Berlín en flames no és arriscat suposar que pocs dies
després Ernst es va empassar la píndola enmetzinada que duia a la boca com
molts caps nazis. Pel maig Heinrich, en un barri de Berlín, moria de la mateixa
manera i s’estalviava ser condemnat a la cort de Nuremberg. Gebhard doncs va
ser l’únic germà que va sobreviure la guerra. Va ser detingut, alliberat, una
altra vegada detingut, però es notava massa l’absència del gran Heinrich, ja
ningú li treia les castanyes del foc. En els seus darrers anys només va poder
fer feines poc qualificades i a un periodista li va dir que Heinrich va ser un
“incansable buscador de la veritat en el terreny polític”.
Conclusions
La família Himmler va ser un reflex d’una
part de la societat alemanya, el que més sorprèn és que ni amb el que va patir
Alemanya, ni amb el mal que els nazis van fer a Europa i a la humanitat fa
l’efecte que aquesta part de la societat alemanya no va aprendre res i va
seguir amb les mateixes íntimes conviccions. Gebhard, el que va sobreviure,
idealitzava el seu germà Heinrich i es va fer un àlbum amb les seves gales
militars i per altra banda va deixar escrit pels seus fills que ell no havia
tingut res a veure amb el sistema. Una mena de contradicció que explica només
l’embull mental per l’herència que es deixava. La millor mostra de l’esperit
germànic, després de la guerra, la tenim amb Paula, la vídua d’Ernst, que com a
publicitat de la seva botiga de capells de senyora hi va posar el següent: “Les
persones de baix nivell intel.lectual, com els negres de la selva no necessiten
cubrir-se el cap; però, fins itit entre aquella gent primitiva, els cacics i
remeiers acostumaven a portar barrets per a fer palesa la seva superioritat
espiritual”. Aquests mots mostren la força de la Bildung per a
sobreviure.
[3] Aquest odi era correspost pels francesos envers els
alemanys com quan llegim “Pasteur had voices his oppsition to Germany many
times in speech and writing; furthermore, he had returned a diploma that he had
received from the University of Bonn” Christiane Sinding
Claude Bernard and Louis Pasteur: Contrasting
Images through Public Commemorations. Chicago.
The University of
Chicago. 1999, p. 75
Etiquetes de comentaris:
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada