A la Universitat

                                            Generalitats – Primera Part

1.- Introducció

La novel.la Werther va tenir una gran repercussió social més enllà de la purament literària perquè es van produir  diversos casos de suïcidi. L’explicació que es dona per aquests suïcidis és que en aquells moments la societat alemanya vivia en una incertesa històrica i social. S’ha dit que hi havia un “mal wertherià” i que, per tant, Werther va donar el tret de sortida que ja no es va aturar durant un temps. Aquí no es dubte que hi havia un malestar generalitzat, car la bona literatura, com la que sortia de la ploma de Goethe, va ser-ne reflex intencionadament o no, però va desvetllar unes persones que, d’alguna manera, patien i van fer el pas més transcendental que es pot fer en aquesta vida: deixar de viure voluntàriament. El que aquí es vol defensar és que, sense qüestionar la sociologia, quan es donen situacions extremes la naturalesa i la sensualitat tenen un paper decisiu. Així doncs, si aquesta obra de Goethe és reconeguda pel seu tractament de la natura i de la sensualitat, intentarem demostrar, tot i posant en relleu aquest tractament, que el suïcidi és també un pas natural encara que sigui un recurs considerat “antinatura”.

2.- Context social

Goethe va néixer a Frankfurt el 28 d’agost del 1749. El seu pare que era advocat però que no exercia gràcies a la fortuna heretada, es va adonar ben aviat de l’excepcionalitat del seu fill i va disposar que el seu programa d’estudis inclogués llatí, grec, hebreu i francès. Goethe va adquirir una cultura extensa, sabia de geologia, biologia, zoologia, física (teories sobre la llum i els colors) i química. També sabia d’ocultisme i va realitzar experiments alquímics per a aprofundir en els secrets de la Natura alhora que va teoritzar sobre l’ull humà. No es va interessar ni per les matemàtiques ni per la filosofia perquè la seva captació de la realitat era més intuïtiva que especulativa[1] i llegim “Goethe es el el último sabio de la antigua cultura secular occidental, que podemos llamar humanismo, Ilustración o como quieran. Una de las cualidades más refrescantes de Goethe es su irreverencia”[2].

Com que des del punt de vista cristià el suïcidi és pecat no és sobrer tenir en compte una visió irreverent de Goethe sobre el pecat: “ese mal que, por culpa de nuestra religión, [...] aqueja a las personas reflexivas hasta el punto de causarles estados hipocondríacos que, en su apogeo, se convierten en ideas fijas”[3]. Com una mena d’apriorisme podríem dir que Goethe era un home amb la natura a flor de la pell i a la punta de la llengua.




4.- Goethe des de dins


Segurament una de les anàlisis més contundents sobre Goethe és la que el qualifica d’abúlic i de somniador, amb una incombustible fe cega en la seva Deessa, la Deessa de l’Ocasió, el seu lema no verbal seria a bodes em convides[12].

Una faceta significativa de Goethe va ser la seva relació amb les dones doncs si per casar-se amb Christiane Vulpius va escandalitzar la ciutat, inclós el seu amic Schiller, aquest matrimoni només va servir per a què no es descontrolés massa i hi van seguir Sivie von Ziegesar, Caroline Ulrich i Marianne von Willener. Ulrike von Levetzow la deixem per la conclusió d’aquest treball. Assenyalem que “en los últimos años de su vida, parece haber aprendido que la verdadera lección es que no hay lecciones ni sentidos. Que la verdadera madurez tal vez consista en exponerse a la capacidad de asombro que, perpetuamente renovada, ofrece la existencia”[13].




No és erroni referir-nos a la naturalesa de l’autor perquè la seva biografia palesa fins a quin punt la dona podia influir-lo, però precisem que la idea-force del present treball és que aquesta influència es troba a la Naturalesa, evidentment a la natura humana, per això


Sabem que la Lotte de la novel.la es correpon a la Charlotte Buff de la vida real i de la que Goethe es va enamorar i tant la de la ficció com la de la realitat eren casades i, per tant, es tracta d’un amor fallit. No cal dir que si el novel.lista volia evitar un escàndol calia modificar els trets de la Lotte, però evidentment això no era prou per un gran escriptor que ha de demostrar que sap penetrar en les fondàries de l’ànima humana, per tant, Lotte havia de ser una mena de fusió de les dones que havia conegut perquè, si ens afegim al cinisme del propi autor, a bodes em convides i com més dones millor, que és el material més escaient per a esperonar de cara a fer una bona novel.la. En aquest punt també cal afegir una altra coneixença de Goethe, Maxe Brentano.[16].



A la primera carta, del 4 de maig de 1771, parla d’una tal Leonor que ja no  veurem més, que s’havia enamorat de Werther, mentre que ell estava més interessat per la germana. Aquí ja es fa menció a la passió i a la Naturalesa. Està content de trobar-se en un paradís  amb un aire càlid que va bé pel seu jove cor i a on cada arbre, cada tancat és un pom de flors fins al punt que voldria ser un borinot per a anar voletajant en aquest mar d’aromes. El lector es pregunta si ser borinot té un sentit simbòlic: cada flor una dona? La ciutat en què viu és desagradable, però “cíñela todo alrededor una inexpresable hermosura de Naturaleza”[17].

El que escriu el 10 de maig és tot una descripció de la bellesa de la natura que l’envolta, però ens quedem amb aquests mots: “y el mundo en torno a mí y el cielo entero descansan en mi alma igual que la imagen de una amada”[18]. No hi ha dubte que el nostre heroi està cobejós.

L’esperit entre burgès i aristocràtic de Goethe ha de sortir d’alguna manera, evidentment combinat amb la necessitat de l’aigua i d’un “locus amoenus” quan el 12 de maig escriu: “Vienen allá luego las mocitas de la ciudad a sacar agua, ocupación la más inocente y la más necesaria, que en otro tiempo era incumbencia de las propias hijas de los reyes”[19]. Hem de pensar que va llegir sobre princeses traginant aigua, però no hi ha dubte que Goethe ho converteix en una imatge simpàtica i que el subconscient de Werther o de Goethe amaga alguna acció o dita picaresca.

El que Werther va escriure el 13 de maig és curt peró sucós perquè el seu amic li ha ofert llibres, però ell en té prou amb Homer que és la pedra fundacional de la literatura occidental i, a més a més, aleshores estava de moda. Estava de moda entre altres raons per no haver de mirar cap a França. Al mateix temps ens mostra un Werther apassionat i que se sentia malalt, perdut, per això acaba amb “No te vayas a nadie con el cuento; que gente hay que me harían de eso un crimen”[20].

El 15 de maig s’autosublima quan el senyor Werther escriu que va ajudar a una minyona a posar-se el càntir al cap i facilitar-li el transport perquè un senyor de categoria no ho faria. Aquí doncs es retrata de persona senzilla i que no es distancia del populatxo. És clar que una noia del poble també forma part de la natura i del paisatge que l’envolta, mentre que el món que critica, l’aristocràcia, és un món artificial carregat de convencionalismes.[21]

No es pot dir que Goethe havia estat a punt de suicidar-se per un amor fallit, però no hi ha dubte que hi va pensar força i que el tema l’hi deuria d’interessar molt. Encara que fos a nivell purament especulatiu tot apunta que ja des de ben jove el tema va ser objecte de les seves reflexions com es palesa en la carta de Werther del 17 de maig quan escriu: “El género humano está cortado por el mismo patrón. Los más de los hombres trabajan la mayor parte del tiempo para vivir, y la pizca de libertad que les queda los atosiga tanto, que buscan por todos los medios verse libres de ella. ¡Oh qué sino el del hombre!”[22] Unes paraules que tenen un regust entre nihilista i existencialista.

La següent carta és del dia 22 de maig. Han passat només cinc dies però sembla que no n’ha passat cap perquè tot i fent declaracions de felicitat acaba la carta com si els mateixos fantasmes no l’abandonessin, per tant, el lector ha de pensar que com artista creador podia distanciar-se del que escrivia, però alhora està dient que una angoixa vital el perseguia perquè: “Y luego, por más limitado que esté, (s’entén l’home), siempre guarda, no obstante, en su corazón el dulce sentimiento de la libertad y de poder abandonar esta cárcel cuando quiera”[23]. Fins al punt, com veiem, que la idea de posar punt final a l’existència és un dolç sentiment. Malgrat que abans s’ha parlat en aquest text del caràcter antinatural del suïcidi, val a dir que aquesta proposició tenia un caràcter irònic perquè de fet forma part de la natura de l’home de la mateixa manera que ho és l’homicidi. No faltarà qui faci la comparació amb els animals que maten només per alimentar-se, però els humans es distingeixen dels animals per desenvolupar unes activitats que entren dintre de la naturalesa: provocar la mort sigui a tercers o a un mateix perquè el sentit de supervivència o el d’autodefensa pot ser objecte de molts raonaments, com quan un es diu aquest me les pagarà (homicidi) o això no és vida que així jo no puc viure (suïcidi). És, doncs, part de la natura de Werther plantejar-se el sentit de la vida. Un plantejament que no és antinatura, que si no és el més humà de tots en forma part.

Aquesta cerca de la natura Werther la duu a tots els actes de l’existència i, com no podia ser d’una altra manera seria amb l’art, per això escriu el dia 26 de de maig: “Confirmóme esto en mi propósito de no atenerme en lo sucesivo más que a la Naturaleza. Ella sola es infinitamente rica, y solo ella forma a los grandes artistas. Mucho puede decirse en pro de las reglas, casi tanto como en elogio de la sociedad burguesa”. Aquí doncs es manifesta com ja havia fet abans, però ara d’una manera més contundent perquè amb aquesta crítica social evidencia que la societat burgesa és artificial. En aquest sentit escriu unes ratlles després “en cambio, las reglas, por más que digan en su abono, no tienen más remedio que alterar el verdadero sentimiento de la Naturaleza”[24].

Cal dir que a la mateixa data Werther escriu un dels passatges més palpitants i sublims: “Si el pollito sigue esos consejos, pues lo tendremos convertido en un hombre de provecho y yo le aconsejaría a cualquier príncipe que le diese un empleo; solo que de su amor ya podría despedirse, y de su arte si era artista.¡Oh amigos míos! ¿Por qué tan rara vez rompe la corriente del genio y tan pocas llega a hervir las encrespadas olas, sacudiendo vuestras asombradas almas?...[25]. Aquí Werther no solament fa crítica social sinó que ens ha regalat amb la imatge del geni i de la seva força sublim.

Potser és agosarat dir que en el Werther el Faust ja hi respira perquè, si més no, és el que se’n desprén d’aquest paràgraf de la carta del 27 de maig: “Te digo tesoro mío, que cuando estoy a punto de perder el juicio, todo el tumulto interior me lo apacigua la vista de una criatura que en dichoso abandono recorre la estrecha órbita de la existencia; ya capeando los días, ve caer la hoja y no piensa que el invierno se echa encima”[26] perquè no direm que sigui antinatura però sí que és força sorprenent que el jove Goethe reflexioni sobre la seva vellesa; tanmateix, la comparació de la vida humana amb la dels arbres reforça la idea de la inquietud de l’autor per tots els fenòmens de la naturalesa.

La carta del 30 de maig és il.lustrativa de la tolerància de Goethe en matèria sexual quan veu sinceritat en l’amor que un jove sent per una dona que és vídua i de classe superior, que es podria interpretar que hi ha més interès que cap altra cosa, de manera que el seu personatge, Werther, se sent temptat a conèixer aquesta meravellosa vídua, segons el jove enamorat, però que ell opta per no veure-la per mantenir així el que vindria a ser la màgia d’aquest amor i no espatllar una bella imatge.

Fins aquí la novel.la ens ha anat presentant el personatge, Werther, ara ja sabem com és i ara és quan comença la novel.la de veritat, el que en diríem la trama. Som el 16 de juny, quan s’acosta el solstici d’estiu, que en moltes tradicions paganes és el moment de l’aparellament. Werther ha estat invitat a un ball i en el camí el cotxe ha de recollir a Lotte, tal com el mateix Goethe va conéixer a Charlotte Buff en el seu camí al ball. Just abans que es coneguin, Werther ja és avisat que la bella Lotte està compromesa amb un jove que ha heretat una fortuna; tanmateix al cap de poc ja llegim que “toda mi alma estaba pendiente de su figura, del tono de su voz, de su manera de conducirse, y apenas tuve tiempo de reponerme de mi asombro”[27], o sigui que la indiferència mostrada quan sabé que estava compromesa va durar molt poc. Un cop al cotxe que porta el joves al ball les dues noies tenen una conversa sobre la novel.la en la que Lotte demostra tenir un criteri literari de més nivell, que fa que Werther se senti més admirat, mentre que Werther i Lotte es comencen a intercanviar les mirades de forma que “¡Cómo durante todo el diálogo estaba yo pendiente de sus negros ojos!¡Cómo me cautivaban el alma entera aquellos labios rebosantes de vida, aquellas lozanas y alegres mejillas”[28]. Les paraules plenes de sensualitat ja denoten una atracció sexual per aquella dona que no solament té sensibilitat per la bona literatura. Com que el seu promès és de viatge Werther balla amb ella el primer minué i sabem doncs que “es todo su cuerpo una armonía”. Werther no va poder ballar amb ella la segona contradansa, però sí la tercera i es posaran d’acord per ballar plegats el vals, que per ser un ball en què les parelles ballen agafades fa possible unes intimitats que no tenien els anteriors: “Tener en los brazos a la más amable de las criaturas y volar con ella como un huracán, hasta perder la noción de todo lo circundante, y…”, però en aquest ball passa tot, amb uns llàmpecs avisadors que produeixen un canvi del ritme de la festa i després de moltes rialles entre els dos joves: “alzó los ojos al cielo, volviólos luego a mí –pude ver que los tenía arrasados en llanto−, puso su mano sobre la mía , y dijo “¡Klopstock!” [29]. Amb el nom de l’autor de la “Festa de la primavera” Goethe fa intertextualitat perquè al.ludeix a un passatge en el que després del llampec i la pluja ve l’arc de Sant Martí, l’arc de la pau. A partir d’aquí comencen els patiments del jove Werther perquè Lotte, encara que sigui a contracor, no vol o no pot seguir el joc amorós que se li presenta.



Del Werther vitalista d’abans, ara, el primer dia de juliol el tenim lliurat a Lotte sense concessions de manera que quan ella el renya pel seu capteniment ell li respon: “¡y que debía mirar por mí!... ¡Oh ángel! ¡Por ti debo vivir!”[30]. Aquí mostra la seva feblesa perquè voler viure per un altre és no voler viure per un mateix.

El 26 de juliol es reconeix confós perquè tot dir-se que s’ha fet el propòsit de no veure-la tan sovint s’ha apropat a la casa on viu perquè així “Estoy tan cerca del aire que ella respira… ¡Hala! Y en un periquete allí me planto.”[31] El 30 de juliol Werther coneix Alberto, el promès de Lotte, però qui pateix més el triangle és qui està al mig, Lotte, que a contracor se sent obligada a renyar a Werher de tant en tant, mentre que  en una carta seva del 8 d’agost Werther justifica indirectament la seva actitud perquè  l’única solució seria “una puñalada a su tormento”[32],  anticipant així el seu suïcidi.

En la seva carta del 29 de juliol escriu al seu amic: “¡No quiero quejarme, y perdóname estas lágrimas, perdóname mis inútiles anhelos!... ¡Ella, mi mujer! Si hubiera yo llegado a estrechar entre mis brazos a esa criatura, la más digna de amor bajo la capa del cielo… Por todo el cuerpo me corre un escalofrío, Guillermo, cuando Alberto la coge por el esbelto talle”[33]. Aquí ens mostra explícitamente la seva  naturalesa en reaccionar amb una esgarrifança davant l’atracció física que experimenta i la seva gelosia.

El dia 12 d’agost Werther escriu sobre una discussió amb Alberto què en pensa del suicidi d’una noia que després del “instante de delicioso abandono pierde el jucio y se entrega a los irreprimibles goces del amor”[34] és abandonada. Només la defensa que fa Goethe-Werther d’aquesta noia fictícia a les darreries del segle XVIII deuria d’haver estat motiu d’escàndol.

El que escriu el 18 d’agost és un cant a la vida quan diu: “beber del espumajeante cáliz del infinito, esa desbordante delicia de vida y aunque sólo fuere por un momento, sentir en la limitada fuerza de mi pecho una gota al menos de la beatitud de ese ser que todo lo crea en sí y de para sí”[35], un passatge en el que Werther mostra que les forces de la naturalesa són al seu costat. Poques línies després decau i escriu: “Se diría que han corrido un telón delante de mi alma y que el escenario de la vida infinita se ha trocado para mí en el abismo de la siempre abierta fosa”[36]. El 30 d’agost manté la mirada negativa i s’acomiada del seu Guillermo amb “Adieu! No veo para este dolor más término que el sepulcro”[37].  Aquí tenim un Werther que fluctúa entra la vida i la mort.

El 21 d’agost Werther que, des del punt de vista humà, manté habitualment la moral alta, es mostra atípicament feble quan escriu: “Cuando así me pierdo en ensoñaciones no puedo defenderme de esta idea: ¿Si Alberto muriese?... ¡Entonces tú…!, mejor dicho ella…, y me pongo a tejer musarañas hasta que me veo yo al borde del abismo y retrocedo.”[38] El lector aquí s’adona que Goethe no ha volgut traspassar una línia de la moralitat que podria ser mal vista pel públic i fa que, malgrat els desitjos de Werther de treure’s l’Alberto del davant[39], s’ho repensa i deixa que les coses segueixin el seu curs natural.




El 12 de setembre Lotte torna a fer de les seves aprofitant que Alberto és de viatge i sap que a Werther li encantarà i alhora el farà patir perquè sap que com a molt farà un tast, res més. Aquesta vegada Lotte no és aquella noia pura, culta i poètica sinó més aviat una noia entremaliada, sàvia i astuta, que li fa una festa amb picades d’ullet entre els dos i un innocent ocell que porta els petonets dels llavis d’ella a ell, tot amb el sobreentès que el mot ocell, en alemany Vogel, es confon fonèticament amb el que significa fornicar. La paradoxa femenina plantejada per Goethe fa que Werther se senti traït i es queixi escrivint que “¡No debía darle alas a mi imaginación con esos espectáculos de inocencia y ventura celestiales, sacando a mi corazón de ese sueño en que a veces lo acuna la monotonía del vivir!...”[41] Havia de ser monòton per Werther ser escalfat sexualment i havia de ser divertit per Lotte veure com el seu jove enamorat s’obliga a refredar la seva passió. La feble i la cruel natura humana.



El 27 d’octubre Werther segueix amb el mateix estat d’ànim i com li és propi  relaciona els aspectes de la naturalesa com la calor i el fred: “el amor, la amistad, el calor y el goce que yo no ponga, nadie me los ha de dar, y con un corazón plenamente henchido de felicidad no podré yo tampoco hacer feliz a nadie que frío e inerte esté ante mí”[43]. A més a més posa de manifest la seva incapacitat de fer que Lotte l’estimi a ell i no a Alberto.

El 3 de novembre Werther escriu un dels passatges més bells del seu diari: “Cuando asomado a mi ventana oteo la lejana colina y veo cómo el sol de la mañana va rompiendo la niebla y alumbrando el silente fondo de los prados, y el manso río fluye serpeando hacia mi por entre su peladas márgenes, ¡oh!...; cuando este espléndida Naturaleza se me muestra ahí parada ante mí cual un cuadrito barnizado, y todo este deleite no puede sacar de mi corazón e impulsarle al cerebro ni una sola gota de felicidad y todo mi ser ante el rostro de Dios permanece igual que una fuente sellada, que un cubo desfondado…”[44] Werther interioritza el seu fracàs i lamenta que la bellesa de la Natura o l’obra de Déu el deixin insensible, però ho fa posant-se com a part de la natura en dir que el riu va cap a ell.

Des de la pàgina 225 de l’edició a partir de la que es fa aquest treball, d’acord amb la carta de l’Editor al Lector estem informats que el diari de Werther ja no té la mateixa continuïtat i l’Editor ha anat agafant el material de manera esparsa. A partir d’aquesta pàgina hi ha passatges que són del diari i altres sense data. La novel.la segueix la línia ascendent i Werther segueix descendent, però com es veurà ara, per la raó dita, no sempre el tenim en primera persona: “La decisión de dejar este mundo iba cobrando fuerza, y en aquellas circunstancias cada vez más en el alma de Werther.”[45]

El diumenge abans de Nadal havia escrit una carta al seu íntimc amic, Guilermo, en senyal de comiat i li demana que li digui a la seva mare que pregui a Déu per ell i que ella el perdoni. Després va a veure a Lotte que estava sola a casa preparant els regals de Nadal i ella li diu que ell tindrà regal si es comporta bé i no es presenta abans de la Vigília de Nadal, el que crea una discussió i Werther se’n va a casa empipat. L’endemà, 21 de desembre, escriu a Lotte: “Es cosa resuelta. Lotte: moriré, y así te lo escribo, sin excitación romántica […] Uno de los tres debe desaparecer, y ese seré yo”[46].  De tota manera tal com s’ha dit més amunt, Lotte tenia una dependència envers Werther que es reflecteix amb “Todo cuanto ella sentía y pensaba de interesante tenía la costumbre de compartirlo con él”[47], és a dir, Alberto serà el marit i Werther l’amic íntim, Lotte s’adonava que no el volia perdre. Al mig d’aquestes reflexions arriba Werther i té lloc la famosa escena en la que li llegeix un passatge d’Osian, de James Macpherson, que té un certa semblança amb ells. Aquesta emoció es concreta en “Ciñóla él con sus brazos, estrechóla contra su pecho y cubrió sus trémulos y balbucientes labios de besos ardientes”[48]. L’única escena apassionadament eròtica de la novel.la però que, com en un malalt, és el reviscolament abans de morir perquè des de l´ 1 de juliol el festeig de Werther només ha estat una quimera. Després ella es tancà a l’habitació i de l’altra costat de la porta li digué “Adiós, adiós, Lotte! ¡Adiós para siempre!”[49].

Werther fa els preparatius del seu suïcidi i demana ser enterrat entre dos til.lers, un arbre pel que té certa afecció perquè el 26 de maig, quan descriu el seu paradís de Wahlheim, escriu: “lo más principal de todo lo que allí hay son dos tilos, que con sus extendidas ramas, cubren la plazoleta delante de la iglesia”[50], que també cita el 30 de maig. Ara és rellevant però el que va escriure el 10 de setembre després d’acomiadar-se de Lotte i Alberto: “Internarónse ellos por la alameda; yo permanecí allí en pie y los fui siguiendo con la vista al fulgor de la luna, y luego me arrojé al suelo y me eché a llorar; torné después a levantarme de un brinco, y me puse a dar carreras por la terraza, y aún alcancé a vislumbrar allá abajo, en la sombra de los altos tilos, hacia la puerta del jardín, el cabrileo de su traje blanco; tendí a él mis manos y se desvaneció”[51].

La magnificència d’aquest arbre pot ser presa com a representant de la Naturalesa perquè, com s’ha fet palès des del principi, hi ha un lligam ferm entre la natura i les passions humanes. No és necessari entrar en els detalls del suïcidi.  Tractant-se d’una novel.la sobre les passions humanes, només assenyalem que quan es ressenya l’enterrament de Werther una de les darreres frases de l’obra és “Temían por la vida de Lotte”[52], i que en el seu darrer encontre amb Werther va haver de fer una acció precipitada i egoïsta  anteposant les bones formes si es volia fer un casament honorable amb Alberto. I de passada Goethe també pactava amb la moral burgesa del seu temps que no hauria acceptat un comportament tan groller.


Al llarg d’aquest treball no s’ha fet cap esment sobre si a Werther li queia bé la persona per la que va fer de secretari ni sobre els canvis de domicli ni sobre les persones reals que « inspiraren » els personatges literaris, fora de Buff i Brentano, i molt expressament s’ha ignorat a Karl Wilhelm Jerusalem, l’amic de Goethe que es va suïcidar, suïcidi  que va « inspirar » el del nostre Werther. La raó essencial d’ignorar a Jerusalem és que segurament li va proporcionar a Goethe la idea del suicidi, però sense entrar en detalls de les relacions de Goethe amb les dones, és oportú precisar aquí el que hem anunciat a la pàgina 6 d’aquest treball. Entre 1822 i 1823 Goethe que ja tenia 73 anys s’enamora d’ Ulrike von Levetzow de 18 anys i arran d’aquest enamorament va escriure la seva darrera obra: “L’Elegia a Marienbad”, poema central de la “Trilogia de la passió”, considerat el cim de la poesia alemanya, però “esta vez no se conformó con sublimar poéticamente una experiencia platónica, sino que, cometiendo el error contra el que siempre había alertado, quiso trasladarla al terreno de la realidad carnal y llegó al extremo de pedir su mano […] rechazado […] ahogó con estos versos de desgarradora belleza el dolor del adiós”[53] i notem que l’esmentada Trilogia de la passió consta de tres poemes, que són: “A Werther”, “Elegia de Marienbad” i “Reconciliació”. No és cap casualitat que al final literari de la seva vida hi hagi un poema “A Werther”, que transcrivim parcialment:

                                   de sortir a la llum del dia,
                                   véns a trobar-me en prats florits de nou
                                   i no t’espantes de veure’m.
                                   És com si visquessis a trenc d’alba,
                                   on ens refresca el rou d’un mateix camp,
                                   i rere el malvolgut esforç del dia,
                                   del sol que mor l’últim raig ens encanta;
                                   destinats jo a romandre, tu a partir,
                                   m’has precedit... i ben poc hi has perdut.
                                   Somrius amic, sensible, com s’escau:
                                   un cruel comiat et féu famós ;
                                   vam cantar el teu malfat digne de llàstima,
                                   per al bé i per al mal ens vas deixar.
                                   I ens va atreure de nou la via incerta
                                   i laberíntica de les passions,
                                   i atrapats en fretures repetides,
                                   la partença a la fi –partir és la mort !
                                   Com ens corprèn, quan el poeta canta
                                   per evitar la mort que du el partir!
                                   Nuat en tals turments, mig endeutat,
                                   li doni un déu de dir allò que suporta[54].
 tancant així el cercle de la seva vida, com si Goethe-Werther fossin un. En la lectura de Werther hem llegit vàries vegades sobre les llàgrimes vessades per Werther a causa de Lotte, conseqüència sempre d’un sentiment, de tristesa. En aquest cas l’orígen rau en la naturalesa i hem de suposar que Goethe va plorar per Ulrike com Goethe-Werther per Lotte, però també perquè la joventut és irrecuperable. En aquest sentit, el poeta T.S. Eliot escriu:

                                           Are both perhaps present in time future,
                                           and time future contained in timpe past
                                           If all time is eternally present
                                           All time is unredeemable[55]

El temps no es pot redimir, recuperar. Aquest va ser el darrer error de Goethe.

Tampoc és arbitrari que a la novel.la Werther es presenti com a dibuixant i a la vida real Goethe fos  també dibuixant[56], particularment de paisatges de la natura, d’arbres. Per altra banda, al llarg de la novel.la la natura té una gran rellevància tant pel que fa a l’estat d’ànim de Werther com en aquells aspectes dels que s’apropia per a fer-ne un símbol, com és el cas dels til.lers, amb la finalitat de fer evident que l’ésser  humà és natura i que, per tant, és molt més que un vincle entre la Humanitat i la Naturalesa, entre la bellesa i la passió.  

No és l’àmbit dels fenòmens naturals sinó dels fenòmens sobrenaturals però per concloure aquest treball potser no és massa agosarat dir que Goethe va fer un acte d’exorcisme en escriure la novel.la Werther. I un segon exorcisme quan va escriure la Trilogia de la passió especialment quan diu: “destinats jo a romandre, tu a partir” perquè encara que una sigui Lotte i l’altre Ulrike les penes i les llàgrimes de l’amor són sempre les mateixes.


BLOOM, Harold (2002): Genios. Un mosaic de cien mentes creativas y ejemplares. Traducció de Margarita Valencia Vargas. Barcelona: Anagrama. 2002.
ELIOT, T.S.(1944): Four Quartets. London: Faber. 1970.
GOETHE, Johann Wolfgang: Los sufrimientos del joven Werther. Reineke el Zorro. Traducció de Rafael Cansinos Assens, Madrid: Aguilar. 1962.
GOETHE, Johann Wolfgang von. Las desventuras del joven Werther. Traducció/Edició de Manuel José González, Madrid: Cátedra. 1998.
GOETHE y otros, Johann W.: El hombre de cincuenta años. La Elegía de Marienbad. Crónica de un amor de senectud. Edició, traducció i notes Rosa Sala. Barcelona. Alba.2002.
MARÍ, Antoni (ed.) (1979): Antología del romanticismo alemán. El entusiasmo y la quietud. Barcelona. Tusquets. 1979.
NAYDLER, Jeremy (ed.) (1996): Goethe y la ciencia. Traducció de Carlos Fortea y Edsther de Arpe. Madrid. Siruela. 2002.
ORTEGA Y GASSET José (1973): Vives-Goethe. Madrid: Revista de Occidente. 1973.
SAFRANSKI, Rüdiger  (2207): Romanticismo. Una odisea del espíritu alemán. Traducció de Raúl Gabás. Barcelona: Tusquets. 2009.
SALA ROSE, Rosa (2007): El misterioso caso alemán. Un intento de comprender Alemania a través de las letras. Barcelona: Alba. 2007.
TRIAS Eugenio (1980): Conocer Goethe y su obra. Barcelona. Dopesa. 1980.
TRIAS Eugenio: “Goethe” dins LLOVET, Jordi (ed.) (1995): Lecciones de Literatura Universal siglos XII a XX.Madrid: Cátedra. 2003.

                                                             INTERNET

Enciclopèdia Catalana URL: https://vpn.upf.edu/+CSCO+0h756767633A2F2F6A6A6A2E72617076707962637271766E2E706E67++/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0076558&BATE=literatura%2520alemanya (consulta: 30.5.2012)
GOETHE Paisajes. Círculo de Bellas Artes de Madrid. (6.4.2008) URL: http://www.circulobellasartes.com/fich_libro/Johann__Wolfgang__von__Goethe-Paisajes_(59).pdf
(consulta: 2.5.2012)
MODERN, Rodolfo, Centro de Estudios del Imaginario de la Academia Nacional de Ciencias de Buenos Aires (13.6.2007)  URL: http://www.ciencias.org.ar/user/files/35%20Modern.pdf  (consulta 30.3.2012)
PORTA I ALONSO, Aleix: Goethe i el Romanticisme alemany. IES  Samuel Gili i Gaya (sens data). URL: http://www.edu365.cat/aulanet/comsoc/treballsrecerca/treballs_05_06/treb_publicats/Goethe/Goethe.pdf
(consulta: 2.5.2012)
Viquipèdia. URL: http://ca.wikipedia.org/wiki/Sturm_und_Drang (consulta: 30.4.2012)