Blogaire:
dijous, 26 de desembre del 2013
Les dues vides del Carro Solar de Trundholm
12:00 | 
Publicat per
Albert
(Les dues vides del Carro Solar de Trundholm és el títol del meu TREBALL DE FINAL DE GRAU, que arran del Pla de Bolonya és com s'anomena el que abans es deia treball de final de carrera o de llicenciatura. Aquest treball posa punt final a la carrera d'Humanitats que he fet a la UNIVERSITAT POMPEU FABRA. La defensa del treball o TFG va fer-se el 16 de desembre.
Les dues vides del Carro Solar de
Trundholm
Albert de la Hoz Bofarull
NIA 99727
Facultat d’Humanitats
____________________________________________________________
TREBALL FINAL DE GRAU
CURS 2012/2013
UNIVERSITAT POMPEU FABRA
Desembre 2013
Tutora:
MARIA EUGENIA AUBET SEMMLER
AGRAÏMENTS
El professor de lingüística
Josep Maria Castellà em va suggerir que en el TFG hi podria posar un agraïment,
com per exemple, a la Mercè. Crec que és una bona idea i m’hi poso tot seguit.
Com que tinc superades totes les assignatures del grau, em trobo en el
moment més dolç de la carrera, quan només he de pensar en el TFG, que està en
permanent equilibri entre l’obligació i la devoció. Així, és el moment de
valorar per què he arribat a aquest punt dolç, que és l’extrem de la corda,
perquè el principi l’hem de trobar quan, després de dos anys de jubilat, estava
en un atzucac i va ser la Mercè, la meva esposa, “my best friend” dels darrers
quaranta anys, que em va dir que fes una carrera amb un contundent “jo
t’ajudo”. Aquest ajut va comportar no participar en les tasques domèstiques.
També he d’agrair-li la dedicació
diligent a repassar els meus textos. La seva determinació, suport i paciència
han estat fonamentals perquè jo hagi arribat amb èxit al final d’aquest periple.
D’altra banda, em sento agraït pel suport moral de la meva filla Elisava i
l’ajut en informàtica del meu gendre Manel, així com l’estímul vital que ha
representat ser l’avi de la Laia. No em puc estar de recordar la meva mare, que
sempre em va inculcar la lectura.
Em sento especialment agraït dels meus amics danesos: el matrimoni Ramon
Bosch i Lena Melgaard. El Ramon m’acompanyà per Copenhaguen fent de guia,
intèrpret i traductor, mentre que la Lena, que treballa a la Reial Biblioteca
de Dinamarca, hi ha fet una gran tasca cercant material com, per exemple, els
dos diaris del 1902. Sense oblidar l’hospitalitat i l’ajut del seu fill Adrian.
He d’agrair l’interès i ajut que han representat els aclariments sobre tres
llibres en danès que desinteressadament m’ha fet la traductora Ana Sofía
Pascual Pape.
Des del primer trimestre, el setembre del 2008, que Josep Maria Castellà ha
estat el meu tutor i des d’aleshores ha tingut la bona disposició de dedicar-me
un temps cada trimestre, que per a mi ha estat molt útil perquè m’ha permès
sentir-me més a casa a la Universitat. D’altra banda, també agraeixo a Maria
Eugenia Aubet que des del primer moment cregués en la meva idea de relacionar
passat i present a partir d’un objecte de l’Edat del Bronze, que també apareix
en els segells de correus.
Per altra banda, mitjançant el correu electrònic, he rebut l’ajut de tres dels més
prestigiosos arqueòlegs de l’Edat del Bronze, tres danesos dels que estic
moltíssim agraït, que són Fleming Kaul, director del Museu Nacional de
Dinamarca; Kristian Kristiansen, professor d’arqueologia a la Universitat de
Gotemburg; Marie Louise Sørensen, professora d’arqueologia a la Universitat de
Cambridge.
Em sento molt agraït per la sort que he tingut a la UPF amb tots els
professors, que no anomeno perquè hi entren tots, tant si es tracta de
literatura, com de pensament, art, geografia o història.
El centre
d’interès d’aquest treball és el Carro Solar preromà que es va trobar a
l’aiguamoll de Trundhom, a l’illa de Sjælland,
Dinamarca, l’any 1902. Es tracta d’una escultura de bronze formada per
un disc solar tirat per un cavall estilitzat. El disc té una cara amb una
làmina d’or que representa el dia i l’altra cara, més fosca, que representa la
nit. El disc i el cavall estan fixats a una barra que descansa sobre tres
parells de rodes. Mesura 54 (amplada) per 35 (alçada) i per 29 (fondària)
centímetres. Des del punt de vista cronològic i per les seves característiques
aquest artefacte se situa als voltants de 1400 aC, cal atribuir-lo a
l’Edat del Bronze (1500-500
aC), que la histografia determina com els començaments
de la configuració d’Europa. Tractarem de relacionar l’antiguitat amb
l’actualitat, el passat amb el present. Recorrerem la història per veure com va
ser possible de crear, al sud d’Escandinàvia, una escultura que destaca tant
per la seva tècnica, amb un contingut científic i amb un significat religiós, com
per ser alhora una obra d’art i un objecte bell. Tots aquests aspectes seran
tractats a la Primera Part. Nogensmenys tots els artefactes de la Prehistòria,
un cop s’han trobat, inicien una segona vida, que no té res a veure amb la
primera, sigui en un museu o en una col.lecció privada. Aquest és un fet
general de tot allò que l’arqueologia té com a protagonista però que sovint
s’escapa de les mans dels propis arqueòlegs i historiadors perquè l’arquelogia,
el patrimoni arqueològic i la història són terrenys cobejats pels polítics i en
ocasions per iniciatives privades amb finalitats de legitimitat dubtosa.
L’arqueologia tanmateix no té un sola veu i alguns arqueòlegs han esperonat els
polítics. A la Segona Part no ens detindrem en el passat sinó que posarem el
focus en el present per a copçar com es llega el passat i quins són els
diferents protagonistes que han sabut donar una nova mirada als artefactes de
la Prehistòria perquè l’estudi del
passat és determinant per a entendre el present i preparar el futur. El
coneixement del passat ens ha de servir no pas per a manipular el present sinó
per a rescatar els aspectes positius de la història i no repetir-ne els errors.
1.- L’aparició del Bronze
Cal constatar en primer lloc que no es pot parlar
d’una aparició del bronze sinó de que
unes zones que van des del baix Danubi fins a Manxúria (8.000 Km.) formen el que
s’anomena Corredor de l’Estepa (iniciat el IV mil.lenni aC fins el segle XIX )[1] junt amb Anatòlia.
Aquestes zones, en el seu conjunt, van prendre un lideratge en la metal.lúrgia,
així “During the Late Uruk period, wheeled vehicles pulled by oxen appeared as
a new technology for land transport”[2]. Des d’Uruk (3100 aC) i altres ciutats
sumèries es va desenvolupar un comerç riquíssim que va impulsar la fundació de
diàspores a ciutats del nord i del sud d’Uruk; les del nord formant part de la
xarxa del Corredor de l’Estepa, el que feia possible un comerç a llarga
distància.
A finals del IV mil.lenni aC va aparéixer a l’extrem occidental del
Corredor de l’Estepa la Província Metal.lúrgica Circumpòntica que comprenia
tots els països de l’entorn de la mar Negra que durant més de mil anys va
subministrar el coure des de les grans mines del Caucas. D’aquestes zones, que
van esdevenir molt riques, en varen surgir unes societats molt estratificades
que enterraven els seus morts en kurgans (túmul en tàtar). Des del VII
mil.lenni aC es fa servir el coure i des del 4.200 aC el bronze
arsenicat. El més antic aliatge de coure amb estany és del 3000 aC a Anatòlia però no es pot assegurar d’on provenia
l’estany i es dubta entre Bohèmia, les illes Britàniques, Afganistan i Àsia
Central, tot i que s’apunta més cap a orient que cap a occident. Si més no, és
el que es desprèn de les anàlisis dels primers bronzes de Pròxim Orient, Troia
i l’Egeu.
A Mesopotàmia s’havia fet servir la plata com el que ara en diríem patró
de plata. Però com que hi havia diferents
matèries primeres en joc, el comerç es basava en les diferències de preu d’un
lloc a l’altre, el que ara se’n diu arbitratge.
Així doncs el coure d’Oman, el coure del Caucas i l’estany d’Àsia eren
lliurats als primers metal.lúrgics del III mil.lenni aC per fer l’aliatge de
coure amb estany: el primer bronze, un metall més dur i més brillant que el
coure.
Mentre els reis mesopotàmics eren quasi divins, a
Egipte, el sobirà, el faraó en vida, es deia “rei Horus”, fill de Re/Ra (el déu
sol). Era per tant déu encarnat (III mil.lenni aC), diví, i es relacionava amb
el sol: hi havia doncs un culte solar. A finals del segle XVIII aC una
dinastia estrangera, els hikses, van dominar Egipte políticament i culturalment,
establint la capital a Avaris, en el delta. En els murals del palau hi ha el
significatiu salt del toro i a causa dels intercanvis comercials hi apareix el
carro de dues rodes, una novetat de l’Imperi Nou (1550-1069 aC) que cal destacar
perquè el carro de dues rodes tirat per cavalls sembla haver-se introduït
simultàniament a Egipte i al sud
d’Escandinàvia. A mitjans del II mil.lenni aC es produeixen uns contactes comercials
i culturals entre el món mediterrani oriental i els seus agents
(receptors-subministradors) que generen uns intercanvis d’idees, símbols i
persones que es poden veure en els petròglifs del sud de Suècia. Aquests
contactes són evidents perquè el carro i el vaixell que veiem en els petròglifs
van esdevenir símbols fonamentals al sud d’Escandinàvia però són elements importats en el context del
Bronze Nòrdic. Així doncs, de manera que el vaixell podria tenir un
orígen egipci[3] i el carro que hem vist a Mesopotàmia
(Figura 1) podria haver arribat dels Urals.
 |
| FIGURA 1 |
El rei hitita Hattushili, pel 1650 aC, escriu sobre les seves batalles i descriu
el botí: dues carretes de quatre rodes plenes de plata, un carro de dues rodes,
un cèrvol i un toro de plata, una taula d’or i una taula de plata, un vaixell
amb els rems revestits de plata, etc. Explica que va fer-se fer una estàtua d’or i la va oferir a la deessa
solar d’Arinna. La força militar hitita es fonamentava amb el seu carro de dues
rodes de bronze de quatre radis i els cavalls, una innovació militar al Pròxim
Orient[4] perquè de la
invenció del carro lleuger de radis llegim: “las ruedas reales conocidas más
antiguas proceden de Sintashta, en los Urales c-1500 a.C., con ruedas de
diez radios encajados en un cubo cilíndrico, aunque en el yacimiento ya citado
de Lchaschen (Armenia) hay ruedas de hasta veintiocho radios”.[5]El 1296 va tenir lloc la
batalla de Qadesh entre hitites i el faraó Ramsés II. Un dels motius d’aquest
enfrontament, que no va tenir un guanyador clar, van ser les riques mines de
coure prop de Mittani i va passar a la història com la primera batalla en què
cada bàndol disposava d’un important nombre de carros lleugers.
A començaments del II mil.lenni aC la ciutat
d’Assur, a la vora del Tigris, controlava una bona part de l’estany amb
Orient i esdevingué un centre de la indústria del bronze a la Baixa Mesopotàmia;
estava en condicions de comprar estany i vendre coure. Per les tauletes
d’argila excavades a Kanesh se sap que Anatòlia exportava a Assíria plata, or i
gran quantitat de coure, i n’importava estany i teixits. És interessant
assenyalar que pràcticament tot el Llevant i l’actual Iran conformaven una
xarxa de caravanes en que transportaven principalment metalls i teixits. Semblaria
que Anatòlia feia servir l’estany que els assiris obtenien, probablement
d’Azerbaidjan, Elam (sud-oest
de l'actual Iran) o potser d’Afganistan per a la fabricació
de bronze amb el coure de producció pròpia. Es calcula que en un període de
40-50 anys es treballaren unes 80 tones d’estany. Durant els mateixos anys, Assur
va exportar unes 14.500 peces de teixits, el que explica l’existència d’intercanvis
comercials molt desenvolunpats basats en empreses familiars. Els dirigents
locals de Kanesh van adoptar part de la metal.lúrgia assíria que després entrava en els circuits
comercials hitites, fet que explica que agulles, penjolls i destrals
d’inspiració del Pròxim Orient aparaguessin a Anatòlia als Càrpats, i fins i
tot, nord enllà, com ara a Escandinàvia i a Anglaterra. Circulaven mitjançant
noves xarxes que vinculaven als guerrers de l’estepa amb carro amb els hitites,
per una banda, i les mines de coure i d’or, per l’altra. Aquestes connexions a
llarga distància introduïen noves tecnologies de fundició i l’ús sistemàtic del
bronze amb l’estany dels Càrpats mentre que l’or, l’ambre i potser els guerrers
es movien en direcció contrària.[6]
Al III mil.lenni aC, la ciutat-estat de Mari (Síria) va prendre el
lideratge gràcies a la seva situació
geogràfica, prop de l’Èufrates i va jugar un paper comercial com a subministradora
de l’estany que li arribava de l’est i exportava a bona part del Llevant, la
Mediterrània oriental i Creta. En aquest temps l’estany era molt preuat,
arribava a Mari en lingots de 5 quilos i era considerat entre quinze i divuit
vegades més car que el coure. Després del 1600aC o de l’Edat Obscura van
aparéixer els grans estats del Bronze com el Regne Nou d’Egipte, Mittani,
Hatti, Babilònia i Micenes.[7]
És prou coneguda l’hegemonia que van tenir Creta –amb Thera- i Micenes durant
part del II mil.lenni aC i que les
cultures minoica i micènica van ser pregones en la ceràmica i el bronze i en la
transmissió de símbols. Els minoics van dominar l’Egeu amb els seus famosos
vaixells. Rebien coure de cinc llocs diferents, exportaven enviant artesans i abundaven
les armes amb decoració d’espiral, un dels emblemes de Micenes.[8]Els minoics van ser amb tota probabilitat els més
actius en el II mil.lenni aC en captar nous subministradors de coure, or i
estany. Comptant amb una veritable flota naval, obtingueren coure de Cerdenya,
estany de Wesex i Bretanya, així com or, coure i ambre dels Càrpats. Els
minoics tenien assentaments a l’Àsia Menor que obviem comentar per no tenir
connotacions metàl.liques.
Convé assenyalar que el comerç
funcionava entre els palaus reals i alhora es feien intercanvis d’objectes de
prestigi, d’or, de bronze o de plata.
Aquests intercanvis tenien la funció complementària de transmetre símbols i
valors; de la mateixa manera que sovint s’intercanviaven històries, contes i
llegendes.
Un aspecte significatiu
d’aquest món és el caràcter multilingüe i multiètnic dels actors que
participaven en el comerç perquè una gran majoria de les persones implicades
viatjaven. Viatjaven no tan sols els mercaders i dirigents sinó també els
guerrers i els artesans, els conductors de carros i els domadors de cavalls.
Aquesta interculturalitat és la que va fer possible els intercanvis materials,
intangibles i personals a l’Euràsia del Bronze. Aquest aspecte cultural cal
relacionar-lo amb el que ara en diríem les infraestructures malgrat que alhores
eren naturals.
The Eurasian steppe is
often regarded as a remote and austere place, poor in resources and far from
the centres of the civilized world. But during the Late Bronze Age the steppes
became a bridge between the civilizations that developped on the edges of the
continent in Greece, the
Near East, Iran, the Indian
subcontinent, and China.
Chariot technology, horses and horseback riding, bronze metallurgy, and a
strategic location gave steppe societies an importance they never before had
possessed.[9]
Durant els dos mil.lennis que comprenen l’Edat del
Bronze es varen produir a l’Europa preromana els canvis més substancials de la
història. Aquests canvis venien donats per les diferents formes organitzatives
de l’estructura de poder que era la
màxima expressió de com les persones d’una comunitat estaven organitzades. Les
fases d’aquesta evolució passaven per una transició des de les societats
tribals (igualitàries) fins a l’aparició de l’estat arcaic (societats
complexes). La importància d’aquestes fases rau en que a l’Europa del III
mil.lenni aC existia poca interconnexió entre les diferents regions que la
formaven. Aquesta situació, però, va anar canviant, les fronteres es van anar
obrint i va iniciar-se per primera vegada un intens moviment d’intercanvi de
les tradicions regionals, compartint valors en una dialèctica d’obertura
(liberal) i replegament (conservadora) comparable, salvant distàncies, amb la
Comunitat Econòmica Europea: una regionalització cultural amb uns límits ja
moderns.
Altres aspectes novedosos de
l’Edat del Bronze són l’aparició de nous estatus, béns de prestigi i tombes
principesques, enterraments en grans necròpolis i túmuls, dipòsits amb béns de
prestigi i una nova iconografia, assentaments de les terres baixes o
fortificats a les muntanyes, ampliació de la divisió del treball o augment de
les especialitzacions, aparició de classes socials, mercantilització del
metall, sistemes de pesos i mesures, intensificació de la mineria i del comerç
a llarga distància, tallers especialitzats i tècniques de fundició complexes[10].
A l’entorn del 2000 aC
es comença a produir bronze a gran escala i l’Atlàntic encapçala la producció
de bronze amb estany al continent mentre
Alemanya s’inicia en la fabricació de destrals, lingots anulars i
punyals. Aquesta indústria s’estén per les zones veïnes. Com a resultat dels
contactes amb la Mediterrània oriental hi ha un auge que s’aprecia a Leubingen
(Alemanya) amb les tombes de cambra i a
Bretanya, Irlanda i Wessex, que obtenia l’ambre de Dinamarca a canvi de metall,
amb les destrals angleses i irlandeses. A partir d’aquest moment l’ambre
desapareix dels enterraments danesos perquè es converteix en una divisa forta
per a l’obtenció de metall. A la mar Egea, a Tebes i Egina, abans que Micenes, hi
trobem productes exòtics com l’estany, l’or i l’ambre junt amb els arnesos dels Càrpats, que
exportaven una producció pròpia d’alta qualitat, així com tota mena d’armes i d’articles
de prestigi nous: espases, llances, destrals de combat, braçalets i penjolls.
Per altra banda, les societats d’Europa central i les micèniques establiren
xarxes regionals que comunicaven el sud d’Escandinàvia amb la mar Negre, fet que
explica que l’ambre arribés a Barca (ciutat cirenaica) i l’or i el coure als
Càrpats.[11]
A partir del 1600 aC
l’ambre del Bàltic, especialment el de Jutlàndia, va augmentar la seva valoració
en el mercat, el que significava que la seva gent millorava el seu poder
adquisitiu per a obtenir metalls, situació favorable que es va mantenir durant
segles. En aquest temps l’ambre va ser basquejat pels micènics mitjançant les
xarxes de caps de tribu de la cultura dels Túmuls del sudest de França, de
manera que va augmentar el trànsit de l’ambre nord-sud (Jutlàndia-Marsella) i
es varen afeblir les línies oest-est (Wessex/Armòrica-Europa oriental/Càrpats).
Notem que per aquest temps els Càrpats van caure en decadència i Micenes dominava
a Creta.[12]
A partir del 2000 aC
s’inicia la mineria a gran escala en uns pocs centres, el que duu a una àmplia
distribució de lingots que arriben a punts allunyats com el sud d’Escandinàvia.
Tres-cents anys després les tècniques metal.lúrgiques s’estenen imposant-se
una gamma de qualitats que arriben a totes les regions d’Europa. Aquest
és el cas de Dinamarca que, gràcies a que
l’ambre desapareix com a element decoratiu, permet l’augment de les
importacions de metalls.[13]
Des d’una perspectiva de comerç internacional, hi havia una combinació de la venda a l’engrós
de metalls a gran escala amb l’ambre que tenia un gran valor econòmic associat
al seu rol ritual; les fines teles de Mesopotàmia que es venien fins a la mar
Negre alhora que altres béns de prestigi que es venien a llarga distància, com era
el cas de la ceràmica d’alta qualitat, objectes d’or i el vi. Avui es podria
fer la comparació en l’intercanvi de petroli per tecnologia.
Cada cultura genera un patrimoni simbòlic a partir
de la seva pròpia cultura material. Així doncs, al principi, el simbolisme és
ecològic, és a dir, el sol, la lluna, el mar, el riu, la muntanya, el vent, però amb el pas
del temps i de les influències que els viatgers duen de fora, aquest món cada
vegada és més exòtic i més màgic perquè allò relacionat amb les terres
llunyanes esdevé singular, captivador, misteriós i màgic. A més a més, els
objectes portadors d’aquesta qualitat màgica solen estar a disposició de les elits
només, el que accentua la seva força atemoridora sobre la majoria de la
població perquè aquest objecte forà i màgic té la capacitat de representar un
poder superior. Aquests objectes
reforcen la jerarquia i les persones que els manipulen adquireixen un poder
màgic i són considerades sàvies, de forma que eren reconegudes com a sacerdots o xamans.
De la
mateixa manera que moltes estatuetes d’argila minoiques, més senzilles, van
tenir una funció ritual, cal suposar que les càrpates també la van tenir. Un
exemple seria la miniatura d’argila de Dupljaja, Sèrbia, que mesura 25x32 cm,
coneguda com Carro Votiu amb una Divinitat antropomorfa, XVI-XIII aC
(Museu Narodni, de Belgrad. Figura 2). Es tracta d’un carro tirat per dos
cignes i una deessa sobre una roda que representava el sol.
El mite és la
deessa solar Eos que guiava un carro tirat per cignes blancs[14]. D’una altra font sabem
que el poeta de Lesbo, Alceus, va escriure un himne que, tot i que s’ha perdut,
gràcies a Himerius, grec retòric, se’n va conservar l’essència i explica que
quan Apol.lo va néixer, Zeus li va donar una cinta pel cap, una lira i un carro
–“and the swans were the chariot”[15]–, per a què volés cap a
Delos, però ho va fer a la terra dels hiperboris, a on hi va romandre un any.
“The phrase “swans were the chariot” describes most admirably the Dupljaja
model: they did not simply draw the chariot–they constituted it.”[16] La terra dels hiperboris,
segons la mitologia grega, seria al mig de la regió del Danubi, la dels Camps
d’Urnes[17].
 |
| FIGURA 2 |
En els aixovars de
les sepultures de dones a Creta i a l’Europa centro-oriental s’han trobat unes combinacions de símbols
que fan pensar en la deessa de la fertilitat i també en una deessa solar,
muntada en un carro, de la mateixa manera que en la cultura dels Camps d’Urnes,
segle XIV aC, s’hi han trobat penjolls ricament decorats amb el símbol de les
rodes bessones així com les dobles
destrals bessones que ens informen del
culte de la donzella guiant el carro solar[18]. En les tombes de pou del
Cercle B de Micenes es van trobar diferents objectes originaris de l’Europa
central entre els que hi havia una agulla en forma de roda. Una agulla molt semblant
es va trobar a Bohèmia.
Exemple molt explícit de les
influències culturals és el cas de les copes metàl.liques que ens permet traçar
una línia imaginària des de Creta i Thera passant pel Baix Danubi i els Càrpats fins al Bàltic
i el sud d’Escandinàvia, segle XVI-XIV aC. S’ha pogut comprovar que les
prestigioses copes pel consum de vi tenen tres centres: Creta/Micenes, el sud
d’Escandinàvia i Wessex/Armòrica.[19]
Té especial rellevància la
Cultura Sintashta (Rússia), als Urals perquè se sap que era una tribu complexa,
una societat guerrera altament desenvolupada, del període 2100-1800 aC. Els seus habitants vivien en assentaments
molt fortificats, enterraven els seus morts en tombes de pou, sota túmuls
imitant els tholos. Des de la perspectiva econòmica, la cultura de Sintashta era una combinació
d’agricultura i de criança d’animals,
activitats característiques d’una societat sedentària; tanmateix, l’activitat
principal va ser la metal.lúrgia junt
amb la producció de carros, la doma de cavalls i l’ensinistrament de guerrers i
guiadors de carros per part de l’elit dirigent. Es tractava doncs d’una
societat molt militaritzada a l’estil de Micenes si considerem que la
metal.lúrgia i totes les activitats relacionades estaven sota el control dels
guerrers que eren també els que
vetllaven pel comerç i l’intercanvi a llarga distància.
La cultura de Sintashta està
vinculada a una cultura més àmplia que comprèn els Càrpats, Anatòlia i l’Egeu.
Els punyals de Sintashta s’han vist al dit Cercle B així com també les llances.
Aquest complex guerrer/carro va arribar fins el Caucas, part d’Iran i de la
cultura hitita.
Es pot afirmar que la cultura
material relacionada amb el carro i les elits guerreres era comuna al Danubi,
Micenes, Anatòlia i als Urals i es considera probable que aquest espai
constituís la zona d’interacció del
desenvolupament del carro de dues rodes durant el període 1800-1600 aC, és a dir, un temps
després de la cultura Sintashta. Aquest procés històric explicaria la formació
de noves i intenses connexions de llarga distància des dels Urals passant per
l’estepa occidental, el Danubi i l’Egeu, que impulsaren l’expansió militar del
carro tirat per un o dos cavalls.[20]
-Veges, hi ha dos forasters, nodrissó de
Zeus, Menelaos,
dos
herois, en els quals l’estirp del gran Zeus s’endevina.
Digues,
doncs, què farem: ¿els ràpids cavalls desjunyir-los,
O
els acompanyarem a la casa d’un altre que els rebi?[21]
Quan
a mi, m’ha enviat el vell Nèstor, mestre dels carros,
Per
fer-li de guiador; car tenia ganes de veure’t,
Li
facis a mans quelcom en paraula o en obra.[22]
Aquests versos il.lustren la importància i la
jerarquia que hi havia a l’Egeu darrera l’ús del carro però el que interessa assenyalar és que el
període entre els segles XVIII-XVI aC va ser molt convuls al Pròxim Orient. Els
cassites, poble indoeuropeu, van iniciar una emigració massiva i és, gràcies a
la força que els donava el carro i el cavall, que van entrar a Mesopotàmia com
va succeïr amb els aris a l’Índia, els
hikses a Egipte i una nova dinastia va regnar a Micenes (Cercle B).
Pel
conjunt d’aquests fets alguns autors anomenen aquesta època l’Edat Obscura. Aquests mateixos fets no van
impedir les xarxes d’intercanvi entre l’estepa occidental, els Càrpats, l’Egeu
i Anatòlia, que es caracteritzaren per l’ús del cavall i del carro, com ho
evidencien els jaciments on s’han trobat
brides i punys de fuet,
normalment d’os, banya o ivori. A la Figura
3 s’hi pot veure la seva distribució i a
la Figura 4 exemples de punys.
 |
| FIGURA 3 |
Aquest conjunt anava acompanyat de nous tipus
d’armes,especialment de llances, que arribaven de la Mediterrània oriental
alhora que també de nous ritus funeraris
com tombes de pou. Aquestes xarxes van ser possibles gràcies al Corredor de l’Estepa.
 |
| FIGURA 4 |
És prou
reconegut que des del punt de vista qualitatiu el Bronze nòrdic (o del sud d’Escandinàvia, Figura 5) a Europa
va ser el més important al nord dels Alps (1500-1300 aC) i des del punt de
vista quantitatiu és únic, cosa que
confirmen els números. Tan sols a
Dinamarca existeixen més de 20.000
túmuls, la gran majoria del Bronze, una dada que no té parangó perquè és
absolutament remarcable que una zona que
havia d’importar cada gram de coure i d’estany o d’arsènic assolís aquesta
supremacia tecnològica i artística pel que fa a la metal.listeria. “The society
which produced such works of art must have been cultured and wealthy, and this
prosperity must have been due, at least in part, to trade, with exports which
certainly included amber of the Baltic and adjacent coasts. Denmark may have
been the centre of this trade, as it
certainly was of the general prosperity”.[23] Aquest aspecte cal
relacionar-lo amb el fet que en el II mil.lenni aC es varen crear a Europa
vincles directes i dinàmics entre estats, palaus i ciutats-estat de Pròxim
Orient i el Mediterrani Oriental i Euràsia, vincles que es forjaren a través de
viatges a la cerca de minerals i de productes de valor. Van ser l’orígen de
relacions centre-perifèria i la perifèria aviat adoptà algunes institucions i
capacitats tecnològiques del centre. Ja cap a la segona meitat del II mil.lenni
la perifèria va començar a explotar i influir al centre. Va ser la gran època
dels viatges i del comerç internacional a llarga distància que impulsaria la
transferència de guerrers, carros i artesans de la perifèria al centre[24]. És obvi que la perifèria
més destacada del Bronze és la del sud d’Escandinàvia i d’aquí que “The next
significant increase in the availability of metals happened around 1600 BC:
this time with ground-breaking implications for culture and society... This
flourishing Bronze Age culture counts the famous water-logged oak coffin
burials in prominent mounds, the sun chariot from a bog at Trundholm, the
imagery of the Kivik stone cist, etc.”[25]
 |
| FIGURA 5 |
La identitat nòrdica es
relacionava de molt a prop amb el lideratge religiós i polític però el punt de partida és que el lideratge
era dual en el sentit que hi havia el cap ritual (ritual chief) i el cap
guerrer (warrior chief) i que, tot i que el primer ostentava un rang més
elevat, els dos compartien la tradició de ser enterrats en un túmul, com el ritual que correspon als que es poden
qualificar d’“homes lliures” perquè posseeixen bestiar i granges. Aquesta característica,
però, era general a l’Europa del Bronze, des d’orient fins a Escandinàvia i les
Illes Britàniques. El cap de tribu, ritual o guerrer, especialista en bronze,
etc. feia viatges de gran distància i intercanviava idees. Es podria equiparar,
per tant, al burgès contemporani que té
la identitat local però ahora la identitat estrangera que anomenem
cosmopolita perquè quan viatjava era portador de la ideologia del cap de tribu[26]. Aquesta dualitat del cap
ritual i del cap guerrer cal vincular-la
als bessons divins.
S’observa que els estudiosos de la religió fan
l’anàlisi de l’estructura religiosa de les societats indoeuropees amb la
mateixa sistemàtica amb què s’estudia la llengua indoeuropea i, en aquesta
línea, l’Edat del Bronze representa un marc històric prou extens de sistemes
socials interrelacionats que explicarien la propagació internacional de les
institucions socials i religioses, així
com la seva mitologia o conjunt de creences. Malgrat tot, aquestes convergències
no impedeixen una forta regionalització de la cultura material amb la formació
dels grups culturals nòrdic, germànic, danubià i atlàntic. El que interessa és
l’aportació feta pels estudiosos de la religió
primitiva. El prototipus del panteó protoindoeuropeu ja tenia tres
àmbits o regnes: Superior, Intermedi i Inferior amb el pare del cel/celestial i
controlador dels regnes superiors i el seu bastó o llampec. Aquest pare del cel
es va aparellar amb la mare-terra per a crear els controladors dels regnes
Superior, Intermedi i Inferior. El déu de
l’esfera intermitja utilitzava una
espasa, a Irlanda un gran bastó i fona, en els Vedes i a la mitologia nòrdica,
conduïa un carro. A l’antiga Grècia el seus noms eren Zeus, Posidó i Hades,
tots fills de Cronos. S’ha comprovat que aquests noms ja apareixen en textos
del Lineal B. El regne Superior protoindoeuropeu es dividia en dues esferes, la
nit (els estels) i el dia (el sol), que estaven controlades per dos déus
oposats tot i ser bessons, Mitrah i Varunah en els textos vèdics.[27]
Bessons divins
Cal precisar en aquest punt que aquesta història
de la religió no és lineal perquè al
llarg dels anys, centenars d’anys, es van produint canvis en
l’àmbit europeu i regional, per tant, es
va fent una selecció que ens porta al Bronze nòrdic. Tanmateix cal esmentar
un aspecte de la religió perquè va tenir un reflex
rellevant en les elits: els
bessons divins.
La raó de ser d’aquesta figura
dual es considera que va ser mantenir un
equilibri dialèctic de la religió indoeuropea
que controla les parts duals de l’any[28]. Un exemple seria el
“Fill de les aigües” i el “Nebot de les aigües”. Aquests déus bessons i el seu
carro tirat per cavalls, cignes o aus apareixen en els frescos minoics i en
figuretes centreeuropees. Els toros bessons i el caps de toro són recurrents a
Creta mentre que a Escandinàvia domina el cavall.[29]Els bessons divins més
llunyans són, tanmateix, els més interessants perquè la seva influència arriba
més a prop. La tradició indoiraniana del Rig Veda arriba a la cultura
grecoromana, i a la
cultura bàltica, la tradició dels germans bessons i la seva
germana, la deessa/donzella solar. Els bessons s’anomenen Ashvins en el Rig
Veda i Dioscurs (Dióskouri) en les tradicions gregues, tots fills
del déu del cel. El seus atributs són uns cavalls blancs que tiren d’un carro
d’or que volta la terra i el cel en un
dia. A vegades aquests cavalls són alats. Una referència directa la tenim en el
sarcòfag d’Hagia Triada de Creta, 1400 aC, (Figures 6 i 7). Segons la llegenda,
els bessons són déus multifacètics alhora que déus de
la llum perquè la seva germana és la deessa solar. Es presenten associats a les
serps mentre que els joves Dioscurs
duen túniques blanques amb capells de
color púrpura i amb l’espasa enlairada. Es deia, a més, que eren els inventors
de la dansa, de les armes i de la flauta que acompanyavaen la dansa espartana.
 |
| FIGURA 6 |
 |
| FIGURA 7 |
Els bessons divins no eren vistos com
els altres déus perquè es consideraven més propers als humans i sovint baixaven
a la terra. Es disfressaven com els mortals i s’hi barrejaven. Es creia que els
reis i els dirigents bessons eren l’encarnació dels bessons divins mitològics, tant pel que fa als reis espartans com als
caps nòrdics del Bronze[30].
 |
| FIGURA 8 |
Des de l’inici de
l’Edat del Bronze, a partir del 2000
aC, s’estén el
simbolisme dels bessons divins que
s’aplica a nous contextos rituals.
N’és molt il.lustratiu el cas de
la tomba doble (Figura 8) de Leubingen, Alemanya, amb dobles destrals (Figura
9) i dobles
punyals disposats en creu igual que els cossos; a Creta s’utilitzava la doble
destral sobre doble suport; a tot Europa, sobretot al sud d’Escandinàvia, es va
incrementar el nombre de dobles destrals dipositades. Recentment s’ha descobert
(1999) a Nebra, a Saxònia-Anhalt, un disc de bronze amb
l’univers, la lluna, el
sol i els estels de plata, associat a espases i destrals bessones, un exemple
clar de la centralitat de la cosmologia dels bessons divins durant els segles
XVII-XVI aC.
 |
| FIGURA 9 |
L’anomenat “Disc de Nebra” (Figura 10) té clares arrels de Pròxim Orient perquè els motius apareixen en
segells siris i mesopotàmics, mentre que
les destrals i punyals són de manufactura local
i de tradició centreeuropea per bé que de gran qualitat.[31]
 |
| FIGURA 10 |
“Archaeological evidence is more
promising. There were two sets of twins on the runic horn from Gallehus, dated
at about A.D. 500. One pair, very lightly clad, wore horned helmets and held
respectively a rod and a ring, and a rod and a sickle. The other pair was
dressed as warriors, with swords and shields, and both pairs seemed to be
dancing.” Figura 11[32].
Aquesta citació fa referència a les Banyes d’Or, una de les icones de la
Prehistòria danesa que, tot i ser de l’Edat del Ferro, és un exemple d’una
certa permanència malgrat que la
tradició dels bessons divins era ja feble.
 |
| FIGURA 11 |
Bessons divins i lideratge
El que s’acaba
d’exposar sobre la divinitat dels bessons tenia també la seva concreció social.
Un sacerdot-cap era alhora un cap guerrer cerimonial perquè tenia una espasa
amb puny massís i una destral de combat,
molt diferent de les destrals cerimonials. Les espases amb puny massís
no eren de combat ja que aquestes eren amb llengüeta. Des del punt de vista
artístic, l’espasa de puny massís era
molt més elaborada que la dels guerrers. Solia lluir una decoració en espiral i
a vegades estava laminada d’or amb incrustacions d’ambre. Les espirals tenien
una connotació solar i denotaven funcions sacerdotals i rituals. Tanmateix, qui
era el seu bessó? Potser un altre cap ritual d’una altra comunitat o potser el
cap guerrer amb espasa amb puny de llengüeta. Aquest vincle es confirma en un
doble enterrament del sud de Jutlàndia. Ens referim a la tomba del cap
suprem-sacerdot amb espasa nòrdica de puny massís al costat de la tomba del cap
guerrer amb espasa de puny de llengüeta, forània. El cap suprem té fins i tot el
bastó de comandament (ceptre) de bronze. Aquesta tomba doble confirma la
relació especial entre el cap ritual i
el cap guerrer: una institució ritual/política dual de poder. Per altra banda, és precís assenyalar que l’arqueologia a
Dinamarca, gràcies a factors ecològics, ha estat l’únic lloc on s’ha preservat
la indumentària completa del cap i guerrer del Bronze del segle XIV aC: capa de
llana, túnica i capell. També espasa,
destral o punyal, navalla d’afaitar i pinces per a la cura del cos. Aquest era
l’equip tradicional d’un guerrer o d’un príncep. Eren cosmopolites. Sembla que la introducció d’aquests elements del vestuari
va ser assimilada per les aristocràcies guerreres de la Mediterrània oriental i
de l’Europa central perquè coincideix amb la descripció que trobem a la Ilíada i a l’Odissea.[33], tot i que la prova
arqueològica només la tenim en el Bronze nòrdic.[34]
El simbolisme del
prínceps bessons va iniciar-se a Escandinàvia el 1700 aC amb la doble
destral, després s’amplia a escuts, elms i els lurs de bronze que sovint eren
dipositats a parells. Cal fet notar que aquest simbolisme de bessons divins i
prínceps bessons ja es trobava en les cultures minoiques i micèniques. Aquest
simbolisme va ser adoptat a Micenes pel wanax o rei, i tenia un caràcter
religiós mentre que el comandament màxim militar era el segon home fort i se’l
coneixia com lawagetas. Tenim, doncs, una forma institucionalitzada del
dualisme en el poder. A la Figura
12 resulta prou visible la famosa pintura al fresc de
la cadira plegable en què dos déus/joves bessons, asseguts cara a cara, brinden
amb sengles copes al sarcòfag d’Hagia Triada, Creta.[35] Cal
afegir tanmateix que després del Bronze la presència social dels bessons divins
es va anar afeblint en la mitologia nòrdica que va experimentar, a l’Edat del
Ferro, una profunda transformació deguda especialment a les migracions de
l’estepa (els huns).[36]
 |
| FIGURA 12 |
Prestigi i Consum de riquesa
A l’Edat del Bronze hi havia dues
formes del que es coneix com a consum de riquesa. La primera, comparable arreu
del món, és la que es dipositava a l’aixovar funerari mentre que la segona, no
menys important, consistia a dipositar també béns de prestigi com ofrenes als
déus en dipòsits ocults. En els dos casos eren actes rituals de les elits, per
tant, la intensitat del consum de riquesa era un indicador de la dinàmica
econòmica. A Dinamarca s’ha pogut comprovar que[37] una
baixa en els subministres de metalls o de productes acabats (espases de ritual,
destrals i ornaments de bronze) comportava una baixada en el consums. Podria
semblar que aquests consums no tinguessin res a veure amb la religió però
resulta que, per a ser eficaços, els béns de prestigi havien de ser usats i
consumits i que aquest consum en bona part tenia un sentit religiós perquè
s’oferien als morts per a fer-ne ostentació de cara als vius i també de cara
als ancestres morts i als déus en rituals votius a fi d’aconseguir favors.
També podria ser, com s’ha comprovat recentment, que després d’una batalla s’hi
dipositessin espases sense reparar com
es feia en els enterraments[38]. Cal
afegir que en un principi els béns de prestigi foranis anaven a les sepultures
com a símbols de categoria social i personal,
però més tard eren oferts als déus, mostrant així una relació de l’elit amb la divinitat.[39] El cap
ritual i el cap guerrer no només ostentaven el mateix rang pel que fa
l’enterrament, sinó que els dos tenien el mateix tractament, tant pel que fa a
l’aixovar com al ritual. Ambdós compartien la mateixa cosmologia i les mateixes
institucions, però, cadascun d’ells anava equipat d’un conjunt d’objectes que
els caracteritzava. El cap ritual amb “campstools, and drinking vessels with
sun symbols at the bottom, so that the sun would rise when lifting the
cup...The warrior chief...undecorated flange-hilted sword...always sharped
edged...The warrior chiefs would rarely have any ritualised symbolic objects of
ritual chiefs”.[40]
En la religió del Bronze el
consum de riquesa era precisament una manifestació religiosa però això no treu
que aquest consum era un clar exponent del dinamisme econòmic d’una societat.
Aquest consum es materialitzava en les sepultures i en els dipòsits. La citació
que segueix ens informa de la riquesa de la societat del Bronze irlandès:
From around 2500 BC the
knowledge of working gold and copper ushered in a new period of cultural
development in Ireland
and the practice of depositing objects in hoards throughout the Bronze Age has
ensured a rich resource for the Museum’s collections of bronze weapons and gold
ornaments. The crescent-shaped neck ornament known as the Lunula is perhaps the
most characteristic Irish Early Bronze Age gold object, of which there are 50
examples in the collection. Early metalsmiths also produced disks and other
objects of gold as well as a host of copper and bronze tools and weapons such
as axes, daggers, spearheads and halberds. Over 2,000 Early Bronze Age axeheads
alone have been found, of which the vast majority are in the Museum’s
collections.[41]
Petròglifs
 |
| FIGURA 13 |
La Figura 14 mostra un petròglif de Bohuslän: un disc solar que aguanten dues potes però que resulta difícil d’interpretar; en qualsevol cas, és dut per la tripulació d’un vaixell, part de la qual està fent funcions acrobàtiques mentre una altra enlaira les destrals, se suposa que per devoció al sol que porten...”[43].
 |
| FIGURA 14 |
El petròglif de la Figura 15 de Bohuslän és estilitzat, simple i clar de manera que tenim un carro de dues rodes amb quatre radis que duu el disc solar i és tirat per dos cavalls: el carro solar[44]. S’han triat tres petròglifs en què el sol és dut per una persona, per un vaixell i per dos cavalls i s’ha de considerar que, malgrat les limitacions que significava aquest art, va prendre prou força com per considerar-lo una forma més de culte en relació a la troballa de Trundholm.
 |
| FIGURA 15 |
The intimate, symbolic relationship between ships and
horses is also demonstrated in the
use of horse heads on the stems of rock art ships…that rock art ships are
depicted as transformed horses. They are animated and retain their capacity to
become horses that pull the sun or sun chariot at dawn…When there are two suns,
we may think of it as day and night sun, as on Trundholm[46].
Animals
Aquest aspecte dels cavalls no ha de sorprendre perquè “debemos ser
conscientes de que, en general, las religiones del Bronce compartían la misma
percepción de un cosmos unificado, donde animales y humanos, dioses y mortales,
naturaleza y cultura, estaban estrechamente entrelazados, y gran parte de este
cosmos se preservaría en las mitologías celta y nórdica posteriores.”[47] En el
ritual i en els mites del II mil.lenni aC constatem que el cavall gaudia d’una
posició privilegiada i que va arribar al Bronze nòrdic des de l’Índia. La
hierogàmia és el matrimoni còsmic entre dues divinitats perquè els déus i els
humans tenen el seus equivalents animals; en el cas de Dinamarca i el sud de
Suècia, els cavalls eren la representació de la divinitat.[48] Cal
remarcar que en la percepció premoderna del cosmos els animals, la natura i els
humans participen en la creació de l’univers i ho fan d’una forma fluïda: els
déus i els humans tenen el seus equivalents animals com Dionisios el toro i els bessons divins els cavalls. Aquesta cosmovisió explicaria que el
caçador-guerrer adquiria força en beure sang. A l’Edat del Bronze, Escandinàvia
i Anatòlia compartien un context mitològic en què les relacions home-cavall
eren importants. Així llegim “En el marco de la aparición en casi toda Europa
de la estratificación social y de las élites y Aristocracias guerreras del II
milenio, el complejo caballo-carro-guerrero-príncipe tuvo una
importancia simbólica e ideológica inmensa, y es probable que también estuviera
vinculado a una cosmología poblada de divinidades, sobre todo de dioses y
diosas solares.”[49] Per la seva importància,
aquest tema serà tractat de nou a la conclusió final (pàgina 58).
Un dels mites indoeuropeus més antics és el de la
deessa solar que trobem en els Vedes i en la mitologia grega. La deessa solar
-representada en un disc- condueix el sol a través del cel en un carro tirat
per dos cavalls blancs. A l’ocàs és raptada i feta presonera però el seus germans bessons corren per
rescatar-la per a què el sol torni a sortir l’endemà pel matí.
El nom d’aquest
déu solar Vèdic és Usha (o Urya: Figura 16) Hèlios en la mitologia grega, Sol a
Roma i Sunna o Sól en la nòrdica. El nom Vèdic del conductor del carro és
Arunadeva. Els germans bessons d’Usha són Ashvinau; els de Zeus i Leda, els
Dioscurs, són Càstor i Pòl.lux. També els cignes blancs juguen un paper
important en algunes versions; el símbol
dels germans bessons solen ser, tanmateix, els cavalls blancs.[50]Com
que tot mite està subjecte a diverses interpretacions, llegim: “It is generally
agreed that the disk represents the sun, and the horse the means by which it
was drawn across the sky; but it is not clear whether the sun is to be thought
of as a rolling in itself, like a vessel, or as travelling in a two-wheels
chariot. Neither possibility can be ruled out”[51]. Per
altra banda, el diccionari de la mitologia clàssica[52], de
Pierre Grimal, diu sobre Hèlios, que el carro solar és
tirat per quatre cavalls i a la
nit es retira en un palau d’or, però no esmenta cap rapte. Hem referit
amb anterioritat diferents interpretacions del mite. En les línees que
segueixen veurem què ens explica Fleming Kaul, director del Museu Nacional de
Dinamarca, propietari del Carro Solar de Trundholm (Figura 17).
En el testimoni iconogràfic del carro cal entendre
quina part és imatge iconogràfica i
quina es considera que és una derivació ritual. El Carro Solar no és una
expressió plàstica, va més enllà. Cal fer doncs la distinció entre una realitat
ritual i una circumstància mítica. Cal
referir-se repetidament a circumstàncies respecte al Carro Solar. El Carro Solar no és un Carro
Solar! De fet, el terme és un engany que s’ha acceptat, tant en danès com en
altres llengües. Seria més correcte dir-ne el cavall solar de Trundholm.[53]El
Cavall Solar és simplement una representació d’un sol que està tirat per un cavall
(la creença), que pel ritual o per raons pràctiques està col.locat sobre un
xassís de sis rodes (la realitat ritual). No hi ha cap mena de dubte que estem
davant del sol, representat com un disc daurat tirat per un carro. Tant en el
disc com en el coll del cavall hi ha les marques de les anelles per on passava
el cordill i les regnes que lligaven el disc amb el carro, el que permetia
il.lustrar la creença de que el sol era tirat pel cavall, tal com s’evidencia
en el petròglif de Balken (Figura 18), Tanum, Bohuslån, Suècia (1500 aC)
i altres llocs. La
imatge del sol de Trundholm representa
la creença que un cavall estira el sol pels cels. Per altra banda el xassís i
les rodes són una construcció per fer la creença operativa, plàstica, en el ritual.
La creença s’ha posat sobre rodes per a representar el moviment del sol en el
ritual. Per l’estat de les rodes no hi ha dubte que el carro va funcionar en el
Bronze. Quan el carro funcionava en una cerimònia havia de donar la sensació
màgica que era portador de bona sort i que allunyava el perill. Cal suposar que
aquestes cerimònies s’havien fet amb carros a escala i també, com el de
Trundholm, amb carros de miniatura, possiblement els carros a escala eren de
fusta. Si mirem la cara daurada del disc, la que representa el sol radiant, el
dia, ens adonem que el cavall mira cap a la dreta i cal assumir que s’està
movent junt amb el sol cap a la dreta, que és el sentit amb què viatja el sol
des de la Terra, cap a l’oest. I si
mirem la cara fosca del disc, la que no té or, la nit, aleshores veiem a la
Figura 19 que el cavall està mirant cap a l’esquerra.
Donat que l’anvers del
disc està bellament decorat, cal assumir que aquesta cara era emprada en el
ritual. En un sentit pràctic del món, el sol no gira mai cap a l’esquerra però
potser era així durant la nit en la ideologia de l’Edat del Bronze: girava
d’oest a est per sota de la Terra o per sota el mar, per tal de trobar-se al
mateix punt de sortida l’endemà pel matí.[54]
 |
| FIGURA 16 |
 |
| FIGURA 17 |
 |
| FIGURA 18 |
 |
| FIGURA 19 |
Fleming Kaul escriu que durant
la nit potser anava per sota el mar. Aquí topem amb una variable interpretativa
que ens diu que si de dia el sol va en carro de nit va en vaixell, com es
representa a la Figura 14, i gira cap a l’esquerra navegant pel
mar, no per sota.
En el període
1500-1300 aC
algunes dones de l’élite lluïen a la panxa, com a sivella, el símbol del sol, idèntic
al del carro solar de Trundholm. Aquestes dones duien falda curta cordada, com
la de la Figura 20.
Es poden
veure dones joves, sacerdotesses, en
estatuetes rituals. L’arqueologia ens parla de les característiques que s’han
assenyalat en relació a aquestes dones
perquè s’han trobat enterrades en grans túmuls, com el d’Egtved,
Hesslagergård i Ølby, a Dinamarca, com a clars exponents de sacerdotesses
solars. Afegirem que aquestes dones tenien els braços col.locats en forma de
creu, el que denotava visualment els quatre radis de la roda del carro. Aquest
fet queda confirmat amb la tomba femenina de Tobøl, Jutlàndia. En un sarcòfag
de roure, en un gran túmul, hi va aparèixer enterrada una dona amb una roda de
bronze posada sobre la panxa, exactament en la mateixa postura en què apareixen
les sivelles o discs del cinturó de les altres sepultures.[55] Aquestes sacerdotesses
simbolitzaven la deessa solar i el disc de bronze que duien, la cara fosca del
sol, la nit; per altra banda, s’ha trobat un petit grup de caps tribals
enterrats amb un disc solar d’or, és a dir, el sol de dia.
 |
| FIGURA 20 |
El Bronze Nòrdic pot vanar-se d’haver creat una
cultura material única, com les simitarres de Rörby, els elms de Viksö o el
Carro Solar de Trundholm,[56] que tractem aquí.. Des
del punt de vista tecnològic, poc es pot
dir d’una obra de l’Edat del Bronze, per molt significativa que sigui. El
bronze es va fondre pel mètode de la cera perduda. “No comparable casting is
known till much later, and even then they are rare, but the cire perdue technique
itself was used more, and perhaps earlier in Scandinavia than in Central
Europe”.[57]
El que interessa també és com
aquest carro solar es valora artísticament. Concretament, sobre la decoració de
la cara daurada del disc solar llegim:
the golden has pairs of
concentric circles that are both linked and held apart by loops which, instead
of flowing in one direction, progress like the steps of a dance, twice forward
and once back. The loops probably come from the pulley-pattern, and, if the
fixed circles are removed, we get a motif that was often used in the Late
Bronze Age. It is a subtle and harmonious design, and it may not due to chance
that terms belonging to music and the dance come to mind; circling and
spiralling movements were more natural to people used to ring-dances which we
see portrayed on earthenware and bronze that they are to us, who are forgetful of
the formal continuities of dance and ritual[58].
Aquests (Figura 21) cercles concèntrics que s’enllacen o es recullen en grups de dos mitjançant
marcs sinuosos, creen un “yin i yang”.
L’espiral, com ja s’ha vist, és un tema
permanent de la metal.listeria de l’Edat del Bronze, que es va originar al
Caucas i Europa Central però va ser al sud d’Escandinàvia on va tenir més presència i força. Cal
suposar que concorda amb la filosofia que es desprèn del moviment rítmic, pausat
i infinit de l’espiral en un disc que combina el sentiment religiós i el sentit de
l’estètica. En el capítol anterior ja es diu que el disc solar és el sol, no
tant per l’antropologia religiosa dels que participaven en el ritual sinó
perquè és una representació contundent del sol. Només cal que ens adonem que no
està tirat per un cavall qualsevol, que no és una bèstia de càrrega. Convé
observar els seus ulls –en forma d’estel- per a copsar que es tracta d’un
cavall màgic, diví potser?. Per altra banda, constitueix una prova del domini
de la tècnica de la fundició. En aquest sentit, és interessant novament el
que escriu Sandars: “the horse too is
not an ordinary animal as can be seen very well from the patterns worked on the
surface of the neck and head. It is simplified, three-dimensional animal and a
symbol of something other than the individual slave or servant of man”.[59]
 |
| FIGURA 21 |
El descobriment a Escània de dos cavalls semblants al de
Trundholm fa pensar que va existir el carro a escala que formava part del
conjunt.
Com que la Viking
Society for Northern Research és una entitat internacional fundada a
Londres el 1892[60], és pertinent citar les actes del període
1901-1903: “It would have been difficult previous to this find to believe it
possible for the people of the Northern Bronze Age to produce such splendid
piece of work” pel que fa a la seva
bellesa intrínseca. A més a més, probablement, van ser els primers en
apuntar: “Perhaps the small image of the sun might be an imitation of a larger
one, and which, in order to make an impression, had to be seen, and therefore
was driven through the fields and villages”[61]
El fet de que la religió es basi en el moviment
del sol és ciència i el 12 març 2012 Amelia Carolina Sparavigna[62], del Departament de
Ciència Aplicada i Tecnologia del Politècnic de Torí, va presentar un treball assenyalant que
alguns antics discs de bronze podrien haver funcionat com a calendaris i que el
Carro Solar de Trundholm n’és un exemple. En aquest sentit, una nova proposta
contradiu la que havia fet Klaus Randsborg, professor d’Arqueologia de la
Universitat de Copenhaguen. Randsborg que deia que en el disc nocturn la suma
d’espirals en cada cercle del disc multiplicada pel nombre de cercles que hi
ha, comptats a partir de la meitat (1x1 + 2x8 + 3x20 + 4x25), resulta en un
total de 177, xifra que s’acosta molt al nombre de dies dels sis mesos sinòdics[63].
 |
| FIGURA 22 |
Resulta
évident, diu Saparavigna, que el disc de Trundholm és un calendari nundinal[64],
de manera que tenim marcat en vermell un dia de la setmana i en blau una setmana de la primera estació i una
setmana de la segona estació. Conseqüentment, una data seria dir, per exemple,
tercer dia de la setmana i cinquena setmana de la segona estació.
“For the five extra days at
the end of the year, we can use the circle at the centre of the disk: this is
the most important circle, because it is containing both the end and the
beginning of the year, able to “adjust” the circle of time, restoring the cosmic
order”. Sparavigna veu defensable aquest
calendari perquè el de l’antic Egipte tenia 360 dies repartits en 12 mesos de
30 dies cadascun, més 5 dies extres. Els etruscs van fer un calendari que Roma
va ajustar i durant un temps Roma va
tenir un calendari basat en dos cicles o estacions, un amb setmanes de 7 dies i
l’altre de 8 dies. Pel que fa a la cara
daurada, segons Sparavigna, és més especulativa o dubtosa. Considera que cadascuna de les espirals de les 52,
inclosa la central, representa una setmana
de 7 dies, obtenint-se així 364 dies. La setmana central seria més llarga
perquè conté un o dos dies extres, depenent de l’any. A partir d’aquí es pregunta si el disc de Trundholm seria un
calendari de dos cicles. En qualsevol cas, repetim, creu més defensable el calendari basat només
en la cara nocturna. Les darreres paraules del seu text són: “In my opinion,
further studies in the decorations of ancient bronze artifacts can be useful to
understand the progression of human knmowledge of mathematics and geometry”.
 |
| FIGURA 23 |
En aquesta primera part hem vist que a
Mesopotàmia, on s’inicià l’urbanisme també, força més tard es feia ús del carro
i de seguida la metal.lúrgia, de forma que pel III mil.lenni al Pròxim Orient
hi havia un comerç considerable de metalls, que no va trigar a estendre’s: per
l’Egeu, els Càrpats i pel Corredor de l’Estepa o d’Euràsia fins als Urals per
l’est; per l’oest, pel Danubi, fent camí cap l’Europa Central fins assolir el
sud d’Escandinàvia. Es demostra que els intercanvis van ser no només
materials, sinó també culturals,
religiosos, tecnològics, d’artesans i de guerrers, com ara l’espiral, el carro,
el culte solar, el calendari, la fundició de metalls, etc. Ens sembla haver
demostrat que el Carro Solar de Trundholm, és l’emblema d’aquesta gran xarxa
que va ser el Bronze europeu perquè encapsula les àrees que signifiquen
humanitat i progrés (art, religió, ciència i tecnologia). Considerem que
aquesta part que aquí tanquem explica la ubiqüitat del Carro Solar de
Trundholm, com altres artefactes de la història que veurem a la “Segona Part”.
Si fa tres mil sis-cents anys que les influències
circulaven en tots els sentits a Europa, des de fa uns dos-cents anys parlar
d’influència és ja insuficient perquè la Revolució Francesa va ser una commoció
europea i la d’Octubre una commoció mundial.
Farem una mirada retrospectiva per tal d’adonar-nos de perquè i de com
hem arribat fins aquí.
A Europa el feudalisme no feia
molt que havia caigut i les monarquies absolutes havien perdut influència. En
les primeres dècades del segle XIX va ser quan va començar la política, tot i
que a Gran Bretanya i a Escandinàvia ja havia començat al segle XVIII. En
aquest procés es va inventar un vocabulari polític internacional amb paraules
com ara “liberalisme”, conservadurisme”, “socialisme” i “comunisme”. També va
ser el moment quan va entrar en escena el polític tal com l’entenem en els
nostres dies: el somriure forçat, la cortesia fingida, l’encaixada de mans
falsa, etc.[66]
També va aparèixer una altra ideologia: el nacionalisme. Es tracta, però, d’una ideologia que a
vegades es fusiona amb un dels esmentats “ismes” i unes altres vegades es manté
al marge perquè opera en un altre terreny. Aquests “ismes”, per tant, es
malfien del nacionalisme i alhora el nacionalisme es malfia dels “ismes”.
Aquesta malfiança que s’acaba
d’apuntar s’explica perquè el nacionalisme demana a l’individu que sigui prou
lliure per a sentir lleialtat envers un concepte abstracte de nació, que està
per sobre de les institucions i de les persones que influencien diàriament amb
la seva existència. Posem un exemple: un
socialista o un liberal no poden coincidir amb un nacionalista perquè l’últim
els demana que anteposin la nació al programa socio-econòmic que creuen idoni
per a la nació. Per altra banda, tal com s’ha dit al principi, Europa estava
commocionada per la Revolució Francesa, que va tenir efectes a llarg termini,
com el de generar nous agents socials i nous grups socials. També va ser quan
van sorgir la indústria i l’urbanisme (fàbriques i “slums”), quan les
organitzacions d’oficis i de les distintes especialitzacions van prendre força,
és a dir, es va accentuar novament la complexitat social. Totes aquestes
individualitats amb el seus matisos varen participar en aquesta nova societat
amb un protagonisme que mai no havien tingut mentre l’aristocràcia que sempre havia
estat al costat del Rei va canviar el seu rol. Com a resultat de tot plegat la
major part de la societat va quedar-se sense amo en el sentit antic del mot.
“Nationalism (patriotic
feeling or principles or efforts) is a bonding relationship created between the
nation-state and the individual aimed at creating a desired sense of belonging,
attachment, of being an insider”[67]. El
nacionalisme demana lleialtat i lligam, qualitats que només poden funcionar si
es desenvolupa una cultura portadora d’un codi de conducta perquè l’individu tingui
la sensació de formar part d’un tot, que és la nació. Aquestes condicions es
donen si els mitjans de comunicació tenen llibertat per a interactuar amb els
ciutadans, assegurant d’aquesta manera una cultura i alhora una conducta
compartida. En aquest sentit, el segle XIX va ser important perquè és quan es van expandir els mitjans de
comunicació: la premsa.
Si els mitjans de comunicació hi
van jugar un paper essencial, va ser significatiu també el paper que hi van
jugar artistes com Beethoven, Wagner i Chopin, entre molts altres. Afegim-hi
que es van construir teatres d’òpera per tot Europa. Si els museus d’arts
plàstiques daten del segle XVIII, quan els prínceps van obrir al públic les
portes dels seus palaus, va ser al segle XIX quan els estats-nació comencen a
construir grans palaus per a exhibir el seus grans tresors a Berlín, Munich,
Londres[68] i Madrid, tots precedits
però, per París, atès que la Revolució Francesa va ser capdavantera en el pensament
i el simbolisme nacionalistes. La nació es va apropiar, doncs, del patrimoni
material i cosmològic de la monarquia, fet comparable amb L’Ermitage, de Sant
Petersburg que, com a resultat de la Revolució d’Octubre, es va equipar amb les
col.leccions privades dels tsars i de l’aristocràcia creada durant segles.
A la primera meitat del segle XVIII, els pagesos
havien de treballar pel terratinent tres dies a la setmana i, per llei, els mascles de 4 a 40 anys havien de romandre
a la propietat on havien nascut. Entre els anys 1784 i 1797, en plena Revolució
Francesa, el moviment per la reforma agrària estava molt viu. Es va reconèixer
la importància de què la terra fos propietat del pagès i el govern va fer
préstecs a baix interès alhora que els terratinents eren compensats per la seva
pèrdua.
Arran de les guerres
napoleòniques i altres conflictes atlàntics, el 1813 Dinamarca va fer suspensió
de pagaments. Els preus del gra van caure, va perdre Noruega, i Copenhaguen va
ser durament bombardejada per vaixells britànics. Posteriorment va perdre
Tranquebar (Índia), el sudest de l’actual Ghana i les Antilles Daneses. El 1818
es va crear el banc emissor, i el 1830 l’economia va iniciar la seva recuperació mentre que els preus del gra
milloraren i les reformes agràries[69]començaren a donar resultats.
El liberalisme va fer que la
monarquia absoluta perdés contingut ideològic. Calia refundar el país a partir
d’una fórmula nova i al marge de tots els altres “ismes”. Aquest paper el va
jugar el nacionalisme, que relaciona l’individu amb la noció abstracte de
l’estat-nació i té, a més, un contingut emocional útil per aconseguir
objectius. Aquest període va ser molt
convuls a Dinamarca. Hi havia una sensació exagerada de derrota, el sentiment
de que s’havien fet malament les coses
per una acusada ingenuïtat política i, per tant, calia posar-hi remei.
El 1807 es funda el primer
museu nacional, en un temps de desastres militars i econòmics, però en un
ambient de romanticisme i d’interès per la història antiga que afavorirà un
moviment de suport a la debilitada monarquia absoluta. En aquell context es va
escriure un llibre que es referia als reis com els que guarden la memòria dels
fets heroics del passat. Aquell interès pel passat, però, va durar fins a
finals de la monarquia absoluta, el 1850, i estava restringit a l’aristocràcia,
a l’antiga burgesia i als alts càrrecs acadèmics i de l’administració que alhora
constituïen la major part dels socis de la Reial Societat d’Antiguitats
Nòrdiques. Aquesta societat va distribuir a tots els mestres d’escola un petit
pamflet en què es descriu com excavar i com manipular les troballes. La
burgesia era la que feia els contactes amb el museu de Copenhaguen quan hi
havia una troballa. Tot i això, els capellans feien també d’intermediaris
donant diners al pagès que fes alguna troballa. Aquesta pràctica era atractiva
pels pagesos perquè els hi suposava una doble paga. El museu danès, a l’igual
dels museus de la resta d’Europa, mostrava les peces o els artefactes arqueològics
com si fos una fruiteria i les etiquetes identificatives com si fossin els
preus de les mercaderies: els museus eren com la botiga del senyor Esteve.
“Nationalism explores a range of different aspects
of societies and human characteristics; but among this variability is a common
tendency of including the past”[70]. El nacionalisme és
portador de l’essència del país, que està continguda en la geografia i en la
història, és a dir, en la terra i en el passat. El paisatge té història. El
poble que ha viscut durant segles en el mateix país se sent arrelat a la terra,
se sent nació i té el sentiment de que els seus ancestres també hi estaven arrelats.
Aquest sentiment, que és una il.lusió, alhora és entranyable perquè és vista
com a natural, té la capacitat de cohesionar i la força de legitimar. És
quelcom natural que les persones –la gran majoria pagesos- siguin part del
paisatge: al mateix temps que els ancestres, comparteixen el mateix passat. Precisament
perquè té un contingut de “natural” es diferencia de tots els altres sentiments
identitaris. La identitat de grup donada per la pertinença a una classe social,
una religió, una universitat o un club, està assegurada mentre duri
l’experiència que comporta aquesta pertinença, però li cal un manteniment o una
presència continuada mentre que la pertinença a la nació està garantida fins i
tot per l’emigrant a qui li correspon
exclusivament mantenir de forma voluntària el sentiment de pertànyer a una
determinada nació. Això explica que a la literatura romàntica apareguin mots
com “enyorança” o el portugués “saudade”. El nacionalisme té la pretensió
d’establir una relació natural entre l’individu i la nació. Com que el passat
és immensament flexible, s’estableix una relació de fondària en el temps i de
pertinença entre l’individu i l’estat-nació.[71]
Els nacionalismes són
criticats negativament per ser moviments socials de la burgesia industrial
(top-down), però la peculiaritat del nacionalisme danès és que, a més a més, hi
va haver un moviment camperol (down-top) del segle XIX. El Professor
Østergård, destacat estudiós del
nacionalisme danés, escriu:
The
Danes are aware that they are a strong society with deep values, but at the
same time frequently bring to the surface the “smallness” of their country…The
peasant movement won out basically because it succeeded in establishing an
independent culture with educational institutions of its own. This again was
possible because of the unique organization of the agrarian industries based on
the cooperative.[72]
D’aquí cal extreure que el nacionalisme danès té
una àmplia base social en el món camperol, amb uns valors ètics que han fet
possible l’estat del benestar. Els
desastres militars del segle XIX van deixar el país esmaperdut i es va veure la
necessitat de crear noves identitats per a donar una sensació de pertinença més
plaent. Tant des de la perspectiva individual com de classes i grups socials,
no resultava comfortable formar part d’un país derrotat i, per tant, calia
identificar-se amb un país diferent per a sentir-se’n orgullós. El moviment Romàntic
va ser-ne la solució. El Romanticisme a tot Europa va girar-se cap al passat
per a guanyar auto-estima i tenir motius d’orgull. El Romanticisme va servir
per a restaurar una antiga glòria. La primera meitat del segle XIX és
considerada l’Edat d’Or danesa. Hi apareixen figures com Søren Kierkegaard, Hans Christian Andersen, etc.,
que estaven influïdes pel romanticisme alemany.
Les arts plàstiques també varen
participar en el romanticisme i en aquest sentit és rellevant la Figura 24
(Nicolai Frederick Habbe 1848 Marxa del soldats de
la reserva), on hi veiem tots els elements romàntics: els soldats derrotats
senten a prop la solidaritat dels camperols mentre al fons hi destaca un
dolmen, el passat i el present d’un sol poble, la solidaritat i la terra, tots
els elements que calen per a la construcció d’una nació. Recordem
que a l’inici del XIX molts militars d’alta graduació eren membres de la
Reial Societat d’Antiguitats Nòrdiques. En el romanticisme danès cal
veure els militars com a defensors del territori que és el patrimoni del passat
comú, el que explica el lligam entre militars i arqueologia perquè cap altra
disciplina podia competir en satisfer plenament una mirada romàntica envers un
passat llunyà: la llunyania té màgia.
 |
| FIGURA 24 |
The concern with this past
furthermore aimed at the people as a unity, who existed before the present
political borders. In this way the past was used to create a myth about a
united unmixed people, who from the dawn of time had developed independently and who represented a high spiritual and
cultural stage. This also meant that it was increasingly the most remote
periods that were of interest. This was probably attributable to their
remotness greater freedom to assign them specific characteristics, as well as
the desire for disassociation from history.[73]
Aquest recurs al passat es va
fer, però procurant de no molestar al
veï, de forma que mai no es va suggerir
la recuperació de Noruega o qualsevol altra forma d’expansionisme, sinó que es
va posar l’èmfasi en aquest “petit país”.
Dinamarca no solament va
esdevenir petita sinó pobra, per tant, calia veure el passat com un recurs que
facilitava les virtuts nacionals, l’orgull i l’auto-estima. El recurs més
simple i popular el tenim amb les cançons populars
daneses, que en el context del segle XIX, van jugar un paper central en les
activitats col.lectives com a mitjà de comunicació de masses i de cohesió.
Novament hem de d’esmentar el Professor Østergård que ha estudiat l’obra del
filòsof, clergue i poeta Nikolay Frederik Grundtvig, fundador de la Universitat
Popular Danesa, pare ideològic de les universitats que es van fundar a la resta d’Europa[74] i autor de nombroses
cançons que es cantaven quan els pagesos lluitaven el 1850 per Schleswig, ara
forma part d’Alemanya. Va ser la manera com els pagesos van aprendre a ser
danesos, amb unes lletres que tenien un component de justícia social i d’orgull
d’un país petit. Els danesos no consideren rellevant que el seu país sigui pla.
Les muntanyes no són necessàries, el que més importa és el benestar social.
L’arqueologia va començar a caminar amb fons
privats i sota la direcció de Christian Jürgensen Thomsen (1788-1865), que va
ser el primer director del Museu Nacional de Dinamarca (a partir d’ara “el
Museu”). Va ser el primer en dividir la prehistòria en tres edats malgrat ser
formalment només antiquari, no acadèmic. Al mateix temps, Europa convertia el
passat en mite per a arribar a la construcció de l’Estat-nació. En la creació
del mite, res millor que les paraules
escrites el 1843 pel reconegut Jens Jacob Asmussen Worsaae (1821-1885), fundador de l’arqueologia acadèmica
danesa, segon director del Museu. Va ser Ministre de Cultura i va refinar o
perfeccionar la divisió tripartita de la Prehistòria. Worsae va escriure:
A people with respect for
themselves and their independence cannot possibly rest content with a
consideration of their present circumstances only. They must also of necessity
look at the past... to learn how they became what they are. Only when this is
clear in their minds, can people fully understand their heritage, only then
they defend their independence with all their might and work with zeal for
future progress, and thereby safeguard the prosperity and honour of their
mother country.[75]
La divisió tripartita de la
Prehistòria va quedar establerta definitivament pel deixeble de Worsae, el suec
Oscar Montelius (1843-1921),
que a més a més va perioditzar el Bronze Nòrdic. Worsae va fer un servei al
país quan Noruega va dir als alemanys que envaïssin Dinamarca perquè havia estat poblada pels
alemanys. Worsae va replicar amb arguments arquelògics. Aquest conflicte és un
exemple no ja de l’ús polític de la història,
sinó de l’ús de la prehistòria per a declarar la guerra.
Durant la segona meitat del segle XIX, l’arqueologia
es va expandir i, entre les dues guerres amb Alemanya, es van fundar cinc
museus provincials, els membres dirigents dels quals eren tots burgesos que
calia diferenciar, no obstant, de la burgesia més rica. Es tractava d’un grup social
format principalment per acadèmics de les ciències naturals, mestres, advocats,
oficials militars, aixó com farmacèutics i algun home de negocis. L’objectiu
d’aquests museus era evitar la destrucció de material arqueològic causada per
l’activitat agrícola, mitjançant xerrades amb els propietaris de terres i amb
els pagesos. Les mateixes escoles agrícoles de creació recent participaven també en aquesta activitat de
preservació arqueològica fins al punt que la mateixa pagesia va prendre
consciència política amb una forta perspectiva històrica, remarcant el paper potencial que havia d’adquirir com a
representació del poble.
Durant els darrers anys del
segle XIX, en el període 1885-1894, va sorgir un seriós conflicte entre els pagesos
i les classes altes, que va dur a crisis
de govern. El món agrícola es va organitzar a tots els nivells, culturalment,
políticament i econòmicament, fet que va fer possible la creació de
nombroses cooperatives.
El 1874 es va acabar l’era de
Worsaae i va entrar en escena Sophus Müller com a quart director del Museu
(1892-1921). Es varen iniciar excavacions sistemàtiques tot fent
classificacions i publicacions de les troballes i es va establir un inventari cronològic que va permetre a
Müller fer una síntesi de tot el que s’havia realitzat. A més, el periodista
Vilhelm Boye va dur a terme una alliçonadora tasca a la premsa on anava explicant tot el que s’anava trobant,
fent una llista dels noms de les persones que tenien un túmul a la seva finca
que calia protegir. Tots aquests articles es troben en llibres relligats al
Museu.
Per una banda, constatem,
doncs, una participació positiva de la societat envers la recuperació del
patrimoni, però aquest idil.li tan sols era aparent i la cultura burgesa va fer
que aparaguessin els col.leccionistes privats que comptaven amb la
col.laboració d’agents i també de pagesos que robaven sistemàticament,
especialment de nit, en les excavacions. Uns quants milers de túmuls van quedar
afectats durant la dècada del 1890. Naturalment, Müller duia una lluita ferotge
contra aquesta situació però, com a bon burgès, no es va estar de dir el 1907,
en un acte al Museu, que els col.leccionistes eren “els nostres amics devots” i
el proletariat rural “els nostres enemics perillosos”[76].
A l’entorn del 1900 moltes
col.leccions privades van ser comprades –i ben pagades- pel Museu, reflex que
l’economia danesa progressava. Va millorar la productivitat agrícola i
ramadera, els mestres d’escola eren transmissors de la ideologia de la cultura
històrica del segle XIX i a la Reial Societat d’Antiguitats Nòrdiques l’alta
clase mitjana s’hi havia fet forta mentre que la noblesa i els alts càrrecs
militars només representaven el 5%. Tenim doncs que les primeres dècades del
segle XX van ser de cultura històrica i fins el 1930 va seguir augmentant el
nombre de col.leccions privades que eren ofertes al Museu. No obstant això, va
haver-hi un enfrontament inevitable entre el Museu i els museus locals perquè
es van enviar cartes oficials –d’amagat dels museus locals– dirigides a
capellans demanant que qualsevol troballa arqueològica es comuniqués
directament al Museu. El responsable de les cartes era Sophus Müller.[77]
Hem fet un breu recorregut per l’arqueologia
danesa en el capítol anterior però si mirem
l’arqueologia amb perspectiva, sigui del país que sigui, ens adonarem que la
tasca feta no té un valor totalment científic perquè, com diu Kristiansen, “the
formation of museums collections and the destruction of the archaeological
heritage are interrelated phenomena, not as a cause and effect but as
alternative responses to social and economic developments in Europe and,
probably, North America during the last 200 years”[78]. L’opció va ser, doncs,
intentar evitar llaurar la terra perquè es podria fer malbé algun artefacte i
es va afavorir drenar les terres humides que podien contenir artefactes
prehistòrics. D’aquesta manera, amb els materials recuperats, es podria
explicar la història perquè l’arqueologia no va fer altra cosa que convertir-se
en una disciplina més de les que van contribuir a la formació del món occidental en l’aspecte mercantil,
agrari, industrial, econòmic i “At the same time nationalism rose to dominance
as a political and historical framework. In this ideological climate the first
museum collections appeared as exhibitions of the origin of nations.”[79]
 |
| FIGURA 25 |
Aquests objectes-tipus estan més associats a la cultura contemporània i s’ha fet amb
ells una construcció popular i política. Sørensen els contraposa amb la Caldera de Gundestrup, que no ha
estat invocada pel nacionalisme danès, malgrat la seva importància
arqueològica, per la raó següent: ”An obvious further characteristic is that
all three object types are made locally in contrast to, for example, the
Gundestrup cauldron, and they are not only remarkable but also Danish”[81] En alguns casos, per
estar associats a un veí incòmode, normalment Alemanya. La qüestió és que els tres objectes esmentats tenen
una certa mística, és a dir, que són fàcilment incorporables al nostre
imaginari perquè fan referència a activitats rituals que fan possible una
representació o teatrelització.
 |
| FIGURA 26 |
Quan
mirem els lurs, unes trompetes de quasi dos metres de llarg, ens podem imaginar
un guerrer tocant eternament el lur davant l’assemblea o la marxa dels guerrers
o incorporats en un ritual. Pel caràcter emocional que es pot atribuir a un
instrument musical i pel seu so, de gran abast, sovint s’ha fet servir per fer política, s’ha utilitzat com una veu que
arribat arreu. N’és un exemple El desvetllament (Figura 26) que va formar part d’una campanya electoral
del 1920 a
Schleswig-Holstein,
en què es va fer servir un cartell on un home de
l’antiguitat, situat en un punt alt, toca el “lur” i al peu hi diu “Desperta i
vota danès”. A la Figura 27 veiem dos trompetistes a la plaça de l’ajuntament
de Copenhaguen que, d’acord amb la llegenda, sonaran mentre passa la verge. En
aquest cas té un to menys agressiu, apel.la a la religiositat del poble. La
marca de mantega LURPAK,
composta per “lur” i “pak”, (Figura 28) utilitza, a
l’envoltori, un lur a cada costat del seu logo.
 |
| FIGURA 27 |
 |
| FIGURA 28 |
El “sun-wagon”, la traducció
literal del danès a l’anglès de “solvognen”,
és la forma popular, no arqueològica, amb què els danesos es refereixen
al Carro Solar de Trundholm. Ho tractarem a partir del capítol 7.
 |
| FIGURA 29 |
 |
| FIGURA 30 |
Aquestes representacions que
ens fem corresponen a activitats que l’arqueologia no té establertes com a
veritables, però que contribueixen a
convertir-les en símbols de Dinamarca perquè creen una identificació amb el seu
passat, passat que ha estat domesticat.
En el Capítol 9 ens referim a la
científica Amelia Carolina Sparavigna pel que fa al disc de Langstrup. En el
primer paràgraf del seu estudi escriu: “In 2006, the Danish National Bank proposed
a new series of bank
notes. Karin Birgitte Lund, the artist who
developed the design of the series, decided to represent some objects of the Bronze
Age found in Denmark.
Among them there are the Trundholm sun chariot and the Langstrup belt plate”[82]. Kristian Kristiansen és
explícit en el seu correu electrònic del 16.IV.2013: “That archaeological
objects like the Trundholm Sunchariot appears on banknotes in Denmark reflects
the historical importance of archaeology in Denmark, and its role for Danish
identity, which of course also relates indirectly to national pride and
nationalism”. (Figura
31).
 |
| FIGURA 31 |
Com no podia ser altrament,
una de les característiques del nacionalisme és que l’Estat, principal
beneficiari del nacionalisme en tot Estat-nació, fa ús del passat. Aquest ús es visualitza en els segells de
correus i en el paper moneda tota vegada que l’emissor és el mateix Estat.
Tanmateix, aquesta inèrcia d’apropiar-se del passat per a crear símbols o un
nou i fraudulent imaginari és també assumida per la societat en general.
Per tant, es tracta de que la
història pot ser manipulada: ”It centred around values and rituals of heroic
warfare, power and honour, and it was surrounded by a set of new ceremonies and
practices. They included ritual drinking, the employment of trumpets or lurs
in warfare and ritual, special dress, special tools, and sometimes
chariots”.[83]
Cal que siguin objectes que permetin establir una relació entre els interessos
d’avui i l’ús del passat, la domesticació del passat. El museus passaren a ser
un exponent d’aquest passat domesticat. Aquesta funció, tanmateix, també la va
fer més endavant l’excursionisme, que permetia anar als llocs ”històrics”
relacionant-los alhora amb el paisatge i la natura. El pas següent seria el
turisme: ”Historic objects of interest increasingly became attractions for the
tourist industry, at first nationally, then internationally”[84] Els museus,
l’excursionisme i el turisme tenen, a més de la funció de domesticar el passat,
la d’alliçonar. Un cas efectiu, actual i
alliçonador de la història de la Segona Guerra Mundial és Dachau. Hem vist,
doncs, un canvi substancial del museu com a contenidor d’objectes pel turisme,
que ha esdevingut el pelegrinatge del món d’avui, en què l’individu va allà on
hi ha una relíquia del passat, que pot ser un museu, però també un monument que
forma part del paisatge –el dolmen– o el mateix paisatge, com les platges del
desembarcament aliat a Normandia.
D’acord amb la citació
anterior, cal precisar que els túmuls (“barrows”) són monuments funeraris en
forma de turó, normalment de terra o pedres, damunt d’una tomba. Cabria
comparar el túmuls amb les piràmides d’Egipte en el sentit que serveixen per
fer-ne ostentació i han de ser visibles de lluny, visibilitat que en un país
pla com Dinamarca, s’aconsegueix només amb uns tres metres d’alçada. N’és un
bon exemple literari la novel.la Niels Lyhne, dita el Werther
danès, quan llegim “Él le enseñó sus pinturas y juntos leyeron sus poemas en el
jardín, sentados en lo alto de un montículo desde donde gozaban de unas
magníficas vistas sobre las aguas brillantes del fiordo y las olas pardas de
las landas.”[85]
 |
| FIGURA 32 |
Si bona part del cançoner
danès mitifica la pagesia, encara es mitifica més quan diem que la pagesia va
ser la que va fer els túmuls, com el de Klekkende Høj (Figura 32), i avui dia continuem dient que als túmuls hi ha les petjades dels
nostres ancestres, dels nostres pagesos. La significació nacionalista del missatge
és la de fixar i perpetuar l’existència d’un vincle entre els pagesos, el homes
de la terra i el paisatge, els túmuls i els homes del passat, tant si eren caps
guerrers com les dones que hi van ser enterrades o els pagesos que van aixecar
els túmuls amb les seves mans. La representació o teatralització del monument
seria visualitzar com el pagès va aixecant el túmul pedra a pedra, palada a
palada i així fins als 20.000 túmuls que es troben a Dianamarca. Així doncs, les dues icones destacables del
paisatge danès són el campanar de l’església del poble i el túmul. El paisatge
és història. L’elit cultural del segle
XIX va instrumentalitzar aquests aspectes de l’arqueologia per a emfasitzar les
virtuts nacionals, fixant l’orgull del poble a través de la nació, així
com el sentit d’unitat, de pertinença,
les habilitats artístiques, de treballador i de poble pacífic.
Aquestes paraules de Sørensen
condensen en bona part del que hem dit: “The historical depth, the strength of
the community as an entity, and its internal qualities, were used as sources of
pride and gratification. Being Danish and a member of the Danish people were,
despite contemporary political and economic
disasters, given qualities that made these strong and inspiring
emotions”.[86]
En un correu electrònic que va escriure l’11 de maig 2013 diu:
the megalitic buildings became
ever more prominent in national narratives during the 19th century and the
lur’s and sun-wagon’s importance related to the nationalistic feelings of the
early 20th century especially after 1920. For Denmark the wars with Germany and
especially the one of 1864 was of seminal importance for the construction of
the nation, with the return of the “lost land” in 1920 being the second most
important stage, nationalism did not end in the 19th century.
Pel que fa l’ús de la Història de manera general,
totalment aplicable al Carro Solar de Trundholm, podem concloure que els
objectes triats o afavorits pel nacionalisme han de ser, en primera instància,
bells, alhora que, amb ulls d’avui dia, han de poder ser imaginats en alguna
activitat ritual que atorgui un sentit de comunitat, de “estem junts”, i, per últim, donin prestigi, de forma que les
persones que els utilitzaven es revestien d’una certa autoritat militar o
religiosa. Aquestes qualitats –juntament i sobretot amb la de ser danès– han
fet que aquests objectes siguin útils al nacionalisme perquè els permeten esdevenir símbols de la nació. Es tracta,
però, d’un simbolisme obtingut al marge del seu valor arqueològic, tal com ens
adverteix la citada doctora Sørensen.
Tenint en compte que el nacionalisme danès es
fonamenta en el món camperol, és pertinent dedicar unes paraules al Pavelló de
Dinamarca. Malgrat que hi va haver pavellons de marcat caràcter folklòric, com els
de Noruega i Romania, aquest no va ser el cas del pavelló de Dinamarca, obra de
l’arquitecte danès Tyge Hvass, que
representava una casa rural danesa, a una escala superior, en forma de diedra i
de fusta rogenca amb terrat de teules a dues aigües. La porta d’accés estava
descentrada, un senzill marc en sobresortia, i hi estaven representats la bandera danesa, una
àncora a la part superior, una garba de blat i una roda dentada, és a dir, els
elements principals que conformen l’economia del país.
Com va escriure
l’arquitecte Solà-Morales: “Sin embargo, su arquitectura era muy elegante, el
arquitecto aprovechó la simplicidad del arte o de la arquitectura popular para
demostrar que en algunas ocasiones aquello que es centenario puede resultar
hasta vanguardista, por lo que se ha considerado entre las aportaciones más
interesantes que se vieron en Barcelona en 1929”[87] (Figura 33). És evident
que el nacionalisme danès va arribar a Barcelona abans de la II Guerra Mundial i
ho va fer amb dignitat, amb elegància i amb fidelitat al món camperol.
 |
| FIGURA 33 |
El dia 23 de setembre del 1902 el diari HOLBÆKS AMTS AVIS[88],
de la ciutat de Holbæk va publicar la notícia següent:
Nykøbing,
22 de setembre
Troballa
de vestigis.
Fa ben poc, el guarda de la
finca propietat de l’Estat, a l’aiguamoll de Fællesmosen i de Trundholm, del
veïnatge de Højby, va trobar mentre llaurava un camp sense conrear unes quantes
peces de bronze de gran singularitat i considerable valor. En primer lloc, un
escut de mides reduïdes, o més aviat el disc central i prominent d’un escut,
d’unes 12 polzades de diàmetre, profusament ornamentat pels dos costats amb
bells i senzills dibuixos. En un costat hi havia restes d’una placa d’or amb la
qual estava cobert l’escut i que, originalment, va ser premsada dins dels
ornaments. A més, un cavall
d’aproximadament 6 polzades d’alçada i 9 polzades de llargada, així com
fragments d’un carro de quatre rodes sobre el qual anava muntat, molt
probablement, el cavall. Del carro només hi quedava una roda sencera, de la
resta només hi havia fragments. Tant el cavall como les restes del carro
estaven decorades de la mateixa manera que l’escut.
Després que el guarda West se n’hagués encarregat de guardar els
objectes curosament, el Museu Nacional va ser informat de la troballa, i ahir
el director del museu, el senyor Møller, i dos assistents seus es van acostar
al lloc per realitzar mesures i d’altres exàmens pertinents, durant els quals es
van trobar uns quants fragments més de la placa d’or que sens dubte es van
escardar o desprendre de l’escut durant la llaurada o a causa de qualsevol
altra circumstància, així com unes quantes parts més del carro.
El director del museu està convençut que la troballa pertany a un
aixovar funerari de l’era del Bronze, el
que explicaria que les peces es trobessin a prop de l’escorça, entre 6 i 8
polzades sota la superfície.[89]
Aquesta és la notícia de la troballa del Carro
Solar, que els danesos anomenen Solvognen, com ja
s’ha dit (pàgina 43). Per altra banda, el lector de la notícia s’adonarà de
l’èxit de les esmentades ”cartes
oficials” de Sophus Müller”. Aquesta tenacitat en no perdre petjada va fer que
Müller fos present al lloc adequat en el moment oportú.
És un indici de l’interès per
l’arqueologia que després de publicar-se la notícia en el diari Nykobing Posten, de Nykobing, capital de comarca, aquesta fos
recollida per altres diaris, com el que hem traduït del danès i en el Politiken[90], de Copenhaguen. En pocs dies
doncs, com a mínim, dos diaris comarcals i un de la capital van fer córrer la
notícia de la troballa. Lamentablement no s’ha trobat res del ressò immediat
nacional i internacional. Sabem però que se’n va fer ressò prou ràpidament la ja anomenada Viking Society for
Northern Research. En l’informe del període Gener 1901-Desembre 1903 hi ha
els Reports of Distric Secretaries. El que pertany al districte de
Dinamarca duu el títol Find of an Image of the Sun, del que destaquem:
As during last year
(1902) several important discoveries of antiquities have been made by the Danish National
Museum… the most striking
find that has been reported for several years in this country, was made in the
autumn… The discovery has naturally evoked much and deserved notice, both in Denmark and
beyond the borders of the country…
The sun-image was found
in a turf moor at Trundholm in the north-west of Seeland, in peaty soil, in the
middle of a large plain. It was much broken, and the bits scattered about. All
the parts were lying near the surface about as deep down as a plough would
enter the soil. Nearly all the gold was torn off and smashed. Taking everything
into consideration, there cannot be any doubt that the sun-image was placed
where it was found as a votive offering to the gods, like many other objects
from the same and a later period, and probably, just like many of these, it was
broken to pieces beforehand, for what had to be used to the gods alone must be
made unfit to man. The image was found by a workman belonging to the forestry
department, who attached little importance to his find. His superior in charge,
P. West, when he saw the broken pieces, realised their value and importance,
and communicated with the National
Museum… Immediately on
receipt of his communicatioin, Dr. Sophus Müller repaired to the spot, and at
once made a close inspection… The fragments, superficially restored, were
exhibited for a short time to the public, who repaired to the Museum in crowds…
They were completely restored, and two months afterwards the sun-image was
shown at the first meeting in the winter session of the Society of
Antiquarians, Dr. Sophus Müller giving an interesting lecture on its
significance… This may, however, be certainly affirmed: the sun-image is an
idol, a real object of worship, and nothing similar has been found in Europe from so early a period (1200 B.C.)… It is only
towards the close of the most ancient period that the gods known from the
Sagas, Odin and Thor, Frigga and Freya, appear. Now the sungod is known as
well, which, just as in the South, is imagined as driving across the heaven in
his chariot[91].
D’aquest text cal
inferir-ne la importància social que tenia l’arqueologia el 1902 quan molta
gent no es va voler perdre la primera oportunitat d’anar a veure exposat el
Carro Solar. A més a més, ens diu que els mitjans de comunicació social
van funcionar perquè van difondre la notícia que estava disponible al públic.
Es fa difícil pensar que un fet com aquest hagués tingut el mateix èxit en
altres llocs d’Europa.
No obstant això, el director del Museu, Sophus Müller, no s’hi va estar
d’escriure un article de setze pàgines sota el títol Solbilledet fra
Trundholm[92]. Tot i que no se n’ha pogut trobar la data,
cal pensar que va ser escrit pocs mesos després de la data en què es va
trobar. Donat que tampoc s’ha trobat una
versió en anglès, oferim un extracte del text danès:
El setembre de 1902 es va descobrir a l’aiguamoll de Trundholm, municipi
de Højby, a una milla de Nykobing, un objecte antic i peculiar. Es tracta de
l’anomenat Solbilledet (imatge solar), que data de l’Edat de Bronze (1000 aC). Consta d’un cavall i de les restes d’un
carro, així com d’un escut rodó que representa el sol, amb una rica decoració,
característic de la primera fase de l’Edat del Bronze. L’estil dels objectes
trobats és típic del nord de Sjælland
i és molt probable que l’objecte fos originari de la zona a on es va trobar. El
motiu de la imatge solar és també producte de les antigues cultures d’Orient
(Egipte, Mesopotàmia i Síria) i, anteriorment, Grècia. A Egipte, la imatge
solar no es decora mentre que a Caldea i més tard a Assíria, l’escut es
decorava amb els raigs solars. Müller fa un descripció precisa del procés
d’excavació, amb detalls tècnics de l’estat del carro i de la decoració. També
recull el relat de la família que va trobar el carro que, al seu torn, va
esdevenir joguina de la filla. També es
descriuen els aspectes geològics del lloc on es va trobar[93].
Les dues
citacions anteriors es poden considerar fonts primàries perquè van ser escrites
en el mateix temps de la troballa.
En un correu electrònic del 22 març 2013, l’actual
director del Museu, Fleming Kaul, escriu que, en un acte dedicat al Carro Solar,
va conèixer el nét de qui va fer la troballa, Frederik Villumsen (Figura 34), i
que ell, com el seu avi, se’n sentia molt
orgullós i va informar que l’arada que en el seu moment va colpejar aquest
tresor nacional es troba al Museu Danès d’Agricultura. Comprovem doncs, com un
cop d’arada té la capacitat de fer sentir un orgull nacional que és heretat pel
nét, a qui veiem retratat davant d’un tapís amb la imatge del Carro Solar.
Aquesta interlocució entre el nét i el director té un alè de font primària i de
nacionalisme compartit, sense oblidar que l’arada també ha esdevingut objecte
de culte.
 |
| FIGURA 34 |
 |
| FIGURA 35 |
 |
| FIGURA 36 |
El mateix Museu fa un ús aclaparador d’aquesta troballa, en el
cartell del mateix Museu (Figura 36), a la pàgina web com a símbol del Museu,[94] com a la pàgina web de la
Botiga del Museu on trobem rèpliques del carro solar (Figura 37)
amb un
assortiment que va des de 4,83 $ (imant) a 2.930,69 $.[95] La iniciativa privada hi
és present també: des d’un senzill davantal (Figura 38) a una safata amb una
espectacular i original fotografia del Carro Solar (Figura 39).
Per altra banda, l’agència de viatges danesa SPIES, fundada el 1956,
va fer-se popular pels seus viatges al
sol (“sun, sea, sand”), en particular a Mallorca.
D’aquí que en els seus
catàlegs de viatges hi figura el carro solar amb un grafisme minimal de
l’escultura de Trundholm[96]. Amb
aquests usos el nacionalisme assoleix la banalitat absoluta.
 |
| FIGURA 37 |
 |
| FIGURA 38 |
 |
| FIGURA 39 |
El 1973 Dinamarca va entrar a formar part de la Comunitat Econòmica
Europea junt amb el Regne Unit i Irlanda. Dinamarca és el país que ha fet més
referendums per qüestions relacionades amb la seva integració a Europa, sis en
total, mentre que alguns països no n’han fet cap. En el referendum del setembre
del 2000, el poble danès va rebutjar formar part de la Unió Econòmica i Monetària,
és a dir, no va voler que l’euro substituís a la corona. “The sudden association of the krone with
sovereignty reminds us of Billig who propounds that national identity in
established nations is remembered because it is embedded in routines of life,
which constantly remind, or “flag”, nationhood.”[97] El rebuig a formar part de la Unió Econòmica i
Monetària venia donat per la por a perdre l’estat del benestar que, com s’ha
comentat abans, és un profund valor de la societat danesa, arrelat en el
moviment nacionalista i camperol del segle XIX. No va ser un rebuig directe per
la pèrdua de la corona danesa, però cal que admetem que la corona
tenia una càrrega emocional perquè és un element que forma part de la
quotidianitat danesa i conforma la representació simbòlica de l’estat del
benestar i de la independència nacional. Per altra banda, si la bandera és el màxim símbol del país, el paper moneda n'és el segon símbol i no és casual que el Carro Solar de Trundholm estigui representat en el bitllet de més valor actualment.
 |
| FIGURA 40 |
9.- Origens del Carro Solar de Trundholm
Conèixer l’origen del Carro Solar de Trundholm és cobejat perquè l’estat-nació
originari podria enorgullir-se dels seus antics pobladors i fer nacionalisme.
És per tant, pertinent recollir el que hem trobat en aquest treball. Sandars
escriu: “I
believe that the workmen who made it had learnt their craft in one of the Central
European workshops. Trundholm perhaps come from the end of the thirteenth
century, which may also be the date of Dupljaja and Kličevac, though they could
be rather earlier”[98]; mentre que Sparavigna “A model of a horse-drawn vehicle spoked
wheels in Northern Europe at such early time is surprising. They were common in
the Late Bronze Age, which ranges from 1100 BC to 550 BC, is suggesting a
possible Danubian origin or influence, although the National Museum of Denmark
supposes it of Nordic origin”[99]. Efectivament, el Museu
diu: “The elegant spiral
ornamentation that graces the golden sun disc reveals its Nordic origin”[100]. Paradoxalment, pel
Museu l’espiral és una raó positiva mentre que no ho és per Kristiansen i Larsson que diuen
“El origen externo del maestro artesano de Trundholm vendría además avalado por
la decoración en espiral…”[101]
En aquests testimonis hi ha
una clara discrepància d’on es va fer el Carro Solar de Trundholm però, tenint
en compte que tots els arguments són especulatius, entenem que el més coherent
és seguir el que va declarar Sophus Müller, que deuria de fer-se per on es va
trobar. A més a més, Kristiansen i Larsson fan un plantejament suggerent. Si el
mestre artesà era de l’Egeu o del Danubi, es pot inferir que com a l’Edat del
Bronze els artesans viatjaven, l’escultura podria haver-se fet al sud
d’Escandinàvia. Finalment de Sørensen, especialment crítica amb el
nacionalisme, fem una citació al principi del capítol 5, (pàgina 41) que dóna per fet que l’escultura és danesa.
 |
| FIGURA 41 |
El principal motiu d’interès del llibre DENMARK-Introduction-Prehistory[102] no és altre que
estar editat per un ministeri. Es tracta clarament de la història oficial de
Dinamarca, fet que explica els adjectius que trobem en una entrada sobre
Trundholm: “Many solar images indicate this fertility cult, and one would
expect to find sun worship in Denmark Bronze Age. The most celebrated, and as yet unexcelled evidence of this worship is
the sun chariot from Trundholm…the most precious and wholly irreplaceable item
in the entire treasure-house of Danish prehistoric finds… The superb sun
chariot… The hollow horse is one of the country’s oldest three-dimensional
figures of a horse, and at the same time a unique work of art.” Els adjectius tenen
un to complaent amb el país i les darreres paraules expresen que és l’escultura més antiga del país, és a
dir, que és danesa.
Tanquem
aquest capítol, no amb l’escultura de Trundholm, sinó amb una citació que fa
referència a un aspecte molt polèmic entre historiadors que és sobre on es va
construir el primer carro de guerra, tirat per dos cavalls i que considerem que
és part d’una cultura que podria haver tingut alguna influència indirecte amb
l’escultura. En el capítol 2 de la
Primera Part ens hem limitat a assenyalar que hem vist el carro a Mesopotàmia
abans que a Escandinàvia i creiem vàlid transcriure l’aportació més treballada
i més actual.
Chariots were invented earliest in the steppes, where
they were used in warfare. They were introduced to the Near East through Central Asia, with steppe horses… The chariot-driving
Shang kings of China and the
Mycenaean princes of Greece,
contemporaries at opposite ends of the ancient world at about 1500 BCE, shared
a common technological debt to the LBA
herders of the Eurasian steppes[103].
En
qualsevol cas, és interessant adonar-se que tant el carro de guerra com el
religiós que ens ocupa formen part d’Euràsia i d’un temps de grans intercanvis
a llarga distància de tot gènere i que fan que
tot el que es va construir a
l’entorn del Corredor de l’Estepa arribés aviat al sud d’Escandinàvia o a l’inrevés.
A la tardor del 2012, la Royal Academy of Arts,
Londres, va fer una exposició de 150 peces de bronze d’Àsia, Àfrica i Europa
dels últims 6.000 anys, des de l’antiguitat fins ara[104]. El comissari d’aquesta
exposició estava especialment satisfet de poder exposar la Quimera d’Arezzo
i el Carro Solar de Trundholm, tot declarant al diari The Guardian que
“The Nordic Trundholm sun chariot, which ranks, said Ekserdjian, as Denmark's
biggest national treasure, will be lent by the National
Museum in Copenhagen”.[105]
11.- Mirar cap a l’ahir per projectar el demà
A la
Biblioteca Reial Danesa hem trobat tres llibres amb el títol Solvognen,
el nom danès del Carro Solar de Trundholm. El tres llibres tenen certes
coincidències que detallem.
El primer[106] és un llibre per a
escolars d’entre 7 i 8 anys que barreja
la ficció amb la realitat històrica, amb el propòsit d’acostar els nens a la
vida que portaven els seus avantpassats a l’Edat del Bronze. Una nena,
protagonista del conte, s’ha de trobar amb el seu amic al bosc, però de sobte
no se sent bé i s’adorm. Quan es desvetlla és a la casa d’una bruixa-sàvia de
l’Edat del Bronze que l’inicia en les propietats de les herbes i les festes del
solstici d’estiu, d’entre altres temes. Per exemple, la nena li pregunta on és
el sol durant la nit, i aleshores aquesta bona dona li explica mitjançant un dibuix
(Figura 42) i un relat que coincideix amb el de les
Figures 14 i 18, que el Carro Solar transporta el sol
pel cel durant el dia i que, en arribar la nit, aquest és dipositat en un
vaixell que fa la travessia pel mar. També li explica l’arribada d’uns homes
desconeguts i amenaçadors que porta els habitants del poblat a enterrar, per
precaució, el carro solar que adoren. A través del diàleg que s’estableix entre
la nena i la dona sàvia, el lector s’assabenta de la manera de fer ceràmica, de
teixir, del significat del símbols i d’altres trets significatius de l’època.
Tot acompanyat de bells dibuixos, especialment els de les plantes, que fan
bonic un llibre per a infants.
El segon[107] també és un conte, però per a escolars de
12-14 anys, i està situat al segle XXI, durant unes excavacions arqueològiques.
De fet, és més interessant que l’anterior perquè la història de l’Edat del
Bronze està explicada d’una manera més amena pel lector. A la pàgina de
l’esquerra llegim el somni d’una noia que explica allò que va succeir en el
passat: la realitat històrica; mentre que a la dreta seguim les troballes que
fan els nens al camp on tenen lloc les excavacions. Per exemple, el noi, una
mica més eixelebrat i irrespectuós amb el passat que la nena, troba un disc
daurat que fa servir com si fos un frisbee. La noia l’escridassa perquè això no
es fa, atès que es tracta d’una relíquia del passat que es mereix un respecte.
El que interessa fer notar d’aquest llibre és que una meitat és història i
l’altra ficció actual, de manera que el lector jove descobreix, no només com
era l’Edat del Bronze, sinó també que els seus avantpassats eren persones
pensants com ell, amb les seves idees i les seves creences, tan vàlides com les
d’avui dia.
El tercer[108] és un còmic que pot
comparar-se amb el famós Astèrix. El públic destinatari va dels joves
fins als adults. L’autor té una obra extensa que arriba a la Disney. Els
personatges tenen una aparença vikinga, que cal entendre més comercial, però la
historieta en qüestió se situa a l’Edat del Bronze. Té una lectura divertida
gràcies a un llenguatge àgil i exagerat, amb moltes referències a antics mites,
dites i refranys. Una característica general dels còmics nòrdics és la cura amb
què s’han creat els personatges que representen el panteó nòrdic; en aquest
punt cal dir que aquí, al nostre país, quan s’abandona el cristianisme,
s’acostuma a substituir-lo pel budisme zen, la new age, etc., mentre que
a Escandinàvia molts joves s’obren a la mitologia nòrdica, que encara que
tingui unes arrels germàniques està més ben preservada. Es tracta, doncs, d’una
mirada al passat que cal tenir en compte.
Aquestes tres coincidències que hem dit no són
fruit de l’atzar, sinó que els tres autors saben que la paraula “Solvognen” és
un bon reclam a nivell emocional per la seva danesitat i, especialment, quan
l’objectiu és motivar l’interès per la història a les noves generacions d’acord
amb el que va dir Worsae el 1843. (capítol 4).
Al llarg de les darreres pàgines d’aquest treball, es conclou i s’evidencia que una consciència
per la història és entesa com una cosa natural i que aquesta consciència va aparèixer a
principis del segle XIX, en paral.lel amb el romanticisme i el nacionalisme,
com a part d’una refundació del país: l’estat-nació. Tanmateix, la consciència
històrica era insuficient i va caldre fer ús de la història i domesticar-la
triant determinats objectes que tinguessin prou identitat danesa i que fossin
alliçonadors, és a dir, fàcils de ser identificats, no tant pel seu valor
arqueològic com per la seva qualitat d’esdevenir símbols de Dinamarca.
Convertir un artefacte de la Prehistòria en el
símbol d’una nació és un atemptat cultural a la Història perquè no es pot dir
de cap estat-nació que sigui hereva dels pobladors que hi havia en el mateix
espai geogràfic fa mil.lers d’anys. Per tant, la creació d’aquest tipus de
símbols és una banalització tant de l’art antic com de la ciutadania d’avui.
Propicia un estat emocional que fa sentir que hi ha una identitat compartida
entre els participants en el ritual protagonitzat pel Carro Solar de Trunholm,
com si el passat s’hagués fos amb el present i, alhora, es projectés en el
futur mitjançant la cultura transmesa a les noves generacions d’avui.
En les darreres línies del Capítol 6 de la Primera
Part (pàgina 24) s’ha exposat el complex que fonamentava el poder de l’elit del
Bronze. Podríem anomenar al.legoria a
aquest complex, que exposem novament, seguida de la que podria ser
l’al.legoria de poder en la contemporeneïtat:
cavall carro guerrer príncep E. del Bronze
nació benestar exércit burgès E. Contemporània
Si
existia un nexe mitològic entre el príncep i una divinitat zoomorfa, representada a Anatòlia i a Escandinàvia amb
la còpula del príncep amb el cavall, després de segles en què la corona ha
estat ungida per Déu, el burgès s’apropia del concepte de nació i a poc a poc
aquesta nova classe social guanya el poder unipersonal del príncep. Alhora va creant una cosmologia nacional que
inclou la seva fusió amb l’antiga aristocràcia que, amb els anys, conforma els
grans conglomerats empresarials (holdings) que dominen totes les esferes
del poder econòmic, polític (lobbies) i, conjuntament amb els mass
media la cultura. Tenim doncs, enlloc de la còpula burgès-nació, una
apropiació de la nació per part de la burgesia. De la mateixa manera que el
príncep s’apropiava de la força del cavall o del toro, en aquesta apropiació hi
trobem una mitificació de la nació que, amb el pas del temps, va acumulant tot
tipus de símbols que conformen la “cultura nacional” i que definirà la “raó
d’estat”. Si en els darrers temps el domini total el
tenia l’oligarquia, ara el té la “casta extractiva”[109]. El
carro, com a portador del sol, és el que fa possible la fertilitat i que avui seria
l’estat del benestar. Si abans la fertilitat venia de dalt, el benestar venia
de la bondat del burgès, fenòmen que ha quedat qüestionat per la casta extractiva.
El parel.lisme entre el guerrer i l’exèrcit és clar (en el que cal incloure la
policia, l’espionatge interior i la intel.ligència). Si en el Bronze el príncep
(el wanax grec) i el guerrer (el lawagetas grec) havien fet
tàndem per a arribar en alguns casos a la complexe figura dels bessons divins,
en la contemporaneïtat la cúpula de l’exèrcit forma part de la casta
extractiva.
No cal dir que la cultura nacional ofereix els artefactes del
Bronze, convertits en símbols i tractats com ídols, com a tàndem
passat-present, però silencia els fonaments de l’estratificació social que, tant en el passat com en el present,
s’aferma amb la construcció d’un missatge mític que prové sempre de les elits.
Si Kristiansen i Larsson van associar l’al.legoria del poder amb la cosmologia de
l’Edat del Bronze, el procés històric evidencia que és un fenòmen de
l’antropologia perquè tant en el passat com en el present l’estratificació
social és de “longue durée”.
[1]Evgeny Chernykh (2008), The “Steppe
Belt” of stockbreeding cultures in Eurasia during the Early Metal Age. Trabajos
de Prehistoria 65, Nº 2, Julio-Diciembre 2008. URL: http://tp.revistas.csic.es/index.php/tp/article/download/149/150 (consulta 4.VII.2013)
[2] David W. Anthony (2007), The
horse the wheel and language: how Bronze-Age riders from the Eurasian Steppes
shapped the modern world (Princenton: Princenton University Press) 282.
[3]Kristian Kristiansen i Thomas B. Larson
(2006), La emergencia de la sociedad del bronce. Viajes, transmisiones y
transformaciones. (Barcelona:
Bellaterra) 93.
[4]Ibid. p. 102
carruaje en España, Madrid. FCC-Cinterco.
URL: www.uam.es/.../equus/carros%20FQuesada.pdf
[6]Kristian Kristiansen i Thomas B. Larson
(2006),La emergencia de la sociedad del bronce. Viajes, transmisiones y
transformaciones. (Barcelona:
Bellaterra) 115-117.
carruaje en España, Madrid. FCC-Cinterco.
URL: www.uam.es/.../equus/carros%20FQuesada.pdf
[8]Kristian Kristiansen i Thomas B. Larson
(2006), La emergencia de la sociedad del bronce. Viajes, transmisiones y
transformaciones. (Barcelona: Bellaterra) 120.
[9]David W. Anthony (2007), The
horse the wheel and language: how Bronze-Age riders from the Eurasian Steppes
shapped the modern world (Princentons:
Princenton University Press) 456. Veure: Wikipedia URL: http://en.wikipedia.org/wiki/David_W._Anthony (consulta: 15.XI.2013)
[10]Kristian Kristiansen i Thomas B. Larson
(2006), La emergencia de la sociedad del bronce. Viajes, transmisiones y
transformaciones. (Barcelona:
Bellaterra). 135-8.
[11]Ibid. p. 147-152
[12]Ibid. p. 153-154
[13]Ibid. p. 161
[14]Ibid. p. 175
[15]Peter Gelling (1969), The Chariot of the Sun and
other rites and symbols of the Northern Bronze Age (New York-Washington:
Frederick A. Praeger) 120.
[16]Ibid.
120
[17]Ibid.
121
[18]Kristian Kristiansen i Thomas B. Larson
(2006), La emergencia de la sociedad del bronce. Viajes, transmisiones y
transformaciones. (Barcelona:
Bellaterra) 180.
[19]Ibid. p. 185
[20]Ibid. p. 197-206
[21]Homer L’ODISSEA. Versió de Carles
Riba (1993). (Barcelona: La Magrana) 66.
[22]Ibid. p. 70
[23]Peter Gelling (1969), The Chariot of the Sun and
other rites and symbols of the Northern Bronze Age (New York-Washington:
Frederick A. Praeger) 3
[24]Kristian Kristiansen i Thomas B. Larson
(2006), La emergencia de la sociedad del bronce. Viajes, transmisiones y
transformaciones. (Barcelona:
Bellaterra) 403
[25]Helle Vandkilde (2011), Bronze Age
Beginnings in Southern Scandinavia 2300-1500 (Aarhus University in Denmark
URL: http://pure.au.dk/portal/en/publications/bronze-age-beginnings-in-southern-scandinavia-23001500-bc(20589813-272b-4da7-a882-e08fb71b2402).html (consulta: 24.VIII.2013)
[26]Kristian Kristiansen i Thomas B. Larson
(2006), La emergencia de la sociedad del bronce. Viajes, transmisiones y
transformaciones. (Barcelona:
Bellaterra) 280.
[27]Ibid.
p. 281-9
[28]La dualitat és llum i foscor. Veure
capítol sobre la ciència.
[29]Kristian Kristiansen i Thomas B. Larson
(2006), La emergencia de la sociedad del bronce. Viajes, transmisiones y
transformaciones. (Barcelona:
Bellaterra) 289-95.
[30]Ibid. p. 295-6
[31]Ibid. p. 297
[32]Hilda Ellis Davidson (1969), The
Chariot of the Sun and other rites and symbols of the Northern Bronze Age (Nova
York: Frederick A. Praeger) 178.
[33]Ibid. p. 256
[34]Kristian Kristiansen i Thomas B. Larson
(2006), La emergencia de la sociedad del bronce. Viajes, transmisiones y
transformaciones. (Barcelona:
Bellaterra) 308-9.
[35]Ibid. p. 312-4
[36]Ibid.
p. 403
[37] Kristian Kristiansen (1978),The
Consumption of Wealth in Bronze Age Denmark. A Study in the Dynamics of
Economic in Tribal Societies.(158) Academia.edu. URL: http://www.academia.edu/247779/The_Consumption_of_Wealth_In_Bronze_Age_Denmark (consulta: 31.VII.2013)
[38] Kristian Kristiansen (1999),The
Emergence of Warrior Aristocracies in Later European Prehistory and Their Long-
Term History.(176)Academia.edu. URL: http://www.academia.edu/353670/The_Emergence_of_Warrior_Aristocracies_in_later_
European_Prehistory (consulta: 31.VII.2013)
[39]Kristian Kristiansen (2001), Europa
antes de la Historia: Los fundamentos prehistóricos de la Europa de la Edad del
Bronce y la primera Edad del Hierro (Barcelona: Península) 350.
[40]Kristian Kristiansen (2011), Constructing
Social and Cultural Identities in the Bronze Age. (209)Academia.edu. URL: http://www.academia.edu/739240/Constructing_Social_and_Cultural_Identities_in_the_Bronze_Age (consulta: 31.VII.2013)
[41]National Museum of Ireland.Bronze
Age. URL: http://www.museum.ie/en/collection/bronze-age.aspx (consulta: 13.V.2013)
[42]Peter Gelling (1969), The Chariot of
the Sun and other rites and symbols of the Northern Bronze Age (Nova York:
Frederick A. Praeger) 11
[43]Ibid. p. 14
[45]Ibid. p. 14-5
[46]Kristian Kristiansen (2010), Rock
Art and Religion. (100) Academia.edu. URL: http://www.academia.edu/247785/Rock_art_and_religion (consulta 15.V.2013)
[47]Kristian
Kristiansen i Thomas B. Larson (2006), La emergencia de la sociedad del
Bronce (Barcelona: Bellaterra) 355
[48]Ibid. p. 358-59
[51]Peter Gelling (1969), The Chariot of
the Sun and other rites and symbols of the Northern Bronze Age (Nova York:
Frederick A. Praeger) 15-6.
[52]Pierre
Grimal (1981), Diccionario de mitología griega y romana (Barcelona:
Paidós) 235.
[53] Fleming Kaul (1998), Ships on
Bronzes. A Study in Bronze Age Religion and Iconography (København. National
Museum of Denmark, Department of Danish
Collections) 31.
[54]Ibid. p. 32-3
[55]Kristian Kristiansen i Thomas B. Larson
(2006), La emergencia de la sociedad del Bronce (Barcelona: Bellaterra) 335
[56]Helle Vandkilde (2011), Bronze Age
Beginnings in Southern Scandinavia 2300-1500 BC. (Aarhus University in
Denmark). (1) URL: http://pure.au.dk/portal/en/publications/bronze-age-beginnings-in-southern-scandinavia-23001500-bc(20589813-272b-4da7-a882-e08fb71b2402).html
(Consulta:
27.IV-2013)
[57]Nancy K.Sandars (1995), Prehistoric Art in Europe. (New Haven and London.Yale University
Press) 284.
[58]Ibid. p. 284
[59]Ibid. p. 286
[60]Wikipedia:http://en.wikipedia.org/wiki/Viking_Society_for_Northern_Research (Consulta: 30.V.2013)
[61]Saga=Book of the Viking Club URL: http://www.vsnrweb-publications.org.uk/Saga-Book%201-22%20searchable/Saga-Book%20III.pdf (Consulta: 30.V.2013)
[62]Politecnico di Torino. URL:https://sites.google.com/site/archaeopapers/denmark
(consulta 16.VI.2013)
[63]Enciclopèdia
Catalana: mes sinòdic: Interval de temps comprès entre dues fases iguals
consecutives de la Lluna; per exemple, entre lluna nova i lluna nova.La seva
durada és de 29,53059 dies (solars mitjans).URL: http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/cerca?s.q=mes+sin%C3%B2dic&s.book=&search-go=Cerca
(consulta: 14.X.2013)
[64]Wikipedia:
ciclo de nundinal. URL: http://en.wikipedia.org.es.mk.gd/wiki/Roman_calendar#Nundinal_cycle
(consulta: 18.IX.2013). Més
informació a URL: http://www.archive.org/details/origineskalenda01gres
[65]Politecnico di Torino. URL:https://sites.google.com/site/archaeopapers/denmark (consulta:16.VI.2013)
[66]Robert
Tombs (2002), Política, editat
per T.C.W. “El siglo XIX. Europa 1789-1914. (Cambridge, Oxford University
Press) 19-20.
[67] Marie Louise Stig Sørensen
(1996),“The fall of a nation, the birthy of a subject: the national use of
archaeology in nineteenth-century Denmark”. Nationalism and
archaeology in Europe.Edited by Margarita Díaz-Andreu & Timothy
Champion (London:
UCL Press Limited) 27.
[68]Robert
Tombs (2002), Política, editat
per T.C.W. “El siglo XIX. Europa 1789-1914. (Cambridge, Oxford University
Press) 153-5.
[70] Marie Louise Stig Sørensen (1996), “The fall of a nation, the birthy of
a subject: the national use of archaeology in nineteenth-century Denmark”. Nationalism
and archaeology in Europe.Edited by Margarita Díaz-Andreu & Timothy
Champion (London:
UCL Press Limited) 28.
[71]Ibid. p. 29
[72]Daniella Gotsi, Ali Haider,
Joanna Ivars, and Marloes Van Den Berg, Supervisor: Linni Rita Gad. Roskilde University. 2006. URL: http://rudar.ruc.dk/bitstream/1800/1829/1/final%20project.pdf (Consulta: 20.V.2013)
[73]Marie Louise Stig Sørensen (1996),“The fall of a nation, the birthy of a
subject: the national use of archaeology in nineteenth-century Denmark”. Nationalism
and archaeology in Europe.Edited by Margarita Díaz-Andreu & Timothy
Champion (London:
UCL Press Limited) 32.
[75]Kristian
Kristiansen (1992). “The strength of the past and its great might; an
essay on the use of the past”. Journal of European Archaeology. 1: 3-32.
[76]Kristian Kristiansen (1992), The
strenght of the past and its great might’; an essay on the use of the past. (Journal
of European Archaeology, number 1, 3-32).
[77]Kristian Kristiansen (2011), A
Social History of Danish Archaeology(Reprint with New Epilogue). Academia.edu URL: http://www.academia.edu/739299/A_social_history_of_Danish_Archaeology_with_an_new_epilogue_The_Reappearence_of_Nationalism_and_a_Romantic_Past (20.V.2013)
[78]Kristian Kristiansen (1996), The Destruction of the
Archaeological Heritage and the Formation of Museum Collections. The Case of
Denmark. Academia.edu URL: http://www.academia.edu/353680/The_Destruction_of_the_Archaeological_Heritage_and_the_FOrmation_of_Museum_COIllections (consulta: 24.VII.2013)
[79]Ibid.
[80]Marie Louise Stig Sørensen (1996). “The
fall of a nation, the birthy of a subject: the national use of archaeology in
nineteenth-century Denmark”.
Nationalism and archaeology in Europe.Edited by Margarita Díaz-Andreu
& Timothy Champion (London:
UCL Press Limited) 36.
[81] Ibid p. 38
[82]Politecnico di Torino. URL: http://arxiv.org/ftp/arxiv/papers/1203/1203.4103.pdf (consulta: 16.VI.2013)
[83] Kristian Kristiansen (1999), The
Emergence of Warrior Aristocracies in Later European Prehistory and
TheirLong-Term History181(Academia) URL: http://www.academia.edu/353670/The_Emergence_of_Warrior_Aristocracies_in_later_European_Prehistory (consulta 24.VII.2013)
[84]Kristian Kristiansen (1992), The
strenght of the past and its great might’; an essay on the use of the past. (Journal
of European Archaeology, number 1, 3-32).
[85]Jens Peter Jacobsen (2003), Niels Lyhne
(Barcelona: Acantilado) 13.
[86]Marie Louise Stig Sørensen (1996). “The
fall of a nation, the birthy of a subject: the national use of archaeology in
nineteenth-century Denmark”.
Nationalism and archaeology in Europe.Edited by Margarita Díaz-Andreu
& Timothy Champion (London:
UCL Press Limited) 42
y
Ciudad. (Barcelona: Feria de
Barcelona) 104.
[88]Veure Annexes: pàgines 65, 66 i 67.
[90]Veure Annexes pàgines: 68 i 69.
[91]Saga=Book of the Viking Club
URL: http://www.vsnrweb-publications.org.uk/Saga-Book%201-22%20searchable/Saga-Book%20III.pdf (consulta: 1.VI.2013)
[92] Sophus Müller. Solbilledet fra
Trundholm. URL: http://nordvestsjaelland.dk/artikler/1910/1910%20021-038%20Muller,%20Sophus%20%20-%20Solbilledet%20fra%20Trundholm.pdf (consulta 18.VI.2013)
[93] Extracte i traducció del danès: Ramon
Bosch (Llicenciat en Ciències Socials i Història per la Universitat de
Roskilde)
[96] Veure Annexes: pàgina 70
[97]Daniella Gotsi, Ali Haider,
Joanna Ivars, and Marloes Van Den Berg, Supervisor: Linni Rita Gad. Nationalism
in Denmark and the Euro. Roskilde University. 2006. URL: http://rudar.ruc.dk/bitstream/1800/1829/1/final%20project.pdf (Consulta: 8.VI.2013)
[98] Nancy K. Sandars. (1995), Prehistoric Art in Europe. New Haven and London. Yale University
Press.1995) 285.
[99]Politecnico di Torino. URL:https://sites.google.com/site/archaeopapers/denmark(consulta
14.X.2013)
[100]Museu Nacional de Dinamarca URL: http://natmus.dk/en/historical-knowledge/denmark/prehistoric-period-until-1050-ad/the-bronze-age/the-sun-chariot/ (consulta: 14.X.2013)
[101]Kristian Kristiansen i Thomas B. Larson (2006), La
emergencia de la sociedad del bronce. Viajes, transmisiones y transformaciones.
(Barcelona: Bellaterra) 329.
[102]Bent Rying. (1981),
Denmark.Introduction-Prehistory (Copenhaguen: Royal Danish Ministry of Foreign
Affairs) 49-50.
[103]David W. Anthony (2007), The horse the wheel
and language: how Bronze-Age riders from the Eurasian Steppes shapped the
modern world (Princentons: Princenton University Press) 403 i 437
[104]Royal Academy of Arts.UPR: http://www.royalacademy.org.uk/exhibitions/bronze/about-the-exhibition/ (consulta: 6.VII.2013)
[105] The Guardian. UPR: http://www.guardian.co.uk/artanddesign/2012/jun/25/bronze-exhibition-royal-academy-sculpture (consulta: 6.VII.2013)
[106] Annie Westphael (2009), Gro og Solvognen (Gedved:
Forlaget Yduns Æbler). Veure Annexes: pàgines 71 i 72.
[107]Börje Isakson (text) i Jens Ahlbom (dibuixos) (2009),
Gro og Solvognen (Gedved: Forlaget Yduns Æbler). Veure Annexes: pàgines
73 i 74.
[108]Freddy Milton (2003), Jomsvikingerne
SOLVOGNEN (Zelhem: Arboris). Veure
Annexes: pàgines 75 i 76.
[109] La crítica social ha fet aquest concepte a
partir de l’obra The origins of power, prosperity, and poverty – Why nations
fail, 2012, de Daron Acemoglu i James A. Robinson, que a la pàgina 81
escriuen: “Extractive political institutions concentrate power in the hands of
a narrow elite and place few constraints on the exercise of this power.
Economic institutions are then often structured by this elite to extract
resources from the rest of the society. Extractive economic institutions thus
naturally accompany political institutions”. Nova York: Crown Publishing Group, a division of
Random House, Inc.
BIBLIOGRAFIA
Anthony, David W. (2007). The
horse the wheel and language: how Bronze-Age riders from the Eurasian Steppes
shapped the modern world. Princenton: Princenton University
Press.
Chernykh, Evgeny (2008). The “Steppe Belt” of stockbreeding cultures in
Eurasia during the Early Metal Age. Trabajos de Prehistoria 65, Nº 2,
Julio-Diciembre 2008. URL: http://tp.revistas.csic.es/index.php/tp/article/download/149/150.
Ellis Davidson, Hilda (1969). The Chariot of the Sun and other rites and
symbols of the Northern Bronze Age. Nova York: Frederick A. Praeger.
Gelling, Peter (1969). The Chariot of the Sun and other rites and
symbols of the Northern Bronze Age. New York-Washington: Frederick A.
Praeger.
Gotsi, Daniella, Ali Haider, Joanna Ivars,
and Marloes Van Den Berg, Supervisor: Linni Rita Gad. Roskilde University.
2006. URL: http://rudar.ruc.dk/bitstream/1800/1829/1/final%20project.pdf
Homer. L’ODISSEA. Versió de Carles Riba (1993). Barcelona: La
Magrana.
Kaul, Fleming (1998). Ships on Bronzes. A Study in Bronze Age Religion
and Iconography. Copenhaguen: National Museum of Denmark, Department of
Danish Collections.
Isakson, Börje (text) i Jens Ahlbom (dibuixos) (2009). Gro og Solvognen.
Gedved: Forlaget Yduns Æbler.
Jacobsen, Jens Peter (1880). Niels Lyhne. Traducció Ana Sofía
Pascual Pape. Barcelona: Acantilado, 2003.
Kristiansen, Kristian i Thomas B. Larson (2005). La emergencia de la sociedad del bronce. Viajes,
transmisiones y transformaciones. Traducció: María José Aubet. Barcelona: Bellaterra.
2006.
Kristiansen, Kristian (1998), Europa antes de la Historia: Los fundamentos
prehistóricos de la Europa
de la Edad del
Bronce y la primera Edad del Hierro. Traducció María José Aubet. Barcelona:
Península. 2001.
Kristiansen, Kristian (1992). “The strength of the past and its great
might; an essay on the use of the past”. Journal of European Archaeology.
1: 3-32.
Kristiansen, Kristian (2011). Constructing Social and Cultural
Identities in the Bronze Age. (209) Academia.edu. URL: http://www.academia.edu/739240/Constructing_Social_and_Cultural_Identities_in_the_Bronze_Age
Kristiansen, Kristian (1978). The Consumption of Wealth in Bronze Age
Denmark.
A Study in the Dynamics of Economic in Tribal Societies. (158)
Academia.edu. URL: http://www.academia.edu/247779/The_Consumption_of_Wealth_In_Bronze_Age_Denmark
Kristiansen, Kristian (1996). The
Destruction of the Archaeological Heritage and the Formation of Museum
Collections. The Case of Denmark. Academia.edu URL: http://www.academia.edu/353680/The_Destruction_of_the_Archaeological_Heritage_and_the_FOrmation_of_Museum_COIllections
Kristiansen, Kristian (1999). The Emergence of Warrior Aristocracies
in Later European Prehistory and Their Long- Term History.(176) Academia.edu.
URL:
http://www.academia.edu/353670/The_Emergence_of_Warrior_Aristocracies_in_later_
European_Prehistory
Kristiansen, Kristian (2010). Rock Art and Religion. (100) Academia.edu. URL: http://www.academia.edu/247785/Rock_art_and_religion
Kristiansen, Kristian (2011). A Social History of Danish Archaeology(Reprint with New
Epilogue). Academia.edu URL:
http://www.academia.edu/739299/A_social_history_of_Danish_Archaeology_with_an_new_epilogue_The_Reappearence_of_Nationalism_and_a_Romantic_Past
Milton,
Freddy (2003), Jomsvikingerne SOLVOGNEN. Zelhem: Arboris
Müller, Sophus. Solbilledet fra Trundholm. URL: http://nordvestsjaelland.dk/artikler/1910/1910%20021-038%20Muller,%20Sophus%20%20-%20Solbilledet%20fra%20Trundholm.pdf
Nationalmuseet,
Museumbutikken, URL: http://www.museumsbutikken.dk/
Origenes Kalendarlae Italicae. URL:
http://www.archive.org/details/origineskalenda01gres
Quesada Sanz,
Fernando. Carros en el antiguo Mediterráneo: de los orígenes a Roma.
Historia del carruaje en España, Madrid. FCC-Cinterco. URL: www.uam.es/.../equus/carros%20FQuesada.pdf
Rying, Bent (1981). Denmark.
Introduction-Prehistory. Copenhaguen: Royal Danish Ministry of Foreign
Affairs.
Saga=Book of the Viking Club URL: http://www.vsnrweb-publications.org.uk/Saga-Book%201-22%20searchable/Saga-Book%20III.pdf
Sandars, Nancy K. (1995). Prehistoric Art in Europe. New Haven and London: Yale
University Press.
Solà-Morales, Ignasi (1985). La Exposición Internacional de Barcelona 1914-1929: Arquitectura
y
Ciudad. Barcelona: Feria
de Barcelona.
Sparavigna, Amelia Carolina. Politecnico di Torino. URL:
https://sites.google.com/site/archaeopapers/denmark
Stig Sørensen, Marie Louise (1996). “The fall of a nation, the birthy of
a subject: the national use of archaeology in nineteenth-century Denmark”.
Nationalism and archaeology in Europe. Edited
by Margarita Díaz-Andreu & Timothy Champion. London: UCL Press Limited.
Tombs, Robert (2002).
“Política”, editat per T.C.W. El siglo XIX. Europa 1789-1914.
Cambridge: Oxford University Press.
Vandkilde, Helle
(2011). Bronze Age Beginnings in Southern Scandinavia 2300-1500. Aarhus:
Aarhus University in Denmark URL: http://pure.au.dk/portal/en/publications/bronze-age-beginnings-in-southern-scandinavia-23001500-bc(20589813-272b-4da7-a882-e08fb71b2402).html
Westphael, Annie
(2009). Gro og Solvognen. Gedved: Forlaget Yduns Æbler
OBRES DE REFERÈNCIA
Britannica Academic
Edition. Entrada: “Denmark”. Accés via UPF.
Enciclopèdia Catalana: mes sinòdic: URL: http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/cerca?s.q=mes+sin%C3%B2dic&s.book=&search-go=Cerca
The Guardian. UPR: http://www.guardian.co.uk/artanddesign/2012/jun/25/bronze-exhibition-royal-academy-sculpture
Merriam Webster: wagon: 1b: a lighter typically horse-drawn
vehicle for transporting goods or passengers
Viquipèdia. URL: http://ca.wikipedia.org/wiki/Universitat_Popular
Wikipedia: Roman calendar: URL: http://en.wikipedia.org/wiki/Viking_Society_for_Northern_Research
Wikipedia: ciclo de
nundinal. URL: http://en.wikipedia.org.es.mk.gd/wiki/Roman_calendar#Nundinal_cycle
 |
| Portada del Holbaek Amts Avis que duu la notícia |
 |
| Notícia de la troballa al POLITIKEN de Copenhaguen |
PORTADA I CONTRA PORTADA DEL CATÀLEG DE
L’AGÈNCIA DE VIATGES SPIES i LOGO DE L’AGÈNCIA
d
Etiquetes de comentaris:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)