Blogaire:
dimarts, 12 de juny del 2012
Sobre LA ORGANIZACIÓN ECONÓMICA DEL ESTADO INCA, de John V. Murra
18:17 | 
Publicat per
Albert
La duresa del territori des d’un punt de vista
ecològic pot fer pensar que la vida
humana hi és impossible, però el llegat històric ens demostra que fins i tot
s’hi ha fet art. Els habitants han treballat per viure-hi, a la costa el
regadiu va permetre l’agricultura i a les punes[1] i
serres hi varen dur a terme conreus de supervivència. La puna és una estepa
alta, freda i seca, considerada una ecorregió que s’extén des del sud del Perú,
part de Xile, de Bolívia i el nordest d’Argentina, d’alçades que van des dels 3500 metres fins als
4800, amb extensions deshabitades com el desert d’Atacama, fet indicador de la
dificultat de sobreviure-hi. Hi ha però farratge que ha possibilitat la
domesticació del llama i el conreu de la patata[2] que
ha estat un tubercle de subsistència perquè era una planta originària de la
puna, resistent a les glaçades encara que depenent de la intervenció humana.
Mil anys[3]
després de la patata hi va arribar el moresc tot, que va ser emprat
principalment per a cerimònies i per a elaborar la “chicha”[4].
A la serralada els poblets estaven en llocs on no
hi havia terra de conreu, sovint a les crestes i a les roques, circumstància
que es donava abans de l’estat inca i persisteix encara. Un poblet (llacta)
consistia de diversos grups del mateix parentiu, de manera que la terra no
solament s’identificava amb la subsistència, sinó també pel parentiu, la qual
cosa implicava que la propietat estava justificada pel treball comunitari i
indiviual que calia fer per a llaurar-la, fet que comporta un fort vincle amb
la terra. La terra o chacra
doncs no es traspassava perquè si no hi havia fills l’heretaven els germans i
germanes, els parents o fins i tot el amics. Cal matisar que aquesta terminologia europea de l’herència no descriu la
realitat andina, però ens és útil per a adonar-nos de la continuïtat en la
tinença de la terra de què gaudia una família i el llinatge al sí de la
comunitat ètnica. Val a dir que encara que es tracti d’una tradició pre-inca,
no es va interrompre amb la incorporació a l’estat inca. Les tasques més
pesades, com les de l’agricultura i la construcció de cases, solien ser un
esforç col.lectiu. Es feien colles d’homes que en fileres anaven fent el guaret
o la recol.lecta i els seguien les dones plantant o recollint.
Arran de la conquesta inca, les terres
van passar al Tahuantinsuyo[5] i a
l’església estatal de cada regió. La producció en terres estatals es feia
mitjançant prestacions rotatives dels pagesos, la mita[6].
Com es va desprenent del que s’ha
escrit fins aquí la societat pre-inca era des del punt de vista social força
avançada i quan va passar a formar part de l’estat inca el que es va fer és
reconéixer-ho, és a dir, la propietat passava a l’estat i després l’estat feia
una concessió reial que era solemnitzada aixecant un “mojón”[7] sota la supervisió d’un enviat reial. Així es
pot dir que “el dominio era del Inca y sólo el usufructo de la comunidad del
pueblo”, però aquesta explicació assèptica i europea desvalora que el fruit de
la terra era per a qui la treballava. No obstant, l’autor del llibre explica la qüestió de la
tinença de la terra a partir de les diferents versions dels qui des del segle
XVI van anar a les fonts primàries i aquestes versions no sempre eren
coïncidents. Hi havia les terres que l’estat inca atorgava a un cap de l’ètnia,
el curaca, i així evitava conflictes entre ètnies per aigües de regadiu,
terres i pastures. El que sí va ser un privilegi nou fou la concessió que
Tahuantinsuyu va atorgar a determinats funcionaris com a resultat de l’expansió
inca, de forma que es va crear el cos de “inques de privilegi”, homes lleials a
Cuzco. Aquest cos era a nivell burocràtic, militar i tecnològic. El tercer cas
és semblant al primer, però aquí era el propi cap de l’ètnia qui atorgava
privilegis als seus principals. En els tres casos el primer privilegi era
sempre el mateix: la terra.
L’autor del llibre sovinteja les referències de
cronistes dels primers invasors europeus, les fonts primàries, entre els que es
palesen contradiccions i punts de vista discrepants, però tocant el tema del
bestiar, salvatge o domesticat, se’n conclou que no es van entendre gaire
perquè era molt diferent del que coneixien a Europa; a tots els deien llames o
ovelles a l’alpaca. Convé doncs precisar que hi havia gran quantitat de bestiar
de la família dels camèlids destancant el llama, però també cal afegir-hi la
vicunya, l’alpaca i el guanac. Tots andins.
A l’època inca la cacera a la
serralada es va convertir en un privilegi del rei. Els seus ajudants envoltaven
milers de cèrvols, guanacs i altres animals fins tenir-los en un punt central,
però no se’ls matava a tots. Als captius
se’ls esquilava i es deixaven lliures les femelles, els guanacs se’ls menjaven
i amb la seva carn en feien “charqui”[8].
Malgrat això John V. Murra nega l’exclusiva reial que altres han afirmat sobre
la cacera perquè d’acord amb la tradició oral Huarochirí els guanacs caçats
eren lliurats al fetiller de la seva ayllu[9].
Aquesta tradició indica que la cacera tenia un sentit cerimonial en l’època
preinca i que en el període inca servia per a evitar la cacera furtiva; tampoc està d’acord amb els cronistes que
afirmen que l’estat inca va fer-se propietari de tot el
bestiar perquè hi ha prou evidències que demostren
que bona part del bestiar era en mans dels camperols. El que no se sap és quan
i a on es va iniciar la domesticació dels animals, però sembla que va ser a
l’alta puna, prop del llac Titicaca, on encara avui és on hi ha més concentració d’animals
salvatges. Pel que fa l’època de la domesticació seria en la cultura Chavín[10]. Les
varietats domesticades proporcionaven la llana per a fer roba (llana), cuir pel
calçat i proteïna per a la dieta, el qual beneficiava l’economia inca. Els
llames eren, a més a més, emprats com a transport, però no carregaven més d’uns
40 Kg.
perquè tot i que els camèlids són dòcils quan estaven cansats no es movien.
Possiblement la cultura inca i la que la precedeix
és la que ha atorgat una centralitat més aclaparadora a la indústria tèxtil
perquè la roba per a vestir-se, com
també les flassades, entraven en totes les facetes de la vida social. A la
serralada es filava amb la llana dels camèlids i a la regió andina amb cotó.
Aquesta fibra ja es conreava i tenyia abans del Tahuantinsuyo, però a partir
d’aquest s’inicia la difusió de la llana. També es va continuar teixint amb
sisal per fer-ne proteccions per a segons quins treballs. La millor llana era
la d’alpaca, la de llama és aspre i la del guanac ordinària, però la de la
vicunya era tan fina com escassa i es creu que només es destinava als vestits i
a les flassades dels reis. Hi havia dues menes de telers, el ahuasca,
domèstic i ordinari, i el cumbi, que era gran i el duien professionals
que feien unes teles molt fines, suaus com la seda: “Desde los primeros días de
la invasión, la calidad y belleza de estas telas hizo que se las comparara
ventajosamente con las manufacturas europeas”[11]. En
aquesta artesania cal fer esment del mestres tintorers. Malgrat no detallar
totes les peces de roba que es feien, assenyalem que per vestir tot era a
partir de la llana o del cotó i que amb cotó es feien també les veles i els
matalassos. Els reis es canviaven de roba quatre vegades al dia i les reines
estrenaven cada dia quatre vegades el vestit, que eren després regalats.
Assenyalem que els nens i les nenes aprenien a filar i teixir i que tot i que
no hi havia una divisió sexual del treball, era un fet que s’esperava que una
esposa i mare havia de ser bona amb l’art tèxtil perquè calia vestir a tota la
família. Com que l’estat inspeccionava que a les cases a ningú no li faltés
roba de vestir, alguns europeus ho van
veure com una qüestió de pudor sense tenir en compte que feia fred. En aquest
sentit és oportuna la citació següent:
“De hecho, según concepción incaica el individuo y la
unidad doméstica tenía dos obligaciones económicas principales para con el estado, y cada una de ellas
entrañaba un derecho que garantizaba la subsistencia y la autosuficiencia de la
etnia:
Obligación de trabajar las tierras del Derecho de
seguir sembrando y cosechando
estado y del culto. sus propios cultivos en tierras del ayllu.
se mantienen las pautas de reciprocidad.
Obligación de confeccionar los tejidos Derecho a la o algodón de los
depósitos
para las necesidades del estado comunales, y quizá, inclusive
y del culto. los del estado, para hacer
su propio vestido.”[12]
És comprensible que part dels rendiments de la
terra fossin una forma de tribut per l’estat i el culte perquè, entre altres
factors, l’exèrcit també gastava molta roba. Cal tenir en compte que la roba,
sigui la llana, el cotó o els tints, és un producte del camp transformat. No
obstant si en una unitat domèstica no hi havia esposa, no s’esperava que es
tributés en tela[13]. Els teixidors de cotó ja
eren refinats i arran de la conquesta inca sembla que van ser destinats a
Cusco. Aquests professionals estaven dividits en dos nivells, els teixidors de cumbi
que atenien únicament les necessitat de l’estat i les aclla que estaven
recloses en cases especials a cada província i vàries a Cusco. Eren cèlibes, la seva funció religiosa i eren potencials
concubines del rei, però la roba que feien tenia
finalitats sacramentals. Cal considerar el cumbi
i les aclla com servidors de l’estat. En un altre nivell assenyalem que
“el rey Viracocha prometió a sus hombres llamas, ropa, plata y oro, mujeres y
criados yana, en ese preciso orden”[14], la
qual cosa indica l’alt valor simbòlic i econòmic que es donava a la roba; en la
perspectiva militar de cara a l’enemic, en una batalla, després de derrotar els
invasors se’ls deixava sense roba, cosa que indica una mena d’escarni envers
l’enemic i referma aquest sentit simbòlic. En totes les cerimònies de trànsit
(pubertat, casament i mort) l’objecte protagonista era sempre la roba. Les
ofrenes de caràcter religiós dels inques sempre eren a base de roba, sigui a Pirua
com el primer ser humà enviat pel Creador, o a Pachamama, la Mare Terra.
En els capítols o apartats precedents s’ha pogut
veure que bona part de l’organització econòmica es fonamentava en institucions
i figures anteriors al domini inca, tant si es tracta de la forma d’heretar la
terra, de la mita o del sistema tributari en forma de roba.
Aquesta obra de John V, Murra té el mèrit de
basar-se prioritàriament en fonts primàries, el que li confereix tota
l’objectivitat que es podia tenir a mitjans del segle passat; precisament per
aquesta raó no hi manquen les contradiccions entre aquestes fonts, que a
vegades són de cronistes que van arribar junt amb els primers europeus, però i
d’altres corresponen a un segle després. Aquests darrers fan l’efecte de ser
més parcials, però no sempre és així. El que resta clar pel lector és que
l’obra que ens ocupa
s d’un gran rigor perquè permet veure com cada
dada històrica va ser explicada.
Pachacútec va ser el novè emperador inca (1438-1471), i se’l
té com el constructor de l’imperi perquè li va donar una empenta que el fa
comparable a Filip II de Macedònia.
Aquesta comparació arriba fins i tot al seu fill, Túpac Yupanqui,
respecte a Alexandre el Gran[15].
A causa de l’expansió de l’estat inca,
Pachacútec es va veure obligat a crear institucions amb el
suport d’una idelogia de forma que donés cos a un nou sistema, tot i que es
tractava d’una mena de polítiques que ja estaven provades perquè mentre hi ha
una font que diu que Pachacútec va ser el creador del cens i de la forma de
recaptar impostos, n’ hi ha una altra que diu que ja ho va fer Sinchi Roca 200
anys abans. L’autor confirma aquesta segona dada amb aquestes paraules: “Cuando
el Cuzco elaboró su propio sistema de rentas en energías, las obligaciones
comunales conocidas y comprendidas por todos sirvieron como punto de partida
para la inevitable ampliación”.
L’Europa del segle XX que s’ha sentit superior a
la resta del món per haver posat en marxa l’Estat del Benestar fruit de la seva
por devant del perill roig veu ara com, desaparegut aquest perill, l’Estat del
Benestar comença a trontollar mentre que a les terres andines tenien un estat
de benestar molt abans de l’arribada dels europeus. La comunitat ètnica es feia
càrrec dels ancians, vídues i orfes, malalts i invàlids, fet que no els impedia
rebre el seu tros de terra, però com que no la podien treballar, ho feia la
comunitat: l’ayllu.. No hi havia possibilitat d’escaqueig perquè hi
havia un inspector que ho controlava i a més verificava si el vell o el malalt
podia fer alguna altra tasca menys carregosa.
Assenyalem que la unitat domèstica era
la base del sistema social i estava formada pel marit, l’esposa i els fills
però si el marit tenia més d’una esposa, també formaven part d’aquesta unitat
junt amb els seus respectius fills, així com altres dependents. El conjunt
d’unitats domèstiques formaven un ayllu, que estava governat per un curaca.
La idea dominant era que la unitat domèstica contribuïa amb l’energia del seu
treball, tot tenint clar que la unitat del que s’intercanvia o es dona no són
quilos de papes o litres de llet o metres de llana, sinó la unitat de temps en
què s’ha contribuït, per exemple, una jornada d’un determinat nombre de
persones.
La unitat domèstica havia de
donar el menjar i la “chicha” a tots els participants de la contribució, que
per descomptat estaven censats i registrats pel curaca. Justament per
això l’ayllu distribuïa les terres periòdicament d’acord amb el nombre
de membres de la unitat domèstica. Per altra banda, les prestacions rotatives
estaven organitzades de manera que no interferien en les tasques comunals, és a
dir, l’estat no molestava a l’ètnia quan havia de conrear o collir de la seva
pròpia terra.
En principi, la prestació de
treball durava tota la vida; de nen, amb tasques domèstiques fàcils, de noi com
a ramader i caçador d’ocells, més tard a l’exèrcit, sense voler dir que s’era soldat tot l’any.
Fins i tot la guerra respectava el temps de collita i el de guaret. El jove
entre 15 i 20 anys no entrava en el sistema tributari perquè treballava per a
la seva unitat domèstica o collia coca pel curaca. Per descomptat que en
esdevenir marit aquest jove passava a ser adult i formava aleshores una nova
unitat domèstica. No cal dir que dels successius esdeveniments en prenia nota
el curaca. L’únic que s’ alliberava de l’exèrcit era el yana
(criat per sempre) donat que, en no pertànyer a cap comunitat, estava obligat a
treballar sempre per a una unitat domèstica o per l’estat. Els ancians feien
petites tasques auxiliars, que no requerien gaire esforç però sí més criteri,
com ho són la supervisió dels magatzems i el manteniment dels registres. Val a
dir que hi havia categories de curates en funció del nombre d’unitats
domèstiques que tenia al seu càrrec. No era el mateix un curata que
controlava vint unitats domèstiques que el que en tenia cinquanta, cent o més.
Així doncs la contribució a l’església
o a l’emperador o al curaca era sempre en forma de temps perquè el
beneficiari de la contribució o mita havia de posar el material, la terra, la
llavor, la llana, el cotó, les eines, les mantes per a arrosegar les pedres,
etc. Aquí ve a tomb referir-se al curaca, càrrec sorgit del sí de
l’ètnia i per tant respectat, però que el virrei Toledo s’entestava en no
reconèixer-ho i considerava que era imposat per Cusco: el virrei no podia
entendre una figura que no era pensable en el país dels hidalgos.
També és indicador de com funcionava
la tributació a l’estat i a l’església. Seguint el criteri apuntat, que no és
producte sinó temps, ja en la tradició preinca, tot indica que quan el Cusco va
demanar que els camperols contribuissin amb les pròpies collites el curaca
va sentir aprensió perquè encara que en teoria totes les terres eren de
l’estat, no ho era el producte de la terra resultat del treball, per tant, és
possible que al principi de l’imperi recaptés amb espècie, però es va corregir
d’acord amb la tradició andina, tot afegint que la contribució rotativa no
seria en detriment de l’autosuficiència.
S’ha pogut veure que la
prestació en el conreu, els teixits i el servei militar tenien un caràcter
permanent a la població, però es pot dir que el mèrit organitzatiu es fa
evident quan es tracta de tot aquell conjunt de tasques que tenen un caire excepcional. Aquest és el cas de tot el que
actualment s’agrupa sota l’epítet d’obra pública. En aquest sentit la cultura
andina no tenia res a envejar a la romana perquè amb el règim de la prestació
rotativa es van fer temples de pedra que ensemblaven perfectament, carreteres
empedrades de milers de quilòmetres, ponts penjants, canals de regadiu que
passaven per túnels, etc. Aquí no interessa valorar els enginyers inques, sinó
la part organitzativa. No se sap encara si el personal tècnic era enviat per
Cusco, però el gruix de la feina era per la gent local que es tornava ayllu
per ayllu, de manera que la tasca era “repartida por las provincias
cercanas y se sabía con qué cantidad de materiales había que acudir cada una
[…] los tenían apercibidos de un año para otro”[16]. És
obvi que més d’un país europeu no té encara aquesta capacitat de previsió que
és indicativa del nivell de civilització. Cal puntualitzar que per obra pública
s’entenen no solament les grans
construccions esmentades, sinó també qualsevol petita construcció feta en els
camins, com les barraquetes pels chasqui[17], que
era un treball rotatiu com evidentment també ho era la participació en totes
les obres públiques. És pertinent esmentar alhora els tambo, construcció
que és indicativa de civilització perquè es tractava d’una mena
d’hostal-magazem estès per tots els camins. D’un tambo a un altre hi
havia uns vint quilòmetres aproximadament i per bé que el personal fix solien
ser vells i descapacitats, el rei també pernoctava en un tambo, fet
sorprenent vist des d’Europa; cal afegir que els tambos feien de magatzem de
les prestacions rotatives. D’altra banda, fa reflexionar la citació següent:
“Lo que es más significativo es el procedimiento descripto: las etnias sujetas
a la prestación rotativa se presentaban para las obras públicas, como para
cumplir con sus deberes militares, dirigidas por señores “naturales”, y se las
recibía con un festín. Mientras trabajaban los alimentaba el estado y se les
proporcionanaba bastas mantas de fibra de cabuya para que no gastaran sus
propios vestidos.”[18]
En aquest punt de la lectura del
llibre de Murra ja no crida l’atenció que els europeus adoptessin tècniques
extractives andines, però el lector, com en molts altres aspectes del llibre,
no queda informat d’on acaba el que és autòcton i a on comença el que és inca
perquè llegim “Mucho antes del ascenso del Tahuantinsuyu, las étnias extraían
cobre, oro, estaño, mercurio, plata y “tierras de colores”.
El que sí que queda clar és que “la plata y el oro
se convirtieron en monopolios estatales”[19]. És
evident que els minaires eren revisats pels guàrdies per a assegurar-se que
lliuraven tot l’or extret i que el curaca no podia tenir cap objecte
d’or a no ser que fos un regal del rei.
L’organizació del treball minaire era
diferent a les altres formes organitzatives perquè tot i que estava subjecte a
la prestació rotativa, els pagesos que estaven fent de minaire tenien per
tribut els pagesos d’una altra província que els hi feia la sembra, però
l’autor ens diu que ha estat impossible saber quants eren els minaires
proporcionats, ni quant durava el torn. Se sap però que cent unitats domèstiques proporcionaves un minaire.
En un estat tan sofisticat com l’inca
el funcionariat devia ser una part important de la població. Existien dos tipus
de funcionaris: els parents del rei o els inques de privilegi, que eren el
govern directe i els curaques, els senyors de l’ètnia, que representaven
el govern indirecte. En el govern provincial hi havia un parent del rei enviat
per Cusco que tractava amb tots els curaques locals. Ens dóna una idea
del nivell de control el fet que cada província comptava amb un governador que
controlava que les terres estatals fossin conreades, les collites magatzemades
i les prestacions fetes; que tenia auxiliars que viatjaven i visitaven la
mateixa vall un cop cada tres anys,
verificava les entregues de treball amb un cens i comprovava que els nous matrimonis
figuressin com una unitat domèstica; a més cotejava les dades amb el curaca
sobre les entregues als dipòsits (tambos) estatals. Com es pot
constatar, malgrat ser una cultura àgrafa els inspectors feien el que se’n diu
ara “informació creuada”. Hi havia estadística per tot, tant dels ciutadans
obligats a prestacions rotatives de cada regió, com del nombre de camèlids
pastant als prats de l’estat o del blat de moro o de la llana en els dipòsits,
de manera que una font primària va escriure: “no se yerra en la cuenta ni de
una gallina, ni de una carga de leña que cierto es cosa que no se puede creer
pero tienen destos grandes oficiales”[20]. Té
el seu valor si tenim en compte que ho va signar un funcionari colonial.
Hi havia dues menes de prestació
rotativa, per un banda la que podríem dir que funcionava sola, la del camp, la
simple, que només requeria que el curaca s’assegurés del seu compliment,
tenint en compte però que el pagès tributava en forma de feina, prescindint del
seu éxito perquè no es valorava si la collita era bona o no. Per altra banda, hi havia totes les altres
prestacions amb les seves característiques específiques com ara la militar,
l’obra pública o la mineria, que exigeixen previsió i, per tant, una tasca
burocràtica més sofisticada. Cal afegir a més a més aquelles tasques que eren
per a servir interessos del rei, que es decidien a Cusco en mig d’un ceremonial
en presència de curaques i “orejones”[21].
6.- El repartiment de l’excedent o l’estat redistributiu
Aquest capítol és el més significatiu del llibre
que aquí es comenta o que es resumeix extreient aquells aspectes que són més
il.lustratius per a dibuixar com era el món andi en el període inca.
Abans hem vist la cara lletja del
sistema inca perquè la recaptació no agrada. Encara que no hi hem entrat
aprofitem per a assenyalar que aquesta forma de tributació també era motiu de
delinqüència contra l’estat. Tanmateix, possiblement no veurem mai una societat
en la que allò que ha rebut l’estat sigui retornat després a la societat amb una visió
reguladora o harmonitzadora.
Hem vist en el capítol anterior que
l’estat tenia el monopoli de les prestacions rotatives, és a dir que una gran
quantitat de dipòsits o tambos escampats per tot l’imperi inca estaven a
disposició de l’estat. El rei i la cort en gastaven una fracció, per tant, el
gruix de les existències eren distribuïdes de la manera més profitosa. “En este
sentido el estado inca actuó como un mercado: absorbió la producción
“excedente” de una población autosuficiente y la “cambió” alimentando a los
linajes reales, al ejército y a quienes efectuaban prestaciones rotativas, a la
vez que entregaba buena parte de la misma en forma de dádivas y mercedes”[22]. La
comparació que fa Murra amb el mercat no sembla la més exacte perquè el mercat
és un concepte abstracte que pretén ésser–sense fer mai justícia- el punt en el que l’oferta i la demanda
s’equilibren; així doncs, seria més idoni comparar les susdites existències amb
“estocs de compensació” (buffer stocks) que tenien la finalitat d’equilibrar
l’oferta i la demanda, posant la mercaderia allà a on fa falta.
Cal insistir que el nombre de dipòsits
amb queviures, armes, vestits, etc. era d’unes proporcions extraordinàries. Com
una dada que dóna idea de quines xifres hi havia en joc assenyalem que “en
Vilcas, donde había un gran templo, palacios y las ya mencionadas 700 collca[23] con maíz y armas,
el personal de servicio ascendía a un total de 40.000 hombres”[24]. Tanmateix
fa l’efecte que Murra dóna un sentit prioritari al fet de que els estocs fossin
a la pràctica els pressupostos de l’estat per atendre des de les necessitats
del rei fins al darrer funcionari o soldat, tot presentant d’una manera assèptica
la traducció que fa Garcilaso d’un dels títols honorífics del rei (huaccha
cuyas) “ric no de béns, sinó d’excel.lència i grandesa d’ànim”[25].
No es pot saber si és degut a l’atzar
o a la tècnica distant de l’autor del llibre, però ha calgut arribar a la
pàgina setzena d’aquest capítol per a llegir: “Es oportuno ahora examinar la
función más celebrada de los depósitos estatales: la acumulación de excedentes
con fines de beneficiancia. […] unida a la supuesta intervención del estado en
los matrimonios, ha llevado a algunos autores a hablar del “imperio socialista
de los incas”, mientras que otros piensan que fue el modelos de la Utopía de
Tomás Moro”[26]. Malgrat tot és obvi que
en el seus mots hi plana la ironia L’autor passa a qüestionar tot seguit
l’objectivitat de Garcilaso i Blas de Valera, dos autors que junt amb altres
formen les fonts primàries en les que John V. Murra s’ha basat principalment
per a construir aquest llibre. Per això llegim que “los dos exageran la
paternal benevolencia del estado inca hacia sus súbditos”[27]. En
qualsevol cas l’autor no estalvia altres fonts que evidencien que l’estat de benestar
estava instal.lat a la societat inca i recollim la següent citació: “avia
siempre gran cantidad sobrada e aun si el año era avieso de aquello algunas
vezes socorrían la gente si la necesidad era extrema pero no de otra manera y
ansí jama obo hambre en aquel rreyno”[28]. No
obstant, encara que l’autor fa citacions del mateix tarannà demostra que no
està convençut perquè conclou aquest capítol dient que és escassa l’evidència
de què les reserves acumulades fossin per al benestar públic. El que sí ens fa
avinent és que “Se atendía a la seguridad de los incapacitados mediante un
antiguo sistema, preincaico, de acceso automático a los recursos y excedentes
de la etnia y al trabajo de sus miembros. Tal vez haya habido un socorro
estatal en caso de heladas […] referencias muy escasas comparadas con los
cientos de descripciones del uso de las reservas con fines militares,
eclesiásticos, cortesanos y administrativos”. En el darrer paràgraf es refereix
a “la ilusión del carácter socialista, benefactor, no se funda en la atribución
al estado de una función propia de la etnia, de la comunidad”[29],
acaba el capítol amb dues citacions que es contradiuen i d’aquesta manera deixa
la jugada socialista en taules.
El primer paràgraf d’aquest capítol és essencial
perquè per una banda expressa el pensament de l’autor del llibre i per l’altra
podriem dir que resumeix tot el capítol, per la qual cosa resulta justificat
transciure’l íntegrament:
Al caracterizar el sistema
económico inca como redistributivo, le atribuimos al estado el papel principal
en el intercambio de bienes. El estado recibía la mayor parte del excedente de
la producción campesina y de los artesanos a su servicio, y a su vez
redistribuía la mayor parte de estos productos entre diversos segmentos de la
población, de acuerdo con una lógica estatal. En este sentido, el sistema de
ingresos del estado se justificaba al asumir, entre otros papeles, el de un
mercado; por ejemplo, cuando realizaba un intercambio de artículos producidos
en climas templados, como maíz algodón y coca por lana del altiplano, charqui o
servicios administrativos. La creación de un sistema de rentas estatales que a
la vez servía para canalizar los intercambios afectó al antiguo flujo
preincaico de trueque y comercio, reduciéndolo en algunos casos a la
insignificancia. O sea, que el estudio del intercambio inca es otra manera de
considerar el desarrollo y la expansión del estado.
L’autor torna a demostrar que té una
visió ideal del concepte de mercat; no obstant, cal considerar que es tracta
d’un ciutadà nordamericà i que el llibre va ser escrit en els any cinquanta, en
plena Guerra Freda. No podem saber si “la lógica estatal” inca tenia un
veritable caràcter just, socialista, o no. El que és evident però és que no feia
el paper del mercat perquè com hem expressat en el capítol anterior el mercat
no té una funció equilibradora, ni des d’un punt de vist del valor de canvi ni
des del punt de vista de l’intercanvi de mercaderies. El comerç internacional
no ha estat mai un troc, és a dir, quan un vaixell surt de Santos carregat de
cafè amb destinació a Europa és prou sabut que Brasil no rebrà les divises que
li permetran fer una compra de maquinària alemanya justa perquè aquest troc
aparent xoca amb el factor del poder polític que fa que el marc alemany sigui
una divisa forta a la que ha de fer front el real brasiler que és una divisa
feble, que no figura en el Mercat de Divises habitual perquè és encara la
divisa d’una excolònia[30]. Si
John V. Murra quan es refereix al mercat digués que no es refereix al que abusa
del Tercer Món, aleshores hauria d’explicar que es tracta d’una altra mena de
mercat, d’un mercat mai no vist.
Efectivament aquest paràgraf resumeix
els aspectes més rellevants del capítol. Per exemple, els pobles de la costa
enviaven el blat de moro, la coca, els condiments, el pebre, el guano, el cotó
i els teixits de cotó a les punes i a les zones altes en general mentre que en
sentit contrari viatjava la llana, el “charqui” i a vegades el “chuño”[31].
Aquests intercanvis tenien un orígen preinca, però com ja s’ha anat veient, els
inques tendiren a seguir la cultura de les ètnies, de la mateixa manera que les
ètnies van fer els primers mercats entesos com a places d’intercanvi o troc. De
forma que en temps del tercer rei Lloque Yupanqui (1260-1290) ja hi havia un
mercat a Cusco. Pachacútec (1438-1471) va fer que a les places dels mercats
(ccatu) hi hagués mercat cada nou dies i que fos festiu per a què hi pogués
anar tothom. Aquest rei va tenir una visió moderna del mercat perquè en va fer
el centre de comunicació (donar ordres/escoltar) i també lloc de càstig. Huayna Capac (1493-1525) va
ordenar l’organització dels mercats.
L’estat inca, segons
Murra, va intentar monopolitzar els intercanvis de forma que ningú alterés el seu sistema d’intercanvi; no
obstant això, “aparentemente persistió algún truque o comercio”[32]. No
sabem si és que l’estat feia una valoració menys favorable per les ètnies en el
sentit que l’estat es quedava amb un aparent valor afegit o que senzillament
les ètnies seguien els seus costums d’intercanvi al marge de l’estat. D’aquest
aspecte Murra no ens en diu res i sembla que seria interessant si hem de
considerar que l’estat prenia el lloc del mercat. Evidentment podem entendre
que el 1955 ja no es podia fer un estudi del mercat del troc inca. L’autor ens
explica que a Mesoamèrica els grans de cacau havien fet de moneda i que en
alguns casos el blat de moro havia estat emprat també com a moneda, però en
aquest cas més aviat sembla que fos perquè es tractava d’un producte que tant
servia d’aliment com de cerimonial, especialment a les zones altes i, d’acord
amb un cas concret que explica, quan la part compradora té blat de moro li
resulta còmode anar afegint-ne fins a deixar a la part venedora satisfeta, tot
entenent que la compradora fara ús del blat de moro.
També es critica que en cercles
acadèmics dominava l’opinió que l’estat “benefactor” o ·socialista” atès que
havia d’incitar la mobilitat geogràfica, el sistema redistributiu servia per a
donar més vitalitat als camins, però Murra contraposa amb dades que hi havia
gran nombre de mercaders a la societat inca que donaven aquesta vitalitat que
mancava segons els acadèmics.
Una mesura força interessant que
assenyala l’autor és l’aparellament de dues províncies que tenien
respectivament productes diferents per a intercanviar. Es formalitzava així l’intercanvi o troc. Com
ja s’ha esmentat, una província era de la costa i l’altra de la serralada, de
manera que els seus interessos es complementaven. En aquest cas hi havia la
intermediació de l’estat. Aquesta intermediació no l’hem de confondre amb el
mercat perquè del que es tractava era d’organitzar un intercanvi de productes
de forma racional, no jerarquitzada. El senyor Murra oblida que el mercat
jerarquitza i en aquest cas podem afirmar que hauria jerarquitzat a una de les
dues províncies i és justament això el que no va fer l’estat inca. L’autor
d’aquest treball no està en condicions de precisar si era socialisme o no, però
sí que nega que l’estat substituís el que en el món occidental en diem mercat,
entre altres raons, perquè especialment en els E.U.A., quan es parla de mercats
agrícoles, s’especula automàticament en com serà la collita de cereals de l’any
vinent i, per tant, si la previsió és negativa, vol dir que el preu s’apujarà.
En consequència cal comprar ara en el Mercat de Futurs per vendre més tard.
Això no ho feia el Tahuantinsuyu.
En qualsevol cas resulta
un capítol fosc perquè l’autor admet la dificultat d’aclarir molts aspectes
importants i esdevé tot molt especulatiu. L’aspecte redistributiu de l’estat és
lògicament el que demana més concreció i el que ens diu l’autor és que una de
les fonts primàries esmenta que l’estat no podia retirar una mercaderia sense
deixar en el mateix lloc una quantitat equivalent[33].
D’aquí hem de deduir que l’estat no controlava prou bé la situació.
Com hem anat veient en aquest treball el gruix de
la població era pagesa i el seu propi manteniment es feia a l’hort, a la “chacra”.
Havia de fer per l’estat només les prestacions de treball d’acord amb un
sistema de quotes basat en la rotació d’ètnies, dels llinatges i de les unitats
domèstiques; també s’ha pogut veure que el sistema de prestacions originava una
economia dual, és a dir, la privada del pagès o artesà i la de l’estat que era
resultat de la contribució del pagès “normal” i la del conjunt de treballadors
al servei exclusiu de l’estat. Per altra banda formant part de l’economia de
l’estat hi havia els parents del rei més els curaques.
Ens hem anat adonant alhora que la
zona andina era una societat molt avançada abans de ser incorporada al Tahuantinsuyu,
de manera que en molts casos els inques es varen limitar a institucionalitzar
allò que formava part de la tradició o de la cultura de l’ètnia. L’ètnia
s’havia autogestionat abans de formar part d’un estat.
Concretament Pachacútec va identificar
i reorganitzar les especialitats regionals, va establir un cens d’artesans i a
alguns d’aquests els va destinar a una altra província, sobre tot per a
aprovisionar l’exèrcit i la seva bucrocràcia. L’artesania metal.lúrgica ja era
important abans de l’estat inca, treballaven l’or i la plata, el coure i el
llautó; era una activitat que requeria dedicació exclusiva, els metal.lúrgics estatals
eren a Xauxa i Cusco per a proveir la cort i els tambos.
Com a punt de partida és precís
assenyalar que la població camperola era autosuficient en el doble sentit, és a
dir, que tenia tots els oficis necessari per viure. Tant els homes com les dones treballaven a la seva
“chacra”[34], mentre que les dones teixien i tenien
l’ajuda dels ancians i dels discapacitats. Els joves també participaven en així
que podien i els homosexuals que vestien
roba femenina se la feien ells mateixos. La unitat domèstica també es construia
la casa.
No s’ha parlat gaire del rei
com la persona amb més privilegis i tampoc dels seus parents. Alguns reis
sembla que es malfiaven del personal propi de la cort i s’envoltaven de
servidors de més confiança provinents de les ètnies d’on ells eren fills. Sabem
d’un rei els portadors de la seva llitera del qual eren sempre de les ètnies
soras i rucanas; un altre volia que els seus guàrdies fossin gent del nord i no
membres de llinatges reials.
Malgrat ser una societat
àgrafa tenien els seus bons registres dels tambos, de les rotacions, del
cens, etc.. Tot estava controlat i comptat amb un sistema de colors, cordes i
nusos d’aprenentage difícil i els que s’hi dedicaven tenien una gran perícia
mnemotècnica. En parlar de l’obra
pública ha quedat palès que hi havia veritables enginyers civils i així doncs
picapedrers, fusters i paletes.
Si més d’un cop ens hem referit a
l’església, ara és oportú referir-nos als sacerdots. En l’economia incaica
tenien un paper en tant que personal especialitzat amb caràcter exclusiu:
intervenien en els ritus agrícoles, es beneficiaven dels obsequis i de la
distribució de concessions de la cort que gestionaven ells mateixos. Evidentment
les ètnies també tenien els seus ocultistes, remeiers i bruixots, mentre que la
comunitat de sacerdots professionals de l’església del Tahuantinsuyu s’ocupaven
del culte i del Tro. John V. Murra lamenta que els primers cronistes no fessin
distinció entre els de l’ètnia i els de l’estat. Afegeix que la millor
descripció prové d’un sol cronista i dels missioners, però crida poderosament
l’atenció que al llarg del llibre no s’anomenin missioners o frares i monges
sinó que escrigui sempre “los extirpadores de idolatrías” perquè certament és
el que van anar a fer a les Índies. La descripció que donaren aquests
missioners és que es feien sacrificis, interpretaven somnis i ajudaven als
parts amb herbes . Per altra banda els sacerdots de l’estat que es trobaven a
la part superior de l’escala jeràrquica eren de llinatge reial, en general del
germà del rei. Consta que hi havia més de mil sacerdots, però que “quedamos en
la ignorancia acerca de la organización de la clase sacerdotal”[35]
Cal dir que tots els que tenien una
activitat amb dedicació completa quedaven exempts de la prestació rotativa, com
és el cas de tots els oficis que s’han descrit fins aquí, sempre deixant de
banda el pagès, que no es considerava un ofici.
Si les ètnies andines van construir
una cultura molt ben travada el Tahuantinsuyu la va sistematitzar, com n’és un
bon exemple la transmissió del coneixement. Hi havia formació professional per
a ocupar llocs administratius, la qual cosa ens fa pensar amb els lletrats
xinesos. Tot i que parlem d’una societat àgrafa, és evident que l’administració
pública era un factor essencial, de manera que els fills del llinatges reials i
dels curaques feien una carrera de quatre anys: primer aprenien el
quítxua, després a adorar els ídols i finalment uns aprenien “cosas de suma
importancia en asuntos de su gobierno y autoridad”[36] i
els més avançats es dedicaven a la història. És de remarcar que el rei Topa va
dir que els fills dels plebeus havien d’aprendre els oficis dels seus pares i
que governar no era cosa seva.
Una de les professions més mimades per
l’estat eren els responsables del registre perquè es dedicaven exclusivament a
mantenir els registre dels esdeveniments i a preparar les cançons històriques
per a cerimònies en moments especials. També transmetien els seus coneixements
als membres de la reialesa; per tots aquests serveis se’ls donava
« mujeres y criados ».[37]
Deixem constància que en aquest
capítol l’autor fa un ampli estudi de vint pàgines sobre el cumbi, aclla
i yana, i que aquest treball s’han esmentat a les pàgines 7, 8 i 10,
però que el tema fuig de l’abast d’aquest treball, però al comentar l’epíleg
farem esment dels mitima que no n’hem parlat.
9.- Epíleg
En alguns aspectes s’ha mostrat el desacord amb
l’autor del llibre. Les preguntes que l’autor es fa al principi de l’Epíleg
també queden assumides en aquest treball. “¿Qué habría sucedido con esta
estructura socioeconómica si hubiera podido continuar su desarrollo sin
interferencias? ¿Hubiera crecido el sector de la economía y de la población
controlado por el estado, a expensas de la comunidad étnica campesina, hasta
eliminar su autosuficiencia?”[38]
Les preguntes són pertinents perquè al
llarg de la lectura del llibre s’ha anat veient com socialment el pagès anava
quedant acorralat. El rei s’anava semblant cada vegada més a un rei feudal
d’Europa que quan volia premiar a un servidor li donava terres i lógicament els
qui les treballaven quedaven sotmesos a ell.
Hi havia, entre altres, dues maneres de fer-ho. Una primera, convertir
aquestes persones en yana, és a dir,
en criats, o una segona en mitima, colonitzadors d’una terra
conquerida recentment, com van fer el comtes catalans a Catalunya Nova per a
repoblar el país. Aquesta mesura a més del caràcter que té d’intromissió en un
territori aliè comportava també una minva de la prestació rotativa perquè els mitima
passaven a fer tasques estatals. El mateix passava amb les aclla
perquè cal tenir en compte que el seu nombre augmentava donat que ja no
solament eren teixidores, sinó que feien altres activitats pel rei.
Com diu l’autor del libre al darrer
capítol, el Tahuantinsuyu va tenir el mèrit d’integrar les diferents ètnies a
mesura que les anava conquerint agrupant-les en una sola nació. Aquest
expansionisme però xocava frontalment amb les concessions del monarca a
particulars que comportava la creixent població de mitima i, per tant,
dificultava l’autosuficiència perquè cada vegada hi havia menys cohesió i més
conflicte.
La conclusió d’aquest llibre,
profusament documentat, és que l’estat inca que hem conegut era un país socialment just que es va anar
degradant amb el temps sense haver assolit la Utopia de Thomas More i abocant-se
gradualment a l’abisme.
[1] El mot “puna” no existeix en català, però com en altres idiomes es manté
sense canvis és coherent fer el mateix.
[2] A l’original diu “papa” que té centenars d’espècies entre les que hi ha la
patata que coneixem aquí i ha tingut una difusió mundial.
[3] “La dinastía inca se atribuyó la introducción de este cereal en el valle
del Cusco” MURRA, John V.: La organización económica del estado inca”, México,
Siglo XXI, 1978. p.39.
[7] Fita
[8] Una preparació que ha durat fins l’arribada del figorífic, es deshidrata la
carn, es cobreix amb sal i s’exposa al sol.
[10] El 900aC (actual departament d’Ancash, Perú), que es considera que va posar
les bases culturals del futur estat inca.
[11] MURRA, John V.: La organización económica del estado inca”, México,
Siglo XXI, 1978. p.109.
[12] Ibid. p. 114
[14] MURRA, John V.: La organización económica del estado inca”, México,
Siglo XXI, 1978. p.123
[15] Britannica Academic Edition URL: https://vpn.upf.edu/+CSCO+0h756767633A2F2F6A6A6A2E6F6576676E616176706E2E70627A++/EBchecked/topic/437494/Pachacuti-Inca-Yupanqui
[16] MURRA, John V.: La organización económica del estado inca”, México,
Siglo XXI, 1978. p.158
[21] Eren considerats parents del rei o membres dels dotze Ayllus reals, feien
tan la funció de conseller del rei com la d’enviat del Cusco. Ibid. p. 153,
169 i 185
Etiquetes de comentaris:
américa precolombina precolombino américaprecolombina inca incaico etnia
|
0
comentaris
dijous, 26 d’abril del 2012
El caso Galileo
Puede decirse que el proceso a Galileo Galilei es un hecho de los más
significativos de la historia de la humanidad porque se ha visto trascendido
hasta tal punto que se ha convertido en el caso Galileo y que éste se ve envuelto
del mito Galileo. Como todo mito está vivo debido principalmente a que a pesar
de las contradicciones y flaquezas humanas de Galileo, nos apercibimos que no
se trató del enfrentamiento entre un hombre y la Iglesia Católica por una
cuestión astronómica; sino porque en vida ya fue mito y el mito sigue vivo, de
ahí que el famoso Eppur si muove se ha demostrado falso y, a la vez, el hecho de que
en la segunda mitad del siglo XX todavía aparecen nuevos datos del caso
Galileo. Una de las contribuciones del mito en pleno siglo XX fue la pieza
teatral de Bertolt Brecht “La vida de Galileo”. En el presente texto se intenta
demostrar que Galileo fue víctima de su propia grandeza que lo convirtió en un
mito y en un ser antisocial.
La vida y la obra de Galileo se enmarca dentro del Renacimiento y de la
“revolución científica”. Su obra destaca de una manera singular como matemático
y tiene en su haber descubrimientos astronómicos y físicos gracias precisamente
a su dominio de las matemáticas, si bien destacó en filosofía, fue hábil
cortesano, experto polemista con un gran intuición, muy católico y antisocial,
pero por encima de todo un apasionado y tozudo científico. El caso Galileo tiene
como punto de partida la paradigmática obra de Nicolás Copérnico que dio lugar al
heliocentrismo, es decir que la Tierra y los demás planetas giran alrededor del
Sol trazando una trayectoria circular; el problema que tenía Galilleo era que
su demostración se basaba en las mareas, cuya demostración fue considerada
debil o insuficiente.[1]
En cualquier caso sí descubrió (1) las irregularidades de la Luna, (2) los
cuatro satélites de Júpiter, (3) el enorme número de estrellas que componen la
Vía Láctea, (4) las fases de Venus, y (5) la existencia de las manchas del Sol.
No está de más señalar que ninguno de estos cinco descubrimientos astronómicos
no le causó conflictó alguno con el Santo Oficio de la Inquisición. Estos
descubrimientos fueron reconocidos, le hicieron famoso y le ayudaron a
conseguir el puesto vitalicio de matemático del Gran Duque de la católica
Toscana y en un viaje triunfal a Roma en 1611 cardenales, prelados, científicos
y todo tipo de personas observaron con el telescopio sus descubrimientos. Fue
recibido por el Papa.
Galileo quiso utilizar su reputación como astrónomo y su popularidad para lanzar
a la Iglesia el reto del heliocentrismo, que, por otra parte, no estaba en
condiciones de demostrar. Cabe deducir que a pesar de esta limitación técnica,
Galileo tenía una intuición suficientemente firme para hacer del asunto una
cuestión principal, podría decirse personal. Si su defensa del copernicanismo
le valió la denuncia del dominico Niccolò Lorini ante el Santo Oficio en Roma
en 1615 cabe señalar que se efectuó en secreto; no era una denuncia formal, el
asunto se centraba en el heliocentrismo. Como quiera que Galileo fue informado
de lo que pasaba desarrolló una gran actividad que tuvo, sin embargo, un efecto
boomerang y las cosas se fueron complicando en Roma. Debió ser con una mezcla
de temor su indiscutido catolicismo que poco después escribió a la muy católica
Gran Duquesa Cristina de Lorena, de quien Galileo dependía económicamente y por
ser persona principal. En esta carta escribe: “El motivo, pues, que ellos aducen para condenar
la teoría del movimiento de la Tierra, y la inmovilidad del Sol, es que,
leyéndose las Sagradas Escrituras en muchos pasajes que el Sol se mueve y que
la tierra está quieta, no pudiendo jamás la Escritura mentir o equivocarse”[2].
Al año siguiente se produjeron dos hechos de gran calado. Por una parte,
siguiendo instrucciones del Papa, el cardenal Roberto Belarmino comunicó a
Galileo que no debía sostener, ni defender el copernicanismo y éste prometió
obediencia. Cabe añadir que Galileo no estaba en condiciones de demostrar la
veracidad científica del copernicanismo, puesto que no había el respaldo o
consenso de toda la comunidad científica del momento y como aviso a navegantes
el libro de Copérnico fue incluido en el ïndice de libros prohibidos en 1616.
Queda fuera de duda que mientras seguía el proceso a Galileo en secreto, la
Iglesia se armaba en los dos niveles: el diplomático y el legal, pues hay que
entender que el Índice forma parte del cuerpo legislativo de la Iglesia
Católica.
Llegados en este punto, si no supiéramos el final de esta historia, el que
escribe este texto o el que lo lee podría llegar a pensar que se ha llegado al
fin del caso y Galileo abandona el asunto del heliocentrismo para dedicarse a
otros menesteres científicos. Esta decisión no encajaba con este apasionado y
tozudo italiano que se le había antojado que el asunto era de vital necesidad
para el avance de la ciencia y del progreso de la Humanidad. Hay que ver a Galileo
como muchos artistas que han puesto el arte por delante de cualquier
consideración familiar o social o, aunque con evidente exageración, podríamos
compararlo con personajes de la ficción, Víctor Frankenstein y Henry
Jekyll, que son un
reflejo de la obstinación a la que puede llegar el científico que se enajena de
la realidad que le rodea y comportarse, cuando le conviene, como un ser
antisocial.
Al objeto de confirmar la comparación baste tomar en cuenta el asunto de
telescopio, un asunto inocente en apariencia. Sabemos que el telescopio llegó a
manos de Galileo procedente de Holanda. Aquí aparece el doble Galileo, por un
lado hemos de apuntar como saldo humano a su favor que mejoró el telescopio e
hizo copias que difundió, por lo que lo popularizó. Tenemos al científico que
da máximo rendimiento a un instrumento nuevo y además lo promociona, que es la mejor
forma de propagar en la sociedad el conocimiento científico; sin embargo,
también hay saldo negativo. Se declara como inventor del telescopio, que
significa una falta absoluta de respeto hacia quien realmente lo hizo. A todas
luces es una conducta antisocial aunque siempre podrá tener la etiqueta que lo
hizo para el bien común.
Sólo este factor psicológico, este espíritu combativo en la defensa de un
concepto de ciencia, un concepto que era nuevo, pues la ciencia estaba
surgiendo de mentes como la de Galileo, sólo este factor, insistimos, explica:
“Más adelante, cuando Galileo fue a Roma en 1630 para obtener el permiso para
publicar el Diálogo, el Papa lo supo, pero no parece que le diera mayor
importancia. Pensaba, según todos los indicios, que Galileo trataba el
copernicanismo como pura hipótesis matemática y teniendo en cuenta las
implicaciones de su argumento sobre la omnipotencia divina”[3];
sin embargo, quien tenía la responsabilidad de dar el permiso para la
publicación del Diálogo daba largas al asunto y le pedía retoques.
Lógicamente Galileo se daba cuenta que no llegaba el permiso, por lo que
intentó presionar a través de su mecenas, Cosimo II, Gran Duque de Toscana. Consiguió
publicar el libro. Esta aparente victoria de Galileo se tornó contra él porque
el Papa no sólo se sintió engañado cuando conoció los detalles, además se
sintió burlado al ser informado que Galileo había puesto el argumento del Papa
en boca de Simplicio, precisamente el personaje que pierde en la obra.
Ni que decir tiene que la consecuencia inmediata fue proceso. Una vez más nos
apercibimos del talante antisocial de Galileo.
Naturalmente este aspecto negativo de su figura va siempre acompañado de
una cara positiva que es lo que va reforzando el mito Galileo. En estas fechas Galileo
gozaba de un inmenso prestigio merced a sus descubrimientos astronómicos y
también como experto en matemáticas. Galileo, con unas pocas personas más, se
sabía que era casi una excepción, es decir, que él era el co-protagonista del
nacimiento de una nueva ciencia.
Efectivamente en 1638 publicó su obra científica más importante: Discorsi
e Dimostrazioni Matematiche, intorno a due nuove scienze attenenti alla
meccanica & i movimenti locali.
No obstante hay otra faceta de Galileo que es significativo señalar y que muestra
esta cualidad que se ha escrito al principio: hábil cortesano. En 1610 se
publicaron sus primeros descubrimientos astronómicos en Sidereus Nuncius, que contenía al
principio una carta de dedicatoria a Cosimo II, Gran Duque de Toscana, en la
que le lisonjeaba para justificar que los cuatro satélites de Júpiter, recién
descubiertos por él, los bautizó Medicea Sidera, al objeto de conseguir
un puesto remunerado en la corte de la familia Medici[4],
que fuera suficiente estable que le permitiera entregarse por completo a la
investigación, puesto que no podía esperar lo mismo de la República de Venecia,
que era donde trabajaba, sino de un príncipe absoluto. Se cumplieron sus planes
y abandonó su puesto en la Universidad de Padua.
No cabe duda que la vida de Galileo no fue fácil y esto explica este
comportamiento que calificamos de antisocial, aunque quizá sería más preciso
decir antisistema, puesto que aunque era firmemente católico el haber
solucionado las necesidades materiales de la vida mediante al patronazgo del
duque, se sentía absolutamente libre para publicitar sus hallazgos científicos,
algo que era esencial para él.
La Iglesia no sólo era el Papa, si bien en historia sólo es demostrable lo
que ha pasado, los indicios son que la amistad de Galileo con el Papa y el
cardenal Belarmino no sólo era sincera, sino que abierta a la ciencia como lo
prueba que en la corte vaticana había dos miembros de la Academia de los
Linces; sin embargo, estos estaban
secuestrados por una pléyade de miembros de la Iglesia reacia a las
innovaciones con la excusa de las Sagradas Escrituras, así leemos en la carta
ya citada a la Duquesa de Lorena “Y lo primero, han intentado ellos mismos
propagar la idea en todo el mundo, que tales proposiciones son contrarias a las
Sagradas Escrituras, y, en consecuencia, condenables y heréticas”[5].
En junio de 1933 escuchó la condena, que no sería a la hoguera como su
predecesor (Giordano Bruno en 1600), ni torturado, ni fue a prisión alguna. La
condena fue lo que hoy se denomina como arresto domicilliario. A todas luces, a
tenor de los tiempos, fue una condena muy benigna, pero suficientemente
significativa para fundar el mito Galileo. Y como prueba de que en la figura de
Galileo convergen varios factores veamos lo que dice Mario Biagioli: “I will
argue that Galileo’s career was propelled and then undone by the same patronage
dynamics. I will try to show that the dynamics that led to Galileo’s troubles
were typical of a princely court: they resembled what was known as “the fall of
the favourite”[7]. A efectos del presente
ensayo de esta cita lo relevante es que nos dice que Galileo fue una pieza de
la dinámica del patronazgo y, por lo tanto, sujeto a los conflictos de la vida
cortesana y que su fin debe adscribirse a “la caida del favorito”. Es
incuestionable que la caida de los favoritos se debió en muchos casos por su
arrogancia o abuso de poder. A la vista de los hechos se puede comprender que
Galileo colmó el vaso de la paciencia en más de una ocasión, por lo que el
príncipe se limitó a dejar caer al favorito que le ocasionaba desencuentros con
la corte vaticana. Las cuestiones científica que dieron lugar al caso Galileo
no son lo esencial para juzgar su comportamiento; la mirada debe focalizarse en
que Galileo se burló de la máxima autoridad, que comportó el dañó colateral que
hizo a su patrono.
Se supone que las cuestiones de la ciencia y de la política están por
encima de la paciencia o del hecho de haber calificado a Galileo como ser
antisocial, pues hoy sería un delincuente menor por el tema de la propiedad
intelectual; no podemos trasladar a la actualidad en que consistiría hoy su
talante insumiso. En ojos de hoy la condena fue excesiva y, precisamente,
porque estaba naciendo la “nueva ciencia” quizá también lo fue en ojos de ayer,
que es lo que explica el “mito Galileo”.
Si los Pentagon Papers necesitaron sólo unas pocas décadas para
llegar a la luz pública, los procedimientos del Santo Oficio necesitaron que
Napoleón invadiese Italia y se los hiciera transportar a París. Después
intervino la diplomacia y la característica lentitud vaticana para que quedasen
editados en 1909. En 2001 tuvo lugar en La Orotava (Tenerife) un congreso sobre
Galileo cuyas actas tienen 985 páginas, dato que ilustra la pervivencia del
mito Galileo.
El interés de Napoleón sobre los papeles del Vaticano sobre Galileo refleja
que tener a Europa en la ignorancia de lo que pasó y como pasó no fue útil para
aclarar las cosas y convirtió el proceso en mito. Esta ignorancia ha sido más
permeable en la sociedad que el resultado de los estudios iniciados en 1909 que
dieron luz definitiva a la verdad. Todavia dieron materia para debate cuando en
el año 2001 los estudios llenaron 985 páginas de letra impresa. Sin olvidar el
varapalo para la educación de hoy que el 97% de los estudiantes de ciencias
europeos creen que Galileo fue torturado[8]. Esta
ignorancia sobre la realidad suele darse en los mitos, que en vida suelen tener
enemigos, cuyo número aumenta si el mito o el sabio va pertrechado de un
talante antisocial.
[1] ARTIGAS, Mariano y SHEA, William R.: El caso Galileo, Mito y realidad. Madrid,
Ediciones Encuentro, 2009, p. 32-33
[3] ARTIGAS, Mariano y SHEA, William R.: El caso Galileo, Mito y realidad. Madrid,
Ediciones Encuentro, 2009, p. 188
[4] “The Medici did
not own the Stars the way they could own an invention, and yet the sallites of
Jupiter needed to “belong” to the Medici
for Galileo to be rewarded. This tension could be read in the dedication:
Galileo simultaneously presente the Stars as natural entities (remote beyond
the possibility of ownership) and as monuments he was dedicating to the Medici
––the most permanent monuments anyone could give them” en BIAGIOLI, Mario: Galileo’s
Instruments of Credit, Telescopes, Images, Secrecy. The University of Chicago Press. Chicago and
London. 2007, p. 118
[6] ARTIGAS, Mariano y SHEA, William R.: El caso Galileo, Mito y realidad. Madrid,
Ediciones Encuentro, 2009, p. 205
[8] En http://www.mscperu.org/biblioteca/1leyendasnegras/galileo1.htm podemos leer: “Según una encuesta del Consejo de Europa realizada entre los estudiantes de
ciencias de todos los países de la Comunidad, casi el 30 % de ellos
tiene el convencimiento de que Galileo Galilei fue quemado vivo en la hoguera
por la Iglesia. Casi todos (el 97 %), de cualquier forma, están convencidos de
que fue sometido a torturas.
dilluns, 23 d’abril del 2012
Sobre "Los hermanos Himmler – Historia de una familia alemana", de Katrin Himmler
Presentació
Es tracte de la biografia de Gebhard, Heinrich i Ernst Himmler amb el seu
ascens social, polític i econòmic i posteriorment la seva caiguda, que el mèrit
afegit de ser escrita per la néta d’Ernst i neboda néta dels altres dos i el
valor afegit que Heirich un dels polítics de l’Alemanya nazi amb més poder junt
amb Goebbels i Göring. Això implica que aquesta biografia és una mena de
biografia de l’Alemanya nazi, per extensió és doncs l’ascens social, polític i
econòmic dels nazis. No hi ha dubte que quan un té davant un text d’aquesta
mena, el lector tendeix a fixar l’atenció a en Heinrich Himmler que té la
inhumana fama de ser qui va organitzar
la matança a Polònia, però en la lectura del lllibre un va descobrint que no
tot és Heinrich, sinó que per començar el pare dels tres germans era un ferm
portador del peculiar humanisme alemany. El llibre tracte doncs desenvolupar
tots aquests aspectes, des dels seus gèrmens fins a les seves extensions
familiars, com ara la implicació o no dels germans de Heinrich.
Marc geogràfic
Aquesta història, la dels Himmler, es
desenvolupa pricipalment a Munich i alguna cosa ha de tenir aquesta ciutat que
va ser a on Adolf Hitler va fer el seu famós cop d’Estat fallit. Munich és la
capital de Baviera, que no solament és l’estat més gran d’Alemanya, sinó que
junt amb Prússia ha estat el més influent a la història d’Alemanya perquè si
Guillem I de Prússia va ser el primer kaiser de l’Alemanya unida, cal precisar
que qui el va proposar va ser Lluis II de Baviera. Sense oblidar que com diu
Rosa Sala Rose la unificació nacional es va produir sacrificant la llibertat i
no gràcies a la llibertat[1].
Per una banda tenim doncs l’autoritarisme com a model per a la construcció
d’una alemanya forta i calia entendre-la capaç de fer front a França perquè aleshores
Napoleó III parlava d’apoderar-se de Baviera.
Cal recordar les paraules de Robert
Schuman de què “l’oposició secular entre França i Alemanya”[2],
que va generar l’odi a França[3]
era un fet secular perquè no solament era el país veí, sinó que des d’un punt
de vista alemany, des de la germanitat, França s’havia apoderat d’Alsàcia i
Lorena, com a resultat del tractat de Versalles del 28 de juny de 1919, que
Alemanya havia signat junt amb les potències guanyadores de la Primera Guerra
Mundial. Una guerra en la que els alemanys no s’havien sentit derrotats perquè
el seu territori no havia estat conquerit. L’esmentat tractat pels alemanys
havia estat un diktat perquè a més dels territoris esmentats, Alemanya
va haver de cedir altres com les regions de Pomerània, Silèsia i Prússia
Oriental i un corredor al mar a Polònia, un altre ancestral enemic pels
alemanys, així com altres importants cessions territorials i compensacions
econòmiques que van fer la vida pràcticament impossible pels alemanys, fins al
punt que el marc alemany va tenir unes depreciacions en cascada en què el segell
de quatre marcs passà a costar cinquanta mil milions de marcs. Sota aquestes
condicions objectives, un país que era dels més avançats del món en gairebé
totes les facetes, art, arqueologia, humanisme, metalúrgia, química, etc.,
generava unes condicions subjectives d’odi a l’exterior i de reforç de la germanitat i
l’amor a la llengua pròpia perquè la germanitat és la unió de tots els pobles
que parlen alemany, siguin a on siguin del planeta. Aquest estat de coses
explica el que Hitler va dir a Eugeni Xammar i Josep Pla: “Els espanyols tenen
les portes obertes a Baviera. Són els únics estrangers que ho poden dir. Pels
altres estrangers tenim poques simpaties”[4]
També cal tenir molt present la tradició
de l’humanisme alemany que va configurar la manera de pensar de les élites,
encara que més endavant farem esment del pare dels germans Himmler, pel text
veurem que l’abast que tenia ser portador de l’humanisme alemany. Basant-nos de
nou en l’obra de Rosa Sala podríem dir que la pedra fundacional la va posar
Johann Christoph Gottsched (1700-1766), que el 1737 va prohibir dels teatres
alemanys la figura de l’Arlequí per allò que tenia d’influència francesa i
d’humor perquè l’humor no casava amb el que calia entendre per “literatura
alemanya”, protestant i seriosa[5].
La segona pedra fundacional i més significativa que l’anterior la va posar
Johann Joachim Winckelmann (1717-1768) amb el seu llibre Reflexions sobre la
imitació de les obres gregues en la pintura i l’escultura (1755), que va
ser un gran èxit editorial i que d’acord amb Rosa Sala aquest exacerbat
entusiasme per l’antiga Grècia i els ideals que suposadament representa varen
ser el gèrmen del neohumanisme alemany amb el binomi de conceptes com Bildung
i Kultur[6],
que en segurs eren qüestions que tenia ben interioritzades el pare dels germans
Himmler. També les tenia ben interioritzades Adolf Hitler amb la manera que es
van plantejar els Jocs Olímpics de Berlín i la pel.lícula que se’n va fer.
Anàlisi crític del contingut
A
la vista del que hem apuntat resulta coherent començar per Joseph Gebhard
Himmler (1865-19), pare dels tres germans d’aquest història. Era fill d’un
funcionari de duanes, però que gràcies a ser un bon alumne va aconseguir ajut i
va ser un expert en Filologia Clàssica (grec i llatí), va ingressar a
l’associació d’estudiants Apollo. On més endavant ingressaria el seu fill
Heinrich, es tractava d’una associació marcadament conservadora i patriòtica,
fet que explica que el 1980 es publiqués el llibre El pare d’un assassí,
d’Alfred Andersch, la lectura d’aquest llibre va ser un recomenació que Katrin
Himmler va rebre del seu pare. Andersch era professor a Munic del mateix centre
que era Gebhard i explica que un dia el director Gebhard es va presentar a la
seva classe a imposar disciplina, va dir
que tant de bo un dia sigui obligatori el servei militar i el va ridiculitzar
per no tenir prous coneixements de gramàtica grega i al final de la classe va
ser expulsat del centre. Arran d’un viatge que va fer a Grècia, per si tenia un
accident fatal va deixar sengles cartes a a seva esposa i als seus fills. A
Gebhard l’hi deia que fos un home capaç, religiós i de conviccions alemanyes, a
Ernst que no tenia cinc anys l’hi deia que tregués bones notes. La carta a
Heinrich s’ha perdut. A la seva esposa, que era una devota catòlica, el marit
li demanava que no s’excedís en la influència cristiana. Aquestes dades
il.lustren a bastament l’humanisme del pare dels germans Himmler.
La Primera Guerra Mundial va ser al
principi vista com una oportunitat per anar a l’aventura i se’n deia “Excursió
gratuita a París” i amb gran satisfacció Gebhard va anar a la guerra, mentre que el seu germà
Heinrich se sentia impacient per fer el mateix, però de salut més feble no
aguantava bé els exercicis militars. Gebhard ja manava i va detenir uns
artillers britànics, per la qual cosa meresqué la Creu de Ferro de primera
classe. El paper de Heinrich en aquesta guerra va ser deslluït i el d’Ernst
inexistent perquè era massa jove. En qualsevol cas la família Himmler ja tenia
el seu heroi i, per altra banda, les esquerres van ser acusades de traïdores a
la pàtria tant pel humiliant Tractat de Versalles com per l’interès de
democràcia, que va fer possible la claudicadora República de Weimar. En aquest sentit va ser tot un símptoma
l’assassinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht a Berlín per l’extrema dreta i
és que acabada la Gran Guerra Alemanya entrà en un període de greus conflictes
socials i econòmics perque les esquerres eren molt combatives, però també les
dretes de manera que Heinrich Himmler ja s’estrenava lluitant amb durs combats
contra obrers revolucionaris mal armats. Els anys vint la dreta política
organitzava sovint actes de masses, Heinrich i el seu pare van anar en un acte
contra la “ignomia negra”: la presència de soldats negres de l’exercit colonial
francès a Renània, si l’ocupació ja era una vergonya, aquest detall
l’augmentava doncs els alemanys havien perdut totes les colònies. Mentre el
marc s’estava devaluant pujava el valor i la força del discurs de Hitler. Mentre
Gebhard acabava la carrera d’enginyer, Heinrich ingressava com a voluntari al
Reischswehr i Ernst treia excel.lents en els estudis.
No hi ha constància que els germans
Gebhard i Heinrich estiguessin directament implicats en l’intent de cop d’Estat
de Hitler a Munich el novembre de 1923, però sí que esperaven junts amb Röhm instruccions
de Hitler. Heinrich es va afiliar al Moviment Nacionalsocialista de Llibertat
de Strasser, va ser orador a diferents llocs de Baviera, visitava sovint a Röhm
a la presó i tenia “converses calentes” de política amb el seu pare i germans
pel desig d’un renaixement de la grandesa d’Alemanya; malgrat que havia tingut el somni d’emigrar va concloure
que s’havia de quedar, havia de llegir La meva lluita i va prendre
consicència de la ideologia nacional-ètnica. Tot indica la sintonia entre fill
i pare, però aquest estava alhora preocupat pel pervindre professional
Heinrich, que entrava a la SS. Com per altra banda l’economia domèstica
enpitjorava, el seu fill pujava, ingressava a la SS, més elitista que la SA, va
fer que la SS es feis càrrec de la seguretat
de Hitler, l’ascens de Heinrich era imparable, aleshores el seu pare que sempre
havia valorat molt l’ascens social, començava a sentir-se complagut de Heinri
perquè s’adonava que la veritable professió del seu fill era la política. Gebhard
es va fer membre de l’associació professional de mestres i a més a l’Associació
per la Germanitat a l’Exterior (VIDA) amb la finalitat d’atendre les demandes
de les minories alemanyes d’arreu. Per altra banda Ernst ja havia acabat la
carrera, i el 1931 ingressava al partit guanyador, el nazi; així va fer que
l’influent Heinrich l’ajudés a entrar a la Ràdio el 1933. Ernst va aprendre
ràpid i es va fer també de la SS, junt amb el seu cap Hubmann, al mateix dia
que entrava a la Ràdio el 1933. Mentre Heinrich mostrava el seu arribisme quan
es va apartar de Röhm i Strasser que van ser eliminats com tots els dirigents
de la SA, així que el 1934 Göring li lliurava el comandament de la Gestapo.
Malgrat la cortina de fum que la família
va fer de què l’únic criminal era Heinrich, mentre que Gebhard i Ernst només
rebien certes influències, però que no eren responsables d’actes de violència
el cas és que Ernst va trobar per a ell i Paula una caseta amb jardí en un
suburbi tranquil prop de Berlín. Aquesta caseta i altres havien estat propietat
del sindicat socialista, però després de les festes del 2 de maig de 1933
esquadrons de les SA i de la NSBO les varen assaltar i Ernst com a membre del
NSBO li va tocar una caseta. A més a més pel rang que tenia estava obligat a
disposar de minyona si es volia estar amb la norma burgesa, aquesta minyona no
sempre era voluntària i durant una temporada van tenir una noia ucraïnesa, era
una treballadora forçada. Per altra banda el seu germà Gebhard va ser el rector
del gremi de professors nacionalsocialistes. No cal dir que s’aprofitava del
pes polític de Heinrich i va ser catedràtic superior amb un bon sou. No ha de
sorprendre doncs que tota la família participés al congrés del partit a
Nuremberg, els tres germans i el pare, que gràcies a Heinrich va disposar de
cotxe amb xofer. Aquest congrés va ser anomenat el de la Llibertat, va ser de
fet el de la llibertat per a excloure de la societat legalment els jueus
alemanys. Recalquem: els quatre Himmlers hi eren. El juny de 1936 Heinrich
assolia més poder, cap de policia d’Alemanya. Arran de l’incendi del Reichstag
va ordenar l’estat d’excepció, mentre el seu pare cada vegada més orgullós del
fill, que com Gebhard i Ernst també en treia partit.
Si al principi d’aquest text ens hem
referit a la caiguda dels germans Himmler no es pot dir el mateix del pare, que
va tocar la glòria i que va morir a l’octubre de 1936 en plena glòria, tot
gràcies a Heinrich, el seu enterrament no podia ser més gloriós, una gran
cerimònia amb una corona enviada pel mateix Führer amb presència de Göring i
Rudolf Hess; hi estaven representats el Partit, l’Estat, l’exercit, caps de la
SS, totes les autoritats locals i moltes corones.
Com Ernst estava a la ràdio va tenir un
paper important en l’aspecte tècnic del Jocs Olímpics, com també arran de
l’ocupació d’Austria hi va ser destacat per raons tècniques i després als
Sudetes pel mateix motiu, va obtenir la distinció per “mèrits especials” i el
1942 la Creu del Mèrit de Guerra, sense combatre. Ernst havia ser prou fort en
l’oligarquia nazi perquè més d’un cop havia rebatut propostes de Goebbels. Va
evidenciar la seva aquiescència amb el nazisme quan va escriure al seu germà
per a sacrificar un bon professional, però que presentava un greu problema,
Schmidt era jueu. Heinrich va ser nomenat comissari del Reich per a enfortir
l’ètnia alemanya a Polònia, que es tradueix amb la neteja ètnica de jueus,
polonesos i gentussa, l’anomenada “Acció Reinhardt”, era la solució final. El
1943 Heinrich deia davant de caps de la SS referint-se a la matança de jueus
que eliminar polls no és una qüestió cosmovisional i que falta poc per tenir
Alemanya neta, només queden 20.000 polls. A Polònia en va fer matar 300.000
jueus.
Moltes pàgines tindria aquest treball si
s’emprés una òptica feminista començant per l’autoritarisme del pare, que fou
heretat pel fill gran, passant per la condescendència d’Ernst i la bigàmia
declarada de Heinrich; una bigàmia que va ser tan ben entensa pel nazisme que
va esdevenir més una virtut que no pas quelcom que s’havia de dissimular.
Quan va començar la caiguda dels Himmler o
l’enfonsament d’Alemanya, va ser novament Heinrich qui va ajudar a la seva
família facilitant un cotxe a la dona d’Ernst per a què fugís amb els seus
fills d’on eren perquè els soviètics hi estaven arribant. Ernst va fer possible
la transmissió de la darrera mentida de Hitler en la que es deia que havia mort
lluitant contra els bolxevics quan s’havia suïcidat junt amb Eva Braun per
l’abril del 1945. Amb un Berlín en flames no és arriscat suposar que pocs dies
després Ernst es va empassar la píndola enmetzinada que duia a la boca com
molts caps nazis. Pel maig Heinrich, en un barri de Berlín, moria de la mateixa
manera i s’estalviava ser condemnat a la cort de Nuremberg. Gebhard doncs va
ser l’únic germà que va sobreviure la guerra. Va ser detingut, alliberat, una
altra vegada detingut, però es notava massa l’absència del gran Heinrich, ja
ningú li treia les castanyes del foc. En els seus darrers anys només va poder
fer feines poc qualificades i a un periodista li va dir que Heinrich va ser un
“incansable buscador de la veritat en el terreny polític”.
Conclusions
La família Himmler va ser un reflex d’una
part de la societat alemanya, el que més sorprèn és que ni amb el que va patir
Alemanya, ni amb el mal que els nazis van fer a Europa i a la humanitat fa
l’efecte que aquesta part de la societat alemanya no va aprendre res i va
seguir amb les mateixes íntimes conviccions. Gebhard, el que va sobreviure,
idealitzava el seu germà Heinrich i es va fer un àlbum amb les seves gales
militars i per altra banda va deixar escrit pels seus fills que ell no havia
tingut res a veure amb el sistema. Una mena de contradicció que explica només
l’embull mental per l’herència que es deixava. La millor mostra de l’esperit
germànic, després de la guerra, la tenim amb Paula, la vídua d’Ernst, que com a
publicitat de la seva botiga de capells de senyora hi va posar el següent: “Les
persones de baix nivell intel.lectual, com els negres de la selva no necessiten
cubrir-se el cap; però, fins itit entre aquella gent primitiva, els cacics i
remeiers acostumaven a portar barrets per a fer palesa la seva superioritat
espiritual”. Aquests mots mostren la força de la Bildung per a
sobreviure.
[3] Aquest odi era correspost pels francesos envers els
alemanys com quan llegim “Pasteur had voices his oppsition to Germany many
times in speech and writing; furthermore, he had returned a diploma that he had
received from the University of Bonn” Christiane Sinding
Claude Bernard and Louis Pasteur: Contrasting
Images through Public Commemorations. Chicago.
The University of
Chicago. 1999, p. 75
Etiquetes de comentaris:
alemany,
cultura,
Himmler,
història,
Hitler,
nacionalisme,
nazisme
|
0
comentaris
dimarts, 13 de març del 2012
Sortida al Priorat
De la sortida a la comarca del Priorat feta el dia 10 de febrer, es pot considerar que el més interessant va ser la xerrada que ens van fer al VITEC (Parc Tecnològic del Vi), Falset. En primer lloc cal precisar que les dues intervencions que vam tenir no tenien res a veure amb el vi, sinó en el paisatge del Priorat encara que hi ha un vincle amb el vi, com veurem.
Primer va parlar Joan Carles Garcia, vicepresident del Consell Comarcal del Priorat, que ens va explicar el sentit de la candidatura de la CARTA DEL PAISATGE DEL PRIORAT, com un primer pas, per més endavant proposar-se per la UNESCO com a Paisatge Cultural.
D’entrada va remarcar el caràcter voluntari de la Carta del Paisatge com un instrument de consens i compromís, se’ns va dir, de tots els agents econòmics i de l’Administració del Priorat, que han acabat signant un document per a millorar i mantenir la qualitat del paisatge de la comarca, que comportar una millora per a la comarca, tot establint acords entre les parts implicades. En aquest sentit el conseller va traçar un recorregut històric.
Ens va explicar que a finals del seglex XIX aquesta comarca estava totalment dedicada al conreu de la vinya, però que pel 1890 hi va arribar la fil.loxera que va significar la fi de la vinya tradicional del territori, va ocasionar una gran emigració que no es va començar a recuperar fins a les darreries del segle XX. Quan es va tornar a conrear la vinya, pel 1920, el seu conreu tenia una extensió que era una tercera part del que havia estat en el segle XIX abans de la fil.loxera. La decadència de la comarca va durar pràcticament tot el segle XX perquè degut a la seva ubicació i caracterítiques el boom industrial del període 1960-1970 va passar de llarg d’aquesta comarca.
Així quan a finals del segle XX van venir conreadors de la vinya per les possibilitats que presenta el terroir, i alhora es varen trobar en un territori no malmès, és a dir, que no estava en una situació irreversible com ho solen estar els territoris amb una llarga activitat humana. Es pot dir que aquest oblit que va tenir la comarca, va resultar positiu a llarg termini, amb un patrimoni geològic que no està destruït, sinó abandonat. Es va veure que el paisatge tenia un actiu prometedor, com era el vi, l’oli i el turisme. Cal tenir en compte que els municipis són petits i que separadament no podrien aconseguir coses importants per a la comarca. Va ser aleshores quan es va pensar que la Carta del Paisatge podria ser una eina, tot tenint en compte que pel 1990 no hi havia la consciència que hi ha ara de consciència del paisatge. La primera part de la Carta del Paisatge es tracta de fer una diagnòsi per tal veure els avantatges, els riscos i els potencials a fi i efecte establir uns objectius, que són les fites de qualitat paisatgística. És una tasca oberta a tothom que s’hi vulgui implicar, administracions, institucions de la societat civil i persones a títol individual. El conseller seguidament va entrar amb detalls tècnics, administratius i de la casuística de la comarca que tot i ser interessants, sembla que no són d’interès pel present treball.
Després va intervenir Roser Vernet, de l’Associació Prioritat, que va començar fent una exposició geogràfica del Priorat, que és una comarca del pre-litoral al sud de Catalunya, entre el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, que té característiques d’aquestes dues comarques més de les pròpies i que alhora queda arraconada, que fa de frontera i frontissa amb el Camp de Tarragona, però que queda configurada per un cercle de muntanyes, per la serra del Montsant, així com la serra del Tormo i la de la Llaberia, i que tot es obre envers l’Ebre. Plena de muntanyes, turons i més turons, de manera que tot plegat genera una mena d’aïllament de la zona, que la fa inexistent. En característiques doncs molt pròpies en tots els sentits, cultural, ideològic, lingüístic i polític.
Una terra molt abrupte i suau alhora. És una comarca que té vint-i-quatre municipis i deu mil habitants, amb només dos municipis que tenen uns mil habitants. Una terra plena fronteres interiors, per exemple hi ha dues Denominacions d’Orígen vinícola, “Priorat” i “Montsant”, que no és gens normal en un espai tant petit, hi ha límits en les diòcesis eclesiàstiques, límits històrics de l’Edat Mitjana, límits lingüístics, és a dir, maneres diferents de dir les mateixes coses, límits geològics importants, de manera que quan es va fer un estudi del paisatge hi ha divuit classes de paisatges diferents, tot en un espai molt reduït. Això fa que les comunicacions internes siguin molt difícils, tot fent notar que els pobles no estan molt separats en l’espai, però sí amb el temps, és a dir, si la distància mitjana entre dos pobles és només de trenta quilòmetres, el temps de l’un a l’altre és de quaranta-cinc minuts. Això explica que el segle XIX hi havia 30000 habitants i fins fa poc no s’ha arribat a la xifra de 10000 habitants.
Malgrat tot encara és una comarca de les més agràries de Catalunya. Aquestes dades expliquen l’abandonament que ha sofert la comarca que ha incidit en la baixa autoestima dels habitants, per no dir auto-odi. Arran d’aquest fet la Roser ha mostrat un ressentiment sobre de quina mena és el paisatge més apreciat a Catalunya, que ha fet del Priorat una comarca invisible, oblidada, inexistent. Aleshores ha aprofitat per a queixar-se, amb tot el dret, dels molins de vent que hem pogut veure en el camí cap a Falset perquè de vent en fa a tot Catalunya, però volien posar-ne a tota la Serra de Montsant. Aquest fet sembla que va ser la pedra de toca, el punt que va generar l’autoconsciència i la gent va dir prou. Aquí es va començar a valorar el propi paisatge, que el paisatge no solament és l’espai on ens movem. En aquest sentit va ser positiu que hi hagués una mena de lobby del ram de la vinya perquè se sol vincular la qualitat del vi amb la de qualitat del paisatge. Amb independència que els de la vinya ho fan per negoci, va significar un element mobilitzador més i de conscienciació. Va generar un moviment social d’autogestió del paisatge propi i es va generar un debat sobre el paisatge i els elements que cal valorar-ne força ampli i aprofundit amb especial incidència al dret de seguir lluitant per preservar com a patrimoni l’agricultura endògena, el vi l’oli.
Val a dir que dins d’aquest procés hi hagut tensions en la població dels diferents pobles. ÉS així com va néixer el primer gran objectiu: l’esmentada al principi Carta del Paisatge. Aquesta Carta ha de ser una mena de trampolí per a assolir més endavant que la UNESCO reconegui el Priorat paisatge com Paisatge Cultural, que combina l’activitat humana i l’entorn. El camí és que cal descartar és que sigui vitivinícola perquè ja n’hi ha molts, per tant, del que es tracta és de fer valdre la varietat paisatgística que s’hi dona, que ha estat un paisatge ininterrompudament agrari; especialment a la zona del Montsant, per exemple, té una especial importàcia l’aspecte espiritual, més enllà del religiós. Se sap que des d’antic hi hagut sempre eremites i encara n’hi ha, que són dones, cosa que és força excepcional. El valor universal i excepcional està fet del mosaic de varietats que es donen al Priorat en l’aspecte paisatgístic; precisem que aquests aspectes presos separadament no tindrien un valor universal, ni excepcional, però precisament la seva universalitat i excepcionalitat és la varietat, és a dir, que en un sol territori hi ha una varietat atípica. I no cal dir que l’objectiu principal i final és doncs deixar de ser oblidat, invisible i inexistent.
La Roser Vernet després ha entrat en detalls de com opera l’UNESCO i com opera l’equip que treballa en la candidatura. Aspectes interessants, però que no cal considerar. El que ho fa interessant és que la tasca per la Carta del Paisatge com la del Patrimoni Cultural de l’UNESCO ha general una mobilització social que ha generat en una comarca que s’ha sentit marginada de la capital de Catalunya i, d’alguna manera, del poble català, hagi desvetllat i, encara que no es va dir així, gosem dir que va fundar la societat civil del Priorat, malgrat les desavinences i el forts enfrontament que hi hagut. Un dels aspectes més interessant d’aquesta història és que l’abandonament sofert, que és un element indiscutiblement negatiu, ha esdevingut positiu perquè es va salvar de la destrucció del paisatge i d’una terciarització aclaparadora. És significatiu que la Roser Vernet es queixi que s’hi vulgui fer una rotonda i a altres llocs n’hi ha una cada cinc-cents metres. No hi ha dubte que el Priorat sense la desitjada Carta i sense el cobejat reconeixement mundial de ser excepcional ja no serà com abans. Pel que vaig sentir a Falset un s’adona que el sentit d’identitat és important i necessari per fer país, per crear opinió, consiciencia, consens i objectius comuns de cara a com protegir el paisatge perquè, com ja s’ha dit a la sala, no solament és un espai per transitar, sinó que el seu valor fa pujar el valor de tot el que s’hi fa.
Així quan a finals del segle XX van venir conreadors de la vinya per les possibilitats que presenta el terroir, i alhora es varen trobar en un territori no malmès, és a dir, que no estava en una situació irreversible com ho solen estar els territoris amb una llarga activitat humana. Es pot dir que aquest oblit que va tenir la comarca, va resultar positiu a llarg termini, amb un patrimoni geològic que no està destruït, sinó abandonat. Es va veure que el paisatge tenia un actiu prometedor, com era el vi, l’oli i el turisme. Cal tenir en compte que els municipis són petits i que separadament no podrien aconseguir coses importants per a la comarca. Va ser aleshores quan es va pensar que la Carta del Paisatge podria ser una eina, tot tenint en compte que pel 1990 no hi havia la consciència que hi ha ara de consciència del paisatge. La primera part de la Carta del Paisatge es tracta de fer una diagnòsi per tal veure els avantatges, els riscos i els potencials a fi i efecte establir uns objectius, que són les fites de qualitat paisatgística. És una tasca oberta a tothom que s’hi vulgui implicar, administracions, institucions de la societat civil i persones a títol individual. El conseller seguidament va entrar amb detalls tècnics, administratius i de la casuística de la comarca que tot i ser interessants, sembla que no són d’interès pel present treball.
Una terra molt abrupte i suau alhora. És una comarca que té vint-i-quatre municipis i deu mil habitants, amb només dos municipis que tenen uns mil habitants. Una terra plena fronteres interiors, per exemple hi ha dues Denominacions d’Orígen vinícola, “Priorat” i “Montsant”, que no és gens normal en un espai tant petit, hi ha límits en les diòcesis eclesiàstiques, límits històrics de l’Edat Mitjana, límits lingüístics, és a dir, maneres diferents de dir les mateixes coses, límits geològics importants, de manera que quan es va fer un estudi del paisatge hi ha divuit classes de paisatges diferents, tot en un espai molt reduït. Això fa que les comunicacions internes siguin molt difícils, tot fent notar que els pobles no estan molt separats en l’espai, però sí amb el temps, és a dir, si la distància mitjana entre dos pobles és només de trenta quilòmetres, el temps de l’un a l’altre és de quaranta-cinc minuts. Això explica que el segle XIX hi havia 30000 habitants i fins fa poc no s’ha arribat a la xifra de 10000 habitants.
Malgrat tot encara és una comarca de les més agràries de Catalunya. Aquestes dades expliquen l’abandonament que ha sofert la comarca que ha incidit en la baixa autoestima dels habitants, per no dir auto-odi. Arran d’aquest fet la Roser ha mostrat un ressentiment sobre de quina mena és el paisatge més apreciat a Catalunya, que ha fet del Priorat una comarca invisible, oblidada, inexistent. Aleshores ha aprofitat per a queixar-se, amb tot el dret, dels molins de vent que hem pogut veure en el camí cap a Falset perquè de vent en fa a tot Catalunya, però volien posar-ne a tota la Serra de Montsant. Aquest fet sembla que va ser la pedra de toca, el punt que va generar l’autoconsciència i la gent va dir prou. Aquí es va començar a valorar el propi paisatge, que el paisatge no solament és l’espai on ens movem. En aquest sentit va ser positiu que hi hagués una mena de lobby del ram de la vinya perquè se sol vincular la qualitat del vi amb la de qualitat del paisatge. Amb independència que els de la vinya ho fan per negoci, va significar un element mobilitzador més i de conscienciació. Va generar un moviment social d’autogestió del paisatge propi i es va generar un debat sobre el paisatge i els elements que cal valorar-ne força ampli i aprofundit amb especial incidència al dret de seguir lluitant per preservar com a patrimoni l’agricultura endògena, el vi l’oli.
Val a dir que dins d’aquest procés hi hagut tensions en la població dels diferents pobles. ÉS així com va néixer el primer gran objectiu: l’esmentada al principi Carta del Paisatge. Aquesta Carta ha de ser una mena de trampolí per a assolir més endavant que la UNESCO reconegui el Priorat paisatge com Paisatge Cultural, que combina l’activitat humana i l’entorn. El camí és que cal descartar és que sigui vitivinícola perquè ja n’hi ha molts, per tant, del que es tracta és de fer valdre la varietat paisatgística que s’hi dona, que ha estat un paisatge ininterrompudament agrari; especialment a la zona del Montsant, per exemple, té una especial importàcia l’aspecte espiritual, més enllà del religiós. Se sap que des d’antic hi hagut sempre eremites i encara n’hi ha, que són dones, cosa que és força excepcional. El valor universal i excepcional està fet del mosaic de varietats que es donen al Priorat en l’aspecte paisatgístic; precisem que aquests aspectes presos separadament no tindrien un valor universal, ni excepcional, però precisament la seva universalitat i excepcionalitat és la varietat, és a dir, que en un sol territori hi ha una varietat atípica. I no cal dir que l’objectiu principal i final és doncs deixar de ser oblidat, invisible i inexistent.
La Roser Vernet després ha entrat en detalls de com opera l’UNESCO i com opera l’equip que treballa en la candidatura. Aspectes interessants, però que no cal considerar. El que ho fa interessant és que la tasca per la Carta del Paisatge com la del Patrimoni Cultural de l’UNESCO ha general una mobilització social que ha generat en una comarca que s’ha sentit marginada de la capital de Catalunya i, d’alguna manera, del poble català, hagi desvetllat i, encara que no es va dir així, gosem dir que va fundar la societat civil del Priorat, malgrat les desavinences i el forts enfrontament que hi hagut. Un dels aspectes més interessant d’aquesta història és que l’abandonament sofert, que és un element indiscutiblement negatiu, ha esdevingut positiu perquè es va salvar de la destrucció del paisatge i d’una terciarització aclaparadora. És significatiu que la Roser Vernet es queixi que s’hi vulgui fer una rotonda i a altres llocs n’hi ha una cada cinc-cents metres. No hi ha dubte que el Priorat sense la desitjada Carta i sense el cobejat reconeixement mundial de ser excepcional ja no serà com abans. Pel que vaig sentir a Falset un s’adona que el sentit d’identitat és important i necessari per fer país, per crear opinió, consiciencia, consens i objectius comuns de cara a com protegir el paisatge perquè, com ja s’ha dit a la sala, no solament és un espai per transitar, sinó que el seu valor fa pujar el valor de tot el que s’hi fa.
dimarts, 14 de febrer del 2012
LOST IN TRANSLATION
Com jo he vist aquesta gran pel.lícula dirigida per Sofia Coppola. Les dades de la pel.lícula es poden consultar aquí
Las dos primeras imágenes del principio de la película son reveladoras. En la primera tenemos a Charlotte de primer plano de espaldas duerme o descansa en la cama. Lleva ropa interior cómoda, holgada, sin la pretensión de ser sexy; luego nos apercibimos que no está dormida, está cómodamente aburrida en la habitación.
En la segunda tenemos a Bob que está llegando a Tokio, pero que no presta ningún interés por la ciudad. Aunque a medida que se acerca al hotel va mirando por la ventanilla del taxi. En este trayecto Sofia Coppola ya nos ofrece una perspectiva de Tokio con el juego del contrapicado para aumentar la grandiosidad de la arquitectura moderna, un recurso que utiliza con gran habilidad y efectismo.
Poco después de llegar al hotel vemos a Bob que se encuentra ya en la habitación hotel en la que se siente deliciosamente aburrido, pues está en un lujoso hotel con fantásticas vistas sobre la ciudad y él está de espalda a las mismas. Es como si no supiera que está haciendo aquí.
También en paralelo con la anterior tenemos a Charlotte aburrida en su habitación, también sin poder dormir, también con la mismas magníficas vistas y sin interés alguno por las mismas. Aquí se nos ofrece un Tokio en picado que realza la altura de la habitación y la grandiosidad de la ciudad.
Estas cuatro imágenes son fiel reflejo de como la directora en-foca la película; la toma de imágenes que van dando pie a una alternancia de imágenes, que se lleva de forma no agresiva al espectador, sino que se trata de ir mostrando más que demostrando, poco a poco, de qué va la película. En primer lugar parece oportuno transcribir la sinopsis de la película IMDb: “Bob Harris is an American film actor, far past his prime. He visits Tokyo to appear in commercials, and he meets Charlotte, the young wife of a visiting photographer. Bored and weary, Bob and Charlotte make ideal if improbable traveling companions. Charlotte is looking for "her place in life," and Bob is tolerating a mediocre stateside marriage. Both separately and together, they live the experience of the American in Tokyo. Bob and Charlotte suffer both confusion and hilarity due to the cultural and language differences between themselves and the Japanese. As the relationship between Bob and Charlotte deepens, they come to the realization that their visits to Japan, and one another, must soon end. Or must they?”
En este punto es ya oportuno de explicar como uno ve al título de la película, que está lleno de significado, un significado que va más allá de la simple descripción. La traducción literal del título al castellano es válida, aunque en apariencia no dice gran cosa, puesto que la directora justifica el título porque trabajando en la película en Japón se perdía en la traducción de los intérpretes, pues le parecía que los japoneses decían más cosas que las que a ella le decía la intérprete, lo mismo que ella hace en la escena donde a Bob está en la filmación de un anuncio de whisky. En dicha escena, el director de la filmación habla mucho y a gritos con largas instrucciones a la intérprete, mientras que Bob sólo recibe de la intérprete una frase, lo cual, lo deja perdido en la traducción. Sin embargo, esta explicación de la propia directora no convence.
Bob y Charlotte son dos almas gemelas porque a pesar de los muchos puntos que les separan, estas diferencias no evitar que en Tokio se den coincidencias. Están perdidos en la traducción pero no se trata de la lingüística, que también, se trata que en esta ciudad que no conocen, que no entienden su lengua, su cultura, su manera de hacer, sus diversiones, esto es, en la que todo les resulta ajeno. De ahí que sus respectivos sentidos de la identidad se han vaciado, por lo que sucumben al aburrimiento, al desaliento. Como no es una película francesa el aburrimiento no es del tipo existencialista, no se explica en palabras filosóficas, se explica con imágenes, puesto que esto es cine, cine de verdad. No es aquel cine de textos, como en el teatro, dominaba la palabra sobre la magia de la imagen.
Por esto, mientras estas dos almas no se han encontrado el expectador va siguiendo sus movimientos por separado pero de forma que dé la ensación de sincronía. Así en las imágenes que tenemos a Bob en la filmación del anuncio para un whisky; Bob hace el trabajo con el único interés de embolsarse dos millones de dólares. Mientras Charlotte toma el metro como una forma de escapar del aburrimiento en el hotel porque su marido está trabajando. En esta salida Charlotte es filmada con cámara al hombro lo que da al espectador cercanía a la actriz, esto es, como si el espectador fuera con ella en el metro, hay cierta intimidad entre ella y el espectador.
Mientras Charlotte se pasea triste por Tokio después de hablar con su marido que está más por el trabajo que por ella. Este paseo es de especial belleza y donde la cámara de Sofia Coppola demuestra su talento, pues para reforzar la pequeñez del paseante o la paseante, en este caso, nos ofrece las imágenes del Tokio más moderno en picado y contrapicado, alternadamente. La llovizna hace que el color dominante sea el gris; mientras que Charlotte, como si se tratara del caparazón de tortuga, anda refugiada bajo un paraguas. Una imagen de especial belleza a pesar de su aparente normalidad.
Mientras una masagista del hotel intenta seducir a Bob en una escena que la apatía del él convierte la escena en cómica, pero que es una maniffestación más de que él no está para nada de lo que le rodea. Su escapada a Japón es económica pero también contiene cierte hastío, que, a pesar de lo anteriormente apuntado en este texto nos da una cierta sensación existencialismo, pero más cercano al famoso texto de Albert Camus.
Sabido es que los bares de los hoteles son estos espacios anónimos cuya finalidad en todo el mundo es dar cobijo a los corazones solitarios que viajan, en los que el alcohol o la música juegan un papel importante. Por razones similares también son un lugar para que los hombres de negocios firmen contratos. Es precisamente en el bar del hotel, donde están alojados Bob y Charlotte, que ambos se ven por primera vez. Bob está solo en la barra con un whisky y Charlotte está con unos amigos; la cámara alterna entre los dos porque el diálogo que mantienen es la mirada, pero ella da el primer paso al enviarle, por medio del camarero, un vaso de whisky.
Este encuentro a distancia es seguido por otros encuentros en los que conversan y se explican qué hace cada uno en Tokio. Esto es, se cuentan sus inseguridades, su aburrimiento, que según se va viendo viene de lejos y Tokio actúa de catalizador para reforzar y visualizar claramente este aburrimiento. A ella la hemos visto con un libro de autoayuda y él hablar de su vida familiar actual como un desastre. En estos planos Bob adopta un papel que parece distante para disimular sus emociones, la apatía que le produce todo lo que le rodea; mientras que ella, por ser más jove, es más espontánea. Así, los comentarios de Bob suelen tener un toque de cinismo, como cuando le dice que quiere organizar una fuga de presos y que necesita un cómplice, debemos entender que quiere fugarse del hotel y de no trabajar más en el anuncio del whisky, pues está más bien harto de las exigencias del director, que como habla siempre en japonés no puede saber qué es lo que realmente dice.
A pesar de las diferencias de edad ellos dos cada vez se ven más. A los dos les cuesta dormir, por lo que más de una vez se encuentran por el hotel. Otro aspecto interesante del uso de la cámara es cómo nos va mostrando de manera continuada la mirada del actor, es decir, que la cámara enfoca al personaje y luego el objeto mirado. Así, sin hacerlo explícito el espectador va entrando en el personaje porque actor y espectador ven el mismo objeto sincrónicamente.
Al mismo tiempo va aumentando la complicidad entre estas dos almas gemelas y aumenta la inmersión de los en la gran ciudad. Lógicamente es ella que arrastra a él a entrar en lugares que él solo no hubiera entrado, como en los salones llenos de juventud en que estos bailan o cantan ante una máquina y los dos terminan compartiendo una fiesta con japoneses desconocidos.
No obstante, al margen de esta “noche loca” cabe señalar con los diálogos entre ambos están hechos de silencios más que de palabras, en la qué él siempre es más circunspecto, de ahí que dé la sensación de una actitud distante, fría. Esta conducta la mantendrá prácticamente hasta el final. En cualquier caso quien hace los acercamientos es la joven, desde el vaso de whisky que le envió al principio como cuando al final de esta noche puso la cabeza sobre el hombro de Bob. La soledad busca la soledad del otro porqué solo así se sublima y se amortigua la propia. Además esta soledad reclama en silencio la soledad de los dos, por esto están solos cuando ella puso la cabeza en su hombro. Todo en silencio..
Esta película, que no es un filme falado, sino que está hecha imágenes, el silencio, como también la música juegan un papel determinante. Incluso hay momentos que las palabras casi o no se oyen, se susurran. Sin olvida que una imagen silenciosa es una imagen pura.
Una de las escenas más sugerentes de la película es cuando ella paseando por el hotel y huyendo de una estúpida y antigua amiga de su esposo llega a un espacio donde unas japonesas ataviadas con el vestido nacional están preparando unos ramos de flores. Estas mujeres invitan amablemente a Charlotte a colaborar y ella hace unos intentos, pero no se ve capaz de hacerlo bien y se va decepcionada de sí misma, mientras debe pensar que estas japonesas están muy satisfechas de su labor, una labor sencilla pero que da sentido a sus vidas, mientras ella que se ha graduado en filosofía y depende de un pincha-discos frívolo y trivial. Su vida está vacía, esto es lo que ha descubierto en Tokio.
En cualquier caso el tercer protagonista no es el esposo de Charlotte ni el equipo anunciante del whisky en el que trabaja Bob, es el paisaje imponente de Tokio. Las imágenes que Sofia Coppola ha seleccionado sirven para intensificar la impotencia y pequeñez de Charlotte y Bob ante los colosales edificios de este gigante técnico en que se ha convertido Tokio, además de la distancia que hay en el aspecto cultural. La cultura japonesa da la sensación al visitante de estar en otro mundo y todo mezclado con los anuncios de neon o leds que dan a la noche una sensación de movimiento continuo, mientras las personas y los coches con sus luces se mueven a toda velocidad. Por otro lado tenemos y entramos en sus templos en los que se respira el pasado y la tradición. Esta mezcla de vanguardismo y apabullante tecnología punta que consigue que Bob salte asustado de una máquina del gimnasio del hotel y ella se encuentre como perdida en un templo japonés.
Una de las escenas más conmovedoras y que reflejan los sentimientos visibles de ambos es la que están sentados uno frente al otro y ella toma la mano de él mientras le sonríe, mientras él, después de un silencio, toma su mano pero se mantiene circunspecto como siempre.
Con todo ha llegado el gran momento. Bob vuelve a casa y se despide de Charlotte sin perder la compostura. El paisaje es el de siempre, esta tierra de nadie que es el hotel. Se dice adios y nada más. Él sale para goer el taxi que le llevará al aeropuerto y ella saldrá, como tantas veces en Tokio, a pasear, triste y sola.
Al cabo de poco de estar rodando el taxi, Bob ve a Charlotte por la ventanilla. Se da cuenta que anda por una calle de Tokio estrecha y llena de japoneses que andas en las dos direcciones. Charlotte está a punto de desaparecer de la vista, a punto de ser absorbida por la masa humana de Tokio, como si de un gran dragón se tratara y Charlotte desapareciera para siempre. Entonces es cuando Bob se quieta la máscara de caballero con una conducta moral intachable y se hace hombre de carne y hueso. Le dice al taxista que pare el coche y que le espere. Bob sale en su persecución, la llama y se dan un beso. Un beso distinto al de todas las películas. En el cine, especialmente en el cine clásico, el beso del final representa el inicio de un proyecto de una nueva vida para la pareja. En este filme es justo al revés. Este beso es el fin, pero que el tiempo que han pasado juntos ha valido la pena. Así cada uno vuelve a sus pasos. Ella seguirá andando por aquella calle pero sabe ahora que Bob era su alma gemela y por fin vemos a Bob sonreir de satisfacción. La vida de ambos no cambiará, pero en Tokio se ha enriquecido.
Etiquetes de comentaris:
art,
cine,
Johansson,
lost_in_translation,
Murray,
tokio,
Tokyo
|
0
comentaris
Subscriure's a:
Missatges (Atom)